Poblat de Vilaclara (Castellfollit del Boix)

Planta d’aquest assentament rural, datat al segle VII.

J. Enrich

En el decurs dels anys 1989, 1990 i 1991, fou excavat, en el terme municipal de Castellfollit del Boix (Bages), un assentament rural de l’antiguitat tardana, en un indret denominat Vilaclara. Es localitza en el límit de les comarques del Bages i de l’Anoia, a peu d’un camí antic molt transitat. Resta envoltat de planes fèrtils, en una zona caracteritzada per un poblament continu des del neolític mitjà fins als nostres dies.

A la planta general hi podem distingir tres grans àrees, amb habitacions o dependències cobertes a la part posterior i una mena de pati a cel obert a la part davantera. Cal considerar la possibilitat que existís una mena de porxo cobert davant de les habitacions cobertes, entre aquestes i el pati. Els patis devien estar protegits dels vents del nord per la bateria de construccions adossades a un mur perimetral. L’àrea central presenta una habitació amb una singular llar de foc, un banc de pedra adossat al mur i dues sitges. L’àrea de sol ixent mostra també una estança clarament d’habitació amb llar de foc, que devia estar relacionada amb un espai destinat a la transformació dels productes del camp. A l’àrea de ponent, també amb uns espais d’habitatge cobert i llar de foc, va aparèixer un forn de coure pa. Les cobertes devien ser fabricades a base d’un embigat, ramatges i terra o argila. Els terres o paviments de les habitacions, segons el lloc, eren la mateixa roca de base o la terra premuda. Destaca la pobresa del material constructiu a base de murs de pedra seca, d’aparell molt irregular i quasi sense desbastar, on no apareix cap tipus de morter ni d’arrebossat, llevat de l’única construcció del dipòsit rectangular pertanyent a l’àmbit número 9.

La ceràmica recuperada a l’excavació fou fabricada amb una intencionalitat culinària. En destaquen les formes senzilles, com les olles per anar al foc. Es tracta de ceràmica feta a torn lent o torneta. Els acabats mostren un aspecte descuidat, amb decoració senzilla i poc freqüent. Les característiques principals són la simplificació tècnica i la seva producció de caire local. L’anàlisi de la ceràmica es va efectuar per termoluminiscència i va aportar dades de cronologia absoluta, dades que, contrastades amb les donades per altres materials arqueològics, han proporcionat la cronologia del jaciment: el segle VII. Els vidres recuperats a l’excavació formen un conjunt homogeni i tècnicament senzill, però molt important per a determinar la cronologia ja que poden correspondre al segle VII. De la mateixa cronologia són els cinc ganivets i la podadora de ferro amb destraleta. S’ha constatat la utilització de premses de pressió per palanca per a l’elaboració del vi o de l’oli, del tipus anomenat de palanca i torn, que conjuntament amb les troballes de diversos molins per a cereals, d’una certa mida, i d’un forn de coure pa de dimensions notables, ens mou a pensar en la possibilitat d’una activitat de caràcter comunal en aquest jaciment.

Contrapès de pedra pertanyent a una premsa de vi localitzat en aquest assentament.

ECSA - J. Enrich

Podem concretar que es tracta d’un tipus de poblament rural dispers, amb tres unitats d’habitatge. Es devia dedicar a tasques de caràcter agrícola, amb una probable pràctica comunal basada en les premses de vi o d’oli; hi havia un nombre determinat de moles per a cereals i un forn de coure pa, elements i estructures que, pel nombre i les mides, ens semblen desproporcionats per les dimensions del jaciment. Per a aquest tipus d’habitatge de Vilaclara, es proposa una cronologia del segle VII, basada en l’anàlisi de diverses característiques aportades per l’excavació, corroborada per la termoluminiscència de la ceràmica.

