Situació
Vista aèria de Sort; ei sector central de la població, situat entre el castell i l’església parroquial, en formava l’antiga vila closa.
ECSA - M. Catalán
La vila de Sort, capital de la comarca del Pallars Sobirà, presideix l’anomenada ribera de Sort o depressió de la vall de la Noguera Pallaresa. La població s’estén a banda i banda del riu, amb el nucli antic emplaçat al vessant dret i coronat per les restes del castell. Aquest, situat, doncs, a la part alta de la vila, ocupa un ample perímetre poligonal que s’estén a 700 m d’alçada, al damunt del repeu del tossal de l’extrem nord-oest de la població. La fortalesa s’assenta en un gran terreny descobert de 1.934 m2 de superfície, tancat per tot un seguit de murs que delimiten el perímetre poligonal del castell i l’ampliació de l’àmbit com a cementiri municipal l’any 1866.
De la muralla meridional parteixen dos estrets carrers costeruts —el carrer de la Costa i el carrer i la placeta del Forn— que, creuats per uns altres tres carrers transversals —d’Amunt, del Mig i Major—, constituïren el tramat urbà de la vila fins al segle XVIII. (PBM-ARD-JRB)
Mapa: 33-10(214). Situació: 31TCG462973.
Història
Mapa de la vila de Sort, on s’assenyala el sector emmurallat i el lloc que ocupaven els portals que hi donaven accés.
A. Roig
La història de la vila de Sort i la del seu castell són indestriables en gran mesura. El castell de Sort no es troba explícitament documentat fins al segle XIII, però el lloc i la vila de Sort s’associen estretament des del segle X a la família comtal del Pallars, que apareix detenint importants dominis territorials a Sort tan bon punt el topònim és documentat. L’any 947 el comte Isarn, la seva muller Adelaida i el seu fill Guillem vengueren a l’abat de Gerri l’alou de Sessui amb l’església de Sant Lleïr, situat “in ipsa riba de Saorte”. Vers 981-985 el comte Ramon III de Pallars retornà a Gerri un alou situat a Suort i altres llocs que corresponien al monestir per donació del comte Guillem.
L’any 1055 la comtessa Ermessenda donà a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell la “villa que vocant Savort cum suis villarunculis”, amb totes les esglésies i parròquies, delmes, primícies i oblacions. Anys després, la sagrera de Sort fou saquejada per Ramon V de Pallars Jussà, amb la col·laboració d’hosts sarraïnes, en el decurs de les rancures tingudes contra el seu cosí Artau I de Pallars Sobirà. En expiació del pecat comès, Ramon V, la seva muller Valença i el seu fill Pere l’any 1069 confirmaren a la canònica la donació feta per la comtessa Ermessenda. L’any 1079 el comte Sunyer, després d’haver estat sotmès a la pena d’excomunió, reconegué i confirmà a la canònica de Santa Maria el domini de la villa de Sort, que els seus pares, els comtes Ermessenda i Ramon, li havien concedit i ell injustament havia usurpat. Sort consta en la butlla d’Urbà II de l’any 1099 entre les possessions de l’església d’Urgell. Segons la tradició, en el castell nasqué, fill d’Artau I i de Llúcia, el que després seria sant Ot, bisbe d’Urgell (1065-1122).
L’any 1280 el comte Arnau Roger I de Pallars, juntament amb el comte de Foix, Roger Bernat, i altres nobles catalans s’alçaren contra Pere II. Assetjats per l’exèrcit reial a Balaguer, hagueren de capitular, i foren capturats i posteriorment alliberats. Mesos després, en no poder satisfer la composició que li havia estat imposada pels danys causats en la revolta, Arnau Roger va haver de cedir al rei, representat per l’infant Alfons, el domini directe dels castells, les viles, els llocs, els termes i els drets del comtat de Pallars, entre ells els de Sort.
