Banc Comercial Transatlàntic, un banc de transició (1950-1986)

Aquesta és la història d’un banc alemany, expropiat després de la Segona Guerra Mundial, que passà a mans catalanes durant un quant temps i tornà a les del seu primer propietari després d’una travessa de 36 anys. Per això es parla d’un banc de transició.

El Banc Alemany Transatlàntic

Un filial del Deutsche Bank

Xec del Banc Alemany Transatlàntic, 1929. El Banc Alemany Transatlàntic filial del Deutsche Bank obrí sucursal a Barcelona el 1904.

El Banc Alemany Transatlàntic —Deutsche Ueberseeische Bank— era un filial del Deutsche Bank, creat per a la seva introducció als països de l’Amèrica Llatina. Es constituí el 1886 i tingué la seva primera oficina a Buenos Aires (Argentina). Espanya representava inicialment el pont entre Europa i els països americans, ateses les seves relacions comercials i l’idioma comú, però a la llarga el mercat espanyol fou interessant per ell mateix, ja que hi havia moltes empreses alemanyes que exportaven a Espanya o hi tenien inversions directes. Les oficines espanyoles del Banc Alemany Transatlàntic serviren també com a lloc de pas per a executius del banc destinats a l’Argentina, Mèxic, el Perú o qualsevol altre país americà. Eren útils per a aprendre l’idioma i conèixer la cultura financera hispanoamericana, que els alemanys consideraven propera a l’espanyola.

La sucursal del Banc Alemany Transatlàntic a Barcelona s’obrí el 1904. Fou la primera a la Península. El 1907, compraren la casa de banca alemanya de Guillermo Vogel y Cía. a Madrid, i s’instal·laran a la capital de l’estat. El 1928 obriren, a Sevilla, la que havia de ser la tercera i darrera sucursal. Barcelona era la seu del banc a Espanya i el lloc des d’on es dirigien les altres dues oficines.

El banc s’especialitzà, lògicament, en operacions de comerç exterior. Francesc Cambó digué que la seva sucursal a Barcelona “fa el préstec sobre mercaderies en proporcions immensament superiors a tots els bancs catalans” (Cambó: “La Banca catalana”, en El Pensament català, davant del conflicte europeu, pàg. 309). Es refereix al finançament d’operacions d’exportació o d’importació, cobertes amb crèdit documentari.

El Banc Alemany Transatlàntic visqué des de Barcelona les dues grans guerres mundials, en què el seu país s’enfrontà a unes coalicions liderades per britànics i francesos, que acabaren en dues derrotes. En el sector bancari també hi hagué guerra, i no tan sols comercial, tant a les oficines espanyoles com a l’Amèrica Llatina. Una guerra especialment aguda a Barcelona, on el banc alemany trobà bancs britànics i francesos, en una ciutat dividida pel que fa a les simpaties polítiques.

Des del 1939, el director gerent del banc a Espanya, amb residència a Barcelona, fou José Euwens, que hi havia ingressat el 1921. El sotsdirector, Manuel Cuervo i Prats, havia entrat al banc quan aquest obrí les portes el 1904 i era, per tant, un veterà.

Expropiació i subhasta

Tot i les simpaties del general Franco pel règim hitlerià, que li havia donat suport durant la Guerra Civil Espanyola, el 1948 “a consecuencia de compromisos políticos adoptados por el Gobierno español... y habida cuenta de la importancia que puede revestir a estos efectos el potencial económico” decretà l’expropiació forçosa de determinats béns alemanys “por causa de seguridad nacional” (del Decret Llei de 23 d’abril de 1948).

Hi havia dos bancs alemanys a Espanya: el Banco Germánico de la América del Sur, filial del Dresdner Bank, i el Banc Alemany Transatlàntic, filial del Deutsche. Tots dos foren expropiats. El primer es convertí en el Banco Internacional de Comercio, amb domicili a Madrid, i el segon, en el Banc Comercial Transatlàntic, a Barcelona.

Una Ordre del Ministeri d’Afers Estrangers de 3 de gener de 1949 precisava que “se declaran sujetos a expropiación por causa de Seguridad Nacional los bienes, derechos y obligaciones afectos a los negocios que desarrolla en España el Deutsche Ueberseeische Bank AG de Berlín”. Era també expropiable l’opció de venda a favor de la IG Farbenindustrie AG sobre 1 080 accions d’Unicolor SA de Barcelona de 1 000 pessetes cadascuna, que figuraven a l’actiu del Banc Alemany Transatlàntic. Una nova disposició (Ordre de 26 d’abril de 1949) fixava el preu de les accions del banc en 14 milions de pessetes i obria concurs per a la seva adjudicació.

Al concurs, s’hi presentaren tres ofertes: una conjunta del Banco Central i del Banco Español de Crédito, una segona de diversos personatges catalans, andalusos i castellans, i una tercera oferta, d’un grup representat per Manuel Cuervo i Prats, sotsdirector del Banc Alemany. El grup era format per Josep Pellicer i Llimona, el Banc Comercial de Terrassa, Ignasi Coll i Castell, Josep Torra i Closa, Camil Fabra de Monteys, Josep Maria Mas-Sardà i Sells i Frederic Marimon i Grifell.

El grup català, amb la denominació de Banc Comercial Transatlàntic, es va adjudicar el banc pels 14 milions de pessetes previstos, en ser “la proposición que reúne las mejores circunstancias de orden técnico, jurídico y financiero” (Ordre de 18 de novembre de 1949). No hi havia subhasta en el sentit normal de l’expressió, en la qual guanya qui està disposat a pagar més, ja que el preu ja estava fixat. Tot indica que es resolgué a favor de l’oferta més propera al banc expropiat.

La constitució

Comunicació de la constitució i la compra. El Banc Comercial Transatlàntic es constituí el 1950 per fer-se càrrec del que havia estat el Banc Alemany Transatlàntic.

