Els compradors de la Banca Dorca SA
El grup comprador, el 1960, a Olot. Jordi Pujol era a la presó. El 1959, un grup d’empresaris i homes de negocis catalans comprà la Banca Dorca SA.
El 1959, un grup d’empresaris i homes de negocis compraren el 100% del capital de la Banca Dorca d’Olot (vegeu L'associació de banquers de Barcelona, 1908-1931). El grup estava encapçalat per Florenci Pujol i Brugat i el seu fill, Jordi Pujol i Soley, acompanyats per una dotzena de persones amigues, entre les quals hi havia Jaume Carner i Suñol, Antoni Rossell i Ballester i el seu fill Martí Rossell i Barbé, David Tennenbaum, Ramon Miquel i Ballart, Lluís Monserrat i Navarro, Salvador Casanovas i Martí i Francesc Cabana i Vancells. El grup es proposava crear un banc comercial, al servei de l’economia catalana, atesa la mancança d’entitats financeres d’aquesta naturalesa estrictament catalanes. Després de la pèrdua de control del Banc Hispano-Colonial (1950) el pes dels bancs catalans havia arribat al punt més baix de la seva història.
Jaume Carner i Suñol fou elegit president del nou Consell d’Administració de Banca Catalana (1965):
- President – Jaume Carner i Suñol
- Vicepresident – Antoni Rossell i Ballester
- Secretari – Francesc Cabana i Vancells
- Vocals – Josep Andreu i Abelló, Joan B. Cendrós i Carbonell, Antoni Forrellad i Solà, Ramon Miquel i Ballart, Florenci Pujol i Brugat, Jordi Pujol i Soley, Víctor Seix i Perearnau, Pere Valls i Rius
Jaume Carner era nét de Jaume Carner i Romeu, polític i ministre d’Hisenda de la República el 1931. Aquest havia estat un dels fundadors, conjuntament amb Josep Suñol, de la Companyia d’Indústries Agrícoles SA, una indústria sucrera creada el 1904 amb el nom d’Azucarera del Jalón SA. El seu nét, advocat de professió, ocupava el càrrec de secretari del Consell d’aquella companyia, de la qual la família era un accionista important.
Florenci Pujol, nascut a Darnius (Empordà), havia tingut la seva primera feina a la Banca Marsans, on havia entrat com a grum. Més endavant ingressà com a soci de l’Associació del Mercat Lliure de Valors, la Borsa privada catalana. Després de la guerra civil de 1936-39, i tancat el Mercat Lliure, refusà d’optar al seu possible nomenament com a agent de canvi i borsa, perquè no estava disposat a acceptar les condicions que imposava el règim franquista als seus funcionaris. Aleshores depenia d’un agent de canvi i borsa i tenia una participació en un laboratori farmacèutic, que dirigia el seu fill.
La família Rossell era propietària de la fàbrica de gènere de punt J. Rossell SA, a Terrassa, i els altres membres del grup eren empresaris de diversos sectors o professionals. David Tennenbaum, jueu nascut a Polònia, tenia negocis de joieria; Lluís Monserrat comercialitzava productes agrícoles, i Ramon Miquel, nascut a Figueres, era un alt funcionari d’una empresa química.
Del no-res a un banc estructurat (1959-1975)
Els homes i l’organització
Després de comprar la Banca Dorca, els seus nous propietaris podien exercir la professió bancària, però només a Olot. I és evident que aquest no era el seu objectiu. Obrir una oficina a Barcelona era molt difícil, ja que no hi havia legislació específica aplicable i les poques autoritzacions que donava la Direcció General de Banca i Borsa per a obrir sucursals i agències estaven condicionades per la gran Banca espanyola, que ja era present a la capital catalana i no tenia cap interès a augmentar-hi la competència amb la presència de nous bancs. L’única possibilitat era el traspàs del dret d’un banc allí establert, disposat a vendre’l. Banca Catalana arribà a un acord en aquest sentit amb la Banca López Quesada, un banc de valors madrileny dedicat sobretot a l’arbitratge entre les Borses de Barcelona i Madrid i que, per a la seva activitat, no necessitava tenir una llicència com a banc. Feta l’operació i obtingut el permís de les autoritats monetàries, Banca Catalana pogué obrir una oficina a Barcelona al final del 1960.
El nom de Banca Dorca tampoc no els servia. Demanaren el de Banc Comercial de Catalunya, que els fou denegat. Seguiren amb el de Societat de Banca Catalana, però un alt funcionari del Ministeri d’Hisenda els aconsellà que limitessin el nom al de Banca Catalana. Banca Dorca es convertí, doncs, en Banca Catalana el 16 de març de 1961 per un acord de la seva Junta general d’accionistes. L’aprovació que havia donat la Direcció General de Banca, Borsa i Inversions —2 de març de 1961— fou seguida per un telegrama oficial denegant el nom, però el canvi ja estava escripturat i les autoritats no gosaren insistir-hi.
Calia aleshores crear una estructura bancària. Els primers anys d’actuació de l’entitat es dedicaren a aquest objectiu.
Acció de Banca Catalana, 1963.
La composició del Consell d’Administració experimentà alguns canvis de forma immediata, com a conseqüència de fets polítics. El mes de juny del 1960, Jordi Pujol fou detingut i empresonat. Les seves activitats polítiques en la clandestinitat en motivaren la detenció després dels anomenats fets del Palau de la Música. Condemnat a 7 anys i un dia de presó per un consell de guerra en procés sumaríssim, dimití el seu càrrec de gerent del banc. Poc després (1961), quan ja hi havia constituït un Consell d’Administració, dimitiren el seu pare, Florenci Pujol, i el seu cunyat, Francesc Cabana, que era el secretari, com a conseqüència d’indicacions de la Direcció General de Banca, Borsa i Inversions. Tots dos es reincorporaren al Consell el 1964, i Jordi Pujol féu el mateix el 1965, un cop complerta la sentència de presó i de confinament. Fins el 1965 (vegeu el quadre) el Consell d’Administració no fou representatiu.
El president, durant tot aquest període, fou Jaume Carner. El 1964, Antoni Rossell fou nomenat vicepresident, càrrec que dimití el 1971 per raons d’edat. Jordi Pujol assumí funcions executives el 1971.
Els accionistes que s’incorporaren al Consell abans del 1965, a més dels ja mencionats, foren:
— Ramon Miquel i Ballart, que creà un important grup de distribució alimentària.
— Víctor Seix i Perearnau (edició i arts gràfiques). Morí en accident, a Frankfurt, el mes d’octubre del 1967.
