Santa Eugènia d’Argolell (Anserall)

Situació

Església parroquial ampliada amb un campanar i un cos lateral destinat a capelles i sagristia.

ECSA - M. Anglada

L’església parroquial de Santa Eugènia és al cim del poble d’Argolell dins d’una vall a l’est d’Asnurri i al sud-est de Civís, a la vora esquerra del barranc d’Argolell, que aflueix per la dreta a la Valira.

Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCG725995.

S’hi va per un camí que surt al començament de la carretera que porta a Sant Joan Fumat i Ars des de la Farga de Moles, prop de la duana amb Andorra. El trajecte és de 3 km des que es deixa la carretera de la Seu a Andorra. (MAB)

Història

La vila d’Argolell figura citada documentalment l’any 924 en la venda que el comte Sunifred II d’Urgell, juntament amb d’altres, feren a Altemir d’una peça de terra amb cases i horts, situada al terme de villa Orgolello pel preu de cent sous. Tanmateix és a l’inici del segle XI que trobem una de les primeres mencions de l’església de Santa Eugènia, en una escriptura de donació datada el 1008, per la qual se sap que els esposos Trasemon i Riquilda cediren a Santa Maria de la Seu un alou que tenien a “Ergolelo… in apendicio de Sancta Eugenia”. Així mateix, la parròquia d’Horgolelle és una de les moltes esmentades en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.

De la darreria de l’onzena centúria n’hi ha notícia pel testament d’un tal Pere Udalard, atorgat el 1086, que entre les nombroses deixes monetàries donades a diverses esglésies del bisbat urgellenc, llegà als clergues de Sancta Eugenia de Egolel per a les misses, la quantitat de tres sous. De final del XIV tenim coneixement per la dècima recaptada el 1391 a la diòcesi d’Urgell, que el capellà de Santa Eugènia va satisfer, per aquest concepte, cinc sous.

Segons explica l’autor del Spill…, a l’inici del segle XVI el domini de les cases del poble d’Argolell es repartia entre el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles i el senyor del castell de la Bastida de Ponts, i diu també que els seus habitants satisfeien un cens en espècie per a la salvaguarda del lloc al vescomte de Castellbò el dia de Sant Miquel. (MLIR)

Església

Planta de l’església on s’aprecien totes les reformes fetes a l’edifici romànic original, que conserva la seva estructura essencial.

M. Anglada

Es tracta d’un edifici de planta rectangular, amb els additaments d’una sagristia, una capella i un campanar a la façana de nord-oest, encapçalada per un absis orientat al nord-est, de planta semiel·líptica i cobert amb volta de quart d’esfera irregular. La nau té una coberta de fusta amb una sola encavallada i cel ras enguixat. L’acord de la nau amb l’absis es fa amb una arcada que correspon al simple plec de degradació dels murs laterals. L’exterior de l’absis és llis, amb dues finestres tapiades i amb el ràfec a nivell del de la nau, que és coberta amb llicorella de dos vessants.

El portal d’entrada és a la façana sud-est, on també hi ha una finestra de doble esqueixada tapiada. El campanar de base quadrada és de tres pisos, l’últim dels quals és clarament posterior i de planta octogonal amb quatre obertures. Al primer i al segon pis i a la façana nord-oest hi ha dues obertures tapiades i a la façana sud-oest només resta una espidiera.

L’aparell és força irregular, fet amb lloses de pedra pissarrenca, però es conserva en bon estat. La coberta, tota ella de llicorella, també està en molt bon estat de conservació. (MAB)

Pintura

Fragment de decoració mural provinent de l’absis de l’església, conservat al Museu d’Art de Catalunya (núm. 4.536), el qual presenta les figures de dos apòstols i de la Verge.

ECSA - Rambol

Del conjunt de pintura mural de l’església de Santa Eugènia d’Argolell tan sols resten tres fragments, dos dels quals provenen de la part mitjana de l’absis i un tercer en decorava la part interna de la finestra central. Actualment, muntats sobre plafons de fusta i disposats de forma plana, es conserven al Museu d’Art de Catalunya (números d’inventari 4.536, 4.537 i 4.538).

