Vil·la Fortunatus (Fraga)

Estructura de la vil·la

Vista aèria d’aquesta vil·la situada al marge esquerre del Cinca, prop de Fraga.

ECSA - J. Todó

Aquesta vil·la es troba al marge esquerre del riu Cinca, a 5 km de Fraga (Baix Cinca) en direcció a Saidí, a la partida de Santa Quitèria. Ocupa la terrassa del riu, entre dos barrancs, i s’estén cap als turons del N. La dinàmica fluvial i les explanacions han retallat considerablement la superfície original, especialment el costat meridional. La denominació de vil·la Fortunatus s’originà a partir de l’aparició d’un mosaic que portava una inscripció en què es llegia el nom de FORTUNATUS, partida per un crismó, el signe cristià.

Les restes visibles en l’actualitat van ser descobertes, principalment, abans del 1936, sense que hagi quedat constància de la seva contextualització. Entre el 1968 i el 1970 R. Puertas realitzà dues campanyes d’excavació, en la segona de les quals col·laboraren P. de Palol i R. Pita, que afectaren la basílica i el baptisteri. Posteriorment, entre el 1981 i el 1986, F. Tuset realitzà un estudi general de tot el conjunt, amb excavacions puntuals i de comprovació que permeteren el descobriment de les termes, ara per ara inèdites. Hi ha indicis estratigràfics i estructurals d’una ocupació estable de l’emplaçament a partir de mitjan segle I.

El conjunt d’habitacions conservades pertany a l’època baiximperial, el moment més esplèndid de la vil·la. Per la seva coherència, segons F. Tuset, han de correspondre a un únic projecte constructiu. Al voltant d’un gran peristil s’arrengleren les habitacions, que en el costat oest s’agrupen en dos grans conjunts. Aquests, per la seva banda, s’articulen entorn d’un atri, al N, i d’un gran espai central, al S. Les últimes intervencions permeten conèixer els banys i les latrines que s’estenien cap a l’E. A partir de la informació oral i de les prospeccions, es pot suposar que les dependències agrícoles es troben entre les estructures conservades i el barranc meridional, mentre que la necròpoli se situaria a l’altra banda del barranc.

La riquesa de la vil·la queda ben palesa a través de la decoració musiva dels seus paviments, de les restes de pintura parietal i dels elements escultòrics. Els corredors del peristil, les habitacions que obren al seu costat sud i sud-oest, les que flanquegen el petit atri, l’exedra d’entrada al peristil i l’aula absidada del SE, a més de les latrines, estan decorades amb mosaics policroms, majoritàriament geomètrics. No manquen els temes figurats, presents al corredor sud (quadrúpedes i plantes), en l’estança de Fortunatus (erotes enmig d’un parterre poblat de plantes, fruits i animals), en els cubicula o cambres dormitori de l’atri (Eros i Psique, i Venus i Eros), i en algunes de les cambres situades a l’W. Els mosaics de les habitacions, tret del de Fortunatus que és posterior, semblen tots del mateix moment, que cal situar cap a la primera meitat del segle IV, o més aviat a la meitat d’aquesta mateixa centúria. D’altra banda, el paviment de mosaic de Fortunatus s’aixeca a una cota de circulació més elevada que la del corredor sud i la dels ambients immediats, en ser bastit pel damunt de dues habitacions anteriors; per aquestes raons, i tenint en compte el terminus ante quem d’abandonament que ofereixen les modernes estratigrafies, fixat en la primera meitat del segle V, aquest mosaic es pot datar entre el final del segle IV i el començament del V.

Planta del conjunt, on destaca la gran quantitat d’àmbits amb mosaics i la presència d’una basílica.

