El tapís és un tipus de teixit destinat a la decoració d’interiors. Difereix del teixit a la plana per la tècnica de realització, que s’anomena treball o tècnica de tapisseria. El tapís es pot fer en dos tipus de teler: vertical i horitzontal. Un cop acabada la peça no és possible saber en quin tipus de teler ha estat fabricada. Independentment de la classe de teler, el treball del tapís s’ha fet sempre manualment i es continua fent així. El tapís, com a teixit, consta d’ordit i trama, i s’obté per l’encreuament d’ambdós.
L’ordit és el conjunt de fils paral·lels que es preparen en el teler. Ha de tenir la mateixa amplada que el tapís. Tant en el teler vertical com en l’horitzontal, la llargada de l’ordit, i per tant la del tapís, és totalment estesa en el teler, i l’alçada o llargada del teler depèn de la de l’ordit.
La trama és el fil que, amb l’ajut d’un estri anomenat llançadora, travessa per entre els fils d’ordit formant, així, el teixit. En el tapís, la trama no travessa de banda a banda l’ordit, sinó només la part corresponent a un dibuix determinat.
En el teler vertical, anomenat d’alt lliç, l’ordit es col·loca verticalment. Per poder entrecreuar la trama entre els fils d’ordit, se separen els fils senars dels parells mitjançant un bastó o pal, de 2 cm de diàmetre, anomenat “bastó d’entrecreuament”. Es formen així dues capes de fils: la del davant –anomenada “capa del davant”–, la constitueixen els fils senars; la del darrere –anomenada “capa del darrere”–, la formen els fils parells. Cadascun dels fils parells o de la capa del darrere té fixada, bastant amunt, una cordeta en forma anellada, anomenada “lliç”. Aquest lliç i el conjunt de lliços corresponents a cada fil parell són passats per una perxa que rep el nom de “perxa de lliços”. En estirar el tapisser els lliços, amb una mà obre el pas entre els fils parells i senars, i amb l’altra mà passa la trama. En el teler horitzontal, anomenat de “baix lliç”, l’ordit s’instal·la també horitzontalment, i els lliços que hi pengen són lligats a uns pedals que hi ha a la part baixa del teler. Per separar els fils de l’ordit, el teixidor acciona un pedal que fa moure els lliços i, per tant, l’ordit.
La “passada” és el pas del fil de trama per entre els fils de l’ordit. En el cas del tapís, es divideix en dues mitges passades. Primer passa la trama i cobreix o pren només uns fils (parells, per exemple), i en deixa els altres; després torna a passar la trama i pren l’altra capa de fils (els senars) i deixa els que ha pres abans. D’aquesta manera s’obté una passada que cobreix completament els fils de l’ordit. Aquest tipus de passada és característica només del tapís i no s’utilitza en cap altra tècnica de teixir. El tapisser té una petita pinta per anar afermant cada passada de trama i, quan ha fet un bon grup de passades, n’utilitza una altra de més gran per atapeir-les bé totes. El lligament que permet entreteixir els fils d’ordit i les passades de trama és sempre, en el tapís, el tafetà amb la característica de la passada doble abans esmentada. Es tracta d’un tipus de lligament anomenat “tafetà amb canvis de trama múltiple”, ja que la trama, com s’ha dit, no va d’un extrem a l’altre de l’ordit sinó que, segons el dibuix, travessa part de l’ordit per donar un color, i per una altra part de l’ordit hi passarà d’un altre color. Es tracta d’una sola trama, però múltiple. Aquesta característica de la trama múltiple produeix entre color i color les anomenades “fenedures”, una mena de talls que, en acabar el tapís, s’ajunten cosint-los. Les fenedures constitueixen la principal raó de la destrucció de tapissos antics, atès que els fils de costura es desprenen amb facilitat.
El fil d’ordit és generalment de lli o de cànem, és a dir, de materials resistents a fi d’aguantar molt de pes, ja que els tapissos acostumen a ser de grans dimensions. El color és gairebé sempre el cru perquè, un cop acabat el tapís, l’ordit no es veu, ja que la passada de tapisseria el cobreix per l’anvers i el revers i, d’altra banda, deixa veure el dibuix per ambdós costats. Els fils de trama són de llana, la matèria més comuna per a la fabricació de tapissos. També s’utilitza la seda, filada juntament amb llana, especialment en els tapissos històrics, per a obtenir efectes de més lluentor en el reflex de la llum. Són llanes i sedes policromes. Així mateix, s’hi empraren els metalls com l’or o l’argent, però malauradament molts dels tapissos històrics ornats amb trames metàl·liques van ser destruïts per recuperar els metalls nobles.
Tapís del Fill Pròdig, procedent de la Seu Vella de Lleida. S’hi narra el famós passatge bíblic. És un tapís flamenc teixit a Brussel·les el 1500.
©Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal – L.Melgosa
Per a la realització d’un tapís cal un dibuix previ, fet per un pintor o dibuixant; generalment un pintor especialitzat en aquesta tasca, i, excepcionalment, un pintor de renom. Aquesta pintura és passada al “cartó” pel “lliçador”. De mida igual a la del tapís, el cartó és calcat en paper vegetal; la calca es posa darrere el teler i es marquen sobre l’ordit els contorns del dibuix. El tapisser treballa al darrere: teixeix pel revers del tapís, per la qual cosa ha de mirar-ne de tant en tant l’anvers, per comprovar si fa el dibuix correctament; això en el cas del teler d’alt lliç. En el teler de baix lliç, el cartó és sota l’ordit, per tant el tapisser no el pot veure bé i, d’altra banda, en teixir pel revers, no pot comprovar l’anvers perquè està col·locat de cara a terra. Per això, malgrat que cal esmerçar molt més temps a teixir en teler d’alt lliç que en teler de baix lliç, s’ha preferit de sempre el primer per a la realització de tapissos historiats. Una vegada acabat el tapís, per despenjar-lo es gira cinquanta graus, i així s’ofereix a la vista amb l’ordit en horitzontal i la trama en vertical. Els tapissos van ser utilitzats per a cobrir i decorar les parets dels palaus i de les tendes dels grans senyors en les seves campanyes i viatges. El fet que acompanyessin els seus propietaris en els trasllats ha estat la principal causa de no haver conservat els més antics. Durant els segles XIII, XIV i XV els tapissos més valuosos es van fabricar a Flandes i es van exportar a la resta d’Europa. A Catalunya van arribar els tapissos flamencs amb el nom de “draps d’Arràs”, perquè molts es fabricaven en aquesta ciutat. La deformació de la parla va fer que s’anomenessin “draps de ras” i així són esmentats en els documents.
No se sap exactament quan es van començar a fabricar tapissos artístics a Catalunya. Duran i Sanpere dona el nom d’una sèrie d’artesans barcelonins anomenats “mestres de draps de senyals” al segle XIV, però ell mateix no pot definir si el que feien eren rebosters brodats o pintats amb els senyals d’institucions i nobles, o eren realment tapissos teixits amb els senyals. Pere Riambau consta com a “teixidor de draps de senyals” el 1355. Cita Pere Domènec i Francesc Nicolau, els quals consten com a “mestres de tapissos” en la llista dels membres de Consell de Cent del 1391, segons diu Antoni de Capmany.
Duran i Sanpere esmenta, ja al segle XV, el mestre Bernat Campins, que pot ser realment un tapisser des del punt de vista de la tècnica del tapís, ja que va teixir draps per a la casa de la Ciutat el 1414. Un altre mestre és Bartomeu Oriol, que consta “com a bancaler i mestre de draps de ras”, per tant de tapissos, en un encàrrec de la confraria de paraires del 1432.
Tots aquests mestres no eren grans artistes del tapís. Per aquesta raó es van cercar artistes flamencs a fi que vinguessin a Catalunya a ensenyar aquest art del tapís. El Consell de Cent va fer venir a Barcelona dos tapissers flamencs el 1441: Jacquet i Bernat de la Liebra o de la Lebra. Posteriorment, el mateix Consell de Cent signà un contracte amb un altre mestre de draps de ras, originari d’Arràs, Joan Falsison (o Falcisson, Francisson o Forcisó), que va fer quatre bancals, dos anomenats Bancals del àngels i dos Bancals dels salvatges, per la sala del Trentenari, i que més tard es documenta treballant a Tortosa. El tema d’aquests bancals era molt corrent en els tapissos quatrecentistes. Posteriorment, durant la segona meitat del segle XV, els documents esmenten els noms de veritables autors de draps de ras barcelonins, com Jofre Vives, Joan Albareda, Pere Segarra, Martí Navarro, Antoni Busquets, Pere Teixidor, però no ens han arribat cap obra seva.
Dels tapissos flamencs dels segles XIV i XV que van arribar a Catalunya, no n’han quedat exemplars, però sí dels fabricats molt a la fi del segle XV i al començament del XVI. Són tres grups de teixits la història dels quals va lligada a la Seu Vella de Lleida, el palau de la Diputació del General a Barcelona i la taula de Canvi, en aquesta mateixa ciutat.
Bibliografia consultada
Capmany, 1779-92; Pijoan, 1906; Folch i Torres, 1930b; Ainaud, Gudiol, Verrié, 1947; Jarry, 1968; Tapisserie, 1971, pàg. 40; Duran i Sanpere, 1973c; Alcolea i Gil, 1975; Junquera, 1985b; Boccara, 1988; Adroer – Feliu, 1989; Martín i Ros – Calabuig, 1988; Berlabé, 1992; Berlabé – Fité, 1992; Martín i Ros, 1992e; Berlabé – Fité, 1994; Martín i Ros, 1994b i 1999e; Berlabé, 2001a i 2001b; Martín i Ros, 2001c; Berlabé, 2003; Berlabé – Martín i Ros, 2003; Vidal, 2003.