El xoriguer petit (Falco naumanni), més petit (fins a 30 cm) i més acolorit que el xoriguer vulgar (Falco tinnunculus), té la particularitat de niar en colònies. El plomatge uniformement bru-rogenc pel damunt, adquireix tonalitats blavoses al cap i a la cua, especialment en els mascles, com s’aprecia al de la fotografia. Noteu, també, el color blanc de les ungles, peculiar d’aquesta espècie.
Xavier Parellada.
El xoriguer petit és estival i la seva accelerada minva d’aquests darrers anys a la major part dels països europeus, és fruit en bona mesura de la continuada secada del Sahel, que es manifesta també als Països Catalans. Abans es reproduïa al N dels Pirineus, i ara solament s’hi observa molt rarament durant les migracions. A Andorra és accidental i a Catalunya nidifica precàriament en unes 7 localitats, i es troba en decrement des de l’inici de la dècada dels setanta. Al País Valencià, un territori, en principi, adient per a l’espècie, els anys cinquanta nidificava almenys a 2 localitats: Xàtiva (5-6 parelles) i Sagunt (2 parelles). Actualment és desconegut, tot i que possiblement en restin encara algunes parelles aïllades. A Mallorca, nombroses observacions donen suport a la possibilitat que abans es reproduïa isoladament i, potser fins i tot, irregularment, mentre que actualment rep la categoria de visitant ocasional. A Menorca crià a 2 localitats a mitjan anys setanta i actualment és extingit com a reproductor i sense dades des del 1982. A les Pitiüses és un migrador raríssim (11.09.84, a Formentera).
La migració, molt manifesta, s’inicia a la primavera, de la segona desena de març (23.03.80, data extrema) fins al maig, inclusivament. A l’abril, o potser abans, ja són instal·lats els reproductors en els seus territoris. El juliol, principalment les dues primeres desenes, s’observa ja una dispersió d’exemplars que ocupen zones no reproductores, fet molt manifest a la Catalunya Nord. Tot i que durant l’agost hi ha moviments migratoris, les poques dades conegudes de casa nostra corresponen al setembre i, més isoladament, a l’octubre (15.10.79, data extrema).
Els ambients que ocupa són sempre molt oberts, poc o gens forestals i colonitzats per vegetació baixa, com timonedes, brolles, cultius cerealistes de secà, guarets, erms, etc. Li agraden els paisatges amb turons o pujols, sovint a prop de tallats o en valls de vessants abruptes, i també es troba instal·lat (encara que en un baix nombre) a grans ciutats. Nidifica a les edificacions (esglésies, altres edificis, ponts d’autopista), als penya-segats, als espadats i, fins i tot, en una pedrera.
La població reproductora de la Catalunya peninsular s’avaluava els anys 1980-82 en un ordre de magnitud de 15-25 parelles, concentrades en 2 nuclis (Alt Empordà i Segrià) i 3 parelles aïllades a Barcelona, el Bages i el Vallès Oriental. Com ja hem comentat més amunt, s’ignora la situació actual al País Valencià, però és clar que el xoriguer petit és, sens dubte, un dels rapinyaires més amenaçats dels Països Catalans.