Situació
Restes d’un mur d’aquest castell, conegut popularment com “els Castellots”.
ECSA - A. Roig
Les restes del castell d’Arcalís, dit popularment “els casalots”, s’alcen en els contraforts del tossal de Sant Mauri, turó proper al poble d’Arcalís, en direcció sud-oest.
Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCG429905.
A l’extrem de migdia del poblet d’Arcalís surt un camí molt fressat que en direcció sud-est s’enfila cap als prats que es graonen pels vessants del tossal de Sant Mauri. Aquest camí, que encara conserva el seu empedrat, és l’antic camí de bast de Tornafort. Quan es deixa enrere l’últim prat, el camí entra dins el bosc cap a llevant i passa pel costat d’un turonet rocós on s’alcen encara les restes dels “casalots” o l’antic castell d’Arcalís. (ARD)
Història
Detinguda originàriament pel comte de Pallars, la potestat del castell d’Arcalís va passar a la canònica de la Seu. L’any 1049 el comte Artau I de Pallars Sobirà vengué a Brocard, fill del vescomte Guillem, el castell d’Arcalís (“...ipsum kastrum de Archalis”), les esglésies situades dins del seu terme, amb llurs delmes i primícies, i totes les altres pertinences del mateix castell, pel preu de 200 mancusos d’or. El document de transacció té cura d’assenyalar els límits del castell: “…de parte orientis in ipsa serra de Moleto vel in ipsa via qui pergit ad Sanctum Sebastianum, et de meridie in ipsa rocha de Erbolone et descendit usque in flumen Nogaria, de occiduo vero parte in Sancti Johannis de Sus, de parte vero circi in ipsa rocha de Penna Alta et pervadit usque ad penna de Selvanela et ad ipsa fonte de Gavarrera et iniungit se in ipsa serra de Moled et revertit atque circuit in Calvo de Litomol sive in ipsa Agudas de Boveto et descendit in ipso puio de Salsar sive in Campo Longo”.
Entre les pertinences de la senyoria d’Arcalís hi havia pesqueres (piscationes) a la Noguera Pallaresa. El 1054 consta que Brocard, fill del vescomte Guillem, donà a la canònica de Santa Maria de la Seu el castell d’Arcalís i l’església de Sant Lleïr amb els seus termes, rendes i pertinences, que posseïa en alou. La canònica de Santa Maria de la Seu encara devia ser beneficiària, l’any 1060, d’un alou situat al terme del castell d’Arcalís que un tal Isarn li donà a perpetuïtat i sense reserva, i l’any 1075, d’un altre alou al mateix indret que els esposos Bernat Miró i Erovís havien comprat al comte Artau I de Pallars Sobirà. Ja sota domini de la Seu, la castlania del castell d’Arcalís degué ser infeudada a un tal Ramon Guillem que, entre el 1075 i el 1092, jurà fidelitat al bisbe Bernat i prometé donar-ne la potestat, sempre que fos requerit a ell, als seus successors i als canonges que no portessin armes.
Tanmateix, els drets dels Pallars sobre el castell i la parròquia d’Arcalís no s’esvaïren del tot, perquè al darrer terç del segle XI entraren dins del joc de les convinences feudals. L’any 1064 els comtes Artau I i Llúcia commutaren als comtes Ramon V i Valença tot un conjunt de castells i viles situats majoritàriament al Pallars Jussà per tot un altre conjunt de viles, parròquies —entre elles les d’Arcalís— i monestirs del Pallars Sobirà. Quinze anys més tard, vers el 1079, el comte Ramon V de Pallars Jussà definí el castell d’Arcalís al comte Artau I de Pallars Sobirà. Finalment, passats uns altres quinze anys, en una nova commutació semblant a la del 1064, l’any 1094 Artau II, la seva muller Eslonça i Odó reberen les parròquies d’Arcalís dels comtes Ramon V i Valença, els quals l’any següent li definiren el castell d’Arcalís.
L’any 1099, en ocasió de la restitució del castell de Rocafort al monestir de Gerri que feu el cavaller Guillem Guitard de Vallferrera abans d’emprendre el pelegrinatge a Terra Santa, el castlà Ramon Guillem i els seus fills li juraren fidelitat pels castells d’Arcalís i Rocafort.
