Talpó dels prats

Presenta un cos globós i massís, el cap arrodonit i relativament gros en relació al cos, i la cua relativament curta (representa, aproximadament, 1/3 de la longitud del cap i cos). Els mascles són lleugerament més grans que les femelles. La coloració de la part dorsal oscil·la entre gris i marró amb pèls grocs, que, en conjunt, li confereixen una tonalitat groguenca; la part ventral és grisa o gris groguenc i no hi ha una línia de separació definida entre la coloració dorsal i la ventral. La manifestació del pigment groc presenta variacions dins d’una mateixa població. La cua és bicolor, marró fosc a la cara dorsal i blanquinosa a la ventral. Els animals joves són de color gris fosc.

Biologia

El seu biòtop primari són les pastures obertes no gaire humides i sense vegetació alta. Els prats alpins i subalpins són el seu hàbitat predilecte. Secundàriament, ha envaït terres baixes de cultiu, prats, camps d’alfals, de cereals, jardins i talussos. Evita els boscos tancats, les zones d’aiguamolls i els pedruscalls. Als Països Catalans se circumscriu als prats alpins i subalpins i també colonitza talussos a indrets amb abundant vegetació herbàcia (Seu d’Urgell, coll d’Ares). Normalment, l’orifici del cau és protegit per una gran pedra de les que hi ha esparses per determinats prats (port d’Envalira, zona dels llacs de Tristaina, a Andorra) o sota matolls de ginebró (Juniperus nana) com en el pla d’Anyella, a la Molina. Sovint, una mateixa mata amaga un gran nombre de sortides. La seva presència es detecta perquè, radialment, a les mates o als pedruscalls, surten els camins que va fent l’animal a força de rosegar l’herba en un espai de 2 o 3 cm d’amplada i també per la presència, en aquests corredors, de cúmuls d’excrements, sobretot als voltants del forat del cau. A les zones on es troba, acostuma a ésser molt abundant (és una espècie gregària) i els prats són totalment recorreguts per aquests passadissos.

És fonamentalment vegetarià, encara que també sol menjar alguns artròpodes. S’alimenta de tiges de gramínies, de dicotiledònies, de llavors, bulbs, escorces, molsa i artròpodes. Qualitativament, l’alimentació depèn de l’hàbitat i de l’època de l’any. No obstant això, tant a l’hivern com a la primavera, el component més important de la seva dieta és l’herba; a l’estiu, el component animal pren bastant importància, sobretot tenint en compte la gran quantitat d’insectes i aràcnids que hi ha, en aquesta època, als prats d’alta muntanya. La qualitat de l’aliment influeix en el desenvolupament corporal; s’ha comprovat, en captivitat, que l’alfals tallat a la primavera permet un creixement més ràpid i superior que el tallat a la tardor. El ritme d’activitat és preponderantment nocturn durant l’hivern i diürn durant l’estiu.

El cicle de reproducció se sotmet a les condicions ambientals. El clima i els factors dependents poden determinar variacions de l’inici i el final del cicle reproductor en un mateix indret i d’un any per l’altre. A Alemanya, el cicle dura des del març fins a l’octubre, si bé hi ha observacions de femelles gestants en altres mesos de l’any i hi ha constància que a l’hivern, segons en quins indrets i anys, no s’arriba a aturar totalment. A l’Europa central, la mitjana d’embrions per gestació és de 5,5, amb intervals d’1 a 13. No obstant això, cal dir que s’observa una variació mensual en el sentit que, a la natura, es detecta un augment des de la primavera a l’estiu i, de nou, un descens a la tardor. Les dades indiquen que, a l’Europa central, al març i abril la mitjana és de 4,6 (nombre de mostres = 72) i 4,9 (n = 146), respectivament; al maig i al juliol és de 6,2 (n = 111) i 6,8 (n = 44), respectivament, i a l’octubre torna a ésser de 4,4 (n = 80). Als Pirineus catalans, l’activitat comença als mesos de gener-febrer i finalitza al setembre. Cap de les femelles capturades a l’octubre no presentava indicis d’activitat reproductora. La mitjana d’embrions per gestació és de 4,5 amb intervals entre tres i set.

