La rata talpera (Arvicola terrestris) és una espècie de dimensions i coloració variables, de potes més aviat curtes i cua coberta de pèls curts i fins, que no sobrepassa mai (en les formes peninsulars) la meitat de la llargada del cap i el cos junts. Els ulls són petits i les orelles, curtes, sobresurten poc d’entre el pèl dels voltants. Tant els mascles com les femelles tenen un parell de glàndules odoríferes laterals, que són especialment desenvolupades durant l’època de la reproducció. Les mesures corporals són les següents: 182-219 mm de cap i cos, 104-147 mm de cua, 31,5-39 mm de peu posterior, 14-20,5 mm d’orella; el pes és de 155-300 g.
Javier Andrada.
És un rosegador de grandària entre petita i mitjana, amb una gran variabilitat quant a la coloració del pelatge. A la seva àrea de distribució és possible trobar tant formes marcadament ocres o sorrenques, com de color gris marronós o marró fosc, amb abundants pèls negres. En alguns indrets, apareixen també exemplars amb tons gris rogenc o clarament negres. El ventre pot ésser des de gris clar a fosc, amb o sense tonalitats de color marró vermellós. La cua dels individus més foscos és generalment unicolor, mentre que la dels altres acostuma a ésser més clara a la part inferior. Les formes fosques presenten un pelatge més dens i llarg que les clares. Als Països Catalans presenta una coloració que va des de gris clar fins a marró fosc, passant per tota una sèrie de tonalitats rogenques i ocràcies intermèdies. En tots els casos, els flancs són sempre més clars que la regió dorsal. La part ventral és cendrosa, rentada de groc amb més o menys intensitat. La cua és lleugerament bicolor, amb la zona superior una mica més fosca que la inferior.
Biologia
Pot ocupar hàbitats diversos. És possible trobar-la des de prats d’alta muntanya allunyats dels cursos d’aigua, fins als marges de rius, rierols o zones pantanoses o lacustres amb una abundant cobertora vegetal, generalment de caràcter herbaci. Als Països Catalans, l’espècie colonitza els prats, tant els de dall, a les terres baixes de la Vall d’Aran (Arròs, 950 m), com els subalpins i alpins fins a altituds màximes encara no determinades però per sobre dels 2000 m (pla de Beret, port de la Bonaigua). Pot ocupar, també, camps de conreu, circumstància relativament poc freqüent als Països Catalans.
El seu règim de vida varia en funció de la latitud. Als països nòrdics, així com a gran part de l’Europa central, l’espècie presenta costums típicament aquàtics, pràcticament idèntics als que mostra la rata d’aigua. En alguns territoris muntanyosos de l’E europeu, així com als Alps, als Pirineus i a zones muntanyoses de França (Massís Central francès i Jura), presenta costums típicament hipogeus. A la península Ibèrica (Pirineus i Cantàbria), només es troba el morfotipus cavador, que habita els prats humits alpins i subalpins i excava intricades xarxes de galeries subterrànies similars a les del talp. Comparativament, el disseny d’aquestes construccions presenta, de tota manera, certes diferències interspecífiques. Així, mentre que el talp es caracteritza perquè construeix les galeries de manera més aviat lineal amb petites desviacions laterals, la rata talpera no sembla seguir cap itinerari determinat. Aquesta circumstància fa que els munts de terra que, com a conseqüència de l’activitat excavadora, apareixen a les zones ocupades per aquestes espècies, adoptin, en el cas de la rata talpera, una distribució espacial totalment arbitrària, sense la linealitat pròpia de les xarxes subterrànies construïdes pel talp, Una altra diferència que és possible trobar entre ambdues espècies se centra en la inclinació que adopta la galeria d’evacuació de la terra en relació a la galeria de pas a què es troba connectada. En el talp, aquesta és totalment perpendicular, de manera que els munts de terra indiquen la seva direcció. En canvi, en el cas de la rata talpera, la xemeneia d’expulsió és en un pla inclinat i el forat constitueix simplement una part terminal de la galeria de pas. De tota manera, cal assenyalar que, als prats on ambdues espècies conviuen, aquestes característiques no són tan evidents, perquè la rata talpera pot arribar a ocupar xarxes construïdes per talps.
El fet que les dues espècies explotin nivells tròfics diferents no implica necessàriament l’existència de relacions de competència interspecífica. No obstant això, i atès l’elevat potencial reproductor de la rata talpera, a les zones on assoleix densitats elevades, el talp pot ésser desplaçat per una simple qüestió d’ocupació de l’espai; aquest desplaçament es tradueix sobre el terreny en un progressiu acantonament cap a les zones marginals dels camps ocupats per les dues espècies, circumstància que és clarament constatable a la Vall d’Aran.
A les formes cavadores, el cau es compon, generalment, d’un niu, diverses cambres de reserva, una sèrie de galeries principals i, en connexió amb aquestes, diverses galeries secundàries utilitzades per a la recerca d’aliment. Aquestes galeries secundàries poden, així mateix, ramificar-se i donar lloc a la formació de bucles i trams sense sortida, que donen al conjunt un aspecte molt complicat. Poden existir, també, nius secundaris que poden ésser utilitzats com a refugis suplementaris i que acostumen a aparèixer en aquells caus en què hi ha individus joves.
