Trull i cabana de la vil·la de Vilauba (Camós)

Reconstrucció hipotètica del trull.

P. Castanyer i J. Tremoleda

La vil·la de Vilauba és situada al municipi de Camós (Pla de l’Estany), a 1, 5 km al SW de Banyoles. La darrera fase de Vilauba correspon a un conjunt d’àmbits situats a la part central de l’anomenat Camp Alt, és a dir, en els terrenys que s’estenen a l’W de la carretera que l’any 1932 va seccionar el jaciment. Cronològicament, aquest període abraça des de la fi del segle V o el començament del segle VI fins a mitjan segle VII. La planta d’aquestes restes, que avui coneixem pràcticament en la seva totalitat, apunta vers una reducció significativa de la superfície ocupada en relació a les etapes més antigues de la vil·la. No es tracta, però, d’una transformació radical ni sobtada, sinó més aviat de la culminació d’un procés iniciat molt abans. En efecte, a les acaballes del període baiximperial es detecten ja els primers símptomes d’aquesta decadència, com són l’abandonament de bona part de les instal·lacions i la presència d’algunes tombes enmig de les runes de l’edificació. La pobresa material de les reformes que al llarg del segle V es documenten en aquells sectors ja desocupats —que devien comportar també un canvi de funcionalitat—, més que una revifalla de l’activitat constructiva semblen un intent desesperat i poc reeixit per mantenir dempeus les velles estructures.

En aquest sentit, el trull i les dependències annexes d’ús agrícola bastides durant aquesta última etapa s’han d’interpretar com un esforç encaminat a adaptar-se a la nova realitat econòmica i social del moment. L’edificació es componia d’un pati o àrea oberta, situat a l’extrem oest, delimitat al S per un mur que tanca i al N per algunes construccions arrasades i de difícil interpretació. La rusticitat de la construcció queda palesa en l’acabat dels murs. fets de rierencs i units en sec o amb una mica de morter. La premsa estava formada per tres estances correlatives: la primera (àmbit 1) correspon a un petit magatzem que s’adossava a la sala de premsat (àmbit 2) i al dipòsit de recollida del líquid (àmbit 4), situats a la part central i, finalment, per una tercera habitació (àmbit 3A i 3B), que funcionava a un nivell més baix i que, molt probablement, feia la funció de celler.

La interpretació arqueològica es basa sobretot en la troballa dels dos encaixos que sostenien el pont de la premsa i de la cisterna que hi ha just al seu costat. Aquests forats, fets en el mateix paviment d’opus signinum de l’habitació, ens permeten determinar que el prelum es disposava en sentit E-W i que els moviments ascendents i descendents es controlaven mitjançant un contrapès de pedra que devia emplaçar-se a l’àmbit inferior.

Planta reconstructiva de les restes corresponents a la darrera fase de l’assentament (inici del segle VI - mitjan segle VII), amb indicació dels àmbits del trull i la cabana.

P. Castanyer i J. Tremoleda

L’absència d’aquest element, a partir del qual hom podria reconstruir el sistema de fixació i també el de maniobra, condiciona l’adscripció de la premsa a un model concret. Encara és més difícil precisar amb seguretat la naturalesa de la producció, oli o vi, atesa la impossibilitat material d’identificar altres restes que, com el lacus, el molí o els dipòsits per a la decantació d’oli, són exclusives d’una determinada instal·lació. Semblantment, les anàlisis paleocarpològiques realitzades no revelen, més enllà de la simple identificació d’ambdues espècies, el predomini d’una respecte de l’altra. No obstant això, la troballa durant les obres de construcció de la carretera de dos dipòsits separats per un petit envà que podrien relacionar-se amb el procés de decantació d’oli, juntament amb el fet que les condicions geogràfiques i ambientals són clarament més favorables al conreu i explotació de l’olivera, ens fan inclinar per aquesta darrera opció.

Molt probablement, les diferents fases del procés de treball condicionaren l’ordenació racional dels espais segons la seva funcionalitat. Així, l’emmagatzematge i la mòlta es devien realitzar a l’estança de més a l’W (àmbit 1) que, recordem-ho, comunicava directament amb el pati obert. La pasta d’oliva s’introduïa a l’interior d’uns cabassos d’espart o fiscinae, que s’apilaven a la cofinera situada a la part central de la sala de premsat (àmbit 2). El líquid que vessava devia recollir-se mitjançant un canaló circular que menava al dipòsit veí (àmbit 4), impermeabilitzat amb opus signinum i dotat d’unes escales d’accés i d’un forat circular en el fons per a la decantado d’impureses. La capacitat màxima d’aquesta cisterna era d’uns 3 000 I. Posteriorment l’oli es transvasava a l’interior d’uns contenidors ceràmics que hi havia al celler (àmbit 3A), que funcionava a un nivell més baix i que comunicava amb la sala de premsat a través d’unes escales que hi havia a la banda sud (àmbit 3B).

