Vista aèria del conjunt de la vil·la, destruïda per un gran incendi a mitjan segle III i reocupada entre els segles IV i VI / VII.
ECSA-J.Todó
Aquesta vil·la és al terme municipal d’Altafulla (Tarragonès), a uns 13 km de l’antiga Tàrraco. La ubicació de l’assentament, a la falda d’un turó i al costat del mar, fou molt ben triada pels seus fundadors, ja que es troba en un lloc privilegiat tant des del punt de vista climàtic com de domini paisatgístic. El jaciment és conegut des d’antic. El 1572 apareix esmentat en el Llibre de les grandeses de Tarragona, de Lluís Ponç d’Icard, tot i que els primers estudis monogràfics no es faran fins ben entrat el segle XX. El primer a ocupar-se dels Munts des del punt de vista arqueològic és P. Bosch Gimpera (1925), però caldrà esperar les intervencions in situ coordinades per J. Sánchez Real (1948-1953) i, especialment, les campanyes dirigides per P.M. Berges, director del Museu Arqueològic de Tarragona, al final dels anys seixanta i al començament dels setanta, per palesar l’interès de la vil·la. Després d’uns quants anys sense intervencions i d’algunes excavacions intermitents, al final del 1995 es van reprendre regularment els treballs.
La vil·la es distribueix en tres terrasses, tot ocupant una extensió de 2, 5 hectàrees, a més de les estructures termals situades a la platja. A la part superior s’han documentat diverses construccions destinades, fonamentalment, a la captació i emmagatzematge d’aigua. La part central està ocupada per estructures d’hàbitat distribuïdes a l’entorn d’un espai enjardinat. La part inferior, l’única que ha estat objecte d’una àmplia excavació en extensió, és ocupada per un conjunt termal.
Pel que fa a la cronologia, es pot establir una datació posterior al segle I per a la construcció inicial de la vil·la. A partir d’aquí, es documenten diferents reformes fins al moment en què es produeix un incendi generalitzat, al començament de la segona meitat del segle III, segons la datació que proporciona un tresoret recuperat, estudiat en aquest mateix volum.
Si tradicionalment es considerava el Baix Imperi com a moment de màxim esplendor del conjunt, ara —després dels darrers treballs— estem en condicions de poder afirmar que això no va ser així. La bibliografia referida a la vil·la dels Munts considerava que, després d’un període inicial, altimperial, relativament potent (no oblidem l’adscripció de la propietat del conjunt, a mitjan segle II, a Gai Valeri Avit, que va ocupar el càrrec més important de la magistratura municipal de Tàrraco), la vil·la havia estat objecte d’una destrucció (l’extensió i la generalització de la qual no havia estat possible d’avaluar) relacionada amb els esdeveniments de mitjan segle III documentats per les fonts escrites i confirmats, si més no en aquest cas concret, per l’arqueologia.
Si certament la represa de la recerca arqueològica als Munts ha confirmat la destrucció de la vil·la en aquells anys, també ha aportat dades addicionals que permeten, en canvi, posar en dubte un període d’esplendor posterior a aquells esdeveniments: la suposada. fins ara, construcció del conjunt de les anomenades "termes inferiors" en el decurs del segle IV —datació basada en dades molt puntuals i, per tant, difícils d’extrapolar amb garanties de fiabilitat a la totalitat del conjunt— sembla que cal reconduir-la a la llum de les noves dades obtingudes en les excavacions del sector intermedi de la vil·la: tot indica que la relació de dependència funcional entre les esmentades "termes inferiors" i el nucli residencial de la vil·la (concretament aquell sector intermedi) és estricta. I ara sabem que aquest sector intermedi fou bastit, en la seva darrera configuració, a mitjan segle II i destruït —violentament, per un incendi— a mitjan segle III (més concretament a la darreria dels anys seixanta d’aquell segle). I que després d’un període d’abandonament en el qual de mica en mica es van anar degradant les restes, fou reocupat al llarg de la segona meitat del segle IV, però sense que aquesta reocupació comportés una reconstrucció arquitectònica de certa entitat. Sembla, més aviat, la reocupació d’uns espais, determinada —o afavorida— per la preexistència i la presència de material constructiu fàcilment reutilitzable, i no tant una autèntica reconstrucció i recuperació de la vil·la com a tal.
De tota manera, és innegable la reocupació del lloc en el període del romà tardà (entre els segles IV i VI / VII), amb una funcionalitat, però, orientada essencialment a usos agrícoles, de cap manera residencials com havia estat en la fase anterior.
La recent descoberta i excavació d’una zona de necròpoli tardana en un espai a tocar el nucli arquitectònic de la vil·la afegeix nous interrogants a la dinàmica dels Munts al Baix Imperi: la quantitat d’enterraments (uns 170 individus localitzats) indueix a pensar en una comunitat nombrosa i, per tant, en una dinàmica econòmica considerable. La pobresa —en realitat, l’absoluta absència— d’aixovars funeraris, no permet, però, de moment, extreure conclusions referides a l’entorn cultural dels individus exhumats.
Bibliografia
- Tarrats, Ramon, Macias, 1998, pàgs. 35-56.