Vilaclara es podria situar, a tall d’hipòtesi, en un moment posterior a la crisi del món romà, a l’inici d’una etapa caracteritzada per la llarga recuperació agrícola, que finalitzaria en el període àlgid dels conreus dels segles XI-XIII. És un període en el qual es posen en conreu noves terres. Les antigues vil·les romanes, molt probablement devien iniciar un procés d’alliberament de la força de treball com a conseqüència del declivi del comerç exterior. D’aquesta manera devia començar un procés de subdivisió dels fundí que finalitzà probablement en els mansi del segle IX, unitats menors en mans de camperols lliures. Tota aquesta dinàmica devia portar a una modificació de l’estructura patriarcal de les vil·les. Probablement es tendí vers un tipus de poblament a base de famílies nuclears com a resultat de l’emancipació dels vells dominis. Aquests fets devien comportar la creació de petits llogarets de tres o quatre famílies, com és el cas de Vilaclara, una situació aproximadament a mig camí entre les vil·les del romà tardà i els mansi medievals.

El trull

Fora del seu emplaçament originari es van descobrir en aquest jaciment diversos elements de premses del tipus anomenat de palanca i torn.

Es descobriren quatre blocs de pedra utilitzats per a subjectarhi el torn d’una premsa. Presenten unes entalladuras laterals i a la cara superior un solc que delimita una petita perforació circular. A més, també van aparèixer dues bases de pedra per a fixar-hi els dos muntants de fusta del pont principal (stipites) o del pont secundari (arbores). La seva finalitat era evitar els moviments laterals de la biga o prelum. La localització d’aquests elements ens fa pensar en la utilització d’una o més premses de pressió per palanca i torn, emprades tant per a obtenir vi com oli. Hipotèticament podríem proposar l’extrem nord-est del conjunt de Vilaclara com a localització del torculum o trull, lloc on s’han identificat diverses estructures arquitectòniques relacionades amb aquest tipus d’activitat.

L’esmentat àmbit 9, si hem de jutjar per les seves característiques, es devia tractar d’una zona a cel obert destinada a la transformació i elaboració de productes agrícoles. Tenia una planta gairebé rectangular i presentava diverses estructures: un dipòsit, quatre perforacions circulars realitzades a terra i una canalització. Les parets d’aquest recinte eren de qualitat constructiva més pobra que la resta del conjunt, amb un gruix força irregular. Dues portes d’aquest recinte comunicaven amb dos àmbits més. S’ha de destacar el dipòsit de planta rectangular, amb unes parets a base de pedres subjectades amb calç i arena i un arrebossat interior del mateix material, mentre que el fons mostra un opus signinum amb la típica cassoleta per facilitar-ne la neteja. Els angles no presentaven el característic cordó hidràulic romà, sinó que eren una mica arrodonits. Aquest dipòsit és la construcció més acurada de tot el jaciment i l’única que presentava algun tipus de morter en la seva obra. Molt probablement es tracta del receptacle per al primer most. producte del trepig del raïm. Fora del seu lloc original, a frec de l’esmentat dipòsit, es va descobrir una base de pedra emprada per a fixar-hi els dos muntants de fusta de la premsa, anomenats stipites o arbores. En aquest mateix recinte es van descobrir quatre perforacions circulars al terreny, de diferents dimensions i que podrien servir per a afermar al terra alguns recipients, com ara del tipus dolium, dels quals es van recuperar alguns fragments, d’ús molt probable en un recinte d’aquesta funcionalitat. Finalment es va identificar una petita canalització de secció rectangular, construïda damunt de la roca i revestida de lloses.

Cal indicar que les excavacions van aportar diverses porcions d’una substància resinosa que ha estat analitzada i que probablement es podria haver utilitzat per a empegar bots de pell o bótes de fusta per a conservar-hi el vi. També van proporcionar una podadora de ferro amb destraleta, normalment utilitzada per a la poda de ceps, arbres i arbusts, a més de cinc ganivets de ferro que podrien haver estat usats per a la recol·lecció del raïm, a la verema.

Bibliografia

  • Enrich. Enrich. Pedraza, 1993, vol. II. pàgs. 317-324; i 1995; Enrich-Enrich, 1997, 2, pàgs. 21-36.