La capa del bisbe Ramon de Bellera

Aquest ornament litúrgic es conserva al Museu Episcopal de Vic amb el número d’inventari 1 140. Va pertànyer a Ramon de Bellera, bisbe de Vic (1352-77). El Necrologi de Vic dona com a data de la mort del bisbe el 10 de juny de 1377, i també diu que va donar a l’església de Vic “dues hermoses capes, una de vellut vermell i l’altra de diaspre negre amb molt hermosos brodats”, notícia recollida posteriorment per Moncada en l’Episcopologio de Vich. La capa s’esmenta en diferents inventaris de la catedral. El dels anys 1402-26 diu: “Ítem dues capes de velluts vermells esteses amb fresadures d’or amb ymatges […] qui foren de mossèn Ramon de Bellera quòndam bisbe de esta seu.” En aquest inventari es parla de dues capes vermelles brodades, però sembla que es tracta d’un error, ja que les capes que el bisbe deixà en morir eren l’una vermella i l’altra negra. L’inventari dels anys 1443-66 torna a anomenar-la: “Primo una capa bella de vellut vermell tota obrada d’aur amb images folrada de tafetà verd, la qual fou de monsenyor de Bellera apel·lada capa bisbal.” El darrer inventari que parla de la capa com a tal és el del 1617, on es diu: “Ítem altra capa dita la gascona, la qual és de vellut carmesí tota brodada de fullatges y ab algunes imatges de sants y àngels entre dits fullatges.”

A mitjan segle XVII va ser tallada i desmuntada i els seus brodats es van aplicar a altres ornaments litúrgics, segons diuen Francesc Miquel i Badia i mossèn Josep Gudiol i Cunill. La major part dels brodats de la capa adornaven quatre ornaments afegits en aquell moment al tern de Bernat Despujol, canonge de la catedral de Vic entre el 1383 i el 1434. Els ornaments eren un faristoler (MEV, núm. inv. 1 430), un tapamissal (MEV, núm. inv. 1 431) i dues dalmàtiques d’acòlit (MEV, núm. inv. 1 432 i 1 433), segons el primer catàleg del museu, del 1893.

Posteriorment, Gudiol es va adonar que aquestes imatges formaven part d’un únic ornament, una capa. Assessorat per Louis de Farcy, col·leccionista i eminent historiador del brodat, originari d’Angers, Gudiol reconstruí la capa, en la qual es van reintegrar les escenes i imatges al seu lloc corresponent. No es coneix la data exacta en què es va fer, però devia ser entre el 1893 i el 1899, moment en què Miquel i Badia va escriure sobre la seva reconstrucció.

El 1902 Gudiol, en Nocions d’arqueologia cristiana, parla de la “capa anglesa […] hermós treball en sedes i or brodat ab notable perfecció sobre camper de vellut vermell” i diu que el seu nom, “gascona”, li va ser donat per “un antic inventari”. El mateix diu en el seu article “El Museu Epicopal de Vich” (1921). Per a Miquel i Badia la denominació de gascona confirmava l’origen anglès.

El nom de “capa gascona” de l’inventari del 1617, el primer que fa referència al possible origen de la capa, pot ser que se li donés tot considerant-la anglesa, ja que al segle XIV Gascunya pertanyia a la Corona d’Anglaterra. Existeix la possibilitat que la capa arribés a Vic a través de mercaders gascons, tal com afirmava el gran historiador dels brodats medievals anglesos, Donald King. D’altra banda, durant el bisbat de Ramon de Bellera la Corona de Catalunya-Aragó seguia l’obediència del papa d’Avinyó, on estava establerta la cort papal, en els inventaris de la qual, del 1311 i el 1361, hi són esmentats també ornaments litúrgics anglesos. De manera que hi ha la possibilitat que la capa arribés a Vic seguint el camí d’Avinyó. Altres ornaments anglesos trobats als territoris de la Corona d’Aragó van fer el mateix camí d’arribada. L’atribució anglesa ens permet de situar-la en una escola i una cronologia determinades. Louis de Farcy fou, segurament, el primer historiador a situar la capa del bisbe Ramon de Bellera com a peça del brodat anomenat opus anglicanum, en l’edició del 1900 de la seva obra Labroderie du XIème siècle à nos jours.

