La creació
El 1967, el banc Padró i Companyia, SRC es transformà en societat anònima amb el nom de Banc Mercantil de Manresa. La família titular de les accions, formada per Ricard Padró i Costa i la seva mare, Enriqueta Costa i Compte, vengué la totalitat de les accions a un grup encapçalat per l’home de negocis Josep Maria Santacreu, molt vinculat a la comarca. Poc després, hi entraren com a accionistes el manresà Antoni Serra —La Catalana d’Assegurances, Asepeyo— i un grup d’empresaris catalans de diversa procedència. El banc es mantingué amb el mateix número 51 de la Banca Local que tenia Padró i Companyia, SRC.
El Consell d’Administració del Banc Mercantil de Manresa el 1967:
- President – Joan Casablancas i Bertran
- Vicepresident – Josep Santasusana i Blanch
- Conseller delegat – Francesc Gordo i Lorente
- Vocals – Josep Barceló i Marginet, Ramon Llatjós i Planas, Josep Maria Santacreu i Marginet, Carles Sentís i Anfruns, Antoni Serra i Santamans
- Secretari – Ramon Miquel i Ballart
El nou president del banc fou Joan Casablancas i Bertran, fill de Ferran Casablancas —el que havia estat president del Banc de Sabadell i famós inventor del procediment d’estiratges Casablancas, aplicable a la filatura de cotó—. El vicepresident, Josep Santasusana, era un empresari, manresà com Josep Barceló —comerciant— i Ramon Llatjós —metge—. En el Consell hi havia persones vinculades a Banca Catalana, com Ramon Miquel, el mateix Joan Casablancas i el seu cunyat, el periodista Carles Sentís. Francesc Gordo, home de confiança de Joan Casablancas, fou el conseller delegat.
Vocació comarcal (1967-1975)
Els homes i l’organització
Oficines centrals del Banc Mercantil de Manresa (Memòria, 1970).
Joan Casablancas es mantingué com a president del Consell. El 1970, el pes de Banca Catalana en el Consell s’incrementà arran de les dimissions presentades per Josep Maria Santacreu, Antoni Serra i Josep Barceló, que vengueren les seves accions, i del nomenament de Josep Lluís Vilaseca i Guasch —que substituïa Ramon Miquel a la Secretaria del Consell—, Amat Donés i Jordi Armengol i Pedemonte. La presència estrictament manresana es mantingué amb el nomenament d’Ignasi Perramon. Josep Santasusana morí el 1974, i el 1975 s’incorporaren al Consell Josep Maria Catà i Virgili, un dels accionistes fundadors, Jordi Anglada i Bayés, Joan Nogueras i Dardiña, Manuel Pujol i Roca, Pere Roquet i Jordà i Pere Sans i Llopart, que havien figurat entre els promotors de l’avortat Banc Industrial del Pirineu, alguns dels quals representaven interessos de les noves comarques on el banc havia obert oficina.
Francesc Gordo fou conseller delegat fins el 1975, any en què Josep Lluís Vilaseca i Guasch el substituí en el càrrec.
El primer director general fou Amat Donés i Giron. El 1969 aquesta funció fou assumida per Ernest Giralt i Raventós, procedent del Banc d’Expansió Comercial. El 1975, Joan Palau i Torrella, antic empleat de Padró i Companyia, fou nomenat sotsdirector general.
El domicili social i els serveis centrals del banc es mantingueren on hi havia hagut els de Padró i Companyia, al núm. 30 del carrer de Guimerà, de Manresa, en un edifici totalment renovat i ampliat. El 1975, el banc tenia una plantilla formada per 487 persones.
El 1974, Banca Catalana adquirí el 30% del capital del banc, mitjançant una ampliació del seu capital, en la proporció de 100 milions en accions de Banca Catalana per 130 milions en accions del Mercantil de Manresa. Es va fer oficial una relació que ja era estreta, però que ara s’incrementà. El 1975, el Banc Mercantil de Manresa ja formava part d’aquell grup bancari, un fet que significava autonomia de gestió però oferta conjunta de serveis financers, com també una estratègia comuna.
Aquell mateix any —el 1974—, el Mercantil de Manresa projectà la creació d’un banc industrial, que s’havia de dir Banc Industrial del Pirineu, però la idea no tirà endavant.
Expansió
Anunci (Avui, desembre del 1979). Des del 1976, el Banc Mercantil de Manresa és un banc del grup Banca Catalana.