— Joan B. Cendrós i Carbonell, empresari del sector de la perfumeria (Haugron Cientifical SA).
— Josep Andreu i Abelló, exdiputat al Parlament català per Esquerra Republicana de Catalunya i expresident del Tribunal de Cassació de Catalunya, durant la guerra. Exiliat, després d’una estada a Mèxic havia dirigit un banc a Tànger. Tornà a Barcelona el 1963 i entrà al Consell el 1964. Dimití el 1971.
— Pere Valls i Rius, industrial del gènere de punt (Punto Blanco SA). Nomenat conseller el 1964, abandonà aviat el càrrec (1966).
— Antoni Forrellad i Solà, empresari sabadellenc. Deixà el Consell de Banca Catalana en ser designat conseller delegat del Banc Industrial de Catalunya SA.
El Consell s’anà ampliant, al mateix temps que ho feia l’accionariat del banc. El 1966 foren nomenats tres consellers nous: Martí Rossell i Barbé, fill del vicepresident; Antoni de Moragas i Gallissà, arquitecte i degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears, i Enric Jover i Ortensi, industrial del gènere de punt (Pulligan).
El 1972, s’hi afegiren tres consellers més: Joan Millet i Tusell, de la Companyia Hispanoamericana d’Assegurances i Reassegurances SA (Chasyr); Oleguer Soldevila i Godó, industrial cotoner, i Lluís Monserrat i Navarro, que havia estat un dels fundadors del banc i ara entrava en el Consell perquè era vicepresident del Banc d’Expansió Comercial, absorbit per Banca Catalana.
El 1973, foren elegits: Ferran Aleu i Pascual, representant de Banca Catalana a Nova York i president de la Cambra de Comerç espanyola en aquella ciutat; Víctor Sagi i Vallmitjana, empresari de publicitat, i el director general, Raimon Carrasco. El 1974, Delfí Mateu i Sayos, que era director general adjunt, fou nomenat conseller amb motiu de la seva jubilació.
Finalment, el 1975 entraren en el Consell Joan Casablancas i Bertran i Josep Lluís Vilaseca i Guasch, president i secretari, respectivament, del Banc Mercantil de Manresa.
El Consell d’Administració renuncià a la seva possible participació en els beneficis de l’entitat i no cobrà mai dietes de cap mena. El 1975, el personal tenia tres representants en el Consell: Joan Rosell i Molins, Maurici Albiñana i Ferran Caparrós.
Els Estatuts de la Banca Dorca preveien que la gestió anés a càrrec de dos gerents, que inicialment foren Jordi Pujol i Francesc Cabana. En dimitir el primer, el segon quedà com a responsable executiu, fins que una modificació en els Estatuts socials creà una estructura més adequada. Fins el 1965, el banc funcionà amb un director a Olot (Agustí Casals) i un altre a Barcelona (Delfí Mateu). El 1966 es nomenà director general Raimon Carrasco i Azemar, que ocupava aleshores un alt càrrec a la Companyia d’Indústries Agrícoles, mentre Delfí Mateu assumia, primer, la Sotsdirecció General i, el 1970, fou nomenat director general adjunt. El 1973, Raimon Carrasco s’incorporà al Consell, sense deixar la Direcció General. El 1975 hi havia quatre sotsdirectors generals: Antoni Armengol (Intervenció), Manuel Ingla (Comercial), Paulí Núñez (Estranger) i Ramon Monforte (Inversions). El secretari del Consell, Francesc Cabana, fou director general adjunt el 1975 amb la responsabilitat de la Divisió Internacional i del Servei d’Estudis.
El 1968 s’inaugura el nou edifici social al passeig de Gràcia de Barcelona (Destino, juny del 1969).
El 1975, la plantilla estava formada per 2 293 persones. La societat tenia 5 920 accionistes.
Banca Dorca s’instal·là provisionalment en un cinquè pis del carrer de Mallorca, núm. 288. Ja amb el nom de Banca Catalana, el 3 de desembre de 1961 se’n van inaugurar les oficines al núm. 615 de la Gran Via barcelonina, prop del passeig de Gràcia. Era també el seu nou domicili social, fins aleshores a Olot.
El 1964 adquirí un terreny al passeig de Gràcia, núm. 84, on es podia edificar. La construcció fou encarregada als arquitectes Tous i Fargas, després d’un concurs restringit de projectes, resolt pel també arquitecte Bonet i Castellana. El nou edifici, que allotjava el domicili social i les oficines centrals, fou inaugurat el mes d’abril del 1968.
Un banc de serveis
Banca Catalana, com altres bancs de “la represa”, tragué profit d’una de les febleses de la gran Banca espanyola: la pobresa de serveis bancaris i el seu mal servei. El statu quo i la falta de competència havien adormit algunes organitzacions bancàries i aquest era un flanc que fou atacat amb èxit pels nous bancs catalans.
L’autobanc (Memòria, 1969). Banca Catalana introduí nous serveis financers.
Banca Catalana donà especial importància a la mecanització de les seves operacions i a la introducció de nous serveis financers. El seu nivell d’informatització fou alt i pioner. Si hi afegim la major agilitat administrativa, fruit d’un banc amb els serveis centrals a Barcelona, enfront de les estructures centralitzades a Madrid de la gran Banca espanyola, podrem comprendre una bona part de l’èxit i del creixement de Banca Catalana i dels altres bancs de la represa. A les oficines del passeig de Gràcia funcionà el primer Autobanc seriós de Catalunya. El 1971, fou el primer banc espanyol que s’afilià a The Interbank Card-Master Charge, una de les dues grans xarxes internacionals de targetes de crèdit. Amb la creació i desenvolupament d’una Divisió Internacional es donà prioritat a les operacions de comerç exterior (importació i exportació). Els gestors optaren per la liberalització de les operacions de comerç exterior i l’obertura de l’economia catalana.
Targeta de crèdit (Memòria, 1976).
Es creà també un Servei d’Estudis, dirigit per Artur Saurí, que publicà una revista econòmica trimestral des del 1966. El 1971 aparegué l’Evolució Econòmica, un treball sobre l’economia catalana, que s’edità anualment. L’obertura d’oficines era seguida normalment per l’elaboració i publicació de treballs monogràfics sobre l’economia de la localitat o comarca.
Expansió
El servei a l’economia catalana —que era el propòsit del banc—, prestat per una entitat que es definia com a comercial, només era possible amb una presència en forma d’oficines.