El talpó dels prats presenta oscil·lacions molt importants de densitat de població. Efectivament, hi ha anys en què sembla sotmès a un creixement desmesurat, cosa que provoca una situació de «stress» que acaba propiciant una davallada també molt marcada dels efectius poblacionals. En aquest moment, es desencadenen epizoòties internes que ocasionen una gran mortaldat, amb la subsegüent disminució dels efectius demogràfics. Altrament, quan les poblacions arriben a aquests índexs de densitat tan elevats són font alimentària d’un gran nombre de depredadors, i és així com molts ocells rapinyaires, tant diürns com nocturns (l’aligot i el xoriguer, el mussol banyut i l’òliba, fonamentalment) i carnívors (la guineu, la mostela i l’ermini) troben en els indrets on es produeix aquest fenomen una gran disponibilitat d’energia a l’abast. Generalment, aquests increments poblacionals són cíclics. Hom ha pogut constatar que, a la Molina, als prats de pla d’Anyella (Ripollès-Baixa Cerdanya), es va produir una invasió durant l’estiu de 1974 i a l’any següent havia desaparegut.

Corologia

Àrea de distribució del talpó dels prats (Microtus arvalis, en ratllat blau) i del talpó muntanyenc o agrest (M. agrestis, en verd) als Països Catalans.

Maber, original de l’autor.

És àmpliament distribuït per Europa i gran part d’Àsia. La seva àrea de distribució va des del paral·lel 40°, a la península Ibèrica i Armènia, fins al paral·lel 60°, a la Rússia europea. Des de la península Ibèrica, a l’W, fins a les muntanyes Altai, a l’E, constitueix una població citotaxonòmicament homogènia. La seva distribució oriental arriba fins al Yenesei, a l’Àsia central, i pel S fins al Caucas, Altai i el llac Balkash. No es troba a les illes Britàniques, Noruega, Suècia, Finlàndia, ni a les terres mediterrànies. A la península Ibèrica, habita als Pirineus, Serralada Cantàbrica i Sistema Ibèric fins a la serra de Gredos.

Als Països Catalans, es troba acantonat a la zona N. A la Catalunya Nord, manca a les terres baixes mediterrànies, i les poblacions de Rabollet (660 m), Mosset (650 m), coll de Millars (1350 m) i Cortsaví (750 m), al S, marquen el seu límit oriental. Altrament, és abundant a les zones altes, on habita, principalment, als prats alpins i subalpins. Al Principat, la seva distribució és determinada per alçades superiors als 900 m i pluviositats per sobre dels 800 mm. No penetra mai a les zones de vegetació submediterrània i mediterrània. En ésser una espècie excavadora, el seu límit altitudinal el determina la naturalesa del terreny: quan la capa de terra esdevé prima, acaben les possibilitats colonitzadores de l’espècie. Hom ha tingut ocasió de capturar-lo als prats alpins de Pal (2500 m), el Corbater (2300 m) i port d’Envalira (2450 m), a Andorra.

Registre fòssil i variabilitat

A Anglaterra vivia, durant l’interglacial del Cromer al Holstein, una forma de Microtus que s’ha anomenat arvalinus (considerat més tard com a sinònim d’arvalis) i que també s’estenia per l’Europa central, des de Romania fins a França. A partir de la meitat del Plistocè, agrestis i arvalis se separen entre ells i del seu antecedent Allophaiomys. L’evolució del grup és molt complexa. No es tracta d’una sola línia evolutiva, sinó que, a cada contrada, les poblacions s’han individualitzat de manera diferent i han evolucionat en funció de les condicions locals i dels grans canvis climàtics del Plistocè.

Dins l’àrea de distribució de l’espècie, actualment es reconeix la presència de tretze subespècies, dues de les quals habiten la península Ibèrica: Microtus arvalis asturianus, que habita a Cantàbria i el Sistema Ibèric, i M. arvalis meridianus, que ocupa els Pirineus. Estudis morfomètrics realitzats als Pirineus d’Osca i catalans indiquen que pràcticament no hi ha diferències que justifiquin una separació de M. arvalis meridianus de la forma nominal, M. arvalis arvalis.