El Banc Comercial Transatlàntic es constituí el 20 de maig de 1950. Josep Pellicer i Llimona, el seu primer president, ho era també de Fabricació Nacional de Colorants i Explosius SA, una empresa química creada el 1922 per la fusió d’empreses catalanes del sector i entre aquestes la del mateix president. La meitat del capital era propietat d’IG Farbenindustrie AG, la gran multinacional alemanya. Acabada la Segona Guerra Mundial i dissolta la IG Farben, la seva participació passà a Unicolor SA, una empresa controlada per les químiques alemanyes resultants de la divisió d’IG Farben i que tenia l’exclusiva de vendes de la FNCE. Pellicer era també conseller d’Unicolor.

Aquest era el consell d’Administració del Banc Comercial Transatlàntic (1950):

• President – Josep Pellicer i Llimona
• Vicepresident – Demetrio Carceller Segura
• Secretari – Frederic Marimon i Grifell
• Vocals – Ignasi Coll i Castell, Camil Fabra de Monteys, marquès del Masnou, Antoni Garcia-Munté Nuño, Amalio Gimeno Linares, comte de Gimeno, Luis López de Ayala y Burgos, marquès de Villafuerte, Otto Maier Zeuner, Josep Maria Mas-Sardà i Sells, Narcís Planas i Tusell, Josep Torra i Closa

El vicepresident era Demetrio Carceller Segura, aragonès de naixement, però que havia viscut a Terrassa des de molt petit. Era un tècnic en petrolis, exdirector general de CEPSA —Compañía Española de Petróleos—, i havia estat ministre d’Indústria i Comerç en un govern del general Franco (1942-45). Havia visitat i conegut l’Alemanya hitleriana amb motiu d’un viatge que realitzà els mesos d’agost i setembre del 1941, en plena guerra mundial. Propietari d’una considerable fortuna, jugà fort en el cas del banc, ja que s’oferí a subscriure’n totes les accions que li oferissin.

El secretari, Frederic Marimon, era un advocat terrassenc, cap de l’assessoria jurídica del Banc Alemany Transatlàntic des del 1931 i també assessor d’importants empreses alemanyes establertes a Catalunya.

Els promotors feren una crida als bancs catalans per a participar-hi. Quan es constituí el banc, ja era un fet l’absorció del Banc Hispano-Colonial pel Banco Central, de manera que Catalunya quedava, una vegada més, sense cap gran banc. Tres bancs acceptaren l’oferta: el Banc Comercial de Terrassa —que anava amb el grup promotor—, Banca Mas Sardà SA i Soler i Torra Germans. El Banc Comercial de Terrassa, com a promotor, aconseguí incloure dos representants seus al Consell: Frederic Marimon, ja presentat, i Narcís Planas i Tusell, director del banc. Josep Maria Mas-Sardà i Sells i Josep Torra i Closa hi anaren en representació dels bancs respectius.

La indústria catalana hi era present amb Ignasi Coll i Castell, president de l'empresa de cervesa SA Damm  i Camil Fabra de Monteys, president de Fabra i Coats —tèxtil—. Hi havia una participació no catalana: el grup Fierro de Madrid —que controlava el Banco Ibérico—, amb el 10% del capital, representat pel comte de Gimeno, el marquès de Villafuerte i, finalment, el ciutadà alemany Otto Maier.

És evident que l’expropiació dels béns alemanys no suposà el control del banc per part d’un grup neutre o antialemany, sinó que passà a un accionariat fortament vinculat a aquell país i a l’anterior banc. Que l’oferta fos presentada pel qui era el sotsdirector del Banc Alemany és un fet prou aclaridor. Tots els consellers tenien personalitat econòmica pròpia i no es pot considerar que fossin simples fiduciaris del Deutsche Bank, però, tal com van anar les coses, a l’autor no li estranyaria que hi hagués hagut compromisos personals que facilitaren el retorn gradual del Banc Alemany.

El primer dels bancs catalans (1950-1959)

Els homes i l’organització

El president, Josep Pellicer i Llimona, es mantingué en el càrrec durant tot aquest període.

En el Consell d’Administració es produïren diferents canvis. Al febrer del 1951, amb motiu de la celebració de la primera Junta general d’accionistes del nou banc, s’incorporaren al Consell dues persones, que cobriren dues baixes per mort: Antoni Sala-Amat, comte d’Ègara, en substitució de Narcís Planas i Tusell, director general del Banc Comercial de Terrassa, i Arturo González-Fierro, en nom del grup madrileny, que representava el comte de Gimeno. El grup Fierro-Banc Ibèric es vengué la seva participació el 1956, després que aquest banc hagués obert una oficina a Barcelona (1955), perquè el Banc Comercial —i Euwens, en particular— considerà que la situació era incompatible. El 1955 fou nomenat conseller Josep Maria Ribas i Català, en substitució del marquès de Villafuerte, que havia mort. En absorbir el Banc Comercial de Terrassa, entraren en el Consell el seu president, Pere Amat i Roumens, i el seu secretari, Francesc Salvans i Piera. Altres empresaris catalans passaren a formar part del Consell: Manuel Bertrand i Mata —tèxtil—, Josep Capelo —gerent de la SA Cros— i Josep Roca i Soler —radiadors i material sanitari—. El 1957 morí Josep Torra i Closa, que representava Soler i Torra Germans, i el 1959, Pere Amat Roumens, que fou substituït per Josep Armengol i Gall.

El 1956 entrà en el capital del banc un grup financer alemany, de la mà de Hermann Abs, president del Deutsche Bank, “de cuyos negocios en España, como sabéis, se hizo cargo nuestro Banco” (Memòria del 1956), que tingué una plaça en el Consell. Començà la recuperació dels actius expropiats, per part dels seus antics propietaris.

El banc inicià les seves activitats el primer de juny de 1950 en els mateixos locals del banc alemany a la plaça de Catalunya. L’organització, en la qual hi havia nombrosos ciutadans alemanys, es mantingué intacta, sota la direcció de José Euwens, de manera que l’expressió “inici d’activitats” no resulta gaire exacta. Els qui havien canviat eren els titulars del banc, però no els seus executius. Com digué la Memòria del 1950, “la nueva Sociedad, desde el momento de nacer, pudo contar con la organización técnica, el prestigio arraigado, y la sólida tradición bancaria de la anterior, fundada 47 años antes”.