L’any 1631 la senyoria d’Arcalís era del comte de Vallfogona i l’any 1831 del duc d’Híxar. (PBM)
Castell
Planta a escala 1:400 de les estructures encara visibles d’aquest malmès castell.
J. Roig
El conjunt més gran de les restes conservades és format per uns potents murs d’1, 3 m d’amplada que delimiten un gran recinte rectangular de 17 × 19, 5 m. Aquest espai està compartimentat interiorment en dos àmbits paral·lels i també rectangulars, amb una gran sala de 15 × 6 m que es troba a ponent, on hi ha l’únic portal d’accés.
Aquesta estança es troba avui totalment descoberta, amb uns murs d’uns 2 m d’alçada i amb l’interior ple d’enderrocs i vegetació. En un dels murs laterals es veu l’arrencada d’un arc de contrafort sobre un pilar rectangular. Sense cap accés avui visible, els costats d’aquesta sala queden delimitats pels murs perimetrals, i un altre espai totalment reomplert de pedruscall i amb un paviment de circulació situat a un nivell superior.
L’únic accés visible al conjunt és el portal de la sala de ponent, del qual es conserven els dos muntants i una petita arrencada de l’arc fet amb grans carreus. Els blocs de pedra dels muntants tenen tallat l’encaix del batent de la porta.
La singularitat d’aquesta construcció se centra en la tipologia dels paraments. La construcció dels murs, que en molts trams es conserven fins a més de 3 m d’alçada, és una obra totalment unitària on l’aparell es caracteritza per unes grans proporcions, en especial a les cantoneres. Aquestes són fetes amb grans paral·lelepípedes (190 cm de llarg × 50 cm d’ample × 30 cm d’alt), col·locats l’un sobre l’altre al llarg i de través. Les filades de fonamentació també són de carreus grans, mentre que el parament intermedi és fet amb un aparell més petit, però disposat en filades regulars.
Aquests murs de tanta amplada, de 130 a 150 cm, estan lligats amb un fort morter de calç i pedra petita trencada.
La coberta d’aquesta construcció devia ser amb embigat de fusta i lloses de pedra o brancatge i terra; en tot el rodal no hi ha cap resta de teula àrab.
Tota la planta d’aquest conjunt ocupa l’espai superior d’un esperó al qual tan sols es pot accedir amb facilitat per un estret pas, precisament utilitzat pel traçat de l’únic camí d’accés.
A uns 100 m d’aquest conjunt defensiu, i al costat mateix del camí, es poden identificar entremig del bosc les restes de tot un tram de mur que encercla un munt de pedruscall, on s’endevinen restes de parets de diversos hàbitats o estances graonades al rodal d’una petita elevació del terreny.
El seu reconeixement i estudi queda impossibilitat de moment per la densa vegetació del sotabosc d’aquest sector, que cobreix totalment el túmul d’enderrocs.
S’ha volgut identificar entre les construccions del “castellot” les restes d’una suposada capella dedicada a sant Martí, però actualment és del tot impossible aquesta localització. No hi ha cap element arquitectònic que confirmi l’assignació, com tampoc no se’n té cap coneixement per part dels naturals del país, però, en canvi, sempre s’ha identificat aquest conjunt com les restes del castell d’Arcalís o també el castell de Baró.
Sense poder precisar una datació del moment fundacional d’aquest conjunt, per l’execució de l’aparell dels paraments que es conserven, sembla que podria datar-se en època alt-medieval o fins i tot en un moment anterior, i que, amb certs remodelatges posteriors, es mantindria fins que fou abandonat en època baixmedieval. Cal dir, però, que com succeeix en molts altres conjunts de la regió, la intervenció arqueològica en extensió és l’única lectura possible per a una interpretació objectiva de tots aquests jaciments. (ARD)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàg. 682
- Peguera, 1632
- Balari, 1899, pàgs. 64, 190 i 222
- Coy, 1906, pàgs. 120 i 185
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 60-65
- Bonnassie, 1979-81, vol. I, pàg. 81
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 480-1 482, 1 504 i 1 506
- Baraut, 1982, vol. V, doc. 627, pàgs. 148-149
- Baraut, 1983, vol. VI, doc. 673, pàgs. 57-58 i 232-233
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 099, pàgs. 217-218
- Valls, 1988, pàgs. XI-XIII
- Puig, 1991, vol. II, doc. 64, pàgs. 46-47 i doc. 89, pàg. 61.