Ha estat exposada a Barcelona en dues ocasions, en l’Exposición de Arte Antiguo, el 1902, i en El arte en España, dins l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929. El 1963 en Opus Anglicanum. English Medieval Embroidery, al Victoria and Albert Museum de Londres. I el 2005 a l’Abegg Stiftung Riggisberg, després de la seva restauració en aquesta institució.

Una capa pluvial

La capa pluvial, com altres induments litúrgics, sembla que té un origen en el vestit corrent romà. El seu antecedent era la lacerna romana, de forma circular, oberta per davant amb caputxó per cobrir el cap en cas de pluja. Aquesta peça, originària del vestit civil, esdevingué indument litúrgic entre els segles VII i IX, quan ja no era usada en la indumentària civil. Era anomenada capa, o només pluvial, ja que era útil per a protegir-se en els dies de pluja. El primer nom fou preferit als països del nord d’Europa i el segon als països mediterranis. En la literatura litúrgica, el missal, el ritual i el pontifical prefereixen la paraula pluvial, i capa es troba al Cerimoniale episcoporum.

En un primer moment tenia caputxa, com la lacerna, i la portaven els caps i cantors de les comunitats monàstiques en funcions com ara processons, la incensació en vespres i en consagracions solemnes. Entre els segles X i XI l’ús de la capa va deixar de ser només per als alts dignataris dels monestirs i passà a l’Església secular, gràcies a l’extensió de l’orde de Cluny. El seu ús estava plenament estès al segle XI. La caputxa, amb la utilització de teixits cada vegada més rics i rígids per a la confecció de la capa, va deixar de tenir la primitiva finalitat de cobrir el cap i esdevingué un petit triangle d’adornament entre els segles XII i XIII, fins que desaparegué definitivament. També la capa perdé amplada i esdevingué estrictament semicircular. A partir del segle XIV, la petita caputxa esdevingué plana i després molt gran i s’anomenà capelló, lloc adient per a col·locar-hi brodats. En les capes brodades en opus anglicanum va continuar essent una petita peça triangular durant el segle XIV, per a no tapar tot el programa iconogràfic brodat en la mitja circumferència de la capa, molt important en aquest tipus d’ornaments.

La capa es va adornar, a més a més, amb l’aurifrisium o escapulari, que era un acabament de la part superior, a manera de sanefa i, que, quan la capa era portada, queia per ambdós costats del davant del portador.

La capa del bisbe Ramon de Bellera devia tenir tots aquests elements. En el mateix segle XIV les catedrals van reglamentar que els canonges tinguessin capa pròpia, la qual havien de cedir a la catedral. Aquesta devia ser la raó de les donacions a la catedral de Vic, a la seva mort, de Ramon de Bellera i d’altres bisbes i canonges.

La capa pluvial es portava sense casulla, damunt de l’alba, i la duien els assistents de l’oficiant en les vespres solemnes i els auxiliars en els pontificals. L’usaven els bisbes i preveres, sense casulla, en les processons, la benedicció amb el Santíssim, la benedicció dels ciris, de la cendra, dels olis, dels rams, de la pila baptismal, en l’absolució dels difunts, l’administració de la confirmació i en el trasllat de relíquies. El seu color ha de correspondre al color litúrgic de la cerimònia en què és portada. La capa pluvial, per les seves mides tan grans, presentava per al brodador un ampli espai on representar escenes i personatges, seguint un programa iconogràfic determinat.