Euwens exercí la Direcció general amb plena autoritat, de la mateixa manera que havia exercit la de director gerent per a les sucursals espanyoles del Banc Alemany Transatlàntic. Acostumat a manar, imposà el seu criteri als seus subordinats —el personal del banc—, però també a aquells que eren en teoria els seus superiors —el Consell d’Administració—. No es féu res que no tingués el seu vistiplau.

El Banc Comercial fou inscrit amb el número 131 del grup de la Banca Local. Fins aleshores figurava com a banc estranger. Però al final del 1950, i com a conseqüència de l’obertura de la sucursal de València, es rectificà la categoria i adquirí la de regional. I el 1954 passà a la categoria nacional amb el núm. 12. El banc és el “único Banco de categoría Nacional con sede central en Barcelona”. Era el més petit dels dotze bancs “nacionales” pel volum de dipòsits, molt allunyat de les primeres posicions. Aquesta classificació, de la qual s’enorgullia, li resultà molt negativa per a la seva política d’expansió.

L’edifici d’oficines a la plaça de Catalunya fou aviat insuficient. El 1955 van comprar les cases que ocupaven els números 109 i 111 al passeig de Gràcia, en el que era la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal —el lloc conegut com el “Cinc d’Oros”— i poc després iniciaren les obres —d’enrunament, primer, i de construcció, després— de la nova seu social. El canvi va sorprendre molts barcelonins, convençuts que la plaça de Catalunya era el rovell de l’ou de la vida econòmica barcelonina i que no era bo allunyar-se’n.

Expansió

El 1961 s’inaugurà la nova seu social a la cruïlla de Diagonal-passeig de Gràcia (Memòria, 1979).

El Consell del nou banc es proposà una política d’expansió, amb l’obertura de noves oficines, a més de les tres del banc alemany: Barcelona, Madrid i Sevilla. En el marc legal vigent aleshores, el Banc d’Espanya concedia les autoritzacions per a obrir noves oficines amb comptagotes i amb criteris poc objectius. Així doncs, el banc va aprofitar les oportunitats que es presentaren.

La primera oficina oberta fou la de València, al final del 1950. La premsa destacà que el banc estava en condicions de participar en el finançament de la campanya tarongera i donar suport a l’exportació de cítrics cap a Alemanya, el primer client de la taronja valenciana.

El 1956 incorporà per absorció el Banc Comercial de Terrassa, amb el qual mantenia relacions des de la seva fundació. El banc terrassenc, després d’uns quants anys ben aprofitats, havia tingut alguns problemes, derivats de la seva direcció, i preferí afrontar-los integrat en un banc més important. Tenia cinc oficines: Terrassa, Rubí, Olesa, Cornellà de Llobregat i Molins de Rei. El 1956 obrí una primera agència urbana a Barcelona —Via Laietana—, i poc després rebé autorització per a obrir-ne una altra, en el local destinat a la futura seu social. El 1957 obriren oficina a Palafrugell, la capital de la indústria surera catalana, que havia tingut, alguns anys abans, una important participació d’interessos alemanys, molt abocada al comerç exterior i amb un moviment turístic que tot just despuntava.

El 1959, el banc havia sumat deu oficines a les tres que tenia el Banc Alemany Transatlàntic. I aquestes són les 13 oficines obertes del Banc Comercial Transatlàntic des del 1950 al 1958:

• 1950 – València
• 1956 – Terrassa, Rubí, Olesa, Cornellà, Molins de Rei, Barcelona. Agència urbana
• 1957 – Palafrugell, Barcelona. Agència urbana
• 1958 – Barcelona. Agència urbana

Fons propis i resultats

Banc Comercial Transatlàntic. Rendibilitat i cotització a Borsa, 1951-1959.

El banc es creà amb un capital nominal de 50 milions de pessetes i un de desemborsat de 25 milions. Tres anys més tard, estava totalment desemborsat i s’anunciaven nous augments per a mantenir una relació correcta dels fons propis amb els de tercers. Amb una sola excepció, aquest fou el motiu de les diverses operacions d’augment de capital que es produïren fins el 1959, any en què es tancà el període amb un capital de 90 milions de pessetes i unes reserves de 104 milions.

L’excepció fou una ampliació de capital realitzada el 1956 per l’absorció del Banc Comercial de Terrassa. Es féu un intercanvi d’accions en igualtat de condicions: una acció nova del banc absorbent per una del banc absorbit. L’ampliació fou de 15 milions de pessetes.

El 1955, les accions del banc començaren a cotitzar a la Borsa de Barcelona. Ho feien amb una important plusvàlua, ja que es valoraven els bons resultats i les reserves creades, producte d’una política prudent i d’un ambient poc competitiu. El dividend repartit passà del 6 al 12%.

Dipòsits

Banc Comercial Transatlàntic. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de ptes.), 1951-1959.

El 31 de desembre de 1950, al cap de set mesos d’actuació, els administradors del nou banc es felicitaven per haver duplicat la xifra de comptes corrents —hi tenien 200 milions de pessetes—. No ha de sorprendre ningú, aquest èxit. El Banc Alemany Transatlàntic, que era un dels puntals del règim econòmic alemany, s’havia convertit en pocs anys en el primer banc d’un país vençut i sotmès a un procés d’expropiació, i això havia repercutit sobre la seva clientela.

En el capital del banc hi havia una bona representació del que era la burgesia emprenedora catalana i, a més, tenia el suport fidel de les nombroses empreses alemanyes presents a Catalunya. Entre els uns i els altres aconseguiren un creixement considerable dels dipòsits, força sostingut durant tot aquest període. El 1959 tenia 1 815 milions de dipòsits, el 85% dels quals eren en comptes corrents a la vista. Constituïa, de molt, el primer dels bancs catalans.

Inversió

El banc no es distingí precisament pel seu esforç publicitari (Banca Española, 1970).

El Banc Comercial era un banc comercial, és a dir, un banc que invertia la major part dels dipòsits captats en operacions de crèdit a curt termini i en descompte dels efectes comercials cedits pels seus clients fins a 90 dies. La cartera d’efectes comercials superava lleugerament la xifra concedida i disposada en pòlisses de crèdit.