F. Tuset

Seguint F. Tuset, que fa una interpretació funcional dels diferents ambients i la seva connexió o itinerari, es devia entrar al peristil pel cantó sud-est, després de superar una breu escalinata que conduiria a un vestíbul rectangular. Aquest vestíbul, que en direcció oest connecta amb la porta d’entrada de la galeria sud, permet accedir cap al S, a través d’un triple arc, a una habitació absidada, decorada amb mosaic de paviment policrom geomètric, pintura de paret i estuc al sostre. L’existència d’un doble aparell de pilastres adossades a les parets llargues de l’aula suposa una compartimentació tripartida, a més de l’estructura final absidada. Aquest conjunt de característiques, en les quals destaca la monumentalitat, ens ajuden a definir l’estança com una sala de recepció en què el dominus devia rebre els seus convidats. A partir d’aquí i a través del corredor meridional, que és l’eix de circulació prioritari de tot el peristil, es devia accedir a l’extrem oposat occidental, on per una banda es devien trobar les estances més privades que flanquegen el petit atri, i per l’altra, al S, hi hauria el gran triclini, damunt del qual es superposaren, en un altre moment, les parets de la basílica paleocristiana. Les cambres dels cubicula on hi havia els llits són emfasitzades en la seva funció mitjançant un realçament de la superfície pavimental i per la trama geomètrica mateixa. En canvi, els “vestíbuls” o tapissos a la vista, enfront de l’entrada, eren distingits per la seva decoració de quadrets que evoquen temes idil·licointimistes, adients al caràcter d’aquests àmbits privats. Les habitacions del sector oriental són petits dormitoris o estrets corredors que permeten accedir, entre altres dependències, al recinte termal. Aquest recinte consta de frígidari i tepidari amb sengles piscines. Les habitacions del costat nord semblen destinades a tasques d’emmagatzematge.

L’estança decorada amb el mosaic de Fortunatus està totalment oberta, com una exedra, vers el centre del passadís meridional del peristil. La disposició del mosaic i de la inscripció, partida per un crismó, emfasitza el sentit cristià de la seva lectura i contemplació per aquells que caminaven pel corredor. Des del punt de vista estilístic, el mosaic ha estat datat entre la darreria del segle IV i l’inici del V. És molt possible que cap aquestes mateixes dates s’haguessin efectuat transformacions per damunt de les estances més nobles de la vil·la. Almenys la zona del triclini i els seus tapissos musius foren ocupats i reutilitzats per una església cristiana. Dues fases s’enregistren en la capçalera, que de tripartida passa a absis rectangular exempt. La primera transformació és possible que fos contemporània a l’ús de les dues cambres dormitori immediates, decorades amb paviments de temàtica intel·lectual eròtica.

Segons les darreres excavacions, l’abandonament de la vil·la ha de situar-se a la primera meitat del segle V, mentre que la basílica devia continuar funcionant fins a un moment no precisable.

Els mosaics de la vil·la

Els paviments musius de la vil·la Fortunatus, trobats abans del 1936, decoren els corredors del peristil, les principals habitacions, l’aula de recepció absidada, les termes i les latrines. Aquests mosaics han estat descrits parcialment en treballs de del Arco, J. Galiay, J.C. Serra i Ràfols i R. Pita, i més modernament per D. Fernández Galiano en la seva publicació sobre els mosaics del Conventus Caesaraugustanus el 1987.

Aquest important conjunt de mosaics es conserva actualment al Museo de Zaragoza, llevat dels que queden encara sota terra, en l’emplaçament mateix, que en part foren descoberts en els últims treballs de revisió i planimetria del jaciment (1981-86) efectuats per F. Tuset.

Pel que fa a la decoració dels mosaics, cal dir que hi dominen els esquemes i motius geomètrics amb algunes estilitzacions vegetals, però tot i això, es constaten temes figurats al corredor del S del peristil, a l’habitació de Fortunatus, als dos cubículo o dormitoris que flanquegen l’atri del sector oest i algunes més d’aquest costat, a la zona on s’aixecarà la basílica paleocristiana.

La cronologia dels mosaics, encara no segura, oscil·la, unificant les diferents propostes, entre la segona meitat del segle III i el final del segle IV, i amb més probabilitat, creiem que s’haurien de situar a mitjan segle IV. El mosaic de Fortunatus, per la seva situació estratigràfica, a una cota més elevada que els altres paviments immediats, i a costa de l’obliteració de dues habitacions inferiors, s’ha de datar en un moment posterior, que podria situarse cap al final del segle IV o l’inici del V, possiblement en sincronia amb la transformació del triclini en església.