El 1964 es posaren en marxa els Plans d’Expansió Bancària, mitjançant els quals el Banc d’Espanya indicava les places on es podien obrir noves oficines bancàries, les quals s’adjudicaven seguint un complex sistema, en què es valoraven el caràcter local o regional dels bancs, sobre el nacional, i la capacitat d’expansió, calculada segons els fons propis i de tercers, i reduïda per les oficines existents. Banca Catalana jugà amb avantatge, gràcies al seu caràcter de banc local i al seu fort creixement de dipòsits. Banca Catalana i el Banc de Sabadell promogueren unes reunions dels bancs catalans, en el domicili del Sindicat de Banquers —terreny neutral—, perquè els uns poguessin conèixer les intencions dels altres i planificar amb anticipació l’adjudicació de les places.
L’estratègia d’expansió de Banca Catalana fou molt clara. Primer, optar a totes les places possibles, d’acord amb els plans anuals, segons capacitat i prioritat. Segon, ocupar les principals ciutats catalanes. Tercer, establir-se a les capitals de comarca. Una excepció fou la plaça de Madrid, a la qual optà des del primer moment, tot i que topà amb una forta oposició de les autoritats franquistes, que arribaren a modificar les normes generals d’expansió per tal d’impedir durant uns anys l’obertura de l’oficina madrilenya de Banca Catalana.
El 1966, Banca Catalana fou qualificada de banc regional, i inscrita amb el número 32 d’aquesta categoria, pel fet de tenir oficines a les quatre províncies catalanes. Començà aleshores l’expansió fora del Principat. La primera d’aquestes places fou Palma, el 1971. El 1973, finalment, rebé l’autorització per a obrir una sucursal a Madrid, que fou inaugurada el 21 de maig de 1974 al carrer Ortega y Gasset, núm. 84. El 1974, Banca Catalana començà a actuar a Saragossa i a Castelló.
El 1975, Banca Catalana tenia una xarxa de 78 oficines operatives:
- 1959 – Olot
- 1961 – Barcelona. Gran Via
- 1965 – Barcelona. Agència Sants, Premià de Mar
- 1966 – Girona, Tarragona, Mollerussa, Palamós
- 1967 – Lleida, Tortosa
- 1968 – Barcelona. Passeig de Gràcia, Lleida. Agència urbana, El Masnou
- 1970 – Balaguer, Tàrrega, Reus, Banyoles, Peniscola
- 1971 – les 8 oficines del Banc d’Expansió Comercial, absorbit, que eren: Capellades, Sant Adrià de Besòs, Arenys de Mar, Granollers, Sant Sadurní d’Anoia, Figueres, Vilafranca del Penedès, Sant Celoni
- 1972 – Barcelona. Agència Balmes, Barcelona. Agència Casanova, Barcelona. Agència Maragall, L’Hospitalet de Llobregat, Igualada, Besalú, La Bisbal d’Empordà, Palma
- 1973 – Barcelona. Agència Bailèn, Barcelona. Agència Gaudí, L’Hospitalet de Llobregat. Agència urbana
- 1974 – Madrid, Saragossa, Terrassa, Palafrugell, L’Hospitalet de Llobregat, Palma. Agència urbana
- 1975 – 4 agències a Barcelona —Pere IV, Aragó, Urgell, Sant Andreu—, Girona. Agència Salt, Badalona, Mollet del Vallès, Montcada, Ripollet, Santa Coloma de Gramenet, Sant Feliu de Llobregat, Sant Esteve Sesrovires, Sant Pere de Riudebitlles, Santa Maria de Palautordera, Constantí, Móra d’Ebre, Calonge, Calonge. Agència Sant Antoni de Calonge, Pals, Puigcerdà, Castellfollit de la Roca, Sant Joan les Fonts, Cadaqués, Sant Feliu de Pallarols, Vilamalla, Bellcaire d’Urgell, Ivars d’Urgell, Maó, Ciutadella, Inca, Manacor, Castelló de la Plana, Borriana, Vila-real.
Oficina de L’Hospitalet de Llobregat (Memòria, 1972).
Oficina de Palamós (Memòria, 1972). Banca Catalana va fer una ràpida expansió amb la creació de nombroses oficines.
L’entitat havia iniciat el 1972 una modesta expansió internacional amb l’obertura d’una oficina de representació a la ciutat de Nova York. Aquesta oficina fou seguida, el 1974, per les oficines de representació a París i a Londres. En els tres casos, es compartí la representació amb el Banc Industrial de Catalunya.
El grup bancari
Portada d’una Memòria del grup Banca Catalana.
L’expansió de Banca Catalana seguí dos camins: l’obertura de les oficines que li permetia la legislació bancària —expansió ordinària— i la compra d’altres bancs comercials (o la seva participació) —expansió extraordinària—. Aquest segon camí la portà a la creació d’un grup bancari, que primer estigué format estrictament per bancs catalans i després, quan Banca Catalana inicià la seva expansió fora del Principat, per bancs d’altres zones de l’estat.
La demanda d’accions de Banca Catalana fou molt superior a l’oferta. Sobretot, durant els primers anys d’actuació. Més d’una vegada, els administradors de Banca Catalana desviaren les peticions d’inversió d’alguns dels seus accionistes, o d’altres inversors, cap a la compra d’accions d’altres bancs, amb la promesa d’un suport tècnic i financer. Altres cops, aquesta expansió es féu a través d’una societat anònima en la qual participaven Banca Catalana i altres inversors amb aportacions pròpies de capital.
Banc d’Expansió Comercial SA
Al final del 1965, alguns accionistes o amics de Banca Catalana prengueren una posició important, però minoritària, en el Banc d’Expansió Comercial, successor de Francesc Esplugues (vegeu Banquers aliens a l'Associació i a la Federació), amb seu i oficina a Capellades. Entre ells hi havia Lluís Monserrat —que havia estat un dels fundadors de Banca Catalana— i Joan Martí i Mercadal. Al final del 1971 fou absorbit per Banca Catalana, per mitjà d’un intercanvi d’accions. L’operació d’absorció es precipità amb l’objectiu d’assolir la capacitat necessària per a obtenir l’autorització d’obertura d’una sucursal a Madrid.
