Vil·la dels Ametllers (Tossa de Mar)

Estructura de la vil·la

Aspecte de la part urbana d’aquesta vil·la.

A. López

Aquest jaciment es troba al nucli urbà de Tossa de Mar (la Selva). S’estén pel vessant oriental del turó de Sant Magí, limitat a llevant per l’avinguda del Pelegrí i flanquejat per edificacions recents. La part urbana ocupa una terrassa, gairebé del tot artificial, situada a mitja muntanya, i les restes conservades de la part rústica —que degué ser força més gran— es troben al peu. Actualment, el conjunt, propietat de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Ajuntament de Tossa, resta tancat i protegit, tot i que fa molt de temps que no s’hi duen a terme treballs de consolidació.

Algunes notícies del segle passat ja feien intuir la presència del jaciment. Tanmateix, el descobriment i la posada en valor cal atribuir-los al metge erudit Ignasi Melé, el qual va iniciar les excavacions el 1914, “per un mur que es trobava al descobert” (Melé, 1922, pàg. 11). Aquells treballs van posar en evidència una sèrie d’estructures de la part rústica de la vil·la, que van ser valorades molt positivament per P. Bosch i Gimpera el 1916, i per A. Schulten el 1920. De tal manera que I. Melé va continuar les seves excavacions en una zona més enlairada del turó, on va trobar les ruïnes de la part urbana de la vil·la. Així van començar a aparèixer les estances del nucli central de la residència, algunes de les quals estaven ornamentades amb paviments de mosaic. En un d’aquests mosaics es podia llegir el topònim antic del lloc, Turíssa, a més del nom de Vitalis, senyor o possessor de la vil·la cap a la segona meitat del segle IV.

El 1933, l’Institut d’Estudis Catalans va adquirir els terrenys excavats per I. Melé a la part urbana, va emprendre la consolidació dels vestigis que s’hi conservaven, i va afavorir noves excavacions sota la direcció d’A. del Castillo, les quals es van prolongar fins el 1935. La Guerra Civil Espanyola va paralitzar els treballs i llurs resultats van ser donats a conèixer pel mateix Castillo en dos articles (Castillo, 1934 i 1939), el segon dels quals conté una síntesi de les troballes i la seva seriació cronològica.

El 1957, l’Ajuntament de Tossa va adquirir el solar al peu del turó en què havien començat els treballs d’I. Melé i s’hi conservaven vestigis de la part rústica de la vil·la. Això no obstant, les primeres recerques arqueològiques recents no van tenir lloc fins el 1976, i van consistir en una neteja d’aquest mateix predi. La darrera etapa de la investigació es va dur a terme entre el 1985 i el 1992, i va tenir com a objectiu primordial la datació relativa i absoluta de les estructures conegudes d’antuvi i el descobriment d’altres de noves. Aquests treballs van ser dirigits pel qui subscriu aquestes ratlles, amb la col·laboració de R. Batista i M. Zucchitello.

Encara que les excavacions d’A. del Castillo van ser modèliques per a la seva època, el cert és que el mètode de treball actual permet precisions més grans; a més, tenim un coneixement més detallat dels materials ceràmics. En conseqüència, en plantejar els nostres treballs, vam decidir d’obrir diversos talls estratigràfics a totes dues parts (parts urbana i rústica), els quals haurien d’afectar sectors inexplorats però que es poguessin relacionar fàcilment amb els elements trobats als anys vint i trenta. Aquest procediment va donar els resultats que es preveien, ja que, amb una inversió mínima(*), vam aconseguir fer-nos una idea prou clara de l’evolució dels sectors coneguts del jaciment. És molt possible que, en el futur, intervencions més extenses puguin matisar les nostres conclusions. Creiem, però, que resulten vàlides en els trets essencials.

El nostre punt de partida era el relat historicoarqueològic formulat per A. del Castillo, segons el qual la vil·la havia estat bastida al segle I o en l’època d’August, i havia funcionat sense canvis fins a la invasió franca de vers el 260. Aquest esdeveniment l’hauria afectat greument, i li hauria causat desperfectes importants que haurien estat reparats al segle IV: l’esmentat mosaic de Vitalis fóra del segle IV avançat. Per la seva banda, els paviments d’opus signinum que es van col·locar sobre les estances de les termes de la residència —i que van ser extrets en el decurs de l’excavació d’A. del Castillo—, podrien correspondre a l’època visigòtica i datar-se del segle VI. L’abandonament s’hauria produït a causa de la invasió musulmana. Tenint en compte que aquestes hipòtesis es van proposar sense l’ajut de l’estratigrafía i amb un coneixement molt parcial dels materials, podem considerar-les força encertades. Malgrat tot, podem completar-les amb un bon grapat de dades segures.

Els precedents

Les troballes proporcionades per diversos sondeigs oberts a la part urbana de la vil·la palesen que, en el lloc on després es va fundar l’explotació agrícola romana, hi hagué des de molt abans un poblat ibèric. De moment, en coneixem algunes de les estructures de la darrera fase, que comprèn els segles II-I aC, però estem en condicions de suposar-ne l’ús des del segle IV aC, gràcies a materials fora de context. Aquest assentament s’ha de posar en relació amb un altre de ben proper situat al promontori de Tossa(*).