Mosaic de la sala absiclada

Aquesta habitació absidada, situada al cantó sud-est on hi havia l’accés principal a la vil·la, era pavimentada amb mosaic policrom de trama geomètrica, el qual era interromput en el pas a l’absis per una llinda de pedra. La planta de la sala dibuixa tres ambients mitjançant dos parells de pilastres adossades a les parets est i oest. El fet que l’ambient nord, el d’entrada, s’obri amb un triple arc i que la sala acabi en exedra, com és força habitual en les millors estances de les vil·les antigues tardanes, sembla que respon al model d’una aula de recepció.

Mosaics dels corredors

Segons F. Tuset, els mosaics dels corredors poden pertànyer, des del punt de vista de la factura i l’estil, a una unitat estilística diferent a la de les habitacions. Als corredors són exclusives les decoracions geomètriques, en bicromía imperfecta, fetes amb composicions diverses d’octàgons, de desenvolupament infinit, molt corrents en l’antiguitat tardana a les vil·les com les de Sòria, Navarra i Aquitània. A la galeria nord la bicromia és alterada per elements florals policroms. Al centre dels corredors est i oest s’inserta un segon tapís d’escates biconvexes imbricades, que subdivideix el camp en tres zones. El passadís meridional té la particularitat d’haver estat decorat per dotze quadrets policroms figurats, que es repartien sis per costat en funció d’un medalló circular que hi ha al centre del tapís. Aquest medalló es repeteix de nou, simètricament, al corredor oposat nord, que a més duu una trama molt similar. Es conserven només deu quadrets (0,72 a 0,77 m de costat). Tots es caracteritzen per la representació d’un animal quadrúpede i d’un vegetal, de vegades acompanyats d’altres objectes. Es distingeixen, per una banda, animals com felins, una llebre, un ase, un brau, cérvols, un cavall i un ós, la major part dels quals estan en moviment; d’altra banda, hi ha diversitat de rams vegetals (magrana, raïm, espines), de vegades troncs d’arbre amb fruits, fruits aïllats i plantes. També hi apareix representat un turó i una ara, entre altres elements.

Les representacions d’animals dins de quadrets adjacents són força corrents en la musivària romana, com també és freqüent la seva presència als corredors de les cases, on poden aparèixer escenes de gènere o figurades. L’exemple més proper en la forma, contingut i geografia procedeix de la vil·la tardana de Calanda (Terol), la qual cosa es pot explicar per la probable utilització d’un mateix model a totes dues vil·les. Altres paral·lels, semblants per contingut i ordenació espacial, es troben a Carthago, Cuicul o Tysdrus entre d’altres, a l’actual Tunísia. Així mateix són nombrosos els exemples d’Antioquia, a Turquia. La consideració d’alguns d’aquests paral·lels ha estat la raó que ha impulsat la suggestiva hipòtesi interpretativa de D. Fernández Galiano, que proposa la representació dels mesos de l’any, a la manera d’un calendari il·lustrat. Així cada mes s’identifica a partir d’una planta específica i d’un animal associat. Però a diferència d’altres calendaris, els “mesos” no porten la inscripció que els individualitza, ni tampoc porten referències explícites al·lusives a les festivitats agrícoles corresponents, com és habitual. No sembla, doncs, que els quadrets fossin fàcilment intel·ligibles, almenys amb aquest contingut o associacions. Si s’accepta la proposta interpretativa, és possible, segons M. Guàrdia, que els models que s’havien de reproduir no haguessin estat entesos, o bé, intencionadament, se’ls hagués buidat dels elements significadors per a esdevenir una simple ornamentació.

Mosaic dels gotims

Situat a l’extrem oriental del passadís sud, aquest paviment musiu dóna pas a les habitacions del SE. Té planta de forma semicircular amb els costats axamfranats (2,07 m de base per 0,97 m d’alçada). El mosaic, adscrit al perímetre semicircular mitjançant un ribet negre, desenvolupa, en color groc, vermell i negre, un parell de fullams d’acant que es bifurquen simètricament cap als costats i sobre el centre del motiu geomètric floral que els genera. Dels extrems de les volutes pengen gotims de raïm, de quatre colors diferents. Tiges amb circells i fulles triangulars acaben d’omplir l’espai. El caràcter geomètric del que haurien de ser les beines i la crátera generadora dels fullams revela una data tardana.