Banc Mercantil de Manresa SA
El 1967, la Banca Padró, de Manresa, es convertí en societat anònima (vegeu Associació de banquers de Barcelona (1908-1931) i quedà en mans d’un grup encapçalat per Josep Maria Santacreu. Poc temps després entrà en el seu capital Joan Casablancas, fill de Ferran Casablancas —que havia estat president del Banc de Sabadell i inventor del sistema d’estiratges Casablancas, mundialment famós, aplicable a la filatura del cotó—. Casablancas comptava amb el suport de Banca Catalana, entitat que hi aportà Amat Donés i Girón, el qual havia de ser el seu director general. El 1975, Banca Catalana adquirí el 30% del capital del Banc Mercantil de Manresa, que des d’aquell moment actuà amb plena coordinació amb el grup bancari.
Banc de la Propietat i Comerç
El 1969 s’inicià l’apropament al Banc de la Propietat i Comerç (vegeu Banc de la Propietat -Banc de Barcelona- 1930-1982). Banca Catalana cedí també el qui havia de ser director general del banc, Ferran Coll, quan persones amigues de Banca Catalana, i especialment Salvador Casanovas i Martí, augmentaren o prengueren una participació accionarial, que fou sempre minoritària.
Banc de Girona SA
Al final del 1975 es prengué una participació minoritària (el 24,5%) en el Banc de Girona SA, antiga Banca Carrera SA. Això es féu després de serioses topades en el Consell d’Administració d’aquest banc, que arribaren al domini públic, i de la intervenció del Banc d’Espanya, que demanà la col·laboració de Banca Catalana (vegeu Banc de Girona (1967-1985)).
Banc d’Astúries SA
El 1969, Servicios Financieros SA (Serfisa), una empresa promoguda per Banca Catalana i en la qual hi havia capital de tercers, comprà una majoria de les accions del Banc d’Astúries, SA, creat com a Banco de Langreo. Banca Catalana nomenà el seu director general, Amat Donés, que ho havia estat del Banc Mercantil de Manresa.
Banc d’Alacant SA
De forma similar, i a través d’una societat de capital mixt (Verein SA), Banca Catalana prengué el 1971 participació al Banc d’Alacant, creat el 1965, i controlat aleshores pel Banco Popular Español.
Banc de Crèdit i Inversions SA
Era un banc gallec, amb domicili a Santiago de Compostel·la, successor de Hijos de Olimpio Pérez, constituït el 1847 com a casa de comerç. Tenia una bona xarxa d’oficines a Galícia, una oficina a Madrid i una altra a Barcelona. Persones que representaven Banca Catalana i d’altres per compte propi hi prengueren una participació minoritària el 1971.
Algunes operacions fracassaren i quedaren en intents. Banca Catalana es presentà com a possible compradora de la Banca Carrera SA (Ribes de Freser), el 1966, i del Banc de Valls, el 1968. I el 1975 es mantingueren converses amb els dirigents del Banc Comtal, fins que aquests optaren per la venda a RUMASA.
Banc Industrial de Catalunya
És un cas especial (vegeu Banc Industrial de Catalunya (1965-1982)). Es tractava d’un gran banc, de naturalesa jurídica diferent i en el qual la participació de Banca Catalana era clarament minoritària. Però Banca Catalana féu un extraordinari esforç en constituir-se el Banc Industrial perquè els seus clients en subscrivissin accions, de manera que, amb la seva representació a les Juntes generals d’accionistes, el seu pes polític era superior al que li donaven les accions de propietat. La retirada dels altres dos bancs fundadors —Banc Comercial Transatlàntic i Banc de Sabadell— convertí Banca Catalana en el banc comercial del Banc Industrial de Catalunya i apropà els dirigents de totes dues entitats.
La participació de Banca Catalana en el BIC passà del 5% el 1965 al 17% el 1975. El 1968, quan era del 15%, el Banc d’Espanya establí la vinculació oficial dels dos bancs, un fet que permeté el nomenament de consellers comuns. Durant els darrers anys d’aquest període, el Banc Industrial de Catalunya tingué un creixement extraordinari de recursos de tercers, fruit de la conjuntura i dels privilegis de què gaudien els bancs industrials per a fer aquesta captació. El 1975, la impressió general era que el banc industrial —BIC— superaria aviat en potencial i capacitat el comercial —Banca Catalana—.
Fons propis i beneficis
Banca Catalana. Rendibilitat de l’acció, 1960-1975.
El capital de la Banca Dorca era de 4 milions de pessetes, dels quals només 2 milions estaven desemborsats. També en el cas dels recursos propis es tractava de començar de zero, o gairebé. El grup comprador procedí de forma immediata al desemborsament dels 2 milions de pessetes restants en accions.
Des d’aleshores, les ampliacions foren continuades i respongueren a la necessitat de mantenir una proporció entre els fons propis i els de tercers. Com que aquests es multiplicaren, també es multiplicaren els fons propis. La reduïda capacitat financera del grup fundador obligà a una obertura del seu accionariat, afavorida per la bona marxa del banc.
Les primeres accions eren de 5 000 pessetes de nominal. Els seus titulars acordaren la seva sindicació, un fet que limitava la transmissibilitat. El creixement de l’accionariat impulsà a la creació d’una nova sèrie d’accions de 1 000 pessetes nominals de lliure transmissió, que, a poc a poc, anà guanyant pes en el conjunt.
Les ampliacions ordinàries, que responien a la necessitat de mantenir una proporció amb els dipòsits, es feren sempre a la par (100%). La forta demanda d’accions els donà una notable plusvàlua, de manera que arribaren a cotitzar-se al 650%, sempre en el mercat extraborsari. Es feren dues operacions especials. El 1968, una de 25 milions de pessetes al 500%, sèrie B, que permeté la integració de l’immoble ocupat per les oficines centrals a l’actiu social i que suposà un fort augment de l’accionariat en ser subscrites per inversors externs. El 1971, una ampliació de 50 milions de capital, amb l’emissió de 50 000 accions, que foren intercanviades en la proporció d’una per una per les accions del mateix nominal del Banc d’Expansió Comercial.
El 1975, Banca Catalana tancà l’exercici amb un capital de 2 350 milions de pessetes i unes reserves de 639 milions.
El compte de resultats fou positiu des del primer any, però fins el 1963 no es pagà cap dividend als accionistes. Des d’aleshores es pagà cada any. El criteri fou donar una rendibilitat correcta al titular de l’acció i destinar la resta de beneficis a la creació de reserves.
Dipòsits
Portada de la Revista Econòmica. Les publicacions del Servei d’Estudis donaren una informació econòmica sobre Catalunya, que aleshores ningú donava.
