Planta del santuari marià de Paretdelgada, amb la indicació dels sectors on el 1935 es localitzaren mosaics.
J. Guitert
La vil·la baiximperial de Paretdelgada es troba a l’emplaçament de l’ermita de la Mare de Déu del mateix nom, a 4 km al NE del poble de la Selva del Camp (Baix Camp), i a poca distància del marge dret d’un afluent del Francolí. El seu nom deriva del topònim llatí Parietes Graciles, del qual es coneixen amplis testimonis documentals des del segle XII fins al XVII. És força coherent creure que el topònim fa referència directa a les parets pintades de la vil·la. La troballa el 1935 de restes romanes quan es realitzaven obres de fonamentació a l’atri i a l’hort de l’ermita, originà excavacions d’urgència dirigides successivament per J. Guitert i S. Vilaseca, de les quals no ha quedat memòria escrita.
Les estructures descobertes corresponen al passadís d’una villa, tipus peristil, amb el qual comunicaven la major part d’un conjunt d’habitacions quadrangulars, situades a l’W. Tots els ambients, inclòs el passadís, estaven pavimentats amb mosaics que havien sofert l’acció violenta del foc. La major part són policroms, amb domini dels colors càlids, si bé es constaten dos exemples de bicromia imperfecta. La decoració, bàsicament geomètrica, es caracteritza per la interpretació vegetal de certes trames i la utilització pròdiga dels motius vegetals-florals a la manera més usual dels tapissos nord-africans de l’antiguitat tardana. Temes que per comparació i estil propi permeten oferir una cronologia de la primera meitat o mitjan segle IV, o més tard. Els cinc mosaics que analitzem, extrets el 1936 (núms. 1-3) i el 1951 (núms. 3-5) es troben repartits entre el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT) i el Museu Diocesà de Tarragona; els tres restants resten sota terra.
Corona de llorer
Ocupa l’habitació més sud-occidental del conjunt, sense comunicació amb el peristil. Mides generals: 3,20 × 2,80 m aproximadament. Es conserva de forma molt fragmentària, ja que en manca tot el costat esquerre. S’exposa al MNAT, sala III.
Mosaic de cercle, semicercles i quarts de cercle, tal com s’exposa al MNAT, i aspecte d’algunes habitacions amb mosaics de la vil·la vers el 1 950.
Arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona
Es tracta d’un tapís rectangular (2,70 × 2,38 m) emmarcat per un rivet denticulat roig entre dos de negres, seguits d’una banda blanca. En el camp musiu (2,09 × 2,37 m) s’inscriu una corona de llorer de cinc fulles sobre fons dentat vermell (1,65 m diàm.). Quatre bandes onejades envolten la corona pel centre dels eixos del tapís, i un floró, que sobresurt d’un quadrat, omple el cercle interior. A les quatre cantonades o espais triangulars del camp hi ha dues beines, tipus cornucòpies, oposades en semicercle, de les quals brollen tiges i fulles d’acant. El motiu de la corona de llorer s’ha de relacionar amb la difusió dels esquemes vegetals policroms propis dels tallers musivaris nord-africans, des del segle III. Durant el segle IV la decoració vegetal assoleix una notable difusió provada no sols a l’Àfrica, sinó també a Itàlia, a la Gàl·lia i a Hispània. Garlandes de llorer adscrites a diferents formes geomètriques, les veiem representades a les vil·les d’Albesa, el Reguer, Puigverd d’Agramunt (l’Urgell), etc. Quan són corones, el més freqüent és que siguin múltiples (Thuburbo Majus, Susa, Útica, Cartago (Tunísia), Piazza Armerina (Sicília)). Com a forma única les analogies en sentit estricte ens porten a Cartago i a Piazza Armerina (edicle).
Mosaic de cercle, semicercles i quarts de cercle
Decorava l’habitació oposada a la del mosaic de la corona; s’obria, per tant, al peristil. Sencer, degué fer 3,55 × 3,32 m. Actualment se’n conserva aproximadament la meitat, en estat molt fragmentari: 3,55 × 1,93 m.
