D’entre els ocells terrenejants, ocells que veiem fent petites volades, en estol, als nostres camps, les cogullades es caracteritzen pel fet de tenir un plomall al cap, del mateix color terrós que la resta del plomatge. La cogullada vulgar (Galerida cristata, a dalt, a l’esquerra) i la cogullada fosca (Galerida theklae, a dalt, a la dreta) es diferencien principalment pel diferent contrast entre el color del dors i el del dessota i per la intensitat del tacat del pit; en vol, el dessota de les ales és ocraci en la vulgar i gris en la fosca. La calàndria (Melanocoripha calandra, a sota, a l’esquerra) té una taca negra ben contrastada als costats del coll. L’alosa becuda (Chersophilus duponti, a baix, a l’esquerra) té el bec corbat i llarg i el cap rodó, sense plomall, cosa que la diferencia de l’alosa (Alauda arvensis); noteu la ratlla clara de sobre l’ull i el posat airós que la caracteritza. Les dues terreroles, la rogenca (Calandrella rufescens, a la dreta, al centre) i la vulgar (Calandrella brachydactyla, a la dreta, a baix), són de mida petita; la rogenca té el pit i els flancs finament ratllats, mentre que la vulgar és completament blanca del dessota i té una petita taca fosca a banda i banda del coll.
Marisa Bendala.
Ocell estival i migrador, força nombrós a moltes localitats, encara que no molt estès als Països Catalans. Al litoral del Rosselló han estat detectats hivernants rars el novembre, cosa força excepcional a les nostres latituds. Nia en zones baixes del Rosselló (per sota dels 450 m), Catalunya i el País Valencià; manca de la regió de Castelló i també cria a les Balears. A Andorra solament s’observen en migració, un fet d’altra banda força corrent a la nostra geografia. Possiblement es troba més repartit, almenys localment, al País Valencià, si bé manca informació sobre aquesta qüestió.
La fenologia migratòria d’aquesta espècie és ben coneguda. Les primeres terreroles arriben cap al final de març, però no és fins a l’abril quan arriben la majoria dels ocells indígenes i té lloc el pas de gairebé tots els migradors que acudeixen més al N per niar. S’estableixen en territoris ben definits i gelosament guardats fins que retornen cap a Àfrica per hivernar, un cop finalitzada la reproducció. El retorn autumnal s’inicia durant la primera setmana de setembre i continua en el decurs de tot aquest mes; àdhuc alguns anys se’n veuen encara alguns exemplars l’octubre. Pel que fa a la nidificació, l’ocupació de parcel·les i els cants territorials comencen l’abril; en el decurs de tot el maig hom pot trobar nius amb ous, i cap al final d’aquest mes o el començament de juny neixen els polls. És possible que realitzin segones postes, ja que hom ha detectat nius amb ous el juny i adults peixant polls volanders el juliol, encara que podria tractar-se de postes de reposició.
Àrea de nidificació de la terrerola vulgar (Calandrella brachydactyla) als Països Catalans.
Carto-tec, original dels autors.
La terrerola vulgar ocupa hàbitats molt variats, sempre que siguin secs, esclarissats, planers o amb poc pendent, amb vegetació herbàcia o arbustiva, baixa i esparsa, amb clarianes nues. Hi destaquen els herbassars, les pastures, els cultius cerealistes o farratgers, els rostollars, les extenses hortes, les vinyes i les zones amb molt poca vegetació. A les comarques continentals de Catalunya i el País Valencià, on és força abundant, viu a terrenys estèpics, dedicats al cultiu de cereals o de garriga esparsa o baixa. A les Illes aquest ocell és prou abundant, molt comú als hàbitats esmentats, i tolera l’existència d’arbres esparsos o plantacions clares d’ametllers, garrofers o figueres; es troba també a les extensions de brolles mediterrànies o garrigues del litoral, que solen ser esparses i amb moltes zones nues.
Nien al terra, entre les herbes o a recer d’algun arbust, on fan un petit niu ben elaborat; hi dipositen entre 3 i 4 ous. Són ocells molt territorials i sobrevolen constantment llurs dominis, fins i tot a molta altura, tot cantant d’una forma característica.