Situació
Portal d’accés al recinte murat, situat al costat de l’església.
ECSA - A. Roig
El poble de Vilamur, situat a 1 264 m d’altitud, es troba al peu mateix de la carretera de Sort a Adrall, a 10,5 km del Port del Cantó i a 8 km de Rubió, que és el nucli de poblament habitat situat a més altitud (1 687 m) del país. (ARD)
Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCG487938.
Història
El topònim Vilamur no apareix documentat fins al darrer terç del segle XI per a designar el castell i el nucli de població, centre dels dominis dels vescomtes de Pallars; per tant, la història de la vila és indestriable de la del castell. Tanmateix, la vinculació dels vescomtes, estretament lligats a la família comtal, amb la vall de Siarb, on es trobava inclosa Vilamur, es fa patent des del segle X. Al llarg d’aquesta centúria, els vescomtes de Pallars ja localitzen els seus dominis a la vila de Llacunes i en d’altres indrets de la vall de Siarb, extens territori esmentat des del 999 que es corresponia essencialment amb l’actual vall de Soriguera. Per aquest motiu, els vescomtes seran anomenats en un primer moment vescomtes de Siarb —topònim que també és consignat en l’acta de consagració de la seu—.
El castell de Vilamur és documentat per primera vegada l’any 1070 (1071), quan Ramon Guifré en cedí la meitat, amb els drets que tenia sobre els homes que l’habitaven, al seu germà Mir Guifré.
Mapa de Vilamur, amb indicació de la seva evolució urbanística.
A. Roig
A partir del començament del segle XII, els vescomtes de Pallars deixen de ser coneguts com a vescomtes Siarbensis i adopten el locatiu Vilamur, amb Pere Arnau II de Vilamur (1110). Els dominis vescomtals aviat depassaren l’àrea estricta de Vilamur i s’estengueren a Sarroca i la Vall Ferrera. L’any 1113 el comte Artau II de Pallars cedeix Bonestarre, la Vall Ferrera i l’alou de Vilamur al vescomte Pere III de Vilamur. Vers el 1192 el vescomte Pere IV de Vilamur infeudà la meitat del castell de Sarroca a Bernat d’Aramunt, i l’any 1212 en feu donació al monestir de Gerri. El 1226 el vescomte Ramon de Vilamur empenyorà els seus drets sobre els castells de Ferrera, Aós i Ars al vescomte Roger Bernat de Castellbò pel preu de 300 sous melgoresos.
Els cavallers de la família vescomtal foren successivament candidats a les mitres de la Seu, de Girona i de Lleida. Foren bisbes d’Urgell Bertran de Vilamur (1184-94), Bernat de Vilamur (1199-1203) i Ponç de Vilamur (1230-57); de Girona, Bernat de Vilamur (1292-1312) i Guillem de Vilamur (1312-18); i de Lleida, Ponç de Vilamur (1321-24).
Els Vescomtes de Pallars, després de Vilamur.
LMT-AFE
L’any 1251 el comte Roger IV de Foix comprà a Berenguer de Vilamur la vila de Castellàs, en franc alou, pel preu de 2 000 sous melgoresos. L’any 1254 Pere, vescomte de Vilamur, fou delegat pel comte Roger de Foix i vescomte de Castellbò, i pel seu fill Arnau, per rebre homenatge dels veïns de Salàs.
El vescomte Ramon I de Vilamur milità al costat dels comtes de Foix i de Pallars i del vescomte de Cardona en la revolta nobiliària contra Pere II (el cavaller Bernat de Vilamur, oncle del revoltat, es mantingué fidel al rei). Vençut l’any 1280 a Balaguer, pres i reclòs a Lleida, Ramon hagué de lliurar als procuradors del monarca la potestat dels castells de Vilamur, Rubió, Tornafort, Embonui i Montenartró. L’any 1283 Ramon de Vilamur prometé al rei Pere II ajut contra les forces del monarca francès, i l’any següent el monarca ordenà al seu veguer la restitució a Ramon de Vilamur dels privilegis que tenia concedits. Coronant la nova etapa d’entesa i de col·laboració amb la monarquia, el vescomte Ramon fou nomenat l’any 1297 veguer del Pallars i la Ribagorça.