Entre rivets negres es defineix una franja rectangular (2,60 × 0,35 m), juxtaposada al tapís, que probablement havia d’assenyalar l’entrada a l’habitació. Dins s’ha dibuixat un ric floró longiforme. El tapís, un quadrat (3 × 3 m), és envoltat d’una línia de fullam amb volutes, similar a les que decoren els mosaics de Cuevas de Sòria i de l’Aquitània meridional. Una trena de dos caps, seguida de rivet negre, recorre el camp musiu (2,66 × 2,66 m) decorat amb una composició de cercle central, semicercles al centre dels costats i quarts de cercle als angles. Dins de cada espai, hi figura una flor o un semifloró. En els octàgons semicurvilinis resultants s’alberga un quadrilòbul de contingut diferent. L’inferior el determina l’entrellaç de dos rectangles corbats, a la manera d’un gran nus de salomó; en els bucles corbats s’inscriuen magranes i en el quadrat interior un nus de salomó. El superior està format per peltes (escut de mitja lluna) que acaben alternativament en tiges bifurcades i en fulles d’heura horitzontals.
Aquesta trama té una llarga vida i projecció geogràfica, des de Pompeia fins a les províncies romanes; deriva de la decoració dels sostres. Només els detalls ornamentals estableixen afinitats amb mosaics nord-africans i aquitans datats al final del segle IV i al segle V.
Mosaic de les corones d’acant
Correspon al passadís occidental del peristil. Mides: 23 m de longitud teòrica per 2,50 m d’amplada. Fou trobat el 1936 i extret, una part (MNAT), aquell mateix any, i una segona part (MDT) el 1951; la resta ha de quedar sota terra. Està molt fragmentat.
La vora exterior és constituïda per una línia de sòlids en relleu, rivetejada de negre. A l’interior es desenvolupa una composició de línies de cercles secants entrellaçats, que determinen dos fusos i dos triangles curvilinis. Els cercles (0,90 m de diàmetre), de colors oposats gris i roig, són tractats com a corones d’acant, de fulles triangulars i trífides matisades en negre. A cada fus hi ha un motiu geomètric o floral diferent: poncelles de flor; flors, flors tipus ombrel·la, flors circulars, trífides; florons longiformes de pètals variats; garlandes. Cap interval o espai deixa de ser cobert per un detall decoratiu, bo i generant una visió d’horror vacui que no contradiu l’aparent elegància d’aquest autèntic tapís vegetal.
És molt més corrent trobar en la musivària nord-africana (Tunísia) i gàl·lica (Aquitània meridional i Erau) dels segles IV al VI, corones d’acant tangents i secants. I quan constatem aquesta variant, en els mateixos indrets i al nord d’Itàlia, es tracta de quatre fulles o fusos i no dos, de diàmetres inferiors als de Paretdelgada. És possible que en aquest cas signifiqui una creació pròpia, però queda clar dintre d’un context decoratiu d’arrel africana innegable. Ho evidencien constantment, més que els esquemes compositius de la resta de mosaics, la sèrie variada de motius vegetals i geomètrics, com florons de tot tipus, cornucòpies d’acant, fullams, fulles d’heura, quadrats esglaonats, línies d’escaires o aigües, etc.
Altres mosaics
La resta de mosaics comporten les composicions següents:
- 1.- Línies de cercles i rombes imbricats, amb un quadrat tangent als rombes, determinant, així, trapezis. Els motius ornamentals són sòlids, línies d’escaires o aigües, i rodonetes que imiten el marbre (crustae). L’habitació on es trobava aquest mosaic, al NW del peristil, conservava l’estuc pintat de les parets.
- 2. -Coixins tangents perfilats mitjançant tiges vegetals que giren i s’entrecreuen. Dins dels espais lobulats hi ha florons, tots del mateix tipus de vuit pètals (lanceolats i flors de lotus), tret d’un de rodó. En un extrem del tapís, fora de la trena que l’envoltava, es veien un parell de sandàlies que havien d’indicar la porta de l’habitació. Aquesta és immediata a l’anterior pel costat sud, i també tenia pintura a les parets. Aquests mosaics foren arrencats el 1951, i des de llavors es guarden al Museu Diocesà de Tarragona.
- 3.- Cercles secants de quatre fulles denticulades, en blanc i negre, comporten motiu inscrit.
- 4.- Octàgons i creus, formant hexàgons. Motius ornamentals: florons variats, fulles d’heura i línies d’escaires.
- 5.- Reticulat en blanc i negre, amb motiu cruciforme inscrit.
Aquests tres últims, només coneguts per fotografies, han de restar sota terra.
Bibliografia
- Guitert, 1935, IV, pàg. 118; 1936, V. pàgs. 137-141; Fort i Cogul, 1947; Sánchez Real, 1951*, LI, pàgs. 108-109; Gorges, 1979; Navarro. 1980; Balmelle i altres, 1985; Aragon-Launet - Balmelle, 1985-87, 45, pàgs. 189-208: Balmelle, 1987; Ramallo, 1990, pàgs. 135-180.