El seu estat de conservació és força deficient. El fragment que presenta la figura de la Verge i dos apòstols (núm. 4.536), de difícil identificació, ha perdut gran part de la capa pictòrica. El segon fragment, amb la representació de tres apòstols (núm. 4.538), ha conservat major quantitat de superfície pictòrica. Finalment, de les pintures que corresponen a l’interior de la finestra resta únicament la decoració de la banda dreta (núm. 4.537).

Els dos fragments de pintura figurats presenten un mateix tractament del fons, a base de bandes monocromàtiques superposades de colors ocre, verd i vermell. Les figures se superposen a aquest fons i presenten uns caps de forma gairebé rectangular, de vegades sense separació del coll apreciable. Els trets facials es caracteritzen pels ulls ametllats grossos, amb la nineta enganxada a la part superior de l’arc de l’ull, les parpelles marcades per una línia negra i, per sobre, la línia de les celles molt arquejada. En algun dels casos aquesta línia es perllonga per a formar el nas, allargat i acabat en forma globular, vist gairebé de perfil. La boca, petita, se soluciona amb un sol traç negre. Les orelles són dibuixades molt altes respecte del conjunt del rostre.

Sant Pau presenta un pentinat característic, calvície important que ha estat solucionada deixant mig cap sense cabells i l’altre mig amb un floc de cabells de forma rinxolada que cau al centre del front. Ho trobem així en el sant Pau de les pintures d’Orcau. Els altres dos personatges, sant Joan i un tercer, presenten un mateix tipus de pentinat, taca de color verd marró i vermella que cobreix tota la part superior del cap a manera de casquet. Se soluciona amb dues grans entrades sobre el front, al punt central de les quals s’ha dibuixat el serrell mitjançant ratlles negres verticals que divideixen el cap en dos. És també curiosa la manera de solucionar la barba i el bigoti del personatge identificat com a Felip (personatge de la dreta, segons l’espectador, del fragment núm. 4.538). En la figura de sant Pau, sobre un ombrejat marró, es dibuixa la barba llarga i acabada en tres puntes. És tracta d’un tipus de barba semblant a la que presenta el sant Pau d’Orcau i a les de sant Joan Baptista i sant Pau del Burgal.

La indumentària, formada per túnica i mantell, presenta els plecs tractats de forma molt geomètrica, a base de triangles i línies ondulants. Tots els personatges van nimbats seguint la pauta rítmica de cromatisme simètric, característica en el món romànic.

Quant a la disposició de les figures cal destacar que, malgrat la seva posició pràcticament frontal, notem un cert gir vers els tres quarts i una lleugera inclinació endavant.

Del segon fragment figurat (núm. 4.538) cal destacar la representació de la Verge, la més ben conservada, que sosté amb la mà velada un calze decorat amb una creu. Les altres figures s’han perdut en gran part. El tercer fragment (núm. 4.537) presenta una decoració de tipus vegetal que Carbonell (1981) ha classificat amb els números 9 i 206. El tema 9 el trobem, també, a les pintures de Marmellar i de Santa Maria de Taüll.

La gran majoria dels autors han relacionat aquest conjunt amb el cercle del Mestre de Pedret (Pijoan, Cook). Altres (Sureda, Ainaud i Yarza) estableixen relacions de tipus iconogràfic (sant Pau) i estilístic entre les nostres pintures i el conjunt de la capella del castell d’Orcau. També s’ha vist una certa similitud amb el conjunt de Sant Joan de Caselles. Marta Planas, en l’estudi sobre aquestes pintures (dins aquest mateix volum), estableix punts de contacte amb les que nosaltres tractem des del punt de vista compositiu, quant a la ruptura de la frontalitat. Segons ella aquesta fórmula arriba als dos conjunts a través de les pintures del Mestre de la Seu d’Urgell. També Sureda veu una relació més propera amb Caselles, i de la mateixa manera es manifesta Ainaud quant al tractament del cap i el coll sense cap tipus de separació. Cook posa en contacte aquest conjunt amb les pintures de Ginestarre de Cardós, pel que fa a la iconografia, la disposició dels diferents personatges, el dibuix dels trets facials de les figures i la seva indumentària. Post també el relaciona amb Ginestarre en el sentit iconogràfic i del tractament del fons, amb Santa Maria de Taüll pel tipus de serrell de sant Joan i amb Sant Pere del Burgal pel tipus de pentinat i de barba. M. Durliat, N. de Dalmases i A. José i Pitarch estableixen una certa relació amb les pintures de l’església de Vals a l’Arieja: semblança de la figura de sant Joan, iconogràficament per l’atribut del vas electionis i formalment pel tractament dels cabells i la manera de recollir-se la túnica al voltant del braç.