L’opus anglicanum

Entre els segles XII i XIV i, ja en una etapa de decadència al segle XV, hi hagué a Anglaterra un moviment artístic anomenat East Anglia, caracteritzat per un gran refinament, sobretot en la miniatura, l’escultura en vori i el brodat. Aquest darrer és el que es coneix com a opus anglicanum. La seva producció es concentrava en els tallers londinencs i de la seva rodalia, i tingué el moment més important, des del punt de vista artístic, entre mitjan segle XIII i els darrers anys del segle XIV. Era un brodat de pintura a l’agulla, és a dir historiat, amb personatges o escenes, paral·lel a la pintura, la miniatura i el vitrall. Els tallers de brodat tenien una estreta relació amb pintors –miniaturistes o artífexs de pintura sobre taula–, els quals dibuixaven els cartons en què es basava el brodat. El dibuix passava del cartó al teixit de lli base del brodat contornejat amb tinta. Aquest teixit es col·locava en un bastidor i s’hi brodava al damunt. Com en els tallers de pintura, els tallers de brodat tenien artesans especialitzats en cada una de les parts de la decoració, de manera que no era el mateix brodador el qui feia els fons i el qui feia les figures. Al segle XIV es brodaven les escenes i les figures sobre lli i després s’aplicaven sobre vellut, generalment vermell. Les arquitectures i personatges, però, es van continuar brodant amb fil d’or i amb sedes policromes. El fil d’or s’aplicava a punt d’or tibat, subjectat per puntades de seda groga. Les vestidures es brodaven amb fils de sedes policromes a punt de figures, matisades a fi de donar els efectes dels plecs. Les carnacions es feien amb fils de seda, a punt de figures, amb puntades petites. A vegades es pintaven els trets de les cares i no es brodaven. Era un brodat de tipus naturalista, però amb els personatges amb els caps grossos, els ulls exagerats, les faccions estilitzades; els cossos, corbats a l’alçada dels malucs, tenien també un moviment que cercava un expressionisme exagerat, ja que aquests ornaments estaven fets perquè els brodats es veiessin de lluny.

Els temes religiosos són els que més s’han conservat. Basaven la seva temàtica en l’Antic Testament i, sobretot, en els evangelis, especialment els apòcrifs, en episodis de la vida de Jesús i Maria, i en les vides dels apòstols i sants màrtirs, que o bé es treien de la Llegenda àuria, de Iacopo da Varazze, o bé de les tradicions religioses nòrdiques. Malgrat que hi va haver brodats per encàrrec, els tallers anglesos van treballar especialment per a l’exportació, ja que les seves obres eren molt apreciades a tot Europa. Això va menar a una certa seriació del treball i a una temàtica i una estructuració de les peces brodades força repetitiva. Les capes pluvials presentaven, obertes i planes, una zona central, que corresponia a l’esquena del celebrant i era la que més es veia. S’adornava generalment amb escenes de la vida de Jesús o de Maria, que s’havien de llegir de forma ascendent. Els laterals tenien tres franges o registres amb escenes o personatges. Al segle XIV els personatges es representaven sota d’arcuacions ogivals sostingudes per columnes. L’escapulari, que rematava la part superior de la capa oberta, també s’ornamentava amb brodats. El capelló era triangular i molt petit, per a deixar més extensió al brodat i tot el seu programa iconogràfic.

La capa pluvial del bisbe Ramon de Bellera va ser confeccionada amb vellut llis de seda vermella, d’un sol cos, teixit en teler de vellut amb llisos i pedals. La seva decoració és brodada amb or i sedes policromes. Les vestidures dels personatges i les arquitectures són d’or. Les carnacions i alguns elements dels vestits i del mobiliari són de sedes policromes, però el predomini de l’or hi és manifest. Els punts de subjecció del brodat són els característics de l’opus anglicanum: semicadeneta per a les sedes i or tibat –lamineta d’or entorxada al voltant d’ànima de seda daurada– subjectat per petites puntades verticals de seda de color daurat. L’estat de conservació no és òptim a causa del desmembrament a què fou sotmesa al segle XVII. L’estat del vellut original és deficient, amb mancances d’ordit i de trama. El brodat s’ha perdut en molts indrets; l’or també ha desaparegut en alguns llocs i en d’altres s’han perdut els punts de subjecció de l’or. La capa és incompleta, li manquen el capelló i l’escapulari.

El color vermell era molt estès entre els ornaments d’opus anglicanum del segle XIV. Cal tenir en compte que aquests ornaments tenien un preu molt elevat i generalment es feien per a destinataris desconeguts, ja que s’han trobat per tot Europa. Calia, doncs, que poguessin ser usats en els actes litúrgics el major nombre de vegades possible. El vermell s’usa en la litúrgia per a les festes dels màrtirs, la Passió i la Pentecosta. L’or pot substituir, en la litúrgia, el vermell en les solemnitats, el blanc i el verd. El blanc correspon a les festes del Senyor, de la Mare de Déu i dels confessors i el verd correspon al temps ordinari de la litúrgia. Per tant, el color vermell del fons i la gran profusió d’or en els brodats podia fer la capa utilitzable en molts esdeveniments de l’any litúrgic.