La cartera de valors es componia bàsicament de títols públics, necessaris per a cobrir un coeficient obligatori, en relació amb els dipòsits. La cartera de valors privats tenia poca importància. El 1950, el dret de compra de les accions d’Unicolor SA, en l’actiu del Banc Alemany Transatlàntic —que hem mencionat—, fou traspassat al Banc Comercial per un import de 4,3 milions de pessetes. Aquestes accions representaven el 27% del capital d’Unicolor. Les Memòries del banc fan referència “a la propiedad del Banco sobre un importante paquete de acciones de una de las más destacadas empresas del ramo de productos químicos” (Memòria del 1950). La història oficial d’Unicolor no fa cap referència a aquestes accions, ni als dos bancs que tingué com a accionistes. Només parla de la por que “Unicolor perdiera su personalidad por la amenaza latente durante algunos años de incautación... como representante de la IG Farbenindustrie”. Elogien “la eficaz y comprensiva ayuda del entonces Presidente del Consejo, D. José Pellicer” (Historia de Unicolor, Barcelona 1967). La veritat d’aquesta tinença d’accions pertany al capítol no escrit ni conegut de les relacions entre els interessos alemanys expropiats i els titulars que s’adjudicaren els béns.

Hi ha també una referència a “la inversión en valores industriales representada por acciones de una nueva empresa siderúrgica en Barcelona” (Memòria del 1954).

Immobles

El Banc Comercial Transatlàntic utilitzà una fórmula força original, a l’hora de plantejar-se la necessitat de construir el nou edifici social. Primer intentà donar una solució al problema, fent una ampliació de capital amb una prima del 30%, sobre 15 milions en accions que s’emetien. Però aviat s’adonà que amb els recursos captats no aniria enlloc. En comptes de finançar-lo amb els recursos propis del banc, l’any 1956 creà una societat nova —Immobiliària Comercial Transatlàntica SA—, destinada a la seva construcció, i donà als seus accionistes la possibilitat de subscriure les accions. Així, el finançament anà majoritàriament a càrrec dels accionistes. Posteriorment, com es veurà, féu l’intercanvi d’aquestes accions per accions pròpies, de manera que els accionistes en sortiren beneficiats.

Política comercial poc agressiva i pèrdua de posicions (1960-1975)

Els homes i l’organització

Esquela amb motiu de la seva mort (Diario de Barcelona, 6 de febrer de 1974). José Euwens fou l’home fort del banc durant tota la seva història.

Josep Pellicer i Llimona ocupà la Presidència fins el 1966, any en què dimití aquest càrrec per raons d’edat, però es mantingué com a vocal del Consell. El substituí Demetrio Carceller Segura, l’exministre del general Franco, però per un temps breu, perquè morí l’1 de maig de 1968. El nou president fou José Euwens, que era conseller des del 1963 i també conseller delegat. Euwens acumulava oficialment tot el poder executiu del banc. Dimití el 1972, després de 52 anys al servei de l’empresa. En el mercat financer barceloní, el Comercial Transatlàntic era el banc d’Euwens. Fou substituït en la Presidència per Frederic Marimon el 1973, quan els accionistes i el mateix Consell d’Administració demanaren una política comercial més agressiva. La jubilació d’Euwens provocà una forta alça en la cotització de les accions del Banc. Euwens morí el mes de febrer del 1974.

Frederic Marimon, advocat, industrial del génere de punt —F. i F. Marimon, a Terrassa—, membre de la directiva del RCD Espanyol, fou president fins a la seva renúncia, el 1975, per malaltia. El darrer president de l’etapa fou Demetri Carceller i Coll, el fill de l’exministre.

És important seguir el moviment del Consell d’Administració. Permet veure l’entrada i la consolidació del grup alemany, així com la presència de la burgesia catalana, que hi mantingué uns elevats nivells de representació.

El 1960 fou nomenat conseller Johannes Feske, en representació del Deutsche Bank. La presència alemanya en el Consell es complementà amb la d’Otto Maier i la d’Hermann J. Abs. El 1963, el director general Euwens fou nomenat conseller, amb la qual cosa ja hi havia quatre consellers alemanys sobre un total de 18 consellers. Però l’any següent Otto Maier dimití per raons d’edat i fou substituït per Joan Capó i Pagès. El 1964, la participació alemanya era del 16% (segons declaracions de Frederic Marimon a l’autor), una xifra que coincideix amb la seva participació en el màxim òrgan executiu.

El 1967, Hermann J. Abs dimití en deixar la Presidència de la Junta Directiva del Deutsche Bank. El substituí Karl Klausen, membre d’aquella Junta. Dos anys més tard es produí un fet curiós. El Consell nomenà conseller el mateix Deutsche Bank AG —persona jurídica–, però el banc alemany presentà la dimissió poc després “por no haberse accedido su petición respecto a la persona física que tenía que representarle” (Memòria del 1969). Segons l’autor, aquesta sorprenent actitud només s’explica per l’autoritat d’Euwens, que no acceptava persones que l’incomodessin, encara que fossin alemanys com ell. Es nomenà en el seu lloc Werner Blessing. El 1968, el lloc d’Antoni Sala i Amat, comte d’Ègara, va ser ocupat per Otto G. Pirkham, de manera que tornava a haver-hi quatre alemanys en el Consell. Des d’aleshores fins al 1975 els canvis produïts entre els consellers alemanys es limitaren a substitucions entre membres del mateix grup. Dimití Karl Klausen, en ser nomenat president del Bundesbank —el banc central alemany—, i fou substituït per Heinz Osterwind, de la Junta Directiva del Deutsche. El 1975 dimití aquest i fou nomenat en el seu lloc Helmut von der Bey. J. Feske dimití per jubilació, i el seu càrrec passà a Wilfried Guth.

Al final d’aquest període, el Deutsche Bank tenia quatre dels 18 consellers del banc. La Memòria del 1972 menciona la “intensa colaboración con nuestro accionista el Deutsche Bank, el más importante de Alemania, que posee un porcentaje ligeramente superior al 25%”.

