La rata d’aigua (Arvicola sapidus) és l’arvicòlid més gran de la fauna dels Països Catalans. Té les orelles arrodonides i curtes, les potes relativament curtes i la cua d’una llargada que arriba aproximadament a 2/3 de la del cap i el cos junts. Tots els exemplars adults presenten un parell de glàndules odoríferes laterals, que apareixen especialment desenvolupades durant l’època de reproducció. Si bé no existeix un dimorfisme sexual clar, les femelles són, per terme mitjà, lleugerament més petites que els mascles. Les mesures corporals són les següents: 149-182 mm de cap i cos, 63-86 mm de cua, 23-27 mm de peu posterior, 10-15,5 mm d’orella; el pes és de 100-180 g.
Jordi Muntaner.
La rata d’aigua és un rosegador de dimensions mitjanes. Té un aspecte general més robust que la rata talpera (Arvicola terrestris) i el musell una mica més punxegut. La coloració del pelatge és marró fosc amb alguns pèls negres a la regió dorsal. Les parts laterals presenten tons més ocres i la part ventral és gris marronós amb tonalitats groguenques més o menys accentuades. Si bé no existeix un dimorfisme sexual clar, les femelles són per terme mitjà lleugerament més petites que els mascles. Tots els exemplars adults presenten un parell de glàndules odoríferes laterals que apareixen especialment desenvolupades durant l’època de reproducció.
Biologia
D’entre els mamífers aquàtics, la rata d’aigua (Arvicola sapidus) és la més freqüent als Països Catalans. Habita les aigües corrents i les llacunes amb vegetació herbàcia abundant i amb les voreres excavables.
Albert Montori.
Els requeriments bàsics de l’espècie són la presència de rius, rierols i masses d’aigua permanents amb abundant vegetació herbàcia marginal. Així mateix, existeixen alguns condicionants secundaris com la natura dels materials que conformen els marges i les vores de l’aigua. Aquests han d’ésser de terra més aviat tova, que permeti l’excavació de les galeries d’habitatge i de cria. En alguns indrets de la Península, és possible localitzar-la, tanmateix, allunyada sensiblement dels cursos d’aigua, en prats humits, maresmes o, fins i tot, zones lleugerament torboses.
Els caus es troben, generalment, a prop de l’aigua i són constituïts per diverses galeries, per un niu, per una o diverses cambres d’emmagatzematge d’aliment i per una sortida directa a la vora de l’aigua. Poden existir, també, sortides accessòries situades per sota el nivell de l’aigua. L’observació de restes vegetals rosegades, així com l’existència de llocs d’acumulació d’excrements, constitueixen uns indicadors clars de la presència de l’espècie en una zona determinada.
És bàsicament herbívora. S’alimenta preferentment d’herbes i plantes aquàtiques o, fins i tot, de l’escorça d’arbres joves de ribera. Al delta de l’Ebre, les espècies vegetals que integren aproximadament el 90 % de la seva dieta, són la boga, la canya i el canyís, seguides dels joncs i les salicòrnies. Pot ingerir, encara que de manera eventual, aliment d’origen animal, provinent d’insectes aquàtics, caragols, petits peixos i granotes.
El ritme d’activitat és diürn i nocturn. La major part de l’activitat se centra, de tota manera, en les hores de llum solar. Generalment, construeix un niu per al descans diürn, que és format per herbes seques apilonades —adoptant una forma més aviat esfèrica— i amagat enmig de la vegetació a prop de l’aigua. La durada de l’activitat diürna és determinada per l’alba i el crepuscle. Durant els mesos d’estiu, es donen dos períodes d’activitat màxima, un al migdia i un segon a la tarda. Al delta de l’Ebre, els moments de màxima activitat tenen lloc especialment a última hora de la tarda, just abans de caure el sol. Durant la nit, presenta també certa activitat, però sempre clarament inferior a la diürna. És bona nedadora, es capbussa amb molta facilitat i pot, fins i tot, mossegar i arrencar trossos de plantes sota l’aigua.