Arnau I d’Espanha, vescomte de Coserans, cunyat del comte de Foix i nét del comte Roger II del Pallars (1234-56), pretenia entronitzar-se en el comtat de Pallars, mancat de successió masculina directa. A la mort del comte Ramon Roger I, l’any 1295, envaí el Pallars i s’apoderà de diversos castells. El rei Jaume II assetjà el castell de Sort, obligà els contendents a signar treves i cedí temporalment el comtat a Hug de Mataplana, casat amb Sibil·la I, comtessa de Pallars i neboda de Ramon Roger I. Dos anys més tard, la comtessa Sibil·la vengué el domini alodial del comtat al rei, que tot seguit l’hi retornà en feu.
Els Coserans no es resignaren, però, a renunciar a llurs pretesos drets de successió. L’any 1297 Roger de Coserans trencà la treva convinguda. El rei recobrà Sort i els pobles de la rodalia i se signà una nova treva. L’any 1301, aprofitant que Jaume II estava ocupat en l’expedició de Sicília, Arnau d’Espanha i els oficials del comte de Foix envaïren altre cop el Pallars i assetjaren el castell de Sort, obligant el rei a fer grans preparatius de guerra. L’any 1327 s’empararen per tercera vegada del castell de Sort.
L’any 1378 el comte Hug Roger II de Pallars, des de la “camera nova castri de Sort”, atorgà poders generals al castell i nomenà procurador seu Roger de Besora en el plet que mantenia amb l’abat de Gerri per l’exercici de la jurisdicció sobre els llocs de l’abadiat.
En esclatar la guerra contra Joan II, Hug Roger III es declarà a Sort bel·ligerant contra el rei. Al febrer del 1465 caigué presoner i romangué en captiveri al castell de Cardona. L’any 1467 Joan II, havent-se apoderat ja d’una part del Pallars, ordenà al veguer de Lleida i al sots-veguer del Pallars que lliuressin les viles de Salàs, Peramea, Sort, etc., pertanyents al comte Hug de Pallars. Tot i l’esforç de les tropes trameses pel rei, Hug Roger, aliat amb el rei de França, resistí a les muntanyes. El primer d’abril de 1478 Joan Ramon Folc de Cardona, Requesens de Soler, governador de Catalunya, i el vescomte d’Illa signaren al castell de Sort treves amb Hug Roger III.
Represa la guerra, l’any 1487 el senyor de Cardona actuà com a capità general de les tropes reials. Joan Ramon Folc sotmeté els castells que encara es tenien pel comte de Pallars, el qual es veié obligat a passar els Pirineus a la recerca d’ajut militar. El 8 de febrer de 1488 es donà sentència de confiscació contra Catalina Albert, comtessa de Pallars, i set dies més tard el rei venia a carta de gràcia el comtat de Pallars al comte de Cardona per 24 000 sous. El 7 d’abril de 1491 fou erigit en marquesat de Pallars a favor dels Cardona. Hug Roger morí presoner a Xàtiva l’any 1503.
Els Cardona delegaren l’administració del castell i la vila de Sort a un governador, atorgaren importants privilegis a favor de la vila (1513) i convertiren el castell-fortalesa en palau al final del segle XV i començament del segle XVI.
L’any 1634 consta que es va fer una reparació a les cisternes del castell, en el moment en què servia de presó. L’any 1640 no hi havia guarnició al castell, però es desconeix quan fou abandonat definitivament. Durant la guerra de Successió, Sort i la seva rodalia constituïren un centre de resistència contrari al rei Felip.
L’any 1842 el duc de Medinaceli cedí el castell al municipi perquè en el seu clos s’hi pogués establir el fossar municipal, el qual fou ampliat el 1866. Des del 1982 ja no s’hi efectuen enterraments i s’ha iniciat, a partir del 1992, una intervenció arqueològica en el castell a fi de restaurar-lo. (PBM)
Recinte emmurallat
Mur de llevant que forma la part més antiga de l’ampli recinte del castell, un sector del qual fou reedificat en època baix-medieval.