El banc es proposà una expansió aprofitant totes les oportunitats que se li presentaven. D’acord amb la normativa dels Plans d’Expansió Bancària anuals i el seu caràcter de banc local, tenia prioritat a l’hora d’optar per alguna de les places aparegudes en els esmentats plans, dintre els límits de la seva capacitat d’expansió, regulada per fons propis i dipòsits. D’aquesta manera, a partir del 1968 anà obrint oficines en poblacions properes a la seva seu social. I, el 1974, així que la normativa permeté una major expansió, es dirigí a places de la mateixa comarca o properes a les oficines ja establertes. Aquesta política estava coordinada amb la de Banca Catalana. El 1975, la xarxa era de 37 oficines:
- 1968 – Moià
- 1969 – Parets del Vallès
- 1970 – Vic
- 1971 – Mataró
- 1972 – Tona, Manresa, Agència La Plana
- 1973 – Berga, Prats de Lluçanès
- 1974 – Artés, Balsareny, Castellterçol, Lliçà d’Amunt, Navarcles, Santpedor, Sant Joan de Torroella
- 1975 – Manresa. Agència Bonavista, Avinyó, Cardona, Navàs, Sallent, Sant Vicenç de Castellet, Súria, Gironella, Puig-reig, Guardiola de Berguedà, Calalf, Caldes de Montbui, Cervera, Manlleu, Roda de Ter, Taradell, Torelló, Mataró. Agència Pl. d’Espanya, Oliana, Ponts, Solsona
Fons propis i resultats
El capital de Padró i Companyia era de 2,5 milions de pessetes el 1967. Arran de la conversió en anònima augmentà fins a 10 milions, i el 1969 —quan es publicà la primera Memòria de la nova etapa— arribà ja a 20 milions. Els augments de capital responien sempre a la necessitat de mantenir una proporció entre fons propis i de tercers —dipòsits—. El 1975, el capital era de 432 milions de pessetes, i les reserves, de 68 milions.
Les ampliacions de capital s’aprofitaren per a donar entrada a nous accionistes, començant pel personal que hi treballava. En cancel·lar-se el projecte de Banc Industrial del Pirineu, alguns dels qui pretenien subscriure accions s’incorporaren a l’accionariat del Banc Mercantil de Manresa. El 1975, hi havia més de 600 accionistes.
Els beneficis obtinguts es destinaren íntegrament a reserves fins el 1972, en què es pagà un dividend del 6%, que es mantingué regularment fins el 1975.
Dipòsits
El creixement dels dipòsits fou considerable, si tenim en compte que els 154 milions de pessetes del 1967 es convertiren en 5 450 milions el 1975. Hi va ajudar la creació d’una xarxa de sucursals, complementària de la de Banca Catalana en una sèrie de comarques, reservades pel grup al Banc Mercantil de Manresa.
Inversió
Era un banc comercial pur, que invertia la quasi totalitat dels seus dipòsits en operacions de descompte comercial i de crèdit a curt termini. La cartera de fons públics corresponia a la que havia de tenir per a satisfer els coeficients obligatoris. La cartera de fons privats era la d’una sèrie de societats de serveis, creades pel banc.
El 1970 es constituí Mercantil de Serveis SA per al cobrament de rebuts, i el 1971, Mercantil d’Inversió Mobiliària SA —MERIMSA—, una societat de cartera, que també es preocupà de l’organització de clubs d’inversió. El 1973 fou el torn de: Summa SA, societat d’enginyeria, consulta i projectes; Manresana de Valors SA, una empresa de col·locació d’actius financers, i el Centre de Càlcul i Mecanització SA —CEMESA—.
Un banc del grup de Banca Catalana (1976-1979)
Els homes i l’organització
Joan Casablancas, president del Banc Mercantil de Manresa, amb motiu de la inauguració de la seva oficina a Vic (Memòria, 1972).
El 1976, el president, Joan Casablancas, i el conseller delegat, Josep Lluís Vilaseca, s’incorporaren al Consell d’Administració de Banca Catalana, en una prova més del funcionament del grup bancari. Jaume Pujol i Garriga es féu càrrec de la Secretaria del Consell.
La col·laboració amb Banca Catalana era intensa en temes de màrqueting, inversions, publicitaris, d’estudis, de mecanització i d’estratègia d’expansió. Però es mantenia l’autonomia de gestió.
El 1978, Banca Catalana féu una oferta pública d’intercanvi d’accions: una del Mercantil de Manresa per una de Banca Catalana, del mateix import nominal. Una gran majoria dels accionistes acceptaren la proposta, de manera que, al final d’any, Banca Catalana era titular del 94% del capital.
Oficines obertes pel Banc Mercantil de Manresa entre el 1976 i el 1979:
- 1976 – Monistrol de Montserrat, Aiguafreda, Guissona, Sant Quirze de Besora, Ripoll
- 1977 – Bagà, Balenyà-Hostalets, Santa Maria d’Oló
- 1978 – Mataró. Agència Pl. de Granollers
- 1979 – Mataró. Agència Cerdanyola, Manresa. Agència Plaça Catalunya, Callús, Sant Fruitós de Bages
Fons propis i resultats
El 1976 i el 1977 es repartí el tradicional dividend del 6%. El 1978 es destinà la major part dels beneficis a unes provisions per possibles fallides.
Control i absorció
El 17 de maig de 1979, una Junta extraordinària d’accionistes del banc aprovà, sense cap vot en contra, la seva absorció per Banca Catalana.