Els 46 milions de la Banca Dorca el 1959 es convertiren en 41 000 milions de pessetes el 1975. Fou un creixement espectacular, impulsat per la creació de la xarxa d’oficines i una bona oferta de serveis. El 1968, Banca Catalana era el tercer banc català pel volum dels seus dipòsits, després del Banc Comercial Transatlàntic i del Banc Atlàntic. El 1971, era el primer banc català pel seu moviment a la Cambra de Compensació de Barcelona, un fet que demostrava la seva important presència en el mercat. I el 1975 es mantenia com el tercer banc català per dipòsits, però ara darrere el Banc Atlàntic i Unió Industrial Bancària.
Inversió
El banc es manifestà netament comercial, des d’un primer moment (Memòria del 1962). La seva inversió es concentrà, per tant, en el descompte d’efectes comercials i en el crèdit a curt termini.
La cartera de valors privats estava formada per les seves participacions bancàries, en les quals la més destacable era la corresponent al Banc Industrial de Catalunya. A més, Banca Catalana creà una sèrie d’empreses de serveis financers en les quals tenia el 100% del capital.
El 1965 es constituí la Catalana de Cobraments i Serveis SA. La seva denominació es canvià el 1969 per la de Catalana de Cobraments i Factoring SA, en integrar el factoring com a nova modalitat financera. El 1969 es creà Catalana d’Informàtica SA —Cemàtica—, que tenia un equip d’ordinadors al servei de les empreses. El 1974, Cemàtica fou incorporada a Seresco SA, un holding de serveis informàtics, participat pel Banc Industrial de Catalunya.
Banca Catalana. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes), 1959-1975.
El 1969, Banca Catalana es féu càrrec de Gesfirme, societat gestora de Fondiberia, fons d’inversió mobiliària. Aquest fou un dels primers fons que es constituïren a Espanya. Banca Catalana, que no havia participat en la seva promoció, aparegué com a banc dipositari dels valors, primer, i comprà una participació majoritària, després, a la societat gestora per evitar el que hauria estat un gran escàndol financer.
Per a actuar en el terreny borsari, el 1971 es constituí Direcció i Assessorament de Carteres SA —DACSA—, que el 1973 creà Catalana de Valors Mobiliaris SA —CAVASA—, una societat de cartera.
Finalment, en el terreny de serveis financers i d’assessorament, el 1974 es creà la Companyia Catalana de Comerç Exterior SA, conjuntament amb el Banc Industrial de Catalunya, al 50%.
Com a participacions minoritàries i de diferent caràcter, es pot esmentar la que prengué el 1972 a CESCE —Compañía Española de Seguros de Crédito a la Exportación SA—, amb participació majoritària pública i la d’altres bancs espanyols, i una altra a la Empresa Nacional de Petróleos de Tarragona SA —ENTASA—, amb l’INI, empreses del sector químic i altres bancs catalans. O la que es comprà a Marasia SA, conjuntament amb el Banc Industrial de Catalunya. Marasia era una companyia de transport marítim, que mantenia línies regulars amb els ports de l’Àfrica oriental i occidental, d’Austràlia i de la costa del Pacífic de l’Amèrica Llatina.
El primer grup bancari català (1976-1981)
Els homes i l’organització
Anunci (Destino, agost del 1972).
L’organització estigué condicionada pels moviments dels bancs comercials del grup Banca Catalana i per les complexes relacions amb el Banc Industrial de Catalunya. Aquest passà per dues situacions molt distintes, durant aquesta curta etapa. El 1976 era encara el banc industrial amb molta empenta que amenaçava de superar clarament les xifres i el volum del banc comercial, que era Banca Catalana. Foren uns anys en què s’incrementaren les relacions entre dos bancs vinculats, però plenament independents, que buscaven camps complementaris. El protagonisme, si existia, era del banc industrial. Però, aviat, la crisi industrial i l’apropament en l’operativa de les dues modalitats bancàries canviaren les perspectives. Banca Catalana recuperà el seu protagonisme, com el banc més ben situat i menys afectat per la situació. El 1980, la participació de Banca Catalana en el capital del Banc Industrial de Catalunya passà del 17% al 50%, cosa que suposava el control i, també, la responsabilitat del banc industrial.
El president, Jaume Carner, dimití el seu càrrec el 1979. Es mantingué com a vocal i com a president de la Junta d’accionistes. El 18 de maig de 1979, la Junta d’accionistes nomenà per a substituir-lo Raimon Carrasco, que assumí la Presidència amb caràcter executiu. Carrasco, que havia ingressat com a director general, fou nomenat vocal del Consell el 1973 i vicepresident executiu el 1977.
El gener del 1976 Jordi Pujol deixà el seu càrrec executiu i al principi del 1977 presentà la dimissió com a vocal del Consell. Fou substituït per Joan Martí i Mercadal, director general del Banc Industrial de Catalunya. Aquella baixa i la major coordinació operativa amb el Banc Industrial comportaren una reestructuració del primer nivell del grup. Es creà aquell any una Comissió executiva formada per Raimon Carrasco, Joan Martí, Florenci Pujol, Martí Rossell, Josep Lluís Vilaseca i Francesc Cabana, que s’amplià el 1979 amb Antoni Forrellad, Oleguer Soldevila i Andreu Ribera —president del Banc Industrial—.
El 1977 morí Enric Jover i dimití Víctor Sagi. Un any més tard eren nomenats consellers Salvador Casanovas, president del Banc de Barcelona, però que havia estat un dels fundadors del banc, i Antoni Forrellad i Solà, vicepresident del BIC, que ja havia estat conseller de Banca Catalana.
El 1976, i sota la Direcció General de Raimon Carrasco, hi havia dos directors generals adjunts —Manuel Ingla i Francesc Cabana—. El 1977, en passar Carrasco a la Vicepresidència executiva, quedà com a únic director general Manuel Ingla.
El 1980 morí Florenci Pujol i Brugat, un dels fundadors, que el 1977 era vicepresident del Consell. “Sense ell, Banca Catalana hauria restat un projecte”, digué la Memòria d’aquell any. El 1981 el substituí el seu gendre, Francesc Cabana.
El 1979, Banca Catalana i el Banc Industrial de Catalunya acordaren la creació d’una estructura financera única del grup, sota el control de Raimon Carrasco. La Direcció General quedà formada per Esteve Renom, director general del grup i de Banca Catalana, Francesc Constans i Ros, director d’Administració i Finances, i Manuel Ingla i Torra, com a director d’Operacions.
Coincidint amb aquesta nova organització, el 1979 la Direcció i els serveis centrals del grup es traslladaren a l’edifici de la Diagonal, núm. 615. Aquest edifici havia de ser la seu social del Banc Industrial de Catalunya, però el canvi de conjuntura aconsellà compartir el projecte amb Banca Catalana.
