La transició (1957-1965)
Rosés i Companyia, SRC, una empresa industrial i financera alhora, es transformà en Banca Rosés SA l’1 de gener de 1930. Es mantingué el caràcter familiar i mixt de l’empresa fins el 1957, any en què els germans Rosés de Milans, que ocupaven la gerència de l’anònima, es vengueren la totalitat del banc, separant prèviament els actius industrials.
Anunci (La Vanguardia, juliol del 1965). El Banc Comtal és el successor de la Banca Rosés. El 1965 inicià la seva expansió.
Els compradors foren tres: Enric Santamaria i Alseda, Francesc Ràfols i Serdà i Emili Cuatrecasas i Busquets. El seu primer acord fou el canvi de la denominació social de l’empresa, desvinculada de la família Rosés. Triaren un nom de “significación autóctona y nostálgico recuerdo” (“Fomento de la Producción”, 1 d’abril de 1957) i el banc es digué Comtal. Enric Santamaria, que en fou el president, era conseller de San Miguel, Fábrica de Cerveza y Malta SA, que construí la seva primera fàbrica a Lleida i que aquell 1957 tragué al mercat les primeres ampolles. L’empresa cervesera era la successora d’una fàbrica de malta —La Segarra SA— i de la suma de capitals catalans i de l’empresa mare filipina, representada per la família Soriano, d’origen basc. Francesc Ràfols fou el vicepresident i el conseller delegat del banc, i Emili Cuatrecasas fou substituït al cap d’un temps en el Consell pel germà del president, Miquel Santamaria i Alseda.
El Banc d’Espanya autoritzà el nom de Banc Comtal el 18 de desembre de 1957. Els nous accionistes augmentaren el capital dels 2 milions de pessetes que tenia la Banca Rosés fins a 30 milions, si bé de forma immediata només desemborsaren el 50% del capital. Donaren un impuls a la vella estructura del banc i aconseguiren un fort increment dels dipòsits, acompanyat per un creixement proporcional dels recursos propis —capital i reserves—. Es parlà molt poc del banc, durant aquests anys: no publicaven Memòries, la seva publicitat era mínima i l’estructura de l’accionariat no canvià. Els resultats que es coneixen i el creixement de les reserves demostren que l’empresa guanyava diners, en un moment en què era fàcil per als bancs guanyar-ne, com a conseqüència de la regulació fixa dels interessos i d’una competència reduïda.
Banca Rosés i Banc Comtal. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1923-1965.
El banc es mantingué en els locals ocupats per la Banca Rosés, a la Via Laietana, núm. 69, prop de la plaça d’Urquinaona.
El 1965, aprofitant el I Pla d’Expansió Bancària, el banc obrí una segona oficina: una agència urbana al carrer del Príncep d’Astúries, a Barcelona.
El mateix 1965, el grup Santamaria-Ràfols vengué la majoria de les seves accions. Deixaven un banc amb uns fons propis de 64 milions de pessetes —30 de capital i 34 de reserves— i uns dipòsits de 486 milions. Aquests havien baixat força aquell any.
Política comercial agressiva i sector de la construcció (1966-1974)
Els homes i l’organització
En un primer moment els venedors es reservaren el 40% del capital. Però la desaparició dels Santamaria i de Francesc Ràfols del Consell d’Administració indicava que aviat es desfarien de la seva participació.
El nou òrgan executiu del Comtal trigà uns quants mesos a constituir-se. El temps necessari per a estructurar un nou accionariat, al voltant d’aquells que encapçalaven el grup comprador: Manuel Grau i Pere Rovira. Tots dos tingueren el càrrec de conseller delegat, un fet no gaire corrent. Manuel Grau i Villa era un empresari del sector immobiliari i de la construcció. Dirigia el grup SPAI-Transaccions Urbanes SA, un holding creat el 1963 i del qual depenien una dotzena llarga d’empreses, cadascuna de les quals amb el seu propi objectiu immobiliari. Pere Rovira, l’altre conseller delegat, no tenia res a veure amb aquest sector. Havia nascut a l’Hospitalet de Llobregat, on el seu pare tenia un celler de vins. Creà una important empresa de venda i distribució de vins —marca El Baturrico— i continuà amb la creació d’una gran empresa productora de vi a la Terra Alta. Comprà Destil·leries Mollfulleda —licor Calisay—. Tingué participacions en el sector tèxtil: primer en el grup Trinxet, i uns anys més tard amb la compra d’Edmond Bebiè SA, a la conca del Ter, que havia suspès pagaments.