La iconografia

L’estructura arquitectònica del brodat fa que els personatges siguin representats sota arcuacions ogivals sostingudes per columnes, formades per l’entrellaçat de branques de roure. Els arcs tenen guardapols a la part superior i petites arcuacions a l’interior. Els capitells de les columnes són màscares blanques voltades de fulles dins un losange. Aquest tipus de decoració pot tenir un probable origen cèltic, segons Gaignebet i Lajoux, inspirat en les disfresses de fulles del primer de maig, data de l’inici de l’any cèltic i de l’esclat de la vegetació a la terra.

Pel que fa a les escenes figurades amb personatges, se situaven les que es consideraven més importants, generalment escenes de la vida de Jesús o de Maria, sempre al centre de la capa, de dalt a baix i més grans que la resta. Això, com diu Louis de Farcy, tenia una explicació pràctica: la part central de la capa, una vegada posada, correspon a l’esquena del qui la porta i resta plana. Cal tenir en compte, a més, que en aquella època la missa s’oficiava d’esquena als fidels i la part posterior era la que es veia més.

Les escenes centrals de la capa són tres. La primera, segons l’ordre cronològic dels esdeveniments, és la Nativitat (al centre). L’escena està emmarcada per dues columnes que aguanten un arc ogival amb decoracions pròpies del gòtic anglès. Al centre d’aquest arc hi ha un estel, en forma de margarida amb els pètals recargolats. A 1’esquerra, hi ha la Mare de Déu estesa en una mena de llit. Té el cap –sense nimbe– inclinat vers l’Infant, el qual aguanta amb el braç dret, i que va totalment faixat. Maria es cobreix fins la cintura amb un indument folrat de pell de vair, vesteix una gonella escotada i amb mànigues ajustades i porta els cabells solts. Sant Josep està assegut als peus del llit, a la dreta de l’escena, agafa la vara amb les dues mans; porta capa i va cofat amb un bonet pla. Darrere la Mare de Déu hi ha la llevadora, vestida amb gonella, vel al cap i les mans en actitud d’admiració i adoració alhora. El pessebre, al fons, al centre, és un moble luxós; darrere hi ha el bou i l’ase. A dalt, hi ha la inscripció NATIVITAS DNI. La representació del Naixement que es va adoptar a la capa del bisbe Bellera és la bizantina d’origen siri: Maria descansa després del part i Josep està assegut en un racó.

La segona escena és l’Epifania, a la part inferior. L’emmarcament és igual al de la Nativitat. A l’interior de l’arc hi ha el mateix estel en forma de margarida. La Mare de Déu és al costat esquerre asseguda en un tron, va vestida amb gonella i mantell folrat de vair, els cabells deixats anar, i apareix coronada i nimbada. Té l’Infant dempeus damunt d’un genoll, el qual beneeix Melcior amb la mà dreta i amb l’esquerra vol jugar amb les boles d’or que hi ha dins d’una copa d’argent que aquest li ofereix. Melcior està agenollat i s’ha tret la corona, que porta penjada del braç. Darrere seu hi ha els altres dos mags: al centre, Baltasar, amb el pot de mirra, és imberbe i assenyala l’estrella amb l’índex dret al seu company, Gaspar, que és a l’extrem dret. Tots tres porten mantells folrats amb pell de vair, amb la qual es folraven els mantells dels membres de l’aristocràcia i de la cort a l’edat mitjana. Sota l’arc hi ha la inscripció: EPIPHANIA DNI.

