Mapes de tres moments de la transformació del paisatge entre els segles II aC i el segle XIII.
S. Riera
La romanització del Pla de Barcelona no comportà, a escala regional, canvis substancials en el medi fisic Gran Part de la superfície de la plana i de les serralades litorals (Marina i Collserola) continuaren ocupades per boscos mixtos d’alzina i roure, si bé al sector sud de la plana barcelonina el roure escassejava i l’alzina era dominant. Part de les elevacions calcàries del massís del Garraf ja estaven ocupades per comunitats de garric i margalló. Si bé durant aquest període s’aprecien els primers símptomes de desforestació, aquesta afectà únicament les àrees més properes als assentaments humans, on també es localitzaven els conreus de vinya, olivera i cereals. Tanmateix, l’activitat agrícola ocupava una superfície limitada i no tingué mai un caràcter extensiu, malgrat haver estat documentada al Pla l’existència d’una centuriatio romana.
Les grans transformacions físiques del Pla es produïren entre els segles VI i VIII. Les seqüències paleopolíniques han evidenciat que es produïren extenses desforestacions, i l’acumulació de cendres s’explica com a conseqüència d’incendis forestals reiteratius. Les comunitats vegetals secundàries (brolles, pinedes, prats, etc.) s’estengueren. Tot aquest procés tingué com a conseqüència una intensa erosió dels sòls. Als vessants de Montjuïc s’acumularen importants dipòsits sedimentaris i la ràpida i espectacular expansió de les planes deltaiques dels rius Llobregat i Besòs demostra que aquest procés erosiu s’estava produint també a l’interior de Catalunya. Aquestes transformacions foren el resultat d’un canvi dràstic en les estratègies econòmiques: Ies activitats ramaderes extensives (probablement transhumants) substituïren l’antiga agricultura romana, intensiva i localitzada.
La instal·lació definitiva del feudalisme (segles XI i XII) significà un nou canvi del paisatge vegetal barceloní. L’abandonament d’activitats ramaderes permeté la regeneració dels boscos, conseqüència de la menor freqüència dels incendis forestals, si bé la intensa erosió dels sòls limità la regeneració forestal en alguns sectors, com per exemple al massís del Garraf. L’existència de prats humits a les planes deltaiques recentment formades demostra que només aquests sectors eren destinats als ramats. D’altra banda, les activitats agrícoles s’expandeixen, i s’aprecien importants conreus de vinya, cereals i, molt especialment, d’olivera.