Mare de Déu d’Arboló (Soriguera)

Situació

Vista del santuari, abans acompanyat d’un castell, situat estratègicament en un congost de la Noguera Pallaresa.

ECSA - A. Roig

Vista de llevant de l’església, característica pels seus carreus de diferents colors.

ECSA - F. Tur

L’ermita de la Mare de Déu d’Arboló es troba molt a la vora de l’antiga partió de termes entre Arcalís i Gerri de la Sal, a la part superior d’un espadat de roca que s’alça sobre la riba esquerra de la Noguera, en el lloc conegut com l’Estret d’Arboló.

Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCG408892.

Per a arribar-hi cal travessar el riu per un pont de nova construcció, que es troba a 1,5 km de Gerri al costat de la carretera que va a Sort. Després de travessar el pont cal seguir uns 300 m pel camí que s’enfila fins al replà del santuari. (ARD)

Història

El lloc d’Arboló, amb el seu castell, és un dels indrets del Pallars documentats des de més antic. Se’n tenen notícies segures des de l’any 817. El primer esment conegut de l’església de Santa Maria d’Arboló és del 920, en la descripció de les afrontacions septentrionals del terme de Baén “et descendit per ipso castro qui dicitur Erbolone, cum oratorio Sanete Marie quod ubidem fundatus est”. En el document conegut com a fals I de Gerri, datat el 782 i en el qual Espanell fa donació a l’abat Teodebal i al monestir de Gerri dels béns de la regió de Baén, s’esmenta l’oratori de Santa Maria fundat al castell d’Arboló.

No coneixem les vicissituds que devia passar l’església d’Arboló durant el segle XI, període en el qual era possessió de Gerri, però l’any 1105, en la memòria de béns perduts pel monestir, consta l’oratori de Santa Maria del castell d’Arboló, amb les seves pertinences. Aviat, però, devia tornar a l’òrbita del cenobi, ja que l’any 1164 tornava a ser propietat de Gerri. El 1120, en el testament de Tedball de Vallferrera, el lloc d’Arboló és esmentat com a límit septentrional de la Ribera de Gerri i del vedat monàstic.

El 1232 s’esmenta l’oratori d’Arboló, i l’any 1260 es documenta que Pere de Mont era el rector d’aquesta església.

La pertinença a Gerri devia extingir-se en una data que no coneixem, ja que en el recorregut realitzat pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona a les esglésies parroquials del deganat de Montenartró els anys 1314-15, es visità l’església de Santa Maria d’Arboló; per tant, ja no era inclosa en el territori exempt de l’abadia de Gerri. En la dècima del 1391, Arboló figura dins el deganat de Cardós. En la visita pastoral del 1575 consta com a sufragània de Sant Lliser d’Arcalís, dins l’oficialat de Sort; mentre que en la visita pastoral del 1758 ja era una capella de la parròquia d’Arcalís. Actualment, és un santuari inclòs dins la demarcació parroquial de Sant Feliu de Sort. (JAA-MLIC)

Església

Planta d’aquest edifici que denota una acurada tècnica de construcció, remarcable per les obertures de la capçalera i les portes d’accés.

A. Roig

L’església és un edifici d’una sola nau, de planta rectangular, cobert amb volta de canó i capçat per la banda de llevant amb un absis semicircular que s’obre a la nau amb un doble arc presbiteral.

A l’interior, actualment hi ha tres portes, una a cada mur. En el de tramuntana, la porta, que és de doble arc en degradació, s’obre al costat del presbiteri i dona pas a les dependències internes del santuari. Les altres dues s’obren en els murs de ponent i de migdia i són l’accés natural al temple des de l’exterior. L’obertura primitiva devia ser la de migdia, amb un sol arc de mig punt adovellat. El portal de ponent, que és una mica més tardà, és compost per tres arcs de mig punt en degradació, i fins no fa gaire temps aquest espai d’accés era cobert per un atri tancat.

Avui, amb la desaparició d’aquestes construccions, es pot contemplar la totalitat d’aquesta façana de ponent, on veiem a 1, 5 m per sobre de l’arc del portal una imposta llisa a manera de guardapols que travessa tota la façana, tombant uns 2 m per cada un dels murs laterals. Aquesta solució ornamental o arquitectònica continua en el mur de migdia, però aquí el guardapols segueix uns 80 cm més avall que en la façana de ponent.

Aquest element ornamental no és freqüent en les construccions religioses de la regió, i això dona una datació molt avançada per a aquest edifici.

Detall de la façana de ponent, alliberada d’un cos adjacent que tenia adossat.

ECSA - A. Roig

Seguint a la façana de ponent, damunt mateix del guardapols hi ha una filada de forats de bastida rectangulars i homogenis, disposats regularment. En el mateix nivell i centrat amb el carener i el portal s’obre un finestral allargat de doble esqueixada, coronat amb un arc de mig punt adovellat i amb un ull de bou a cada costat.

