El talpó roig (Clethrionomys glareolus) es diferencia de la resta d’arvicòlids pel seu pelatge de tonalitats vermelloses a la part dorsal, a part d’altres caràcters que afecten el crani i la dentició. Té les potes relativament curtes i la cua quasi tan llarga com la meitat del cap i el cos junts i amb un pinzell de pèls terminals. En els mascles, apareixen, encara que d’una manera poc pronunciada, un parell de glàndules odoríferes laterals durant el període reproductor. Les mesures del cos són les següents: 91-118 mm de cap i cos, 42-60 mm de cua, 16,5-20,5 mm de peu posterior, 11-16 mm d’orella; el pes és de 19,5-30 g.
Amadeu Blasco.
És un rosegador petit, de cap arrodonit i d’orelles mitjanes, que sobrepassen clarament la longitud del pelatge. La coloració del pelatge és un dels caràcters bàsics emprats per a la seva diagnosi. Sobre un fons marró fosc, la part dorsal presenta tons vermellosos; els flancs són gris fosc i la part ventral, més pàl·lida, apareix tacada de groc de manera més o menys accentuada. A Catalunya, habita la subspècie vasconiae, que es caracteritza per la intensitat i foscor dels tons esmentats. Els animals joves són sempre foscos, amb la tonalitat vermellosa dels dors poc destacada.
Biologia
A la seva àrea de distribució, ocupa hàbitats diversos. És possible trobar-lo des de boscos humits amb sotabosc més o menys dens fins a marges de pedra situats a indrets tant obacs com assolellats. Com a factors limitants de la seva presència, cal assenyalar, no obstant això, l’existència d’una desenvolupada capa arbustiva i d’una certa humitat al terreny. En alguns indrets, a l’hivern, presenta un cert grau d’antropofília i se’l pot trobar a soterranis, bordes, graners, pallers, etc.
Als Països Catalans, l’espècie ocupa preferentment llocs humits i pedregosos, encara que també habita a marges de pedra assolellats. Fonamentalment, és present als dominis de la pineda de pi negre, als Pirineus, i als boscos caducifolis típics (fagedes, rouredes humides i avellanoses) i semicaducifolis (rouredes seques i pinedes de pi roig). A l’extrem més meridional de la seva distribució, presenta certa penetració als boscos de tipus mediterrani, bàsicament als dominis de la sureda. Al Montseny, hom l’ha capturat tant als llocs més ombrívols i humits com en murs de pedra assolellats i en ple alzinar.
La seva dieta és bàsicament de natura vegetal. S’alimenta de les parts verdes de les plantes, llavors, fulles d’arbres, líquens, fongs, molses i de l’escorça d’arbres joves. Aquest règim pot complementar-se amb aliment d’origen animal, constituït essencialment per cucs, insectes (sobretot larves) i altres invertebrats. S’ha comprovat, fins i tot, la depredació que poden exercir sobre petites granotes i ous i cries d’ocells.
El ritme d’activitat és en funció de l’època de l’any. Així, mentre a l’estiu l’activitat se centra quasi de manera estricta durant la nit, a l’hivern es distribueix equitativament entre el dia i la nit. A la primavera i a la tardor, l’activitat és variable i irregular i no es pot establir una pauta concreta i definida.
El cicle de reproducció és determinat, en part, per les condicions ambientals. Als Pirineus, on les condicions són extremes, el cicle de reproducció és estacional, amb un màxim estival i descans hivernal. En els mascles, l’època d’activitat sexual s’estén del marçabril fins a l’octubre-novembre. La presència de femelles gestants va des de l’abril-maig fins a l’octubre. No obstant això, cal dir que, en anys en què les condicions ambientals han estat benignes, sobretot a la tardor, el cicle de reproducció es pot allargar. De fet, hom disposa de dades que confirmen la presència de femelles gestants a l’hivern a la Vall d’Aran. Al Montseny, ambientalment més temperat, hi ha activitat sexual durant tot l’any, però amb un mínim, precisament als mesos de primavera i estiu. La mitjana d’embrions per part és de 3,8 amb un interval de dos a sis als Pirineus i de 4,0, amb interval de tres a sis al Montseny. La gestació dura, generalment, entre 19 i 22 dies. Les cries neixen sense pèl i cegues. Al cap de 13 dies s’obren els ulls i els conductes auditius. Als 25 dies presenten, ja, el pelatge totalment desenvolupat. Amb una edat de quinze dies els joves abandonen el niu i comencen a alimentar-se, per primer cop, de parts vegetals verdes. Cap als 25-26 dies són ja independents, encara que poden ser alletats fins als trenta dies.