Hi ha poques dades de les seves característiques reproductores. Al delta de l’Ebre, el període d’activitat reproductora s’estén del febrer a l’octubre, però pot perllongar-se, si les condicions climàtiques són bones, fins a principis de desembre. La presència de femelles gestants va des del febrer fins a l’octubre. L’activitat sexual, tant en els mascles com en les femelles, és mínima durant el desembre i el gener. La mitjana d’embrions per part és de 3,3, amb un interval de dos a cinc.
Pot presentar petites fluctuacions poblacionals, que són en funció de la disponibilitat d’aliment al medi. En condicions òptimes, poden haver-hi cinc individus a cada 100 m lineals de marge. Les crescudes dels rius i les inundacions poden ocasionar estralls a la població i provocar la mortalitat dels individus més joves. Els seus enemics principals són els carnívors, sobretot aquells que sovintegen les vores de l’aigua, com la llúdria (Lutra lutra), el turó (Putorius putorius) i el visó (Mustela lutreola). Entre els ocells rapinyaires, l’òliba (Tyto alba) pot exercir una certa depredació sobre l’espècie, encara que la seva presència a les egagròpiles no és molt abundant. En alguns indrets de la seva àrea de distribució, pot existir una certa interrelació tròfica i espacial amb la rata mesquera, competència que es decanta, generalment, en favor d’aquesta última.
Corologia
Àrea de distribució de la rata d’aigua (Arvicola sapidus, en verd) i de la rata talpera (A. terrestris, en ratllat blau) als Països Catalans.
Maber, original de l’autor.
Es distribueix de manera general per tota la península Ibèrica i per la major part de França (falta únicament en alguns punts del N i de l’E). La seva presència insular queda limitada, estrictament, a les illes atlàntiques d’Oléron i Noirmoutier, pròximes a la costa francesa. Als Països Catalans, igual que a la resta de l’àrea de distribució, viu lligada a la presència de cursos o masses d’aigua estables amb abundant vegetació marginal. És possible trobar-la a qualsevol indret que presenti aquests requeriments ecològics. Concretament, ha estat localitzada des de les terres baixes pròximes a la mar fins als rius i rierols dels Pirineus. A la Catalunya Nord, s’ha constatat la seva presència al voltant dels 2000 m (la Bullosa, Capcir), mentre que al Principat no ha estat detectada mai per sobre dels 1200 m. Dins de la península Ibèrica, ha estat localitzada fins als 2300 m a Sierra Nevada.
Registre fòssil i variabilitat
El gènere Arvicola prové en línia directa del gènere Mimomys, forma àmpliament estesa per Europa durant el Pliocè superior i el Pleistocè inferior. L’aparició d’Arvicola es remunta al Pleistocè mitjà, amb la transició Mimomys savini - Arvicola cantiana. Durant l’últim període interglacial, es poden seguir ja, a França, dues línies evolutives diferents: una que correspon a les formes de major grandària (Arvicola sapidus) i una altra atribuïble als petits morfotips cavadors del NW europeu (A. terrestris sherman i A. terrestris monticola).
A partir de la coloració s’han descrit dues subespècies d’Arvicola sapidus a tota la seva àrea de distribució. A. sapidus tenebricus, caracteritzada pels tons foscos del pelatge, s’estén per l’W i el SW de França, així com pels Pirineus i el N i el NW de la península Ibèrica. La subespècie sapidus, de pelatge més clar, es distribueix per tota la Península, amb l’excepció de les zones ocupades per tenebricus i d’alguns punts del S de França (Aude, Camarga i Alps). Aquesta és, doncs, la subespècie que ocupa els Països Catalans. No obstant això, val a dir que cal una revisió d’aquesta separació subspecífica, ja que, des del punt de vista biomètric, no hi ha diferències apreciables.