Amb relació als altres consellers del banc, les altes i baixes van ser les següents:

— 1963. Manuel Bertrand i Serra, mort aquest any, és substituït pel seu germà Eusebi.

— 1965. Entra en el Consell Demetri Carceller i Coll, fill de l’expresident

— 1966. Mor Ignasi Coll i Castell. Entren com a consellers Antoni Biosca i Carbonell i Jesús Raventós i Fatjó —caves Codorniu—. Dimiteix Eusebi Bertrand i Serra, després de la suspensió de pagaments de Tèxtils Bertrand i Serra (un empresari en suspensió de pagaments no pot estar en el consell d’un banc).

— 1968. Mor Antoni Sala i Amat, comte d’Ègara, que és substituït per un alemany. Josep Maria Mas-Sardà, de la Banca Mas-Sardà, dimiteix en declarar-se incompatible la pertinença a dos consells bancaris, si les dues entitats no estan oficialment vinculades (Llei 31.68 de 27 de juliol). És nomenat Xavier Cremades i de Adaro, President de Fletamientos Marítimos SA.

— 1969. Es nomena Josep Armengol i Gall, del grup terrassenc.

— 1970. Dimiteix l’expresident Josep Pellicer per raons d’edat —mor el 28 de febrer de 1971— i és substituït per José Luis López de Ayala y de León, fill del marquès de Villafuerte, conseller fundador mort el 1954.

— 1971. A la mort d’Antonio García-Munté Nuño el seu lloc és ocupat pel seu fill Francisco García-Munté López.

José Euwens ocupà la Direcció general fins el 1966. Ja era conseller i passà a la Vicepresidència. El substituí com a director general el seu gendre Pablo G. Klier, que era sotsdirector general amb el seu sogre, i que es mantingué en el càrrec tota la resta del període.

El 21 de març de 1961 s’inaugurà la nova seu social del banc en un acte presidit per Pere Gual i Villalbí, el ministre català del govern del general Franco. Era un ministre sense cartera i sense responsabilitats concretes, al marge d’actes com aquest. El Consell volgué donar una especial solemnitat a l’esdeveniment, cosa fàcil d’aconseguir, si tenim en compte la importància del gratacel, destinat a oficines, darrere el bloc on hi havia les oficines centrals del banc.

El banc manifestà un extraordinari respecte pel govern establert. El 1964 la Memòria considera “obligado recordar que en el mismo se han cumplido los 25 AÑOS DE PAZ (sic), bajo la dirección de su Excelencia el Jefe del Estado, Don Francisco Franco Bahamonde, a quien respetuosamente testimoniamos el ofrecimiento de nuestra leal colaboración en pro de nuestra Patria” (Memòria del 1964). Aleshores, ja no era “obligado” dir-ho. I uns quants anys més tard afegeix que és “obligado hacer constar el fallecimiento del Jefe del Estado Exmo. Sr. DON FRANCISCO FRANCO BAHAMONDE (q.e.p.d)” (Memòria del 1975). La majoria d’empreses catalanes no ho feren.

Però el banc tenia interès a destacar la seva catalanitat: “Nuestra Organización, realiza las 3/4 partes de sus operaciones en Cataluña con similar participación catalana en su capital.” El 1964, amb motiu de la Junta general d’accionistes i d’una campanya a la premsa en la qual es lamentava la inexistència de grans bancs catalans, Euwens, que a més de director general era llavors conseller, declarà “que parecía olvidarse que en el Banco Comercial Transatlántico la gran mayoría del capital y de los componentes del Consejo de Administración pertenecen a nuestra región”.

El 1967 la Memòria fa una primera referència a la “mecanización de nuestros servicios contables”. S’hi aplicaren 9 milions del fons de previsió per a inversions.

Expansió

Oficines del Banc a Madrid (Memòria, 1970). Bancotrans fou el nom comercial de l’entitat.

El banc desitjava una expansió que li permetés obrir noves oficines, per sobre de les que se li havien autoritzat fins aleshores. Quan s’anuncià una nova legislació per a regular l’expansió dels bancs, es van fer il·lusions (Memòria del 1962), creient que seria més favorable que l’anterior. Però aviat expressaren “nuestra lamentación ante el mantenimiento de unas normas que nos impiden alcanzar la expansión que nuestro negocio requiere y que nuestra colaboración completa y leal a la economía nacional creemos merece” (Memòria del 1965). Amb la nova legislació sobre expansió bancària, els més perjudicats foren els bancs de categoria nacional petits. Els bancs locals i regionals tenien prioritat a l’hora d’escollir oficines, dintre del que era el seu territori provincial o regional. El Banc Comercial tenia la categoria de nacional, però no disposava de les grans xarxes dels seus col·legues, de manera que les seves possibilitats eren minses. Les queixes contra aquesta situació es mantingueren en totes les Memòries següents: “Cuando nuestro Banco crece y aumenta con vigor y empuje y nos sentimos oprimidos en nuestra estructura actual, ya demasiado estrecha para nuestras aspiraciones, se nos ha dado una pequeña sucursal –Sant Cugat del Vallés–, que si estimamos por ser población de prometedor porvenir, es un resultado insignificante para nuestras posibilidades y realidades” (Memòria del 1968).

El 1971 començà la liberalització de les normes d’expansió i ja no hi hagué més lamentacions, ja que tenien capacitat pràctica per a anar on volien. Al final del 1975 el banc tenia 82 oficines.