Les accions de Banca Catalana no cotitzaven a Borsa, tot i que es parlava de fer-ho. El seu accionariat augmentava any darrere any, de manera que al final del 1981 tenia 21 151 accionistes. El 1979, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis comprà una participació que suposava el 7,60% en el capital de Banca Catalana.
El 1981, a Banca Catalana treballaven 3 372 persones. El fort increment del personal fou conseqüència, sobretot, de l’absorció dels bancs participats. Els darrers anys ja s’havia produït una baixa en el total de la plantilla.
Serveis bancaris
Es mantingué l’oferta de nous serveis financers. El 1980, la targeta de crèdit Visa s’afegí a la Master Card. El 1979 es creà un Departament de Relacions Agràries, amb domicili a Manresa, per a seguir el servei especialitzat que donava el Mercantil de Manresa. Durant els tres darrers anys predominaren els acords de crèdit especialitzat amb institucions o entitats financeres públiques: amb el Banco de Crédito Agrícola, amb el Banco Hipotecario de España, amb l’Instituto Nacional para la Reforma y Desarrollo Agrario i amb la Comissió d’Ajut a la Reconversió Industrial de Catalunya —CARIC— de la Generalitat de Catalunya.
Al Servei d’Estudis es mantingué el ritme de publicacions. A la revista trimestral i a l’Evolució Econòmica anual s’afegiren l’Evolució Econòmica de les Balears, el butlletí d’informació exterior Inforex, Fets econòmics, Noticiari Econòmic Internacional, el Butlletí d’Informació Agrària, iniciat pel Banc Mercantil de Manresa, Catalunya en xifres i Letter from Barcelona, editada conjuntament amb el BIC, que anava dirigida a empreses i bancs estrangers. A més es publicaren estudis monogràfics de caràcter local, comarcal o sectorial.
El Grup Bancari
Banc Industrial de Catalunya
El 1976, Banca Catalana tenia al voltant del 17% del banc. El 1980, davant la feblesa operativa dels bancs industrials —que no tenien ja cap privilegi amb relació a la resta de bancs comercials o de caràcter mixt—, la Direcció del grup bancari acordà una ampliació de capital de 1 064 milions de pessetes, destinada a l’intercanvi d’accions fins a aconseguir el 50% del capital del banc industrial.
Banc Industrial del Mediterrani —BIM—
El gener del 1979, Banca Catalana comprà el 51% del capital d’aquest banc, que tenia una situació financera desastrosa. Ho féu amb intervenció i aprovació del Banc d’Espanya, que proporcionà ajuts financers a Banca Catalana per a superar la crisi del BIM. El seguiment del banc demostrà que hi havia més pèrdues de les previstes, de manera que el Fons de Garantia comprà actius del Banc Industrial del Mediterrani i realitzà una ampliació de capital de 2 500 milions de pessetes, que traspassà a Banca Catalana el gener del 1981. Banca Catalana adquirí fins el 86% del seu capital per compra de les accions en poder del Fons de Garantia que aquest havia adquirit en l’operació de reducció i posterior ampliació de capital realitzada a mitjan exercici 1980.
Banc Mercantil de Manresa
El 30% que tenia Banca Catalana augmentà fins el 40% el 1977. I un any més tard oferí als accionistes del banc manresà una conversió de les seves accions per les de Banca Catalana en condicions de paritat. El resultat fou que el 96,81% de les accions del banc quedaren en propietat de Banca Catalana. El 1980 aquesta va fer una nova ampliació per a intercanviar les accions restants i procedí a l’absorció.
Banc de Barcelona
El 1977, Banca Catalana comprà accions que representaven el 30% del capital d’aquest banc. L’any següent, després d’una ampliació de capital de Banca Catalana i una oferta d’intercanvi en condicions de paritat, similar a l’anterior, el grup tingué la titularitat del 83,5% del Banc de Barcelona.
Banc de Girona
El 1976, després de diverses operacions, Banca Catalana tingué fins el 94% del capital d’aquest banc. Com a conseqüència de les pèrdues originades per l’anterior administració, el balanç del banc presentava una situació que no es podia mantenir oficialment. El Banc d’Espanya exigí a Banca Catalana que absorbís tots els actius fallits i improductius del Banc de Girona. En compensació, Banca Catalana es va fer càrrec de 17 oficines d’aquest banc.
Banc d’Astúries
El 1977, Serfisa, participada per Banca Catalana i que tenia la majoria del capital del banc asturià, la vengué a la Companyia d’Actius Financers SA, una societat de capital català, presidida per Artur Suqué. La nova administració no se’n sortí —sobretot per una mala capitalització— i CAFSA presentà la suspensió de pagaments el 1980. El banc quedà intervingut pel Fons de Garantia i el 1981 fou venut a la Banca March.
Banc d’Alacant
La societat Verein SA —participada per Banca Catalana— tenia la majoria d’accions d’aquest banc. El 1978, aquesta societat vengué la seva participació al Banc de Promoció Industrial —Promobanc—, domiciliat a València. El banc estava destinat a integrar-se en una corporació financera del País Valencià en la qual participava, a més, la Caixa d’Estalvis de València. El Consell de la Caixa es va fer enrere a darrera hora i l’operació es va desfer. El Bank of America demostrà el seu interès per la compra, però el Banc d’Espanya desautoritzà l’operació per tractar-se d’un banc estranger.
Banc de Crèdit i Inversions
Els representants de Banca Catalana en aquest banc, que tenia una gestió absolutament autònoma, comprovaren un cop dins que les accions de Josep Maria Sabater eren, en realitat, de RUMASA. El fiduciari forçà la seva compra per Banca Catalana.
El 1981, el grup bancari estricte de Banca Catalana, deixant al marge les seves participacions al Banc d’Alacant i Banc de Crèdit i Inversions, tenia el següent volum de dipòsits (en milions de pessetes):
- Banca Catalana – 130 472
- Banc Industrial de Catalunya – 77 330
- Banc Industrial del Mediterrani – 41 214
- Banc de Barcelona – 12 467
- Banc de Girona – 745
- total – 262 227
D’acord amb aquestes xifres, era el primer grup bancari català i el desè a tot l’estat. En conjunt, el grup tenia 352 oficines i una plantilla de 5 256 persones.
Expansió
Banca Catalana - Oficines.