El motiu del fullam en mosaic, utilitzat des de l’època hellenística i de notable èxit en temps de l’emperador Adrià i dels antonins, en el Baix Imperi continuà gaudint de gran èxit pel seu caràcter ornamental polivalent. Per la seva adequació arquitectònica, és molt similar a un mosaic de Thuburbo Maius (Tunísia).

Mosaic de Fortunatus

Pavimentava una habitació rectangular (5,85 × 4,70 m) totalment oberta al corredor sud del peristil. En l’actualitat se’n conserva poc menys de la meitat superior (4,37 × 1,75 m). És el mosaic de més riquesa cromàtica de la vil·la en incorporar tesselles de marbre i de pasta vítria de colors blau i verd. Una franja d’escacs policroma voreja tot el mosaic, tret de la part central del costat sud, interrompuda per un rètol on es llegeix el probable nom del propietari: FORTUNATUS. La inscripció és dividida en dues parts per un crismó amb les lletres alfa i omega invertides, cosa que provaria el caràcter cristià del propietari o, en tot cas, la seva simpatia per la religió cristiana. Segueix una altra franja de fullam vegetal molt estereotipat, que brolla de beines, tipus cornucòpies embotides, i acaba en fruits. La tercera orla, la més interna, és formada per un cable de gran efecte volumètric, com si fos el marc d’un quadre pintat. El camp musiu és un sembrat de rams, fruites i garlandes, al costat d’una cràtera de la qual brollen pàmpols i gotims, associades a tota mena d’aus, especialment paons, una llebre, un llangardaix, un cistell i dues figures humanes nues (erotes), que apareixen a la part inferior del camp musiu. La figura central, afectada per una gran llacuna ja des del moment de la troballa, és un adult, mentre que la de la dreta és un nen; totes dues tiren de sengles aus, i tenen al darrere cadascuna un cistell. Tant la inscripció com les dinou figures representades estan disposades per ser contemplades des del corredor sud.

Aquest tipus de decoració, d’origen hel·lenístic, es pot identificar amb el tema anomenat assarotos oikos o sòl no escombrat, entès aquí com a escampall d’objectes i figures soltes en un fons uniforme o neutre. Com a tal dispersió desordenada també convindria als temes de xenia, no en el seu valor estricte d’ofrenes disposades per al consum, sinó en el de l’hospitalitat que ofereix el dominus als seus invitats. No hem d’oblidar la situació d’aquesta estança a la galeria sud, propera a l’entrada o a l’aula absidada, i punt teòric d’obligada contemplació per als qui es dirigien a la primitiva església o capella de la vil·la, si n’acceptem la sincronia. Aquest esquema gaudeix, a partir del segle III, d’una notable difusió. Recordem, a tall d’exemple, els mosaics de Dafne (Turquia), Susa, Cartago (Tunísia), Piazza Armerina (Sicília), Tarragona, tots ells de paviment, o el de la volta anular del mausoleu constantinià de Santa Constança a Roma. En el fons és una decoració de caràcter ambivalent que es presta millor a ser interpretada sota una significació bucòlica o paradisíaca, que, tot i semblar pròpia del món funerari, com ho palesen les pintures dels hipogeus pagans, de les catacumbes de Roma i de les laudes musives, és un tema, pensem, coherent per al pensament d’un cristià, Fortunatus, si a més fou ell el responsable de construir una església a la seva pròpia vil·la. Sobre la decoració i la inscripció d’aquesta estança s’han donat darrerament diverses interpretacions que van des de la consideració d’un ús litúrgic (Fontaine) fins a identificar-la amb un santuari dedicat a la Magna Mater (Fernández Galiano). Però per damunt de totes aquestes interpretacions, continua prevalent encara la idea de representar la prova inequívoca de la cristianització de l’aristocràcia rural o la penetració del cristianisme en el medi rural.

