El xoriguer (Falco tinnunculus) és el falcó més abundant al nostre país. És fàcil de veure’l sobrevolant les planes obertes i parar-se en vol tot movent les ales d’una manera molt peculiar, o també, parat als cables o als arbres. De mida petita (no sobrepassa els 34 cm), té el plomatge tacat al mantell i una ampla banda negra a la cua, característica i visible a la fotografia de dalt. A la de baix, s’aprecia la cera groga del damunt del bec, típica dels falcons.
Tony Tilford / Index, i Oriol Alamany.
És el falcònid més àmpliament representat als Països Catalans i, de ben segur, el rapinyaire diürn més comú, perquè ocupa pràcticament tot el territori. És un ocell considerat sedentari: en força àrees abandona els seus territoris a l’hivern, i efectua desplaçaments encara desconeguts. Viu en àrees obertes i és bastant ubiqüista, ja que es troba des dels espadats marins fins a l’alta muntanya pirinenca. Prefereix clarament les zones desforestades, com els conreus, garrigues, estepes, roqueters, etc., on caça.
Per a nidificar aprofita cingles, ribes de valls fluvials, construccions humanes diverses —com torres de guaita, esglésies, etc., tal com ho fa a la Cerdanya i a les Garrigues—, castells i, a la vegada, nius desocupats de còrvids emplaçats en arbres.
Les àrees de cria solen ésser situades a l’exterior de les serres, i quasi sempre dominen força extensió de terreny, on la parella caça. L’època de la cria és força variable, encara que la majoria de parelles ponen al maig, i arriben a bon terme de 4 a 5 polls.
La seva alimentació és força variable, segons les àrees i les estacions. Així, mentre als Pirineus, en època estival, sembla que s’alimenta d’una gran quantitat de micromamífers, com talpons, a les àrees meridionals captura nombrosos insectes, especialment ortòpters i formícids, a l’estiu i la tardor, i petits ocells i micromamífers a l’hivern.
El seu poblament és força desigual al llarg del territori. És comú a la Catalunya Nord i també al País Valencià, encara que es troba en una certa regressió; és present a les Illes, i sobretot a Menorca, on és abundant i on sembla que les poblacions es mantenen. Al Principat s’observa una clara disminució dels seus efectius des dels anys 70, que començà per les comarques del Maresme, el Vallès, el Bages, el Garraf, Anoia, el Penedès… i, més tard, a l’Alt Camp, el Baix Camp, el Tarragonès, el Baix Ebre… Per contra, encara es mantenen poblacions denses als Pirineus i els Prepirineus i a certes comarques de la Depressió Central, com a les Garrigues i el Segrià, i en d’altres comarques més muntanyenques.
Quant als moviments, molts dels ocells nidificadors abandonen a l’hivern les àrees de cria, i és en aquesta època quan s’ha comprovat l’aparició d’hivernants centre i nord-europeus, fins i tot a les Illes. És molt possible, però, que una bona part dels xoriguers no facin una veritable migració, sinó que hivernin en àrees conreades, com ara valls i planes, properes a les seves àrees de cria. És, possiblement, en aquestes àrees on l’espècie sofreix d’una pressió cinegètica més forta, cosa que, juntament amb els pesticides, és segurament responsable de la seva davallada.