Situació
L’església parroquial de la Mare de Déu de la Purificació o de la Candelera es troba dins el petit nucli d’Olp, poble situat a l’extrem septentrional del municipi.
Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCG451996.
Per a anar-hi, cal agafar la carretera comarcal 147 i, a pocs quilòmetres de Sort en direcció a Llessui, hi ha un desviament a mà esquerra que porta directament al poble d’Olp. (MLIR)
Història
El lloc d’Olp és documentat amb tota seguretat des dels anys 981-985. No hi ha notícies d’època medieval de l’església parroquial d’Olp, que existia l’any 1391, dins del deganat de Senterada, quan el seu capellà pagava de dècima 16 sous. En la visita pastoral del 1575 es fa constar que s’ha de reparar l’escala de pujar al campanar, i en la visita del 1758 es diu que la volta és en mal estat. Actualment depèn de la parròquia de Sort. (MLIC)
Crist
Talla de Crist, avui guardada al Museu Diocesà d’Urgell, amb el número 316 de l’inventari.
G. Llop
A la rectoria de l’església es conservava la talla d’un Crist que actualment es troba al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell (núm. 316 de l’inventari)(*). Es tracta d’una imatge de fusta policromada de dimensions habituals en aquest tipus d’escultures (1,35 m d’alçada). L’estat de conservació és deficient: li falten els braços i gairebé tota la policromia. Fou netejada i restaurada en la mesura que es pogué, i aleshores se suprimiren les arpilleres que sobresortien de les espatlles i que unien els braços al cos. Presenta la figura de Crist sofrent a la manera tradicional del gòtic, amb el cos lleugerament inclinat, el cap caigut cap al pit i les cames creuades, tot i que aquests trets hi són presents de manera moderada, sense les exageracions posteriors. Era agafat a la creu només amb tres claus. Duu perizoni nuat a l’altura de la cintura que cau fins al genoll esquerre en diagonal, tot deixant visible la cuixa dreta.
Hi ha una certa plasticitat en l’execució de la figura. Els cabells han estat traçats amb formes gruixudes però ben dissenyades. Les costelles estan ben marcades i els plecs del perizoni, tot i que escassos, són ben definits. D’inferior qualitat és la realització de les cames, excessivament rectes i amb una notable manca d’articulació plàstica.
Cook i Gudiol ([1950] 1980, pàg. 288) l’atribueixen a la zona d’influència del magnífic taller d’Erill la Vall, que donà excel·lents obres al romànic català. Les característiques formals d’aquesta escola ribagorçana han estat ben estudiades per R. Bastardes i Parera, en la seva obra de conjunt sobre les talles romàniques de Catalunya, i es poden resumir en les següents: cabell formant grups molt poblats i ben assenyalats amb ratlles transversals, bigoti i barba en punta també amb traçat horitzontal, bona articulació pectoral amb el diafragma ben visible i el ventre poc prominent i, finalment, genolls amb plecs ben marcats.
Si hom compara aquesta imatge amb les del taller d’Erill, es noten diferències d’execució força clares, fet que fa descartar, en principi, una atribució directa al taller. Hi són presents la majoria de les característiques, però hi manquen els acabats. Als cabells, hi manquen els traçats transversals, igual que al disseny de la barba i el bigoti. Però és en la realització de les cames on les diferències són més grans: s’assemblen més, en opinió de Bastardes(*), a les del Crist de Taüll. En el perizoni també hi ha lleugeres variacions, entre les quals destaca la supressió de la part alta del cenyidor, gairebé sempre present en les obres del taller.
Per tant, cal considerar aquesta talla una obra realitzada per un artesà local que coneixia bé les obres sortides d’Erill però que treballà posteriorment a aquestes, ja que l’intent d’imitació no n’amaga pas la realització tardana, molt possiblement del segle XIII(*).
Iconogràficament també respon al moment de la seva execució. Crist ha perdut la rigidesa una mica ortopèdica de les Majestats romàniques i passa a ser l’home sofrent que presenten els sermons dels predicadors ja des del final del segle XII i durant tot el segle XIII. Hi ha certs trets d’humanitat i d’emotivitat continguda que potser haurien estat més evidents si se n’hagués conservat tota la policromia. L’extraordinària dignitat del cap de Crist no ha d’enganyar sobre la humanitat real que s’hi expressa, la qual pertany plenament a la visió del Déu gòtic. Hi manca la grandiositat dramàtica i seca de les obres qualificades com a romàniques. E. Junyent (1960-61, II, pàg. 270) el considera un dels crucificats que marquen el pas cap al realisme posterior. (JVP)
Mare de Déu
Talla de la Mare de Déu, avui guardada al Museu Diocesà d’Urgell, amb el número 301 de l’inventari.