Mosaic d’Eros i Psique

Ocupa el centre del cubiculum meridional o cambra dormitori que flanqueja el petit atri occidental. A banda i banda del plafó central figurat, on són representats una parella d’amants, es collocarien els llits, tal com es pot deduir de la decoració geomètrica del paviment, inèdit, que apareix una mica realçat. El quadre o plafó figurat (3,20 × 2,75 m), disposat per ser vist des de la porta, és envoltat d’un seguit d’orles concèntriques policromes constituïdes successivament per pètals trífids negres, trena de quatre caps, esses afrontades i adossades sobre fons negre, i greca fraccionada. Sobre fons blanc eremos, a l’esquerra hi ha representada Psique, vista de cara; el seu cos nu destaca sobre un mantell molt rígid, roig ocre, que cobreix l’espatlla i baixa fins als peus. Subjecta amb dos dits de la seva ma dreta la vora, a l’alçada de la vista. Dues ales de papallona li surten de les espatlles. Va guarnida de manera molt semblant a la Venus del mosaic immediat, amb braçalets, un collaret ampli i una diadema perlada que li cenyeix els cabells. Posa el braç esquerre sobre l’espatlla dreta d’Eros, que apareix girat de tres quarts a l’esquerra, iniciant un pas en aquesta direcció. Eros, també nu, porta un mantell que li penja de les espatlles als peus i subjecta a l’alçada del cap (només es distingeixen uns pocs rínxols) un cistell reixat farcit de roses.

Aquest mosaic d’Eros i Psique és la versió més tardana d’aquesta temàtica a la Península Ibèrica i s’aparta iconogràficament dels models aplicats a la Bètica al segle II i durant tot el Baix Imperi. Aquí apareix concebut de manera molt decorativa, que podria derivar de diversos prototips iconogràfics plasmats en estàtues o relleus de sarcòfags, però que haurien pogut confluir en un model o models on apareixeria la parella junta o per separat. La figura de Psique adopta un gest molt peculiar, típic de la deessa Venus. Aquest paviment musiu guarda una associació perfecta amb el tema representat a l’habitació contigua de l’atri, o cubiculum nord, fet que sembla indicar que el mosaïcista ho disposà així amb una clara intencionalitat. Les figures d’Eros i Psique del mosaic formen una imatge molt completa d’idil·li, il·lustrat en la novel·la Les metamorfosis d’Apuleu, del segle II. Són imatges, pel seu caràcter eròtic i intimista, molt apropiades per a decorar un cubiculum.

Els motius decoratius que emmarquen el quadre central no són gaire corrents. El de les esses oposades apareix a la cúpula del mausoleu de Centcelles i en altres mosaics també cristians com els de Santa Constança i Sant Joan de Laterà a Roma, el baptisteri de Nàpols, etc.

Mosaic de Venus i Eros

Decora l’avantcambra del cubiculum nord de l’atri, en disposició afrontada a la porta. La cambra pròpiament dita, on devia anar el llit, és pavimentada amb mosaic geomètric i sòcol pintat amb motiu de crustae.

Fa 3,88 × 3,20 m. Els colors bàsics utilitzats són el blanc per als fons, i negre, gris, ocre i rosa en diverses gradacions de tonalitat. El mosaic s’inicia amb una banda superior d’escacat. Un seguit de petits tapissos, quadrats i rectangulars compartimenten l’espai que envolta, pels quatre costats, el plafó rectangular central (1,61 × 0,97 m). Els de les cantonades s’omplen d’escates imbricades biconvexes i s’envolten amb greques fraccionades sobre fons negre. Els restants, tres per costat, són decorats amb quadradets juxtaposats inscrits; els del centre delineats amb tessel·les sobre la punta. La forma com han estat disposats i acolorits causa un gran efecte volumètric, que també recorda la decoració dels tapissos tèxtils orientals.

El plafó central és emmarcat successivament per dues orles vegetals. La primera, de fons negre, és una garlanda de flors blanques de tres pètals coronades per pistils i dues fulles laterals. La segona és formada per una línia de flors triangulars tangents partides de color rosa i ribetejades amb negre.