En un marc, que semblava consolidat, de llibertat de fet per a l’obertura de noves oficines i amb una xarxa important de sucursals i agències urbanes, l’expansió de Banca Catalana fou més lenta i selectiva. Destacà la integració de les oficines dels dos bancs absorbits —Banc d’Expansió Comercial i Banc Mercantil de Manresa—, i també la creació d’algunes sucursals fora del Principat. Si l’oficina de Sabadell no s’obrí fins el 1979 fou per respecte al Banc de Sabadell, que hi tenia la seva seu social.
El 1981, Banca Catalana tenia 247 oficines obertes a l’estat, amb la següent distribució: 223 a Catalunya, 13 a les Illes Balears, 6 al País Valencià, 6, i 5 a la resta de l’estat:
- 1976 – 29 oficines, principalment a Catalunya i a les Balears. Cal destacar les de València, Múrcia i Sant Sebastià
- 1977 – 9 oficines. Cal destacar la de Bilbao, 17 oficines, procedents del Banc de Girona, una oficina operativa a Nova York —agency—
- 1978 – 5 oficines
- 1979 – 21 oficines. Cal destacar la de Sabadell
- 1980 – 52 oficines per l’absorció del Banc Mercantil de Manresa, 25 noves
- 1981 – l’agency de Nova York es convertí en sucursal i s’obrí una oficina a Grand Cayman, complementària de la de Nova York
- 1982 – 13 oficines, oficina representació a Mèxic
Fons propis i resultats
Banca Catalana. Rendibilitat de l’acció, 1976-1981.
Es mantingué el ritme fort d’ampliacions de capital. Cal distingir, però, aquelles que corresponien a la necessitat de mantenir una proporció entre fons propis i fons de tercers, d’aquelles altres que es feien amb l’objectiu d’intercanviar accions entre els bancs del grup i que quedaven al marge dels accionistes del banc. Les primeres es realitzaren totes elles a la par. Les segones també es feren mitjançant intercanvi en condicions de paritat, o sigui d’un mateix nominal.
Pel que fa a les ampliacions especials, la cronologia és la següent:
– 1976. Una ampliació de 115 milions, oferta als accionistes del Banc de Girona.
– 1977. Una ampliació de 175 milions, amb una prima del 200%, que, si no era coberta pels accionistes de Banca Catalana, havia de ser-ho pels accionistes del Banc de Barcelona, en la proporció d'una per una.
– 1978. La Junta aprovà una ampliació de 1 000 milions de pessetes. Una part s’aplicà a dues ampliacions extraordinàries de capital: la primera per un import de 353 milions de pessetes i la segona per 300 milions. Les noves accions foren intercanviades per accions del Banc Mercantil de Manresa i del Banc de Barcelona, respectivament. La resta de l’ampliació es materialitzà l’any següent.
– 1979. Es completà l’ampliació fins a 1 000 milions, coberta pels accionistes de Banca Catalana, a la par.
– 1980. Una primera ampliació de 30,6 milions destinada als accionistes que quedaven del Banc Mercantil de Manresa, que permeté la seva absorció; i una segona ampliació de 1 064 milions, oferta als accionistes del Banc Industrial de Catalunya, en la proporció de dues accions de Banca Catalana per tres del Banc Industrial, amb una prima d’emissió del 80%.
Les reserves creades, producte de beneficis no repartits, primes d’emissió i actualització d’actius, passaren de 639 milions de pessetes el 1975 a 4 403 milions el 1981, de manera que els fons propis de Banca Catalana assoliren la xifra de 10 156 milions de pessetes.
Entre el 1976 i el 1979 —inclosos tots dos anys— es pagà als accionistes el màxim dividend permès, equivalent al 6% sobre capital i reserves. El 1981 s’aplicà la quasi totalitat dels beneficis a la creació de provisions.
Dipòsits
El creixement de dipòsits es mantingué constant durant tots aquests anys. El 1981, el volum de dipòsits de Banca Catalana era de 130 471 milions de pessetes. Com en tots els bancs comercials, les modalitats més importants eren els comptes corrents i les imposicions a més d’un any. El saldo en compte corrent corresponia al moviment ordinari dels clients individuals i de les empreses, mentre que el de les imposicions corresponia al seu estalvi. La xifra de comptes corrents era la que permetia un compte de resultats positiu, que no era a l’abast dels bancs industrials.
Inversió
“La política de Banca Catalana, encapçalant un grup bancari en el qual figura un banc industrial, és la de no mantenir més participacions en cartera que les que tenen una relació directa amb el seu caràcter de banc comercial” (Memòria del 1977). Es mantingué la seva política de sempre. El gros de les inversions es destinà al descompte comercial i a la concessió de crèdit a tercers.
No hi hagué variació en les participacions majoritàries en el que eren societats de serveis, ja mencionades en l’anterior capítol. Entre les minoritàries i que no encaixen en aquesta definició n’hi hagué quatre que es prengueren conjuntament amb el Banc Industrial de Catalunya:
• Chasyr SA, empresa d’assegurances (1976).
• DIRSA, per a l’explotació d’un patrimoni immobiliari en règim de lloguer.
• Secoinsa-Telesincro, fabricant de petits ordinadors.
• Seresco, empresa en la qual s’havia integrat Cemàtica i que el 1976 era el primer grup de serveis informàtics de l’estat. Banca Catalana participava a Indacsa, societat de cartera, patrocinada per DACSA.
L’increment de les relacions internacionals impulsaren, el 1976, a prendre una participació del 20% en el capital del Deutsche Iberoamericanische AG —Dibeag—, un banc amb seu a Frankfurt. Els socis institucionals —amb la mateixa participació— eren la Bankhaus Gebrüder Bethman (Frankfurt), la Banque de l’Union Européenne (París) i Girard Trust (un banc de Filadèlfia). El Dibeag estava especialitzat en el finançament d’exportacions de primeres matèries de l’Amèrica Llatina cap a Europa. El 1979, la Banque de l’Union Européenne hi prengué una posició majoritària, de manera que la de Banca Catalana quedà reduïda al 8%. Es mantingué el 20% en el capital de Dibeag Banking Corp. amb seu a Panamà, que era filial de l’anterior.
L’enderrocament d’un grup bancari
Anunci (Destino, octubre del 1974).