• 1961 – Barcelona. Agència urbana
• 1965 – Barcelona. Dues agències urbanes, Madrid. Agència urbana, Sevilla. Agència urbana
• 1966 – Dos Hermanas, L’Escala, Roses
• 1967 – Badalona, Begur, Salou, Mislata, San Juan de Aznalfarache, Barcelona. Agència urbana
• 1968 – Sant Cugat del Vallès
• 1969 – Màlaga, Sant Feliu de Guíxols, Torroella de Montgrí
• 1970 – Aldaia, Montcada i Reixac, Palamós, El Prat de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat
• 1971 – Mollet, València. Agència urbana
• 1972 – Marbella, Girona, Tarragona, Blanes, Figueres, Cerdanyola, Agències urbanes a Barcelona, Madrid, Cornellà, Màlaga (Torremolinos), Salou i Terrassa
• 1973 – Palma, Sabadell, Martorell, El Vendrell, Calafell, Vilafranca del Penedès, Cambrils, Calella, Torrejón de Ardoz, Torrox, Paterna, L’Estartit, Agències urbanes a Barcelona, Madrid, València, Terrassa, Badalona i Torroella de Montgrí
• 1975 – Alcorcón, Sant Pere Pescador, Corbera de Llobregat, Agències urbanes a València, Cornellà, Blanes i Torrejón de Ardoz, Saragossa, Castelló, El Papiol, Sant Vicenç dels Horts

Fons propis i resultats

Banc Comercial Transatlàntic. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de ptes.), 1960-1975.

El 1962 es comptabilitzà un augment de capital de 36 milions de pessetes. Les accions es destinaren a l’intercanvi de les accions de la Immobiliària Comercial Transatlàntic SA, en la proporció d’una de la societat absorbent per tres de la societat absorbida.

Les altres i nombroses ampliacions es degueren a la conveniència de mantenir el que se’n diu un correcte coeficient de garantia: relació entre fons propis i fons de tercers —dipòsits—. El 1966 se’n va fer una de 21 milions de pessetes, “que excepcionalmente se hace con prima” (Memòria del 1966) de 4 000 pessetes per cada acció de 1 000. Si tenim en compte que les accions es cotitzaven amb una important plusvàlua, les accions a la par —al 100%— suposaven un benefici extra per a l’accionista, si es venia el dret de subscripció, o una major valoració de la seva cartera, si subscribia les noves accions.

El 1966 s’inicià el procés de regularització d’actius, sotmès a nova legislació, que permetia augmentar el capital amb càrrec a aquest compte. Les noves accions foren lliurades als accionistes sense desemborsament. El 1970 el banc arribà als 1 000 milions de fons propis, després d’aplicar una part dels beneficis a reserves. El volum d’aquestes ja superava el del capital.

El 1968 es repetí l’operació d’intercanvi de noves accions del banc per les de la Immobiliària Comtrans SA —una nova immobiliària—: una acció del banc de 1 000 pessetes —que cotitzava al voltant del 600%— per quatre accions de la immobiliària, també de 1 000 pessetes de nominal.

El 1975 el banc tenia un capital de 890 milions de pessetes i unes reserves de 1 361 milions més.

Els resultats eren bons. La regularització d’actius i una política prudent permeteren crear unes importants reserves, de manera que la rendibilitat sobre el nominal de l’acció fou molt alta, així com la consideració borsària de l’acció. El banc tenia fama d’estar ben administrat i de controlar les seves despeses. Com que les úniques crítiques que rebia provenien del seu menor creixement de dipòsits, el 1969 se sentí obligat a manifestar que “este magnífico resultado ha sido conseguido a pesar de que no hemos querido practicar lo que se ha dado en llamar política agresiva en la captación de pasivo, elegante eufemismo bajo el que se encuentran muchas veces prácticas bancarias poco ortodoxas” (Memòria del 1969).

Dipòsits

Banc Comercial Transatlàntic. Rendibilitat i cotització a Borsa, 1960-1975.

Els 1 815 milions de pessetes en dipòsits del 1959 es convertiren en 25 731 milions el 1975. Fou un gran creixement en termes quantitatius, però un baix creixement si tenim en compte el comportament de la partida de creditors d’altres bancs catalans. El primer competidor seriós fou el Banc Atlàntic, amb el qual alternà el primer i el segon lloc al final de la dècada dels anys seixanta. Però aviat fou superat per aquest i per altres, de manera que el 1975 el Comercial Transatlàntic era el sisè banc català pel volum dels dipòsits, darrere de tres bancs comercials —Atlàntic, Catalana i Sabadell— i de dos bancs industrials —Unió Industrial Bancària i Banc Industrial de Catalunya—. Com que en aquells anys es valorava molt la xifra de recursos de tercers, aquest fet neguitejava la clientela i el mateix banc.

Dues raons expliquen el baix creixement de dipòsits. La primera, la menor capacitat d’expansió, que ja hem comentat, amb relació a bancs com Atlàntic, Sabadell i Catalana. Les oficines bancàries eren finestres obertes per a la captació de l’estalvi, i, qui no les tenia, reduïa les seves possibilitats. La segona raó fou una política comercial molt ortodoxa. El govern havia iniciat molt lentament el procés de liberalització dels interessos que els bancs podien pagar a l’estalvi. Els tipus d’interès autoritzats quedaven per sota dels de mercat. La conseqüència fou l’aparició i generalització dels extratipus, o sigui, tipus d’interès superiors als autoritzats, que la quasi totalitat dels bancs oferiren als seus clients. El Comercial també en donà, però molt per sota dels que donava la competència i només en casos excepcionals. És lògic, per tant, que perdés dipòsits i que li costés obtenir-ne de nous.

Inversió

El banc invertia la quasi totalitat dels seus recursos en el descompte d’efectes comercials i en el crèdit a curt termini. Aplicava criteris professionals i d’una gran prudència. Tenia sempre al costat les empreses alemanyes establertes a Espanya, cada cop més importants. El comerç exterior continuava essent un dels seus punts forts.

La major part de la cartera de valors era formada pels fons públics, necessaris per a atènyer el coeficient obligatori, fixat pel Ministeri d’Hisenda. El Comercial fou un dels bancs que satisferen estrictament el coeficient, però sense superar-lo mai.

La cartera d’accions no era important, ja que no ultrapassà mai els 900 milions de pessetes. Les referències a la seva composició són mínimes, amb algunes notables absències. El 1966 informaren de la seva participació a la Societat d’Aparcaments de Barcelona —SABA—; el 1969 prengueren el 15% en el capital d’Interleasing SA, una empresa dedicada a aquest tipus de finançament; el 1969 entraren a Tabasa —Túnels i Autopistes de Barcelona SA—, que construí el primer túnel de Vallvidrera, “de tanta importancia para Barcelona” (Memòria del 1969); i el 1972, en l’empresa que tenia la concessió per a construir la Refineria de Petroli de Tarragona.

