Aspecte, en primer terme, del parament del mur sud de l’edifici de llevant al qual s’adossen construccions d’època posterior.
Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya - J.S. Carrera
Els treballs de recerca arqueològica realitzats al monestir de Sant Pere de Rodes (Port de la Selva, Alt Empordà) des del 1989 pel Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya han permès identificar diverses edificacions anteriors a les construccions monàstiques.
L’edifici més antic documentat es troba a l’E del conjunt monàstic. Es tracta d’una edificació de planta rectangular, de 7 × 25 m. Des del punt de vista constructiu, la diferència amb la resta d’edificacions es fa evident tant per l’aparell dels seus murs com pel tipus de pedra utilitzat. És bastit amb grans carreus de granit, aparell i litologia que s’identifiquen únicament en aquest edifici. La relació arquitectònica amb les construccions monàstiques més arcaiques evidencia l’anterioritat d’aquest edifici; així ho demostra el fet que el claustre inferior, datat del segle X-XI, hi recolza.
La cronologia d’aquesta edificació es coneix solament per la intervenció arqueològica realitzada al seu interior l’any 1995. En el sondeig practicat a l’angle sud-est s’identificaren, per sota de diversos nivells moderns i medievals, dos estrats amb material ceràmic datable del segle VI: àmfora africana i terra sigil·lada africana D, formes Hayes 99 i 103. Les dades obtingudes en aquesta actuació puntual no permeten, però, determinar la funció específica d’aquest edifici. En tot cas descartem la seva identificació amb el suposat temple de Venus que alguns autors han volgut situar al lloc de Sant Pere de Rodes a partir dels textos de Plini el Vell (N.H.III. 4, 22), Claudi Ptolemeu (G.H. II, 6, 19) i Estrabó (G.I. IV, 1, 3 i 6), els quals l’emplacen en un indret imprecís del Pirineu mediterrani. Aquest edifici era orientat de cara a mar, en un punt estratègic de gran domini visual protegit per la serra de Verdera, factors determinants en la seva situació i que només es poden explicar a partir d’una excavació sistemàtica de tot l’edifici.
A redós d’aquesta edificació es bastiren diverses construccions entre els segles VIII-X. Al subsol del claustre inferior foren localitzats, l’any 1992, els vestigis d’una petita construcció de planta rectangular, orientada d’E a W i oberta a tramuntana. Fou edificada sobre la roca, amb murs fets de lloses de pissarra unides amb morter alternant filades d’opus spicatum amb altres d’horitzontals. El material arqueològic recuperat i la relació arquitectònica amb altres edificis permeten proposar una cronologia inicial que situem a partir del segle VII per l’absència de ceràmica africana D i abans dels segles VIII-IX per la manca de ceràmica espatulada i la presència de ceràmica grollera reduïda i comuna oxidada. La construcció del claustre comporta el seu arrasament. Dos murs paral·lels de pedra seca i orientats N-S foren també descoberts al subsol del claustre. EI parament combina filades horitzontals i opus spicatum. Un d’ells recolza per la banda sud en la petita edificació que acabem de descriure i és tallat en l’altre extrem pel contrafort meridional de la capçalera de l’església. Els estrats fundacionals proporcionen ceràmica espatulada, la qual ens dona una cronologia inicial entorn dels segles VIII i IX. La construcció del temple, iniciada vers la segona meitat del segle X, en fixa el moment final.
Igualment al subsol de la casa de l’Abat es localitzaren, el 1989, restes d’un edifici del qual es conserva el basament de 5 murs. Desconeixem el perímetre original d’aquesta construcció. Quatre dels murs conservats delimiten una estança de planta rectangular pavimentada amb lloses d’esquist, la qual és parcialment arrasada per la construcció del parament septentrional de la casa de l’Abat.
Originàriament continuava cap al N i cap a l’E. possiblement fins al límit marcat pel pendent de la roca. La construcció s’estenia també cap al S en direcció al temple, sector en què s’ha conservat solament un mur. Proposem per a aquest edifici una datació inicial entorn als segles VIII-IX per la ceràmica espatulada localitzada en els seus estrats fundacionals. La tècnica constructiva de les parets, amb un parament que combina filades horitzontals i opus spicatum, com també les característiques dels materials recuperats, permeten establir paral·lelismes amb les estructures localitzades sota els paviments del claustre inferior. i evidencien l’existència d’un conjunt arquitectònic anterior al monestir, que comença a construir-se, possiblement, al segle VIII i del qual resten vestigis fragmentats de diversos edificis.
Bibliografia
- Marca, 1688: Schulten, 1952: Bejarano, 1987; Mataró i altres, 1991, pàgs. 159-169 i 1994. pàgs. 138-156; Llinàs i altres. 1996. pàgs. 266-276: R I Barrera, 1996. III. pàgs. 55-90.