De tots els paral·lels estilístics recollits pels diferents historiadors, podem concloure que les pintures de Santa Maria d’Argolell es troben en una àrea d’influència del Mestre de Pedret, reformulada en alguna zona del nord dels Pirineus des d’on es va expandir a la resta dels conjunts, fins que es va perdre el seu origen.

Un cop analitzats formalment aquests fragments podem assegurar que, de la mateixa manera que molts altres absis catalans, ens trobem davant la representació del col·legi apostòlic amb la Verge Maria. El fragment núm. 4.536 mostra tres personatges, en estat fragmentari, dels quals només podem identificar Maria. Porta túnica i mantell, tot i que el perfil d’aquest no es distingeix prou bé; amb la mà esquerra, velada, sosté un calze amb una creu inscrita. Segons Durliat, la Verge amb la copa apareix en set absis catalans: Sant Climent de Taüll, Sant Pere del Burgal, Santa Eulàlia d’Estaon, Ginestarre, Sant Romà de les Bons, Santa Coloma d’Andorra i Anyòs. A més d’aquests el tema es pot trobar, també, a les pintures murals d’Esterri de Cardós i de Sant Pere de la Seu d’Urgell, com també als frontals de Martinet i Baltarga.

Fragment de pintura mural conservat al Museu d’Art de Catalunya (núm. 4.538) que decorava la banda dreta —des de l’espectador— del segon registre de l’absis.

ECSA - Rambol

El fragment núm. 4.538 mostra les figures de tres apòstols. A l’esquerra sant Pau, amb el nom que l’identifica i sostenint amb la mà esquerra, velada, un llibre obert amb unes inscripcions que els autors han identificat com VAXELII CIIONIS / EST NIHI, frase recollida dels Fets dels Apòstols (9, 15). Al centre sant Joan, al qual acompanya la inscripció del seu nom, duu un rotlle a la mà esquerra i mostra la mà dreta alçada, tot girant el palmell vers l’espectador en senyal de respecte. El darrer sant d’aquest fragment és de difícil identificació, car ha perdut gairebé el total de la inscripció; alguns autors l’han identificat amb Esteve. Per damunt d’aquestes inscripcions apareixen unes sigles que corresponen a l’aclamació Sanctus, Sanctus, Sanctus.

Pot tenir significacions diferents però totes elles giren al voltant d’una mateixa idea: la reunió de la Verge amb els apòstols conformen l’assemblea eclesial on la Verge és la personificació de l’Església. La figuració de la Verge amb la copa, segons els autors, procedeix de la imatge de la Babilònia apocalíptica, derivada de la font literària del salm 116 (114-115) i de l’Evangeli de Bartomeu on la Verge és considerada per l’arcàngel Gabriel com a “calze del món”.

Quant a la datació del conjunt, podem dir que aquestes pintures giren al voltant del començament del segle XII i que corresponen, pensem, als darrers indicis del cercle de Pedret juntament amb les pintures d’Orcau. (TGV)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

  • Pujol, 1917c, pàg. 22; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 284; Baraut, 1979, vol. II, doc. 86, pàg. 66; Baraut, 1980, vol. III, doc. 304, pàg. 135; Tragó, 1982, pàg. 27.; Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 025, pàgs. 142-144.

Bibliografia sobre la pintura

  • Gudiol i Cunill, 1927, pàg. 491; Cook, 1928, pàgs. 226 i segs.; Post, 1930, I, pàgs. 108-109; Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 26, núms. 4, 5, 6; Pijoan, 1948, pàgs. 124-126; Anthony, 1951, pàg. 167; Cook, 1956, pàgs. 26 i 30; Ainaud, 1973, pàgs. 87-90; Durliat, 1974a, pàg. 105; Carbonell, 1974-75, I, pàg. 61; Barral, 1979, pàgs. 200-201; Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàgs. 27 i 54; Durliat, 1983, pàg. 125; Dalmases-José, 1986, pàgs. 272 i 280; Ainaud, 1989.