A l’interior del plafó central, delineat en negre, s’han representat a la dreta la figura d’una dona jove, nua, semitapada per una túnica, i d’un nen, també nu, a l’esquerra. Apareixen emmarcats a sota de garlandes i flors que pengen. La figura femenina, identificada com la deessa Venus, es presenta en posició frontal, si bé la cara mira a la dreta i la cama esquerra, tapada forçadament per la túnica, es mostra de perfil, a l’esquerra. Recolza el braç esquerre damunt d’un pedestal, mentre subjecta una llarga tija acabada en fulla d’heura, el seu atribut, considerat també un fabellum o ventall vegetal. Diverses joies la guarneixen: una diadema perlada al cap, unes arracades i un collaret ample que deu subjectar la túnica, decorat amb tessel·les vidriades de tons blavencs. En aquest punt un gran trencament afecta el costat esquerre del marc i el bust del nen, Eros, son fill, que acompanyava la deessa. Eros va guarnit amb braçalets i és representat en posició frontal però amb el cos inclinat a l’esquerra, iniciant un moviment. Els cossos, de gradació tonal idèntica, en blanc i rosa, es caracteritzen, igual que les figures del mosaic veí d’Eros i Psique, per expressar el volum amb fileres de tessel·les de colors alterns.

El quadret de Venus i Eros forma part, com ja s’ha dit abans, d’un mateix programa iconogràfic, que el lliga en un sentit molt pròxim al del cubiculum oposat de l’atri. Afrodita-Venus és representada, com a protagonista de diversos episodis, en nombrosos mosaics hispànics que es confegiren ai llarg de l’Alt i Baix Imperi. Referent a això, recordem el que procedeix de la vil·la de Bell-lloc (o de can Pau Birol), a Girona. Tot i això, no s’han conservat escenes, tan habituals en els mosaics nord-africans, com les de la Venus Marina o el seu Triomf, ni tampoc la de la Toilette la qual cosa s’ha d’interpretar com a manca de relacions amb la musivària nord-africana. Per altra banda, la raresa d’altres episodis en la musivària baiximperial, com són el Judici de Paris o l’Acomiadament d’Adonis, ens acosten, més aviat, cap a models plasmats en altres mitjans o suports. Per a D. Fernández Galiano, la figura de Venus, tot i suposar que té un model original escultòric, presenta una sèrie de trets propis d’estar inspirats en un model pictòric: orles d’enquadrament successives, volum de les figures tractat com si imitessin les pinzellades, i la forma de les garlandes que pengen per sobre, evocadors de les pintades en catacumbes i columbaris. El conjunt del mosaic, plafó figurat i motius geometricoflorals, sembla traduir una estreta vinculació amb els centres de creació orientals, on la tradició de l’hel·lenisme, amb els efectes de la perspectiva i el volum, va perdurar fins al final del món antic.

Bibliografia

Sobre la vil·la

• Serra i Ràfols, 1943, V, pàgs. 6-35; Puertas, 1972, 1, pàgs. 71-78; Gorges, 1979, pàgs. 267-268; Abad, 1982, pàg. 127; Fernández Castro, 1982, pàgs. 91-97 i 203-204; Tuset, 1982*; Palol, 1989c, pàgs. 1975-2022; Guàrdia, 1992, pàgs. 83-100; Godoy, 1995, pàgs. 227-237 i figs. 39 i 41; Tuset, 1996, vol. I, pàgs. 372-373; Paz, 1997, 72-11, pàgs. 171-274.

Sobre els mosaics

• Galiay, 1943, XVI, pàgs. 227-239; Serra i Ràfols, 1943, V, pàg. 5 i làms. III-VIII; Pita, 1969, XXXIV-XXXV, pàgs. 54-56; Puertas, 1972, I, pàgs. 24-26; Sotomayor, 1982. VI, pàgs. 639-683; Tuset, 1982*; Palol, 1983, VI, pàgs. 47-69; Fernández Galiano, 1987, pàgs. 71-94; Guàrdia, 1992, pàgs. 83-100; Tuset, 1996, vol. I, pàgs. 372-373; Lancha, 1997, pàgs. 177-178; Paz, 1997, 72-II, pàgs. 180-185.