Però, en canvi, en les Memòries no hi ha cap referència al Banc Industrial de Catalunya. El 1965 el Banc Comercial participà en la seva constitució, conjuntament amb el Banc de Sabadell i Banca Catalana. Arribà a tenir fins el 5% del seu capital, que vengué el 1968.

Immobles

El 1964 es constituí una nova societat immobiliària, en la qual tenien dret a partipar-hi els accionistes del banc: Immobiliària Comtrans SA. Es destinà a la construcció d’edificis en els quals s’instal·laven les sucursals: Terrassa, Sevilla, Rubí i Cornellà. Seguint el model d’uns anys abans, quan hagué acabat la feina, la immobiliària fou absorbida pel banc, el 1969, amb intercanvi d’accions en la proporció de quatre per una.

Agència al carrer de Còrsega de Barcelona (Memòria, 1979).

El 1965 compraren l’immoble del passeig de Gràcia, núm. 113, veí del seu. I el 1968 es presentà un projecte de nou edifici a la plaça de Catalunya, conjuntament amb la Société Générale de Banque, en el lloc ocupat pels dos bancs. El 1970 s’inaugurà el nou local a Madrid, en el Paseo de la Castellana, núm. 18, que substituïa el que tenia al Paseo del Prado des de la primeria de segle.

Per tradició, el banc amortitzava cada any les inversions fetes en el concepte de “Mobiliari i instal·lacions”, de manera que el seu valor comptable era sempre d’una pesseta.

Operació control (1976-1984)

Els homes i l’organització

El Deutsche Bank fou un dels primers bancs estrangers que obriren una oficina operativa a Madrid (1979) i després a Barcelona, aprofitant la nova legislació bancària. Però no amagà mai el seu interès per guanyar posicions accionarials en el banc barceloní. El Banc Comercial Transatlàntic tenia prop de 4 000 accionistes, però la major part d’ells eren simples inversors, que només estaven pendents de la rendibilitat de les accions que havien comprat a Borsa. Els dos grans accionistes eren el Deutsche Bank i Demetri Carceller i Coll, el president del Consell. La resta dels membres del Consell d’Administració, no alemanys, tenien participacions absolutament minoritàries.

Però si bé el Deutsche Bank no tenia tot el poder polític, representat per una majoria de les accions, no havia deixat de tenir mai el control executiu del banc, a través dels seus homes. Euwens fou director general i, després, conseller delegat. El seu gendre, Klier, seguí exactament el mateix camí de director general i conseller delegat. Un Consell que delega la major part dels seus poders en un conseller no deixa de ser un organisme executiu de segona instància, i més aviat de control del que fa el conseller delegat.

Les primeres Memòries d’aquest període fan repetides referències a “nuestro estimado accionista el Deutsche Bank”, que és un gran col·laborador del banc català. El 1978, el director general, Klier, manifestà a la premsa que la seva participació era del 25% del capital. El 1979 el banc alemany tenia cinc consellers sobre un total de 17.

Els canvis que es produïren en el Consell foren conseqüència o bé de mort de consellers catalans, o bé de substitució dels representants del Deutsche. L’única novetat fou el nomenament, el 1980, de conseller secretari a favor de Lluís Francesc Marimon i Garnier, fill de l’expresident Frederic Marimon.

En passar Pablo G. Klier al Consell el 1979, el nou director general fou Eberhard Knorr. Havia estat el director del Deutsche Bank al Brasil i a l’Argentina. Ningú no discutí ni posà en dubte aquest nomenament.

Expansió

L’expansió es mantingué, però a un ritme més tranquil. El banc ja havia cobert les seves aspiracions bàsiques, amb una xarxa important d’oficines, especialment concentrada en algunes zones de l’estat. La seva distribució demostra la importància històrica que tenien per a l’entitat les primeres oficines obertes, ja que fou al seu voltant que en crearen de noves: a Catalunya, tenia una bona xarxa a Barcelona i a l’àrea metropolitana, així com a l’Empordà-Costa Brava; a Andalusia i al País Valencià, n’hi havia al voltant de Sevilla i València, sobretot. El banc entrà molt modestament en altres comunitats

El 1986, el banc tenia un total de 102 oficines, distribuïdes de la forma següent: Catalunya (62), Madrid (12), País Valencià (12), Andalusia (12), País Basc (2), Aragó (1), Balears (19; total: 102.

Oficines obertes del Banc Comercial Transatlàntic entre el 1978 i el 1986:

• 1977 – Sant Vicenç dels Horts, L’Hospitalet de Llobregat, Barcelona. Agència urbana, Madrid. Agència urbana, València. Agència urbana
• 1978 – Bilbao, Catarroja, Alboraia
• 1979 – Barcelona. Agència urbana, Madrid. Agència urbana
• 1980 – Barcelona. Agència urbana, Màlaga. Agència urbana
• 1981 – Múrcia, Madrid. Agència urbana, Sevilla. Agència urbana
• 1982 – Barcelona. Agència urbana
• 1983 – Mataró, València. Agència urbana
• 1985 – Sant Sebastià, Madrid. Agència urbana
• 1986 – Barcelona. Agència urbana

Fons propis i resultats

Banc Comercial Transatlàntic. Rendibilitat de l’acció.

El capital del banc era de 890 milions de pessetes el 1975. L’amplià els dos anys següents fins a 1 452 milions, xifra que es mantingué fins el 1984. Foren els anys de la crisi econòmica, que castigà la cotització de tots els valors a Borsa. Els fons propis creixeren gràcies a les importants aplicacions que els gestors els feren, procedents dels beneficis anuals. Si les reserves eren de 1 361 milions el 1975, nou anys després arribaren a 6 200 milions, més de quatre vegades superiors al capital. El creixement relatiu dels dipòsits facilità aquesta operació.

Els resultats foren més que correctes.