G. Llop
El Museu Diocesà de la Seu d’Urgell conserva, amb el núm. 301 de l’inventari i des del 1967, una imatge de fusta policromada de la Verge sedent amb l’Infant que hom també creu procedent de Santa Maria d’Olp(*). L’estat general de l’obra és força bo, però falta la mà dreta de la Verge i tot el braç dret de l’Infant. La policromia actual, segons consta a la fitxa del museu, és del segle XVI. Les dimensions (75 cm d’alçada) són les convencionals per a aquest tipus d’imatge.
Maria és asseguda en un tron baix amb coixí i recolza els peus, calçats, damunt d’un sortint del mateix tron. Vesteix túnica daurada i mantell blau, amb folre vermell, creuat sobre la falda; és cofada amb vel i corona de tipus medieval de sis florons. Amb la mà perduda probablement sostenia una poma, com és habitual, mentre que amb l’altra aguanta l’Infant, que s’asseu damunt del seu genoll esquerre. Aquest es presenta vestit amb túnica cenyida i descalç.
La iconografia de la Verge sedent, multiplicada a bastament amb diferents suports i materials, respon a un dels elements de la tradició bizantina que va tenir més èxit en l’època romànica i en la gòtica: la de la Verge Theotokos de l’antiguitat grecocristiana, sens dubte inspirada en les imatges de l’Emperadriu entronitzada. Malgrat les modificacions que l’evolució estilística anà imposant, el programa restà inalterable en els seus trets més significatius (vegeu Réau, 1957, II. 2, pàgs. 93-94 i Grabar, 1985, pàgs. 80-83). Aquesta és la raó per la qual trobem en èpoques molt avançades grups amb característiques arcaiques, causades sobretot per la manca de traça en llur execució, però que no poden pas amagar llur modernitat. Aquest és el cas de la marededeu d’Olp, de factura molt simple i rudimentària.
La funció processional que solien tenir aquestes imatges es fa evident en el fet que també foren tallades pel dors, en el qual hom incloïa una petita cambra per a guardar determinades relíquies. Alguns símbols presents en aquestes imatges permeten, tanmateix, d’ampliar-ne els significats d’acord amb la teologia del moment. Així, la idea de Maria com a Sedes Christi o Sedes Sapientiae, basada en la interpretació neotestamentària de la Saviesa de Salomó (I Reis, 10, 18-20) en el context de la manifestació messiànica. O la contraposició entre Eva i Maria segons l’himne Ave Maria Stella molt popular durant tota l’edat mitjana. O, fins i tot, el desig de posar l’accent en la maternitat divina de Maria segons les doctrines d’Adam de Sant Víctor. Tampoc no hem de descartar l’opinió més recent d’I. Forsyth sobre el paper que aquestes imatges podien tenir en l’escena de l’Adoració dels Mags i en la seva representació escènica, en determinades festes del cicle litúrgic. Totes aquestes interpretacions són possibles atesa la popularitat que va adquirint el culte marià durant la segona meitat del segle XII i la primera del segle XIII(*).
Malgrat la gran quantitat de marededeus conservades a Catalunya, no sembla pas possible, ni tan sols convenient, intentar agrupar-les per estils o escoles. Els trets són gairebé tots molt semblants i, llevat d’algunes notables excepcions, les execucions són molt rústiques. En el cas de la d’Olp, i vista la proximitat amb la zona d’Erill-la-Vall amb bons tallistes, hom podria haver realitzat una obra més delicada, però no és així, fet que confirma la nostra afirmació anterior.
Quant a la datació d’aquestes peces, cal tenir en compte l’advertència de J. Yarza (1984, pàgs. 113-114) sobre la persistent tendència a datar com a obres antigues allò que només és art rural i un producte de la manca de traça artesana. La Verge d’Olp, malgrat la seva rigidesa i frontalitat, que recorda plantejaments arcaics, pot ser datada en un període comprès entre el començament i el final del segle XIII. (JVP)
Bibliografia
Bibliografia sobre el Crist
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 317
- Junyent, 1960-61, II, pàg. 270
- Església d’Urgell, 1977, pàg. 7
- Bastardes, 1978, pàgs. 366-369
- Vives, 1979 pàgs. 460 i 471
- Pal, Vives, Tarragó, 1987, pàg. 58.
Bibliografia sobre la Mare de Déu
- Vives, 1979, pàgs. 461 i 470
- Pal, Vives, Tarragó, 1987, pàgs. 57-59.