Cap dels dos consellers delegats no tenia res a veure amb la burgesia tradicional catalana. Però Manuel Grau sabé envoltar-se de gent que sí que hi pertanyia o que estava vinculada a les estructures del govern franquista, la qual s’incorporà —personalment i amb capital— al grup immobiliari i al banc. És el cas de: Miquel Vall i Brugulat, gendre de Josep Maria de Porcioles, alcalde de Barcelona; Josep Maria de Muller i d’Abadal, president de la Diputació de Barcelona; Guillermo Bueno i Hencke, empresari i delegat de serveis de l’Ajuntament de Barcelona; Joan B. Beltran i Flórez, tinent d’alcalde del mateix ajuntament; Lluís Coma-Cros i Cazes i Manuel Bertrand i Vergés, d’antigues famílies de la burgesia tèxtil; el constructor Frederic Vallet i Nubiola; Joan Gich Bech de Careda, administrador general, després gerent del Futbol Club Barcelona (1955-70) i finalment Delegado Nacional de Deportes, en substitució de Joan Antoni Samaranch; Fèlix Gallardo, president de Laboratoris Almirall i germà de qui era primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona; l’advocat Joan Vives R. de Hinojosa, i Joan Antoni Maragall i Noble, fill del poeta i president de l’Orfeó Català. Altres consellers pertanyien a la nova burgesia: Joan Bartolí, empresari del sector de plàstics; Agustí Gras, empresari cotoner; Josep Maria Santacreu, concessionari de Chrysler-Barreiros, i Joan Sala i Pou. Les incorporacions es produïren esglaonadament entre el 1966 i el 1973. També hi hagué baixes en el Consell d’Administració, com les de Josep Maria Santacreu i Joan Bartolí.
Així, el consell d’Administració Banc Comtal el 1967 era:
- President – Guillermo Bueno Hencke
- Consellers delegats – Manuel Grau i Villa, Pere Rovira i Ausàs
- Secretari – Josep Maria de Muller i d’Abadal
- Vocals – Narcís Amer i Amer, Joan B. Beltran i Flórez, Manuel Bertrand i Vergés, Joan P. Blanch i Trunas, Lluís Coma-Cros i Cazes, Pere Garcia Tarrida, Miquel Vall i Brugulat, Frederic Vallet i Nubiola, Joan Vives R. de Hinojosa
La Presidència va recaure en Guillermo Bueno Hencke. El 1971 Pere Rovira abandonà el càrrec de conseller delegat i fou nomenat vicepresident. Manuel Grau quedà com a conseller delegat únic, el primer responsable de l’executiu.
La presència de dos consellers delegats fou la raó per la qual al Banc Comtal no hi va haver director general fins el 1973, quan es nomenà per a aquest càrrec Josep Muixí i Domingo, que era un dels sotsdirectors.
Emblema del Banc de l’escultor Josep M. Subirachs (Memòria, 1973). El 1966 entrà un nou grup en el capital del Banc Comtal.
El banc es presentà des del primer moment al servei de la petita i mitjana empresa catalana, i de la barcelonina en particular. Per aquest motiu creà un grup d’empreses de serveis. El 1967 s’inicià la renovació del vell immoble de la Via Laietana. Les noves instal·lacions s’inauguraren el 1970, amb el logotip del banc, obra de l’escultor Subirachs.
El grup bancari
El grup era ambiciós. Es proposava fer créixer el banc, però topava amb una política restrictiva a l’hora d’obrir sucursals. Al final del 1969, la premsa informà d’una entrada del Banc Comtal o dels seus homes en l’accionariat del Banco Peninsular, domiciliat a Madrid. El 1972, el Banc d’Espanya oficialitzà la relació en qualificar el Banco Peninsular com a vinculat al Comtal, un fet que reconeixia una participació de control.