L’any 1338 el vescomte Pere de Vilamur va rebre del comte de Pallars la potestat del Puig i la Pobla de Segur, i de Basturs. Els vescomtes participaren en les campanyes del Cerimoniós a Mallorca els anys 1343-44, i a Sardenya l’any 1353. El 1380 el rei Pere III va vendre a Sibilla, muller de Pere de Vilamur, el mer i mixt imperi i el domini directe de Basturs. En aquest moment, el vescomtat de Vilamur comprenia 98 focs que es repartien entre els llocs de Vilamur, Saverneda, Tornafort, Soriguera, les Llacunes, Rubió, lo Bruc, lo Tomador, lo Freixe, els masos de Junyent, la Torre, la Pobla de Segur, el Puig de Segur, Toló, Montllor i Sant Salvador de Toló.
En morir Pere l’any 1381, Ramon d’Anglesola (Ramon II de Vilamur), baró de Bellpuig, heretà el títol vescomtal Vilamur de la seva mare, Beatriu de Pallars. A la seva mort, l’any 1386, el vescomtat passà al seu cunyat, el comte Hug II de Cardona, casat amb la seva germana Beatriu d’Anglesola. Mort aquest l’any 1400, Vilamur sembla haver estat provisionalment regit pel prior hospitaler Ramon Cerqueda. El vescomtat de Vilamur continuà vinculat als Cardona fins a la fi del segle XVII, moment en què, per enllaç matrimonial, passà a mans dels ducs de Medinaceli, que encara el detenien al primer terç del segle XIX. (PBM)
Nucli urbà
Restes d’una torre cantonera a l’extrem de ponent dels antics murs que encerclaven la vila.
ECSA - A. Roig
Actualment, l’estructura urbana del recinte medieval emmurallat de Vilamur tan sols es pot identificar pel reticulat dels seus carrerons i per algun element arquitectònic aïllat, però ja d’època baix-medieval, com el portal de l’església, el tancament seguit de cases mitgeres del sector nord del poble o la porxada coberta del Carrer Major, ja de construcció més recent.
La mateixa església parroquial presenta solucions arquitectòniques totalment de caire defensiu a causa de la seva situació extrema dins el nucli primitiu. La presència de la comanda hospitalera a la població, a partir del segle XIII, no tingué aparentment cap incidència en la seva evolució urbana, tret d’algun element arquitectònic de caire ornamental.
A l’extrem de ponent del recinte es poden identificar les restes d’una torre cantonera dins el perímetre dels murs de tancament.
És amb un aixecament planimètric que es pot seguir amb més claredat l’evolució dels sistemes defensius de la població, i crida poderosament l’atenció el primer recinte reticulat de carrerons, ja que és un tipus de planimetria fundacional totalment estranya en aquesta regió.
Hi hem identificat dos moments importants d’ordenació constructiva, sempre sota criteris d’estratègia defensiva. Un primer moment, anterior al segle XII, caracteritzat per un petit castre dins el nucli central de la població, encara sense la presència de l’edifici romànic de l’església parroquial. L’altre moment important dins el creixement de la població seria ja en època baix-medieval, amb la incorporació de l’edifici de l’església dins el sistema defensiu i amb una ampliació del perímetre murat en els dos extrems de la població. (ARD)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàgs. 730-733
- Peguera, 1632
- Miret, 1900, pàgs. 36, 162 i 210
- Coy, 1906, pàgs. 72, 110 i 316-318
- Miret, 1910a, pàg. 446
- Iglésias, 1961-64, pàgs. 88-89
- Sobrequés, 1970, pàg. 79
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 1 448-1 455
- Baraut, 1980, vol. III, doc. 265, pàg. 96
- Baraut, 1981, vol. IV, doc. 392, pàgs. 100-101
- Baraut, 1982, vol. V, doc. 598, pàgs. 126-127
- Tragó, 1982, pàg. XIII
- Baraut, 1983, vol. VI, doc. 829, pàg. 188
- Puig, 1991, vol. II, doc. 180, pàgs. 129-130, doc. 190, pàgs, 135-136, doc. 252, pàgs. 174-175, doc. 283, pàgs. 191-192 i doc. 288, pàgs. 195-196.