Coronant la façana s’alça un campanaret quadrat amb una finestra a cada cara. Les obertures de llevant i ponent són molt més grans que les altres dues. Aquest petit campanar s’utilitzava, també, com a comunidor.

A la façana de migdia, obertes directament a sobre del guardapols, hi ha dues finestres simètriques d’arc de mig punt i doble biaix.

A l’absis s’observa que, per sota d’una cornisa d’impostes llises, hi ha un fris d’arcuacions cegues sostingudes per permòdols. En el mateix parament de l’absis, però en un nivell més baix, s’obren tres finestres d’arc de mig punt i de doble esqueixada. La que s’obre vers migdia està coronada amb un bloc monolític.

Possiblement, una de les singularitats d’Arboló és la tipologia dels seus paraments, on l’aparell està fet amb carreus de mides mitjanes, molt ben escairats i polits, que es disposen molt ben encaixats en perfectes filades horitzontals. En especial, es van utilitzar en el moment de la construcció carreus d’una variada gamma cromàtica i amb una disposició en els paraments totalment intencionada.

És precisament la tipologia d’aquest aparell tan regular, i també alguna de les solucions ornamentals de l’edifici, com ara el guardapols, els ulls de bou o la mateixa selecció del cromatisme dels carreus, que fa pensar en un moment avançat dels models constructius dins la tradició del romànic llombard, amb una datació ja del final del segle XII o fins i tot del principi del XIII.

Recolzat en el mur de tramuntana de l’església hi ha l’edifici de l’ermità, junt amb les altres dependències del santuari. Tot el conjunt està edificat sobre una terrassa terraplenada artificialment. Actualment, s’han fet obres de rehabilitació i condicionament en tot el recinte del santuari. (ARD)

Arqueta

El Museu Diocesà d’Urgell conserva, amb el núm. 905 de l’inventari, un calze provinent de Santa Maria d’Arboló. Es tracta d’una peça treballada en peltre — aliatge de zinc, estany i plom— que fa 10 × 9 cm.

Calze de peltre que actualment es troba al Museu Diocesà d’Urgell.

G. Llop

El vas, de boca ampla, presenta una estructura molt senzilla i el peu, molt ample, té una forma acampanada; la base assoleix un diàmetre pràcticament igual al del vas. Aquest peu s’uneix al recipient mitjançant un nus de secció oval, incipientment decorat amb ornamentació de ziga-zaga. El seu estat de conservació és força bo, tot i que la superfície es mostra un xic rovellada.

Aquestes peces sovint formaven part de l’aixovar funerari de personalitats eclesiàstiques, com és el cas del calze i la patena del bisbe Olivella (Museu Diocesà de Tarragona), o el calze i la patena de sant Bernat Calbó (Museu Episcopal de Vic). Però és clar que també conformaven una part del mobiliari litúrgic.

Seguint l’estudi d’Elisenda Gràcia (1984-85) sobre materials de peltre medievals, aquesta peça podria emmarcar-se, pel que fa a la datació, entre els calzes del bisbe Ermengol i el de Núria, també al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell, la qual cosa ens porta a l’inici del segle XIII. Fora dels exemples esmentats i dins el segle XIII, trobem els procedents de Sant Andreu de Llavaneres (Maresme), conservat al Museu Episcopal de Vic, i de la sepultura del bisbe Guillem de Cabanelles, al Museu de la Catedral de Girona. I com a antecedent de tots ells, datat per Elisenda Gràcia del segle XII (Thesaurus/estudis, 1986, pàg. 93), el de Sant Salvador de la Vedella (Berguedà), conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. (TGV)

Bibliografia

  • ACU, Llibre de Visites, 1575, núm. 32, foli 128v
  • ACU, Llibre de Visites, 1758, núm. 111, foli 524r
  • ACV, Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. V (1314-1315)
  • Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III, pàg. 122
  • Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 3, pàgs. 281-282 i doc. 132, pàgs. 351-352
  • Bertran, 1979, vol. II, pàg. 309
  • Buron, 1980, pàg. 257
  • Baraut, 1983, vol. VI, doc. 673, pàgs. 57-58 i doc. 882, pàgs. 232-233
  • Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. II, pàg. 259
  • Puig, 1991, vol. II, doc. 6, pàgs. 4-5, doc. 30, pàgs. 21-22, doc. 90, pàgs. 61-62, doc. 114, pàgs. 81-82, doc. 153, pàgs. 109-111, doc. 192, pàg. 137, doc. 224, pàg. 157, doc. 451, pàgs. 309-310 i FG-I, pàgs. 400-401.