El 24 d’abril de 1980, Jordi Pujol, fundador i conseller de Banca Catalana fins a mitjan 1977, any en què abandonà els seus darrers càrrecs bancaris, fou nomenat president de la Generalitat de Catalunya. El 29 del mateix mes s’inicià una dura campanya de premsa contra Banca Catalana, com a empresa vinculada al nou president. Els atacs provenien de mitjans de comunicació favorables al partit socialista i de la dreta espanyola, que asseguraven que hi havia pactes entre el govern d’Adolfo Suárez i el de la Generalitat per a solucionar els problemes de Banca Catalana. La crisi bancària espanyola s’havia iniciat el 1977 amb alguns bancs, que es podrien titllar de marginals i petits, però s’havia anat estenent, de manera que tocava de prop entitats de més envergadura i categoria, especialment els bancs industrials. La inspecció ordinària que inicià el Banc d’Espanya a Banca Catalana el novembre del 1981 fou també cantada per aquells mitjans, com una confirmació dels seus problemes financers.
El 6 de juny de 1982, una agència de premsa —Europa Press— informà que una entitat creditícia catalana preparava la suspensió de pagaments. El Banc Industrial dels Pirineus ja ho havia fet, la Banca Mas Sardà estava sota el control del Banco de Bilbao, i Bankunion estava intervingut, i depenia del Fons de Garantia de Dipòsits. Era fàcil entendre l’al·lusió, tot i ser absolutament falsa. Televisió Espanyola de Catalunya anuncià aquell migdia que Banca Catalana no faria suspensió de pagaments. Però n’hi havia prou per a crear una situació de pànic entre els dipositants i accionistes, malgrat que el Banc d’Espanya, per primera vegada en la seva història, desmentí la notícia.
Pintura de Joan Miró que figurava a l’oficina principal de Banca Catalana. El Banco de Vizcaya la va vendre (Memòria, 1970).
Banca Catalana no tenia cap problema de caixa, ni havia rebut cap mena d’ajuts del Banc d’Espanya. Satisfeia tots els coeficients que demanava el Banc d’Espanya, començant pel de caixa. Però el pànic creat provocà una retirada massiva de dipòsits i aleshores sí que necessità aquells ajuts. A partir de llavors, Banca Catalana ja no tingué capacitat de decisió, perquè era a les mans del Banc d’Espanya.
El 29 de juny de 1982 dimitiren set consellers de Banca Catalana per voluntat pròpia —Joan B. Cendrós, Ramon Miquel, Delfí Mateu, Lluís Monserrat, Ferran Aleu, Antoni de Moragas i Francesc Cabana—. Els altres es mantingueren en el seu lloc. Es tractava de donar pas a un Consell renovat, amb el nomenament de set consellers nous: Joan Alegre —president de FECSA—, Juan Antoni Delgado —conseller delegat de SA Cros—, Josep Camp —industrial del sector de detergents—, Gabriel Buixó —industrial cotoner—, Jesús Serra i Santamans —Catalana-Occidente, d’assegurances—, Gonçal Turell —president d’Aigües de Barcelona— i Gabriel Ferraté —rector de la Universitat Politècnica de Catalunya—. Pocs dies després, el nou Consell oferí la Presidència del banc a Eusebi Díaz–Morera, president de la Caixa d’Estalvis de Barcelona, el qual hi incorporà com a adjunt Jordi Mercadé —d’Inpacsa, empresa paperera—. El banc començà a recuperar dipòsits.
El nou president, en les seves converses amb el Banc d’Espanya, optà per l’estratègia d’inflar les possibles pèrdues del grup bancari, tal com explicà al Consell. Al final del mes de setembre, el Banc d’Espanya decidí intervenir Banca Catalana, destituir tots els consellers antics i passar la seva gestió al Fons de Garantia. Es nomenà com a nou president Juan Antonio Ruiz de Alda, amb plenitud de poders, mentre tots els consellers nous quedaven en representació del Fons de Garantia. Però poc després —el novembre—, tots els consellers presentaren la dimissió com a protesta per la solució que pretenia donar el Banc d’Espanya, i deixaren sol Ruiz de Alda.
El 17 de novembre de 1982 una Junta extraordinària d’accionistes, presidida per tres funcionaris del Fons de Garantia, acordà la reducció a una pesseta del nominal de les accions de Banca Catalana i un augment de capital, que seria cobert pel Fons.
El 1983 el Fons de Garantia obrí una subhasta, a la qual es presentà un pool bancari, format per tota la Banca espanyola, i la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona. El mes de novembre d’aquell any es resolgué el concurs a favor del primer grup per una diferència mínima a favor seu en relació amb l’oferta de la Caixa, que no demostrà cap especial interès a guanyar-lo. El Banco de Vizcaya, com a membre del pool, es féu càrrec de la gestió de Banca Catalana i al cap d’un any comprà la seva participació als altres socis, de manera que es convertí en soci absolutament majoritari.
L’entrada de Banca Catalana en el grup del Banco de Vizcaya permeté que la fusió Bilbao-Vizcaya es fes en condicions de paritat, ja que fins aleshores el grup Bilbao superava clarament el Vizcaya. Al cap de dos anys, ja era comprovable que la compra de Banca Catalana havia estat un negoci rodó.
Sobre Banca Catalana s’acumularen totes les possibles pèrdues del grup: Banc Industrial de Catalunya, Banc Industrial del Mediterrani i Banc de Girona. La cartera de valors privats de Banca Catalana, formada fonamentalment per les participacions en aquests bancs, així com les corresponents al Banc de Barcelona, Banc d’Alacant i Banc de Crèdit i Inversions, fou valorada a zero. La liquidació dels seus actius —mobiliaris i immobiliaris— es féu per part del Fons de Garantia de Dipòsits en el pitjor moment possible i en les pitjors condicions, des del punt de vista del venedor.
Banca Catalana. Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes), 1976-1981.
El mes d’abril de 1984, el fiscal general de l’estat, que depenia jeràrquicament del govern socialista, presidit per Felipe González, presentà una querella criminal contra els administradors i alts executius de Banca Catalana, incloent a la llista l’exconseller Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, que acabava de guanyar per segona vegada les eleccions autonòmiques i disposava de la majoria absoluta. L’acusació era de falsedat en document públic i apropiació indeguda.
Dos anys més tard —setembre del 1986—, el fiscal general de l’estat dimití i, poc després, l’Audiència de Catalunya resolgué no processar Jordi Pujol, mentre passava la querella contra els altres imputats a la jurisdicció ordinària. El 28 de gener de 1988, un jutjat de Barcelona sobresegué la causa, exculpant tots els querellats (per a més informació sobre la crisi de Banca Catalana i la querella, vegeu F. Cabana: Banca Catalana. Diari personal, Tibidabo Edicions SA, Barcelona 1989).