Seu social del Banc a la Via Laietana de Barcelona (Memòria, 1974).
El Banc Comtal també s’apuntà a la creació d’un banc industrial. Però arribà tard, quan el govern s’havia adonat que ja hi havia prou bancs d’aquesta naturalesa i que la conjuntura no anava al seu favor. El 1973 promogué la creació del Banc Industrial de Tarragona, en el qual el banc es reservava el 10% del capital, i els seus accionistes, el 30%. El nom fou substituït poc després pel de Banc de l’Est, que és finalment denegat al gener del 1975.
El 1973 es comprà el 100% del capital del Banco de Crédito y Ahorro, a Santo Domingo (República Dominicana). Era un banc petit amb uns dipòsits equivalents a 500 milions de pessetes —el Comtal en tenia aleshores 15 000 milions, i sis oficines—. Es canvià el nom pel de Banco Condal Dominicano. No hi havia cap altre banc espanyol al país. Després, sembla que la participació es rebaixà al 60%, per venda d’accions a inversors d’aquella república americana.
Expansió
El banc era clarament expansionista, però els Plans d’Expansió Bancària, vigents aleshores, limitaven força les seves possibilitats. Com a banc “identificado con su ciudad”, segons un eslògan utilitzat, aprofità la seva capacitat d’expansió per a obrir agències urbanes a Barcelona i a l’Hospitalet, primer, i, després, a poblacions de la província, que és on tenia preferència com a banc local. El 1974 entrà a Lleida i comarca.
Al final del 1974 el banc tenia 21 oficines, inclosa la central, i es preparava per a fer una expansió forta, aprofitant la legislació liberal aprovada:
- 1967 – Barcelona. Sant Antoni
- 1968 – Barcelona. Sagrada Família
- 1969 – L’Hospitalet de Llobregat
- 1970 – L’Hospitalet de Llobregat. Santa Eulàlia, L’Hospitalet de Llobregat. Miraflores
- 1971 – Viladecans, Sant Vicenç dels Horts, Cardona
- 1972 – Granollers, Pineda de Mar, Santa Perpètua de Mogoda, L’Hospitalet de Llobregat. Anselm Clavé
- 1973 – L’Hospitalet de Llobregat. Collblanc, Vic, Lleida
- 1974 – Manresa, Barcelona. Sant Andreu, Barcelona. Sant Gervasi, Barcelona. Poblenou, Alcarràs
Fons propis i resultats
Banc Comtal. Rendibilitat de l’acció (en milions de pessetes), 1966-1974.
El grup seguí una estratègia d’importants augments de capital, fins i tot superiors a l’increment de dipòsits, que fou molt fort. Trobaren el banc amb un capital de 30 milions de pessetes i així es mantingué fins el 1969. Durant els cinc anys següents el duplicaren cada any, de manera que en aquest període el capital desemborsat passà de 30 a 1 440 milions de pessetes.
La rendibilitat de l’acció resulta difícil de calcular, si tenim en compte que: 1) durant quatre anys —del 1966 al 1969— no es repartí dividend; 2) el primer dividend repartit —el 1970— incloïa les atencions estatutàries, o sigui, el que cobrava el Consell d’Administració; 3) a partir d’aquell moment els dividends es pagaren sobre accions velles i noves, és a dir, desemborsades dintre de l’exercici i per diferent quantitat. És per això que, a més de la xifra de beneficis, que figura en el corresponent quadre, al quadre dedicat a la rendibilitat s’informa de la part de benefici aplicada a dividend i a reserves.
L’atractiu de les accions del Banc Comtal no era el dividend repartit. El banc tenia un fort creixement de dipòsits, que obligava a continuades ampliacions de capital. Aquestes ampliacions eren valorades positivament pel mercat, mentre la conjuntura econòmica fou favorable, de manera que els accionistes podien obtenir un bon rendiment de la venda dels seus drets d’ampliació o bé, si subscrivien les accions que els pertocaven —a la par—, es trobaven amb una major plusvàlua
El 1974 el banc tenia uns 1700 accionistes. L’acció no cotitzava en Borsa.