ECSA - A. Roig
Sort és un dels nuclis de poblament que, al llarg de la riba dreta de la Noguera, presenten una distribució urbana d’assentament emmurallat, amb un urbanisme forçat, precisament, per aquesta modalitat constructiva. Com aquest model de Sort, es poden identificar, encara avui, altres poblacions com la Pobla de Segur, Salàs, Talarn o Tremp, que amb poques variants presenten característiques molt semblants tant en les planimetries com en els seus elements més significatius: placetes, portals, el Carrer Major, o la situació de l’església parroquial.
Referent al barri vell de Sort, o al traçat dels seus sistemes defensius, i en especial a les característiques del recinte del castell que presideix la població, hi ha diversos treballs ja publicats, que amb més o menys profunditat comenten els temes com un camp obert per a la investigació i l’estudi, el qual, malauradament, encara no s’ha encetat d’una manera monogràfica.
Avui encara es pot identificar, quasi en la seva totalitat, el traçat en planta, la situació dels portals i el perímetre aproximat dels murs que encerclaven el nucli medieval.
Hi ha dos elements importants, que són l’antic curs de la Noguera i l’assentament del castell al capdamunt del vessant, que condicionaren totalment la planta del nucli original de Sort.
Aquests dos factors han configurat una població amb una planta triangular quasi regular: el castell s’alça en l’angle superior i el riu condiciona a migdia el costat més ample del triangle amb el traçat de l’antic camí de Gerri de la Sal a Rialb, i queda estructurat a l’interior del recinte murallat, amb el traçat del Carrer Major i amb un portal a cada extrem dels quals tan sols es conserva el de ponent. Seguint aquest mateix eix vertebrador, al front de cada portal es van ordenar ràpidament, extramurs, uns espais singulars d’ús públic, com són el mercat de la Plaça Major i en el portal de llevant el barri de la placeta de Sant Eloi, començat a construir segurament al principi del segle XV.
El traçat dels murs que tancaven el nucli medieval de Sort surt de les mateixes estructures del recinte sobirà del castell. Pel costat de ponent surt un potent mur que segueix l’antic carreró de les Eres, avui carrer de l’Arc, arriba fins al portal de la Plaça Major, tomba cap a llevant i recorre tot el llarg del rengle de cases que hi ha entre el Carrer Major i el passeig dels Comtes de Pallars.
En arribar al portal de Borrella, la muralla continua dins el mateix rengle de cases però amb l’obertura d’uns “valls” fins a la torre cantonera de la plaça de Sant Eloi, enderrocada recentment. Aquest tram de fossat seguia el traçat de l’actual carrer de Mossèn Coy, antigament anomenat carrer Desvalls.
Des de la torre de la plaça de Sant Eloi, la muralla tancava el recinte tot seguint el carreró de l’Ereta (avui carrer del Castell) fins a la unió amb els murs de tramuntana del castell.
Tot aquest sistema defensiu creiem que és una obra unitària i que es pot datar, junt amb el recinte antic del castell, dins el segle XI. Hi ha indicis, però, que tot aquest conjunt defensiu es va alçar reutilitzant, en part, estructures més antigues.
Un dels espais de més forta incidència urbana, a part la residència comtal del castell, és precisament “fora muralles”, on avui hi ha la Plaça Major, enfront mateix del portal.
En aquest indret hi havia una cruïlla important de camins, amb l’últim pas possible sobre la Noguera per a poder accedir per camins habitats a les zones de l’Alt Urgell.
L’església parroquial i l’antic fossar, junt amb l’espai del mercadal, també es troben dins d’aquest mateix espai extramurs, i tot plegat fa que es configurin els trets essencials d’unes formes urbanes d’una petita “ciutat” medieval de muntanya. (ARD)
Castell
Planta del castell, amb indicació de les estructures aparegudes en les excavacions recents.
J.M. Masagué
De l’obra antiga del castell, considerada d’època romànica, la part que es conserva avui i que actualment és visible, correspon a tota la façana de llevant, que fa de mur de contenció de tot el farciment arqueològic i de les restes del desafectat cementiri municipal. El nivell actual arriba a l’alçada del pis principal original, per la qual cosa la planta baixa del castell es troba totalment terraplenada per les restes dels murs interiors, terres i sepultures.
