Basílica i necròpoli del mas Castell de Porqueres (Porqueres)

Aspecte dels vestigis de l’església des de migdia.

J.M. Nolla

L’any 1965, com a conseqüència de la troballa de tombes romanes tardanes efectuada durant unes prospeccions, s’iniciaren unes campanyes d’excavacions al costat nord del mas Castell (Porqueres, Pla de l’Estany), una gran masia d’origen antic a molt poca distància, cap a ponent, de l’església parroquial de Santa Maria, obra romànica molt ben conservada que va ser consagrada el 1182. Els treballs, dispersos i caòtics, duraren, amb més o menys intensitat, fins el 1970 i no han estat mai objecte d’una publicació científica i rigorosa. Aquestes circumstàncies i les dificultats per a accedir al jaciment expliquen la manca d’interès pel conjunt. Tanmateix, gràcies a l’amabilitat dels propietaris, darrerament l’àrea d’arqueologia de la Universitat de Girona ha pogut reestudiar i dibuixar el jaciment, la qual cosa ha fet possible, pel bon estat de conservació de les restes excavades, proposar una interpretació evolutiva del lloc des de l’època republicana tardana fins a l’actualitat.

Abans de procedir a la descripció de les restes conservades, cal recordar l’existència, en aquest punt, d’una suau elevació que s’alça uns quants metres sobre l’estany, a llevant, i sobre les àrees veïnes, més enfonsades, cap a tramuntana i cap a migjorn, indrets que en determinades èpoques de l’any són zones humides, amb bassals i aiguamolls; i, elevant-se cap a ponent, vers la serralada occidental, d’un hàbitat iber d’extensió notable que coneixem molt per sobre, però que sembla que és un autèntic oppidum, amb una llarga ocupació fins al segle I. A partir d’aquest moment, cap a la meitat o bé a la segona meitat d’aquesta centúria, ja no es constata un lloc d’hàbitat de certa importància. Fa l’efecte com si els antics estadants de l’oppidum haguessin abandonat el lloc en benefici d’un model de poblament dispers, en cases de camp aïllades, més pròximes als conreus i les pastures.

Planta del conjunt.

J.M. Nolla, J. Sagrera, J. Burch I D. Vivó

Tanmateix, l’antic estatge, tal com passà també en altres llocs (per exemple al puig de Sant Andreu d’Ullastret), devia continuar freqüentat per l’existència d’un temple bastit en època republicana tardana, si ens refiem d’algunes restes, escasses, que ens n’han pervingut (bases, capitells de tipus toscà, fragments de columna, tot de gres, i un mur orientat d’E a W d’opus caementicium). Aquest temple se situaria en el que sembla que és l’extrem nord-est de l’oppidum, abocat sobre l’estany, en una zona dominant i ben visible des de molta distància. No sabem a quina divinitat devia estar consagrat, però sí que sembla raonable imaginar que la seva existència devia ser punt de trobada de la gent que vivia dispersa pel territori del voltant. Aquest fet explicaria la recuperació, puntual i escadussera, de material arqueològic, preferentment ceràmic, que s’ha anat trobant al seu entorn.

Molt més tard, al segle IV avançat o ja al segle V, aquest lloc pagà sagrat hauria estat cristianitzat amb la construcció d’una església i la creació d’un cementiri. Si no s’hi fan noves excavacions no podrem saber si el cementiri és anterior al temple cristià o a l’inrevés.

La primera església, que aprofità elements arquitectònics del temple pagà i parcialment el mur esmentat —com a fonament de l’obra nova—, era un edifici basilical de tres naus amb absis central sobresortint de planta quadrangular i ben orientat. L’absis, simètricament disposat amb relació a la nau central, tenia una amplada de 5,12 m i una llargada de 3, 82 m, sumant-hi el gruix del mur de tanca. La nau central tenia una amplada d’uns 7, 70 m, el doble que cadascuna de les naus laterals, comptant-hi el gruix dels murs, amb un total de 15, 36 m. La llargada de les naus era de 13, 50 m.

El monument era fet de pedruscall, travertí preferentment, ben lligat amb morter de calç, llevat dels daus i les bases de les columnes que dividien l’espai interior del temple, de gres, una pedra inexistent en aquesta zona, i que foren aprofitats de l’edifici anterior. El sòl, ben conservat en molts sectors, era d’opus signinum sense solució de continuïtat entre la nau central i l’absis. En canvi, no tenim cap indici que ens permeti situar versemblantment la porta (o les portes). El trespol, de tègules i imbrices, devia ser sostingut per bigues de fusta a tres nivells, més enlairat i a dos vessants el sostre de cobriment de la nau central i amb un sostre d’una sola inclinació a les naus laterals.

Més endavant, en un moment indeterminat, fou bastida una cambra rectangular en la prolongació de la nau meridional, adossada al mur de migdia de l’absis, dotada d’una única porta, ben conservada, que comunicava aquest nou espai amb el temple. La seva funció sembla funerària, tal com assenyala l’existència d’una, com a mínim, esplèndida tomba de caixa de lloses bastida per sota d’un paviment d’opus signinum. Potser també s’adaptà una àrea funerària al SW de l’església, definida per unes tanques de pedra i ocupada per un conjunt notable de sepultures cobertes per un sòl d’opus signinum.

Aquest edifici, notable en planta, però molt senzill i probablement molt fràgil, fou objecte, potser durant el segle VI o molt al principi del segle VII, d’una important reforma que afectà completament la superfície i la planta de la basílica. L’edifici es convertí en una església amb una única aula, més curta (12,5 m) i un absis externament poligonal (set cares) i internament semicircular, de 5 m de fons, enlairat per damunt del nivell de circulació de la nau. L’amplada de l’edifici era d’uns 7 m. L’accés s’efectuava per una porta localitzada al mur meridional que comunicava amb l’antiga nau sud i amb la cambra funerària, parcialment desmantellada i que devia funcionar com una mena de vestíbul. Al costat de tramuntana, una altra obertura devia comunicar amb el sector nord, on una sèrie de murs dibuixen un seguit d’àmbits de tipus funerari.

A aquestes dues fases corresponen 64 tombes, la major part de les quals localitzades a l’interior de la basílica de tres naus o en els espais perifèrics de llevant o del NW, preferentment orientades. Es detectaren sepultures de tègules de secció triangular, sovint fent servir imbrices per a assegurar les arestes, de caixa feta amb lloses de travertí de planta rectangular, i, més puntualment, sepultures d’àmfora, en fossa, d’obra i, en dues ocasions, en sarcòfag monolític de taller local.

Més endavant, probablement a partir del segle VII o una mica més tard, l’església es feu més petita i es creà un espai funerari a ponent i s’aprofità per a enterraments l’antic vestíbul de migdia. Aquesta reforma comportà l’alçament del paviment, també d’opus signinum, 0,20 m per damunt del sòl anterior. S’associen a aquesta fase, que devia perdurar fins a la construcció d’un temple nou uns pocs metres més cap a l’E. 41 tombes de diversa tipologia (una de tègules, de secció triangular, un sarcòfag monolític, tombes d’obra i amb caixa de lloses en forma de banyera o trapezoidal).

Quan es bastí el temple actual, aquest espai fou ocupat per estructures que s’associen al castell de Porqueres, que ha perdurat, amb molts canvis, en el mas actual.

Bibliografia

  • Nolla i altres, E.P.; Corominas-Marquès, 1967, pàgs. 49-57 I 77; Palol, 1967, pàg. 37, nota 22; Corominas-Marquès, 1972, pàgs. 157-172; Barral, 1981, pàg. 279; Junyent, 1983. pàg. 36.