Pot presentar petites fluctuacions poblacionals en funció de l’aliment disponible al medi, que afecta el cicle reproductor. Després d’un any d’aliment abundant, si les temperatures no són extremes, pot haver-hi un gran increment poblacional.
Corologia
Àrea de distribució del talpó roig (Clethrionomys glareolus) als Països Catalans.
Maber, original de l’autor.
Habita a les zones boscoses de l’W paleàrtic, des de França, Gran Bretanya i Escandinàvia fins a la regió dels Altai, a la Unió Soviètica. Cap al S, s’estén per la franja N de la península Ibèrica, el S d’Itàlia i els Balcans fins al N de Grècia. A la Península, es distribueix des de les proximitats de la costa septentrional catalana fins a la provincia de Lugo i ocupa, de manera contínua, els Pirineus i la Serralada Cantàbrica. Les poblacions més meridionals es troben a la part N del Sistema Ibèric (on hi ha una població aïllada a la serra de la Demanda), al Montseny i al Montnegre.
La distribució de l’espècie als Països Catalans queda circumscrita als Alts Pirineus, Prepirineus i regió oriental humida, amb penetracions a la zona litoral. Els hàbitats que ocupa són diversos, de manera que dins la seva àrea natural de distribució no sembla ésser massa exigent. Als Països Catalans, presenta una distribució que penetra molt poc en ambients de tipus mediterrani. A la Catalunya Nord, ocupa hàbitats des de la muntanya mitjana a l’alta muntanya. Les localitats que estableixen la frontera oriental de la distribució són, de N a S, Sornià (500 m), Mosset (650 m), Prats de Molló (736 m) i la Presta (1100 m). Cal esmentar la seva presència al bosc de la Maçana (650 m), a les Alberes, que es pot explicar per les particulars condicions ambientals d’aquest indret. Al Principat, arriba fins ben a prop de la costa i penetra en ambients mediterranis al Montseny i al Montnegre. El que determina millor el límit de la seva àrea de distribució és la isohieta dels 800 mm.
Registre fòssil i variabilitat
A Europa, es troben restes fòssils del gènere Clethrionomys des de finals del Pliocè; restes corresponents al Pleistocè han estat detectades a Anglaterra, Alemanya oriental, França, Suïssa, Itàlia, Txecoslovàquia, Polònia, Hongria i la Unió Soviètica. Els fòssils més antics atribuïts a C. glareolus corresponen al Pleistocè mitjà. Concretament, ha estat confirmada la seva presència durant el període interglacial entre el Riss i el Mindel. A finals del Würm, va tenir lloc una important radiació de l’espècie en el continent.
Des les 29 subspècies conegudes a Europa, se’n troben tres a la península Ibèrica. C. glareolus glareolus, subspècie centreuropea que arriba a penetrar la Península pels Pirineus bascs i navarresos i es caracteritza perquè presenta un pelatge una mica més clar que la resta de formes ibèriques i per la cua relativament més curta. La subspècie vasconiae s’estén sense discontinuïtat pels Pirineus i la Serralada Cantàbrica, des de les proximitats de la costa mediterrània fins a la serra de los Ancares, a la província de Lugo. Aquesta és la forma que habita els Països Catalans; el seu pelatge més fosc la diferencia de les altres subspècies peninsulars. Finalment, C. glareolus bernisi, localitzada a la part muntanyosa septentrional del Sistema Ibèric (serra de la Demanda), al S de l’Ebre, entre les províncies de Sòria, Burgos i Logroño. Es tracta d’una forma aïllada de la resta de poblacions ibèriques que es distingeix perquè presenta una coloració més aviat clara, d’intensitat intermèdia entre glareolus i vasconiae.