És una espècie bàsicament herbívora. Les formes aquàtiques s’alimenten principalment de les parts vegetatives de les plantes que constitueixen la vegetació de ribera. El morfotipus cavador present als Països Catalans s’alimenta d’arrels i bulbs que pot menjar sota terra dins de les galeries. Normalment, la part aèria no queda alterada encara que, de vegades, l’estira cap a l’interior de la galeria. Poden consumir, també, herbes que hi ha als prats. A tal efecte, surten a l’exterior, especialment a l’estiu, on tallen herbes i fulles, que posteriorment arrosseguen cap a l’interior del cau, on les acumulen. No es té notícia que consumeixin organismes animals, encara que no seria estrany que aprofitessin les larves d’insectes i petits invertebrats que viuen sota terra. No obstant això, cal assenyalar que les formes aquàtiques poden arribar a ingerir, de manera ocasional, invertebrats, mol·luscs i peixos.
El ritme d’activitat és diürn i nocturn. Aquest ritme és circadiari i polifàsic amb, aproximadament, fases d’activitat cada dues o tres hores, entre les quals existeixen períodes de repòs. L’activitat màxima coincideix amb la sortida del sol i el crepuscle. A l’hivern, l’activitat diürna és una mica més accentuada que durant les altres estacions. A l’estiu, l’activitat durant la nit es perllonga més, encara que, per terme mitjà, l’activitat diürna és sempre superior. Al mes d’agost, en plena època de reproducció i en llocs amb una elevada densitat poblacional, és fàcil observar durant el dia individus per sobre els prats. A la Vall d’Aran, s’ha constatat l’existència de dos màxims d’activitat, un des de la sortida del sol fins a migdia i un altre al capvespre.
Les dades publicades sobre la seva reproducció a tota l’àrea de distribució europea són abundants i diverses. A la Vall d’Aran, el període reproductor s’estén de març a octubrenovembre. Els mascles arriben a la màxima activitat durant els mesos de juny i juliol. La presència de femelles gestants va de maig a octubre, encara que, de manera ocasional, poden aparèixer exemplars en aquestes condicions durant el mes de novembre. Durant el període desembre-febrer, la població entra en un període de total inactivitat reproductora. Cal assenyalar, no obstant això, que, en alguns indrets de la seva àrea de distribució, quan les condicions climàtiques són bones, pot existir, també, una certa activitat reproductora durant els mesos d’hivern. La mitjana d’embrions per gestació és de 4,5 amb un interval de dos a nou. De tota manera, el nombre més freqüent és el de quatre embrions.
Pot experimentar notables increments de la densitat poblacional. En algunes zones de la seva àrea de distribució, la densitat pot arribar a incrementar-se fins vuit vegades. En aquells anys en què existèix reproducció hivernal, durant l’estiu següent es pot arribar a densitat pròximes a 1000 individus per hectàrea. En condicions normals, la densitat de població oscil·la entre els 30 i els 70 individus per hectàrea.
Corologia
Àrea de distribució de la rata d’aigua (Arvicola sapidus, en verd) i de la rata talpera (A. terrestris, en ratllat blau) als Països Catalans.
Maber, original de l’autor.
La rata talpera s’estén per la major part del territori europeu; falta només al centre i al S de la península Ibèrica, a l’W i extrem sudoriental de França, al centre i al S de Grècia, a Irlanda, a l’extrem septentrional de Noruega, així com a totes les illes mediterrànies, amb l’excepció de Sicília. Ocupa també gran part de l’Àsia occidental i central. A la Península, s’estén pels Pirineus, des de la Vall d’Aran fins a l’extrem nordoccidental de Navarra. Al País Basc, apareix un petit nucli poblacionals acantonat al NE de Guipúscoa i, a partir del marge occidental de Biscaia, la seva àrea de distribució es perllonga per tota la cornisa cantàbrica fins a la serra de los Ancares (Lugo).
Als Països Catalans, ha estat localitzada a la Vall d’Aran i al pla de Beret, Montgarri, port de la Bonaigua, Son del Pi, Esterri d’Àneu i Aigüestortes (Pallars Sobirà); a la Catalunya Nord, ha estat detectada a egagròpiles de Superbolquera (Alta Cerdanya).
Registre fòssil
Els fòssils més antics coneguts fins avui a Europa daten de finals del Pleistocè. Durant aquest període, sembla que aquesta espècie va arribar a coexistir amb Arvicola antigus, forma àmpliament estesa per l’Europa central i oriental. (Vegeu també el comentari sobre la paleontologia de la rata d’aigua.)
Des les quinze subspècies reconegudes actualment a Europa, sols una, A. terrestris monticola, ocupa el territori peninsular. Aquesta subspècie s’estén per la pràctica totalitat dels Pirineus, tant pel vessant ibèric com pel francès, com també per tota la Serralada Cantàbrica fins al marge oriental de la província de Lugo. Cal enquadrar A. terrestris monticola dins les petites formes cavadores centreuropees i sudeuropees, però es diferencia d’aquelles per les seves dimensions més petites i per la variabilitat dels dissenys molars. No obstant això, cal precisar que fins ara només s’han efectuat estudis sistemàtics sobre les poblacions cantàbriques i franceses i que no hi ha informació sobre les característiques biomètriques de les poblacions del vessant ibèric dels Pirineus.