L’edificació que acabem de descriure es complementava amb la reutilització d’unes altres restes situades a la part nord, bastides durant l’etapa baiximperial i separades de la premsa per un passadís obert. L’activitat sembla que es concentrava al voltant d’una gran estança central (àmbit 8), pavimentada amb opus signinum, a redós de la qual hi havia unes altres habitacions i un dipòsit.

Quant a la interpretació arqueològica, l’absència d’espais clarament residencials obliga a plantejar la hipòtesi que en aquest darrer moment d’ocupació quedi pràcticament reduïda a aquelles estructures relacionades amb l’explotació agrícola o amb una freqüentació més esporàdica, vinculada al calendari mateix dels treballs. Pel que fa a la cultura material, la decadència constructiva que comença a intuir-se a partir del segle V correspon també a una disminució significativa en el nombre d’objectes importats, especialment en la vaixella d’ús domèstic, formada majoritàriament pels atuells de fabricació local.

Una de les últimes activitats detectades a la vil·la de Vilauba i que s’inscriu plenament en el procés d’abandonament d’aquesta explotació rural és una possible cabana localitzada sobre l’habitació 8. Aquest és un àmbit, com acabem de dir, pavimentat amb opus signinum que havia format part del conjunt industrial vinculat a la premsa dedicada a l’elaboració d’oli. En construir-se la cabana estava ja, però, fora d’ús.

L’estructura o possible cabana és marcada només pels forats retallats sobre el paviment dur de morter, per tal d’encaixar-hi diversos pals que formarien l’esquelet que aguantaria una estructura feta amb materials poc consistents, possiblement teles, pells o brancatge i altres restes vegetals. Aquests febles indicis permetrien delimitar una estructura gairebé rectangular —definida per set forats d’uns 25 cm de diàmetre— d’uns 6,25 m de llargada per 3 m d’amplada, d’un costat, i 2,55 m de l’altre, la qual cosa proporcionaria una superfície útil d’uns 12 m2.

Aquestes restes ens orienten sobre les darreres freqüentacions de l’indret, que ja no devia mantenir cap mena de relació amb l’estructura productiva de l’antiga vil·la. Simplement s’habilità com a plataforma de circulació un dels punts més alts i visibles de les restes, que eren ja en ruïnes.

Tot i la manca de dades cronològiques que aporten aquests vestigis, les hem de relacionar amb els nivells generals que cobrien les restes i els darrers enderrocs, formats exclusivament per pedres, que permeten pensar en un abandonament gradual i calculat, en el qual es reaprofiten tots els elements que poden ser útils, com ara les teules de la coberta. La troballa en aquests conjunts de formes tardanes de ceràmica africana D, àmfores de la mateixa procedència, ceràmica visigòtica de cuina i diverses peces de bronze, entre elles una sivella de placa rígida decorada, fan pensar en l’existència d’activitat durant tot el segle VII.

La seqüència de Vilauba és semblant a la d’altres jaciments rurals d’aquestes contrades, molts dels quals s’abandonen definitivament al llarg d’aquesta centúria. En el nostre cas, però, la continuïtat de l’ocupació fins ben entrat el segle VII ens permet seguir el procés de canvi que afecta el camp més enllà de la fi del sistema tradicional o romà.

És molt difícil, per la parcialitat de les dades, de saber les causes que motivaren l’abandonament de l’assentament. Potser un llarg període d’inestabilitat previ a la invasió sarraïna va aconsellar la tria d’un model d’hàbitat aturonat, més defensable, en comptes de la plana, més fèrtil però insegura. En aquest sentit és suggestiva la conservació del topònim Vilauba (villa Alba, és a dir, vil·la Blanca com a nom d’una masia propera). Aquest topònim ja apareix en la documentació altmedieval.

Bibliografia

  • Jones i altres, 1982, LXII, part II, pàgs. 245-282; Roure i altres, 1988; Castanyer, Roure i Tremoleda, 1990, pàgs. 63-70; Castanyer-Tremoleda, 1995, 6, pàgs. 275-277; 1996, pàgs. 205-213.