A la part superior, hi ha la coronació de la Mare de Déu. L’escena està emmarcada entre columnes laterals i a la part superior té una doble arcuació suportada per una mènsula amb màscara de fulles. La doble arcuació, que no és a cap altra escena de la capa, servia per a deixar un espai al petit capelló, ara inexistent, que així no tapava res del brodat. No porta cap inscripció. A la part superior, a cada costat de l’escena, hi ha un àngel amb una corona a la mà. La Mare de Déu i Crist estan asseguts, de costat, damunt de coixins, en un tron que és com una mena de banc gòtic. Els cossos estan col·locats de tres quarts, mirant-se l’un a l’altre. Maria vesteix gonella i mantell folrat de vair, porta la cabellera solta. Jesús porta túnica i mantell, cordat per un afiblall al coll, i els seus caps estan nimbats. La Mare de Déu ajunta les mans en senyal d’adoració, Crist la beneeix. La representació de la coronació de la Mare de Déu simbolitza la coronació de l’Església, figurada en la imatge de Maria, com a culminació de l’acord entre Déu i l’Església.

Els dos costats laterals de la capa són formats per tres rengles horitzontals de capelles, estructurades amb dues columnes laterals que sostenen un arc. Al seu interior hi ha una figura exempta, amb un rètol amb el nom de cada una sota l’arc. Al rengle superior hi ha quatre capelles; al rengle mitjà, vuit, i, a l’inferior, dotze.

Del primer rengle, no en resta gairebé res a cap dels costats. Hi devia haver la figura de sant Pere a l’esquerra de la coronació de Maria, on hi ha una inscripció que diu: PETRUS. A la zona corresponent al baix de la figura hi ha un final de mantell, que devia correspondre a la imatge d’aquest sant. Segons De Farcy, cosa que recull i afirma Christie, al seu costat hi deuria haver l’apòstol sant Andreu, el seu germà, però tampoc no en queda res. A la dreta de la coronació de la Mare de Déu hi ha només part d’una inscripció que diu SCS i PA, que devia acompanyar la figura exempta de sant Pau, desapareguda, que probablement duia el llibre i l’espasa. Al costat de Pau, també segons De Farcy i Christie, hi devia haver Bartomeu, del qual només es conserva la part corresponent al baix de la figura, segons ha descobert la restauració feta a l’Abegg Stiftung Bern.

El segon rengle té vuit figures, quatre a cada costat. D’esquerra a dreta són: sant Simó (la inscripció és completa: SCS SIMON, porta una porra amb nusos a la mà dreta i un llibre a l’esquerra); sant Mateu evangelista (SCS MATTHEUS, porta el llibre a la mà dreta i una espasa baixada a l’esquerra); sant Jaume el Major (SCS JACOBUS, vesteix la capa de pelegrí i porta el sarró decorat amb una conquilla fistonada, el llibre a la mà dreta i amb l’esquerra subjecta el bastó de pelegrí); sant Joan Baptista (IOHES BAPTISTA, vesteix túnica curta i mantell de pell, a la mà esquerra porta el disc amb l’Agnus Dei a l’interior, que assenyala amb l’índex de la dreta); sant Joan evangelista (de la inscripció, només en resta l’adjectiu: EVANGELISTA; la figura és incompleta, es veu un cap amb una cara imberbe i un braç esquerre que porta una palma); sant Jaume el Menor (SCS JACOBUS MINOR, porta el llibre a la mà esquerra i la creu a la dreta, repenjada al costat); l’apòstol sant Felip (SCS PHILIPUS, vesteix túnica i mantell folrat de vair, porta el llibre a la mà esquerra i tres fogasses de pa a la dreta); l’apòstol sant Tomàs (SCS THOMA APL, vesteix túnica i mantell lligat al coll, folrat de vair, i porta el llibre a la mà esquerra i a la dreta la llança).

El primer i el segon rengle formen un apostolat en el qual s’ha afegit sant Joan Baptista i manquen sant Judes Tadeu i sant Maties, dos dels apòstols menys representats en els apostolats dels ornaments d’opus anglicanum.