Dipòsits
Anunci (Diario de Barcelona, novembre del 1976).
L’equip Santamaria-Ràfols deixà el banc amb 486 milions de dipòsits. La compra per part de RUMASA el trobà amb 14 320 milions el 1974. El creixement fou molt fort fins el 1973. Eren els anys en què el mercat valorava més aquest creixement que no pas el compte de resultats. Des d’aquest punt de vista, el banc era un dels primers a Catalunya. Aplicà una política comercial agressiva, que vol dir el pagament d’uns interessos superiors als autoritzats pel Banc d’Espanya. Tots els bancs, sense excepció, ho feien, però uns ho feien més, i altres, menys. Era un sistema de competència perillós, però inevitable, ja que la demanda de l’estalvi no acceptava uns tipus d’interès legals que molt sovint eren inferiors a la pèrdua del valor adquisitiu de la moneda.
La crisi del 1974 es pot comprovar amb la baixa de més de 3 000 milions que experimentà aquest concepte durant l’any, prop del 20% dels dipòsits que hi havia al final del 1973.
Inversió
El banc tingué una important activitat creditícia. La partida de crèdits —descompte comercial i crèdit pur— era pràcticament l’única destacable, al marge de l’obligada cartera de fons públics. La de fons privats era petita i tampoc no tenia gaire importància la inversió en immobles. Cal suposar, pel que comentà la premsa, que aquesta inversió estava especialment concentrada en inversions immobiliàries del mateix banc o dels seus associats.
El 1969, el banc anuncià l’interès per crear un grup d’empreses de serveis, complementàries a la funció bancària. Foren: Unió Comtal d’Assegurances, Ibèrica de Finançaments SA, Serveis Informàtics Comtal SA, Financo SA —factoring—, Fidecaya, Comtal d’Estudis Econòmics, Gescondal —societat d’administració de carteres—, Copen Leasing —lísing mobiliari i immobiliari—, Copecaya —societat de cartera—, SIG —Serveis d’Informació i Gestions SA— i Comtal d’Inversions Mobiliàries SA.
El 1974 prengué una participació a FECSA, mentre ho feia Banca Catalana, per compra d’una part de les accions que es venia la Banca March. Manuel Grau s’incorporà al seu Consell.
Crisi i venda a RUMASA
Banc Comtal. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes), 1966-1975.
La revista “CAU”, publicació del Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Catalunya, dedicà el seu número d’octubre del 1973 a una anàlisi del que en deien “la Barcelona de Porcioles”, alcalde de Barcelona des del 1953 fins al maig del 1973. El número, molt crític amb aquella etapa, posava en evidència les nombroses connexions entre l’Ajuntament de Barcelona, durant l’etapa Porcioles, i l’equip del Banc Comtal i del grup Spai, protagonista de molts dels grans projectes immobiliaris d’aquells anys a la capital. Aquest número va anar seguit —gener del 1974— d’un article publicat al setmanari “Cambio 16” en el qual es deia textualment que “el Banco Condal está pasando un mal momento”, com a conseqüència de la retirada de dipòsits, tal com es manifestava en els balanços publicats trimestralment pel Consell Superior Bancari.
Manuel Grau, en conferència de premsa, negà els problemes de l’entitat i lamentà la “politització del banc” per part d’alguns mitjans de comunicació. El mes d’octubre del 1974, una circular interna del Banco Español de Crédito recomanava prendre precaucions a l’hora d’atorgar facilitats creditícies a una sèrie de bancs espanyols, entre els quals hi havia el Comtal. La notícia s’escampà i provocà sortida de comptes corrents, que el banc hagué de cobrir amb dipòsits del mercat interbancari. Aquell novembre, els seus dirigents iniciaren converses amb dos dels bancs que els havien proporcionat ajut: el grup RUMASA i Banca Catalana.