Dipòsits

Els dipòsits es triplicaren en aquest període. Però els 78 724 milions del 1984 no els suposaren cap avanç en el conjunt de bancs catalans i espanyols. Mantingueren una política d’extraordinària prudència, que tingué la seva compensació en el bon nivell de beneficis. I es defensaren contra les acusacions que reberen de quedar-se endarrerits. És “un mercado —el de captació de nous dipòsits— sometido a fuertes presiones en cuanto a tipos de interés, que frecuentemente rebasan los límites de rentabilidad que no pueden dejar de observarse para realizar una prudente y adecuada política” (Memòria del 1978). Alhora ratificaren “nuestra política de no entrar en la carrera desenfrenada de encarecimiento de pasivos”.

Inversió

Banc Comercial Transatlàntic. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1976-1984.

Cap canvi de política. El banc era una entitat comercial: “la inversión a corto plazo está situada en el 80% del total, con una media de vencimientos de 58 días, en el papel comercial descontado” (Memòria del 1978). La cartera de crèdits presentava “un porcentaje del 88% en créditos a corto plazo, como corresponde a un banco de características eminentemente comerciales como el nuestro” (ídem).

La cartera de valors tenia poc interès, perquè “el incremento registrado en el capítulo de valores se debe básicamente al cumplimiento del coeficiente de inversión obligatoria en fondos públicos” (Memòria del 1982).

Els valors privats, de renda variable, estaven concentrats en empreses instrumentals immobiliàries o financeres: el 1980, Immobiliària Cúspide SA, Promotora de Edificiosn para Oficinas SA i Financiera Comtrans; 1981, Comercial Immobiliaria Lauria, Fomento de Comercio i una participació a Interactivos, societat mitjancera del mercat monetari.

És evident el seu poc entusiasme en aquest tipus d’inversions. El 1981, “sólo por un principio de solidaridad profesional hemos tomado una participación en Corporación Bancaria SA”, entitat creada per a atendre les primeres crisis bancàries, participada al 50% pel Banc d’Espanya i per la totalitat de la Banca espanyola.

El final de la transició (1985-1989)

El 1984, el Deutsche Bank augmentà la seva participació en el capital del banc, fins el 34,4%, tal com es reconeix en la Memòria del 1985. Se suposa que ho féu mitjançant compres a Borsa, aprofitant els anys de crisi econòmica i de cotització baixa de les accions, en general. El 1985 fou un any de canvi en la conjuntura i de creixement general, amb alces borsàries.

Banc Comercial Transatlàntic. Rendibilitat de l’acció, 1985-1990.

El 1986, el Deutsche mantingué el mateix percentatge. Era ja el primer accionista del banc per sobre de la participació del grup Carceller, que controlava prop del 25% del capital. La voluntat de control era clara i només els ingenus podien imaginar-se una altra sortida que no fos la del control absolut per part dels alemanys. Tot era una qüestió de preu i, com és lògic, Carceller buscà el millor. El Deutsche continuà comprant accions. El 1988, el banc alemany tenia el 39% del capital.

Al maig del 1988, Demetri Carceller i Coll, president del banc, demanà una entrevista a Mariano Rubio, governador del Banc d’Espanya. Rubio, acostumat com estava al fet que aquestes visites fossin el preludi d’una crisi financera, el rebé acompanyat del cap d’inspectors. Però el motiu era un altre. Carceller li comunicà que havia venut accions que representaven el 10% del capital del banc al Baden-Württembergische Bank, un banc regional alemany en el qual tenia una participació indirecta el Deutsche Bank. El governador s’ho prengué molt malament, perquè era fàcil d’endevinar que darrere l’operació hi havia el Deusche Bank, i el Banc d’Espanya es resistia a permetre la compra de bancs espanyols per entitats estrangeres. Rubio exigí que la venda del 10% quedés paralitzada i les accions fossin cedides al Banco Exterior d’Espanya —un banc de control públic—, que actuaria en qualitat de fiduciari. Pel que es digué més tard, Carceller ja havia signat una opció de compra de la resta de les seves accions a favor del Deutsche Bank. El futur del banc ja estava decidit. Només era qüestió de saber la forma en què el control es faria oficial.

El 1989, amb l’autorització prèvia del Banc d’Espanya, que havia afluixat en les seves pretensions, se suspengué la cotització a les borses espanyoles de les accions del Comercial Transatlàntic, per donar pas a una OPA —oferta pública d’adquisició— del Deutsche sobre la resta de les accions del banc. L’oferta es féu al 1 600%, força per sobre d’una acció que cotitzava al 1 200% a l’inici d’aquell any. L’oferta li donà un 27,06% més del capital, de manera que acabà l’exercici amb la propietat del 67,153% del capital. Al juny del 1990 comprava el 10% del Banc de Baden-Württemberg i el 12,46% més d’altres accionistes, també al 1 600%. Només li quedaven serrells.

El 1994, el Banc Comercial Transatlàntic, que s’havia fusionat amb el Banco de Madrid, es transformà en Deutsche Bank (La Vanguardia, gener del 1994).

El 1993, el conseller delegat del Deutsche Bank a Espanya, el basc Juan Carlos Garay, anunciava que compraven el Banco de Madrid, el qual consideraven complementari del Comercial. Garay digué que “Bancotrans —com ara l’anomenaven— era un buen banco, pero con una implantación desigual(estaba presente básicamente en Cataluña y Levante) y al mismo tiempo era una entidad muy dormida en cuanto a técnicas de gestión, equipamiento informático, etc.” (La Vanguardia, 1 de maig de 1993). La nova generació d’executius no deixava gaire bé l’anterior.

Al començament del 1994, Banco de Madrid i Banc Comercial Transatlàntic es transformaren oficialment en Deutsche Bank, SAE.

Presidents del Banc Transatlàntic des de la seva fundació el 1951 fins al 1975

• 1951-1966 — Josep Pellicer i Llimona
• 1966-1968 — Demetrio Carceller Segura
• 1968-1972 — José Euwens Delleman
• 1973-1975 — Frederic Marimon i Grifell
• 1975          — Demetri Carceller i Coll