El darrer rengle de la capa és ocupat per sants, la major part màrtirs. D’esquerra a dreta, hi ha: sant Eduard el Confessor (SCS EDWARDUS, va vestit de rei, amb llarga túnica, mantell folrat de vair, corona, ceptre a la mà esquerra i una maqueta de l’abadia de Westminster, de la qual fou fundador); sant Climent (de la inscripció es conserva només: SC... NS, gran part de la figura s’ha perdut, només hi ha part del baix de les vestidures amb una àncora); santa Maria Magdalena (MARIA MAGDALENA, vesteix gonella i mantell, folrat de vair, recolzat sobre les espatlles; porta la cabellera rossa deixada anar i nimbe al cap; té el llibre a la mà esquerra i un pot d’ungüent a la dreta); sant Nicolau de Bari (SCS NICHOL, de la resta, només hi ha part de les lletres AUS.G, va vestit amb alba, tunicel·la, casulla, pal·li, mitra i guants, i a la mà esquerra porta la crossa, amb la qual beneeix, i l’anell a la dreta); sant Llorenç (de la inscripció, només en resta CIUS, del cos, només és visible el baix de les vestidures, per la qual cosa se sap que anava vestit de diaca, amb alba i dalmàtica; és de suposar que devia portar el seu símbol, la graella, de la qual no en resta res); santa Margarida d’Antioquia (SCA MARGARI, manquen les dues lletres finals del nom, porta túnica i s’embolcalla amb un mantell folrat amb vair, els cabells deixats anar, corona amb perles, el llibre a la mà esquerra i amb la dreta sosté una creu de braç llarg, un extrem de la qual s’ha perdut, es troba dempeus sobre un drac, el cap del qual no s’ha conservat); santa Caterina d’Alexandria (de la inscripció, només se n’han conservat dues lletres: AT, la figura ha desaparegut per complet; se suposa que devia ser santa Caterina per les dues lletres del seu nom i pel fet de ser molt propera de Santa Margarida d’Antioquia); sant Esteve (SCS STEPHANUS, diaca, va vestit amb la dalmàtica i l’alba a sota, porta el llibre a la mà esquerra i les pedres, símbol del seu martiri, a la dreta, i té el cap nimbat); sant Tomàs Becket (SCS THOMAS, va vestit de bisbe, porta la mitra, l’alba, la tunicel·la, la casulla, el pal·li i els guants; amb la mà esquerra sosté la crossa, i amb la dreta, on porta l’anell, beneeix); santa Àgata de Catània (SCA AGATHA, porta gonella escotada, mantell, cabells deixats anar, corona, el llibre a la mà esquerra i les tenalles, símbol del seu martiri, a la dreta); sant Albà de Verulam (SCS ALBAN, manquen les dues darreres lletres del nom; del cos, només en resta el baix de les vestidures; es considera el primer màrtir anglès); sant Edmond de Bury (SCS EADMVN, hi manquen les tres darreres lletres del nom llatí).

Els dotze sants que apareixen en el darrer rengle de la capa es poden dividir en dos grups. L’un correspon a l’Església primitiva, són els sants: Climent, Maria Magdalena, Nicolau, Llorenç, Margarida, Caterina, Esteve i Àgata. L’altre correspon a sants anglesos o de tradició anglesa: Eduard d’Essex, Tomàs Becket, Albà de Verulam i Edmond de Bury. Aquest rengle inferior de la capa és una invocació als sants de l’Església primitiva, als quals s’han afegit alguns sants anglesos, exemple de les advocacions locals d’on fou brodada la capa.

Pel que fa a la representació dels àngels en la capa, aquests porten una corona a la Coronació de la Mare de Déu, toquen instruments en l’escena de la Nativitat i l’arpa sobre l’Epifania. En els laterals de la capa, en els espais triangulars entre els arcs, els àngels són situats dins d’un arc de ferradura, tenen les ales esteses i toquen la viola o l’arpa, o tenen els braços estesos en actitud d’adoració. Representen el món celestial on són els escollits, els apòstols, els sants i els màrtirs.

