D’entre els ocells terrenejants, ocells que veiem fent petites volades, en estol, als nostres camps, les cogullades es caracteritzen pel fet de tenir un plomall al cap, del mateix color terrós que la resta del plomatge. La cogullada vulgar (Galerida cristata, a dalt, a l’esquerra) i la cogullada fosca (Galerida theklae, a dalt, a la dreta) es diferencien principalment pel diferent contrast entre el color del dors i el del dessota i per la intensitat del tacat del pit; en vol, el dessota de les ales és ocraci en la vulgar i gris en la fosca. La calàndria (Melanocoripha calandra, a sota, a l’esquerra) té una taca negra ben contrastada als costats del coll. L’alosa becuda (Chersophilus duponti, a baix, a l’esquerra) té el bec corbat i llarg i el cap rodó, sense plomall, cosa que la diferencia de l’alosa (Alauda arvensis); noteu la ratlla clara de sobre l’ull i el posat airós que la caracteritza. Les dues terreroles, la rogenca (Calandrella rufescens, a la dreta, al centre) i la vulgar (Calandrella brachydactyla, a la dreta, a baix), són de mida petita; la rogenca té el pit i els flancs finament ratllats, mentre que la vulgar és completament blanca del dessota i té una petita taca fosca a banda i banda del coll.
Marisa Bendala.
La calàndria és un nidificador molt rar al Rosselló i a l’Alt Empordà, on en l’actualitat es troba gairebé extingida. A la Depressió Central catalana (Llitera, Noguera, Segrià, Baix Cinca i Urgell), en canvi, és força més comuna. També es troba d’una forma local a les comarques del rerepaís, des dels Ports fins a l’Alt Palància, la conca del Túria, la Ribera valenciana, la Costera i l’Alt Vinalopó, així com a les comarques litorals del Baix Vinalopó i el Baix Segura. És un ocell accidental a les Illes i no ha estat mai citat a Andorra.
És una espècie sedentària que, fora de l’estació reproductora, esdevé molt gregària i se la pot veure en grans estols, que a les zones on abunden poden aplegar centenars, i àdhuc milers d’exemplars. Durant la tardor i l’hivern pot realitzar desplaçaments erràtics que la porten d’una forma irregular a comarques on no nia. Per exemple, hi ha observacions l’abril de 1973 al Montseny, el 13.05.83 a la desembocadura de la Tordera (Maresme), el 22.02.76 a la vall d’Horta (Vallès Occidental) i el 29 i el 30.04.69 i el 09.02.74 al delta de l’Ebre. A les Balears és, tal com hem esmentat, un divagant excepcional, i fins a l’actualitat només es coneixen 3 dades: una observació a Mallorca, un ocell el 16.11.74 a Maó (Menorca) i un exemplar el 16.04.82 a Formentera.
A l’àrea que ens ocupa comença a niar al març o a l’abril, i situa el seu niu en una concavitat del terra, generalment a recer d’algun arbust. El seu hàbitat característic són els terrenys àrids amb grans extensions planes i obertes, sobretot les àrees estèpiques del rerepaís, on ocupa cultius de cereals, camps en guaret i erms de vegetació baixa i dispersa com les timonedes. També se la troba en sòls salabrosos, que presenten una vegetació esparsa, de zones marjalenques del litoral com l’estany de Salses i les salines de Torrevella i la Mata. La població reproductora és generalment distribuïda d’una forma molt irregular dins d’una mateixa regió. Així, trobem àrees on és molt nombrosa i cria semicolonialment, mentre que a d’altres zones és molt escassa i, fins i tot, absent.
Durant el segle actual, la calàndria ha sofert una gran disminució de la seva població, a causa de les intenses transformacions agronòmiques, que han reduït notablement les extensions dels seus hàbitats preferits. A mitjan segle passat, a la Catalunya Nord era una espècie freqüent a la plana, mentre que al final del segle havia minvat considerablement, situació que ha continuat agreujant-se fins a l’actualitat, car la darrera nidificació coneguda es va produir el 1970, i es va observar per última vegada a Paçà (Rosselló), el 07.12.75. Així doncs, avui dia es pot donar per pràcticament extingida. A Catalunya, al final del segle passat, Vayreda la cita a les planes empordaneses (Castelló d’Empúries i Torroella de Montgrí), indicant que nidifica al litoral, principalment a les vinyes, i anomena també l’existència d’observacions a la Cerdanya. Per la mateixa època, també Gou l’esmenta a les planes de l’Empordà, i precisa que en aquesta zona vivia una varietat molt apreciada pel seu cant. En l’actualitat, seguint la tendència del Rosselló, també a l’àrea empordanesa és molt rara. A la Depressió Central i al País Valencià, per contra, no és tan escassa, i arriba a ésser fins i tot abundant en algunes localitats.