Del recinte més antic es pot contemplar encara, en el sector de llevant, tot un mur alçat amb pedres irregulars de grans dimensions però força ben assentades, i amb torres cilíndriques en els extrems; tot plegat fa pensar en una obra característica dels segles XI i XII. En una mateixa línia d’edificació continua la façana que formava part d’un palauet gòtic, possiblement alçat entre els segles XIV o XV. Presenta, a la planta baixa, una gran porta adovellada, i al seu costat una ampla espitllera. Per sobre continua la façana de la planta noble, que coincideix en el seu interior amb el nivell actual de l’antic cementiri. S’obren en aquesta planta dos grans finestrals geminats, actualment molt restaurats, i per sobre d’ells hi ha un gran ull de bou amb el marc bisellat.
Continuant en el perímetre de murs de la zona de tramuntana s’alça una tercera torre, aquesta de planta semicircular allargada i de major diàmetre que les altres; s’ha identificat com la torre de l’homenatge. Hi ha referències que a la part baixa hi havia la presó del terme, almenys fins al segle XVII, i que posteriorment aquest mateix espai s’habilità com a capella del cementiri.
Tanquen el clos, ja en el costat de migdia, altres panys de murs que es conserven en una gran alçada i, que per la seva tècnica constructiva, podrien ser datats entre els segles XI i XII. (ARD-JRB)
Intervencions arqueològiques
Dos aspectes de les excavacions efectuades l’estiu de l’any 1992 dins del recinte del castell, que han posat al descobert diferents estructures i paviments.
ECSA - A. Roig
Entre el juliol i l’agost del 1992 s’efectuaren intervencions arqueològiques a l’interior del castell, que posaren al descobert importants restes arquitectòniques que evidencien la importància del conjunt, que pot generar nous i interessants coneixements sobre la història del comtat de Pallars.
La intervenció arqueològica es va centrar en dos sectors concrets de l’interior del recinte (sectors 27 i 34), identificant un bon nombre d’estructures i estrats en un molt bon estat de conservació.
Com a interpretació arqueològica cal tenir present que s’han excavat més de 400 m2 amb una potència d’entre 1 i 5 m, però tot dins d’un gran enderroc, format per elements constructius (carreus, pedruscall, morter, fragments de guixeries, etc.) procedents dels pisos superiors del castell, i amb poca presència de material ceràmic.
Les possibilitats d’interpretació s’han hagut de fonamentar en formes i tipologies constructives de les estructures arquitectòniques —aquestes sí que han estat relativament abundants— i s’han conservat amb un alçat de murs d’uns 5 m.
Així, doncs, amb els fragments de les formes ornamentals de guixeries i arrebossats, i junt amb els pocs fragments ceràmics apareguts entre els estrats d’enderroc, s’ha intentat de reconstruir la seqüència estructural dels sectors on s’ha intervingut.
Tenim un gran recinte de planta quasi quadrada que queda delimitat per quatre murs d’uns 16 m de llargada cada un. Tres d’aquestes parets devien ser exteriors, amb unes amplades entre 0,80 i 1 m. El mur de tramuntana, per les seves característiques, fa pensar que era una paret interior de compartimentació. En els angles de llevant i migdia d’aquest perímetre s’alcen dues petites torres circulars, i en l’angle de llevant s’hi ha identificat la planta d’una torre quadrada. Tota aquesta obra, junt amb una paret interior que de moment delimita un gran espai allargat que va aparèixer ple d’enderrocs procedents d’un pis superior, i que creiem que tenia un perímetre més gran, sembla que fou alçada entre els segles XI i XII aprofitant altres estructures més antigues, però que de moment són difícils de definir.