Conclusions

La capa del bisbe Ramon de Bellera ha estat datada vers el segle XIV, però amb variacions en els anys segons els autors. Per a Christie, la primera estudiosa que va fer un recull exhaustiu dels ornaments d’opus anglicanum, és de la fi del primer quart del segle XIV. Donald King, en l’exposició que va fer sobre el brodat opus anglicanum, la va datar entre el 1340 i el 1370. Odile Brel-Bordaz, en la seva obra dedicada a l’opus anglicanum, dona la mateixa datació. Tenint en compte la dates del bisbat de Ramon de Bellera (1352-77) i les característiques estilístiques del brodat de la capa, ens inclinem a situar-la en el tercer quart del segle XIV, entre el 1350 i el 1375, aproximadament. La capa del bisbe Bellera segueix uns models que utilitzava l’opus anglicanum per als seus brodats: cares amb expressions exagerades, ulls allargassats, mans llargues i fines, cossos inclinats, en els quals s’ajunta la inclinació gòtica dels cossos, amb una contorsió artificiosa i exagerada, que permet datar-la passada la primera meitat del segle XIV.

La capa presenta un doble programa iconogràfic: per una banda, l’exaltació, en la zona central, de la figura de Maria, sempre acompanyada de Jesús, com a Mare de Déu en la Nativitat, com a tron de Déu en l’Epifania i com a reina del cel en la Coronació. Si pensem, com ja s’ha dit anteriorment, que Maria representa l’Església i que la seva coronació és l’expressió de la culminació de l’acord entre Déu i l’Església, la zona central de la capa és l’expressió plàstica de l’exaltació de l’Església mitjançant la figura de Maria.

El segon programa es pot comprendre a través del seu color de fons i dels personatges que s’hi representen. El color és el vermell, el dels màrtirs. Els sants representats van sofrir martiri. Com a sants són al cel, simbolitzat pels àngels distribuïts per tota la capa.

Els sants s’invoquen a la lletania dels sants de la litúrgia llatina, que es resa en cerimònies en què l’oficiant porta capa pluvial. Hi són citats: Joan Baptista, Pere i Pau, els apòstols Andreu, Jaume el Major, Tomàs, Felip, Jaume el Menor, Simó i Judes Tadeu, Maria Magdalena, Esteve, Llorenç i “omnes sancti martyres”. En aquest punt, la lletania dels sants permet afegir altres sants, que, en la capa del bisbe Bellera, són sants de l’Església primitiva, als quals es tenia especial devoció durant la baixa edat mitjana: Climent de Roma, Nicolau de Bari, Margarida d’Antioquia, Caterina d’Alexandria i Àgata de Catània. I sants locals, en aquest cas, d’Anglaterra, lloc de la fabricació de l’ornament: Eduard el Confessor, Tomàs Becket, Albà de Verulam i Edmond de Bury.

La capa del bisbe Ramon de Bellera, pel seu color i brodats, segueix un programa iconogràfic dedicat a l’Església, representada per la Mare de Déu, en la imatge brodada de la seva exaltació, i als sants màrtirs, que són a la glòria amb els àngels, mitjançant una representació brodada de la lletania dels sants.

Bibliografia consultada

Farcy, 1890, pàg. 52; Moncada, 1891-1902, vol. II, pàg. 314-315; Catálogo del Museo Arqueológico-Artístico Episcopal, 1893, pàg. 225-226 i 246-247; Miquel i Badia, 1899; Catálogo general…, 1902, pàg. 8-9; Mâle, 1902, vol. I, pàg. 360; Gudiol i Cunill, 1902, pàg. 417 i 1913b, pàg. 22; Drake – Drake, 1916, pàg. 70 i 119; Gudiol i Cunill, 1921 ; Aragón, 1926, pàg. 44; Cabrol – Leclerq, 1926; El arte en España, 1929, pàg. 18; Gudiol i Cunill, 1931-33, vol. II, pàg. 419-420; Christie, 1938, pàg. 165-167, fig. 135-136 i pl. CXXII-CXXIV; Ferrando, 1940, pàg. 118; Righetti, 1955-56, pàg. 554-556; Réau, 1958; King, 1963, pàg. 6 i 44; Verdier, 1980, pàg. 10 i 72; Brel-Bordaz, 1982, pàg. 16, 81, 96, 108 i 115, i 1985, pàg. 65, nota 13; Gaignebet – Lajoux, 1985, pàg. 73; Martín i Ros, 1993d, 1997-98, 2003f, pàg. 19 i 25-26, i 2003g; Calonder – Wos-Jucker, 2008; Martín i Ros, 2008.