Cogullada fosca

D’entre els ocells terrenejants, ocells que veiem fent petites volades, en estol, als nostres camps, les cogullades es caracteritzen pel fet de tenir un plomall al cap, del mateix color terrós que la resta del plomatge. La cogullada vulgar (Galerida cristata, a dalt, a l’esquerra) i la cogullada fosca (Galerida theklae, a dalt, a la dreta) es diferencien principalment pel diferent contrast entre el color del dors i el del dessota i per la intensitat del tacat del pit; en vol, el dessota de les ales és ocraci en la vulgar i gris en la fosca. La calàndria (Melanocoripha calandra, a sota, a l’esquerra) té una taca negra ben contrastada als costats del coll. L’alosa becuda (Chersophilus duponti, a baix, a l’esquerra) té el bec corbat i llarg i el cap rodó, sense plomall, cosa que la diferencia de l’alosa (Alauda arvensis); noteu la ratlla clara de sobre l’ull i el posat airós que la caracteritza. Les dues terreroles, la rogenca (Calandrella rufescens, a la dreta, al centre) i la vulgar (Calandrella brachydactyla, a la dreta, a baix), són de mida petita; la rogenca té el pit i els flancs finament ratllats, mentre que la vulgar és completament blanca del dessota i té una petita taca fosca a banda i banda del coll.

Marisa Bendala.

La cogullada és un ocell sedentari, condició que caracteritza l’estatus d’aquesta espècie als Països Catalans. Hi és present durant tot l’any, sense que hagin estat detectats indicis de moviments migratoris. Nia en una part de la Catalunya Nord, però evita les comarques més humides de l’interior, semblantment a la resta del Principat on, d’altra banda, presenta una distribució força irregular. No ha estat citada mai a Andorra, i al País Valencià es troba prou estesa, llevat de la franja costanera plana, ocupada per tarongerars, i de les comarques més meridionals. Com que aquesta cogullada coexisteix en una bona part dels Països Catalans amb la cogullada vulgar, i tenint present la dificultat de diferenciar ambdues espècies, el mapa de distribució que en resulta ha d’ésser interpretat amb molta cura. A les Balears, aquest problema no existeix, ja que només hi viu la cogullada fosca, present a totes les Illes, força comuna i relativament abundosa.

Aquest ocell mediterrani que, al continent, no tolera temperatures hivernals inferiors als 4°C el mes de gener, viu des del nivell de la mar fins a vessants i muntanyes per sota dels 500 m, si bé a serralades properes al litoral i a les Illes ateny altituds majors. És volençosa dels terrenys plans o inclinats; vessants de serres i turons amb vegetació herbàcia o arbustiva dispersa i, fins i tot, superfícies escassament arbrades. Se’l veu sovint en zones estepàries o semiàrides, erms, timonedes i matollars amb clarianes, i també als marges amb conreus i als camins. A les terres continentals manca de la majoria de zones litorals planes, vinyers, conreus cerealistes i camps amb ametllerars i olivets, a causa de la competència amb la cogullada vulgar. A les Illes, el fet de no tenir aquesta competència li permet d’ocupar tota mena d’ambients, a excepció dels forestals o els densament arbrats.

Àrea de nidificació de la cogullada fosca (Galerida theklae) als Països Catalans.

Maber, original dels autors.

Al continent, l’època de la cria s’inicia des de mitjan abril fins al començament de maig, i fa dues niuades. Tanmateix, a les Illes les primeres postes s’avancen, ja que tenen lloc a mitjan març, és a dir, un mes abans que al continent; les segones les deuen dipositar cap al final de maig, puix que s’han vist peixar polls crescuts al final de juny i joves volanders al començament de juliol. Aquest avançament, que té lloc en principi a les Illes, permet de veure ja el febrer les cogullades en zel, formant i cantant al voltant de llurs territoris.