El Banc d’Espanya havia tancat una inspecció del Banc Comtal, de la qual es desprenia una forta immobilització d’actius i possibles pèrdues. Els dipòsits continuaven marxant i els gestors es veieren obligats a donar entrada a l’accionariat a un soci amb força financera, com a única solució per a aturar la sortida. Els ajuts temporals del Banc d’Espanya per a cobrir aquesta sortida eren insuficients. Banca Catalana supedità un possible acord de compra o d’absorció del Banc Comtal a l’acord previ del Banc d’Espanya i a uns ajuts d’aquest banc.
El Banc Comtal, del grup RUMASA (Memòria, 1978). El 1974 es va fer pública l’entrada de RUMASA en el capital del Banc.
El 9 de desembre de 1974 es va fer pública l’entrada de RUMASA en el capital del Comtal. El holding de José María Ruiz-Mateos no havia de demanar autorització prèvia per a la compra i estava aleshores en plena expansió. RUMASA tenia 700 milions en dipòsits interbancaris cedits al Banc Comtal —per mitjà del Banco Industrial del Sur— i 1 400 milions en crèdit a les empreses vinculades del Comtal. Les converses amb RUMASA duraren des de les 5 de la tarda del dissabte, dia 7 de desembre, fins a les 5 del matí del diumenge. José María Ruiz-Mateos les va suspendre a les vuit del vespre per anar a oir missa, tot dient que signarien el contracte el dia de la festa de la Immaculada (8 de desembre), que era un bon dia. RUMASA va comprar el 25% del capital del Banc Comtal al 500% i tenia opció per a comprar-ne un altre 26%, que li donava la majoria absoluta, cosa que va exercir al gener del 1975. Ruiz-Mateos demostrà la seva satisfacció pel final de l’operació dient que “como a cualquier español, Cataluña me ha fascinado siempre”. Però al Banc d’Espanya no li agradà gens. Conegué la venda quan ja estava consumada i advertí José María Ruiz-Mateos del perill que corria el seu holding, en incrementar els seus riscos.
Domingo Romera Alcázar substituí Manuel Grau com a conseller delegat en produir-se la compra, però dimití al cap de sis mesos. Havia estat conseller delegat al Banco Peninsular i a Fidecaya, en representació del Comtal. En el seu lloc fou nomenat Josep Muixí (1976), que era el director general.
Abandonaren el càrrec de consellers Josep Maria de Muller, Joan Antoni Maragall, Lluís Coma-Cros, Pere Garcia Tarrida, Joan Blanch, Miquel Vall i Joan Sala i Pou. Es mantingueren en el Consell Guillermo Bueno, Pere Rovira, Manuel Grau, Joan Vives R. de Hinojosa, Joan Gich, Manuel Bertrand i Frederic Vallet. Ruiz-Mateos tenia interès a mantenir un Consell representatiu, amb empresaris catalans. A petició seva, acceptaren de formar-ne part els industrials Josep Maria Arnau i Pibet —joguines i plàstics—, Joan Badosa i Gelabert —productes químics—, Josep Camp i Puigdomènech —detergents—, Joan Masana i Feliu —hoteleria i serveis turístics—, Jordi Miarnau i Banús —construcció—, Jesús Serra i Bayona —Catalana-Occident, d’assegurances— i Pere Viladomiu i Portabella. Joan Ros i Petit n’ocupà la Secretaria.
Ruiz-Mateos tingué seriosos problemes per a trobar un president. Oferí el càrrec a Higini Torras, president de Torras Hostench SA, però aquest estava aleshores compromès amb el Banc de Coordinació Industrial —després, Banc dels Pirineus—. També rebutjà l’oferta Agustí Montal, president del Futbol Club Barcelona. Finalment es confirmà en el càrrec Guillermo Bueno.
Aquell mateix any el Comtal comprà el 28% del capital del Banco Peninsular —en tenia el 60%—. El 1979 es vengué la participació a RUMASA, així com la de Pòrtic SA, que era el holding del Banc Comtal en les seves activitats immobiliàries.
El Banc Comtal fou expropiat al gener del 1983, pel fet de formar part del grup RUMASA. Al marge del holding de Ruiz-Mateos hi havia 2 685 accionistes, que representaven el 42,22% del capital. Les accions foren considerades sense cap valor.