Hi ha tot un altre conjunt d’estructures que tenen una certa unitat i que es van obrar aprofitant el suport de dos murs del recinte del segle XI. D’aquesta obra destaca, per la seva consistència, el perímetre, segurament de tot el primer pis, d’una torre de planta quadrada, que de moment sembla presidir tot aquest sector, i relacionada amb altres àmbits: una avantsala que li dóna accés, una possible cisterna, i també tot un pati interior descobert parcialment, i que encercla aquesta torre pel sector nord-oest.
De moment totes aquestes estructures semblen relacionades i fetes en un mateix moment constructiu. Cal també relacionar-les amb unes estances situades en un pis superior, que hem identificat gràcies a totes les restes de l’enderroc, format per fragments d’elements constructius i ornamentals (guixeries, teixinats, arrebossats amb pintures, etc.). Molts dels elements de rehabilitació que es feren en aquest sector i que segurament tenen un major abast constructiu dins la totalitat del conjunt són una obra gòtica, alçada al final del segle XIII o principi del XIV.
Recolzat en el mur nord del recinte del segle XI s’ha localitzat, pràcticament sencer, un empedrat de còdols, que amb un fort pendent dóna l’accés des del portal adovellat del mur de llevant a un probable pati interior o pati d’armes. Tot aquest empedrat està obrat amb còdols de diverses mides, disposats ordenadament per a crear un reticulat que en facilita la consistència i a la vegada dóna un millor drenatge a les aigües de pluja procedents del pati d’armes que devia ser situat a la part alta de la rampa. El nivell de còdols superficial està fixat damunt un nivell de preparació format per una solera de blocs d’assentament i una capa intermèdia d’argila que actua com a morter de cohesió.
Pràcticament la totalitat de la rampa era coberta amb un teulat lleuger de llates i plaques petites de llosa. Un incendi provocà el despreniment d’aquest teulat, ja que es va poder identificar tot un nivell de carbons i lloses que cobria tot l’empedrat.
Creiem que la construcció d’aquesta rampa es féu entre els segles XIV i XV a sobre d’un altre accés anterior, i es pot relacionar amb les últimes obres d’ampliació que es van fer en el castell quan s’alçà el sector residencial, del qual es conserva encara tot el mur de llevant.
Aquestes són, fins ara, les tres grans seqüències d’estructures que s’han identificat. Però hi ha dos fets més que completen la seqüència total, almenys en aquest sector del jaciment i considerant la lectura parcial que se n’ha pogut fer fins ara.
Tots els estrats estudiats corresponen a nivells d’enderroc, amb potències que van de 0,5 a 4 m, i tan sols en dos àmbits (pati interior descobert i rampa empedrada d’accés) s’ha arribat a un nivell d’ús; a la resta dels sectors excavats, la cota a què s’ha arribat encara està dins els nivells d’enderroc.
Això ha fet que l’aportació d’elements materials datables sigui escassa, i que com a conseqüència s’hagin utilitzat altres formes de datació (estudis dels materials constructius, formes de deposició, etc.), però que donen unes primeres consideracions que semblen coherents.
S’ha detectat un enderroc general del castell, que esdevé progressiu, en quasi tot l’àmbit d’intervenció, i que fou provocat per un incendi durant la primera meitat del segle XVII.
Finalment s’ha documentat una darrera reutilització del conjunt en l’últim quart del segle XVIII. És, però, una ocupació curta o temporal, en la qual s’utilitza una part de les ruïnes del castell com a assentament defensiu i d’estratègia militar. (ARD-JRB)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàgs. 652-665
- Moner, 1880
- Miret, 1900, pàgs. 219-224
- Coy, 1906, pàgs. 529-611
- Abadal, 1955, vol. III(II), doc. 155, pàgs. 363-364 i doc. 269, pàgs. 426-427
- Monreal-Riquer, 1955-65, vol. III, pàgs. 53-56
- Baucells, 1979, pàgs. 21-36
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 439-1 447
- Baraut, 1983, vol. VI, doc. 682, pàgs. 64-65 i doc. 823, pàgs. 183-184
- Valls, 1988, pàgs. XV-XVI
- Bringué, 1990, 4, pàgs. 168-183
- Puig, 1991, vol. II, doc. 400`. 274-276.