Sens dubte, els ibers utilitzaven un port situat a la rodalia de l’actual carrer de la Guàrdia, ja que hi van aparèixer l’any 1990, en el decurs d’unes obres, nombrosos materials dels segles II-I aC. En aquest sector, malauradament molt pertorbat per la construcció que s’hi va bastir aleshores, també s’hi van localitzar ceràmiques romanes datades, almenys, fins al segle IV. A. del Castillo havia situat la rada a l’antiga petita badia des Codolar, la utilització de la qual no s’ha de descartar. Tanmateix, com a resultat dels canvis profunds que ha patit el litoral tossenc, és molt probable que la platja actual sigui moderna en una gran part, i que la desembocadura de la riera, on es van registrar les troballes esmentades, ben abrigada dels vents dominants per ambdós costats, pogués haver estat el lloc ideal per a albergar el port o, en tot cas, un dels dos ports: el principal.

La fundació de la vil·la i la primera etapa d’ús

Planta del conjunt amb indicació dels espais pavimentats amb opus signinum i mosaics.

A. López

Les estructures més antigues de la part urbana de la vil·la es van bastir cap al darrer decenni del segle I aC. A la part rústica, el mur doble que limita a llevant l’àrea principal sembla del mateix moment i, malgrat no haver-ne pogut datar la fundació, és segur que va funcionar durant el segle I.

La residència, des del començament, ocupava la terrassa mig artificial en què avui es conserven les ruïnes més vistoses. Aquest lloc, com hem vist, havia estat utilitzat a l’època ibèrica, i és per això que, a més de l’importantíssim fet d’introduir-hi el tipus de producció propi dels conqueridors, la fundació de la vil·la no va suposar per a la gent del país un hiat o una solució de continuïtat. En concret, podem deduir que els murs perimètrics dels dos cossos essencials de la part urbana daten d’aleshores, i que ja funcionaven els àmbits F, G, H, I, J, encara que llur traçat diferís lleugerament del que evidencien les ruïnes més superficials. Això mateix es pot dir dels espais AG, AH i AI. També s’ha de suposar que el probable pòrtic de la part davantera ja es devia haver construït. Aquestes dades fan pensar en la presència d’un passadís (S) i d’una mena d’atri (AJ, AM) envoltat d’estances, almenys a migdia i a llevant. A la part rústica de la vil·la podem pensar, a partir de les dades obtingudes a la nostra excavació, que els murs que la limiten a llevant i ponent són d’aquella època.

El segle II

Els canvis que van tenir lloc en el sector septentrional de la part urbana de la vil·la, l’edificació del pòrtic (AR) de transició entre S i AP, la col·locació del mosaic al mateix passadís/pòrtic S i a la cambra J, la construcció de les termes i l’ampliació cap a llevant de les dependències de la part rústica, són tots ells fets esdevinguts al segle II. Els uns al començament o en el decurs de la primera meitat, i els altres en un moment posterior més imprecís.

L’augment de les instal·lacions dedicades a la transformació de les primeres matèries agrícoles indica, a parer nostre, que la vil·la va superar perfectament l’anomenada crisi de l’època de Domicià —si és que realment hom pot parlar de crisi, i no del final d’una “reconversió”— i un ajust econòmic anterior que hem situat cap al principat de Vespasià, i que finalment va sortir enfortida de tot plegat. Aquesta conjuntura favorable es pot interpretar mitjançant una hipòtesi que hem formulat en un altre lloc, segons la qual, després d’una primera reordenació agrícola de cap a l’any 70, la qual, per exemple, al terme actual de Tossa, va tenir com a conseqüència la desaparició de la vil·la del Mas Carbotí, al final del segle I es va produir l’abandonament dels establiments agrícoles més petits i poc competitius en benefici dels grans, més ben organitzats i amb predis extensos.

Fóra arriscat apuntar la possibilitat que, des d’aquell moment, els propietaris de les vil·les, almenys els d’algunes, hi residissin de manera permanent. Tot i així, la construcció dels banys i la collocació de mosaics probablement en totes les cambres a l’E de les termes són una bona mostra de la confortabilitat que es perseguia. Tanmateix, a més d’haver comprovat la redistribució d’algunes estances pròpiament residencials, causada, precisament, per l’aparició dels edificis termals, ens manca informació del sector de ponent d’AP, que es degué destinar al mateix ús.

El segle III, la crisi i les seves conseqüències

Sembla que al llarg de la primera meitat del segle III els trets principals del jaciment gairebé no van canviar, tot i que a la zona dels banys hi va haver modificacions interessants: es va col·locar el mosaic G i altres paviments de la mateixa classe a les cambres M, N i P; la piscina R va restar anul·lada mitjançant un tessellatum i es va bastir la banyera Q. Aquestes obres palesen una bona marxa de l’explotació, emmarcada dins un context general alcista, fàcilment comprovable en jaciments similars.

Les coses degueren canviar cap al darrer terç del segle, ja que aleshores no va tenir lloc cap activitat edilícia i, a més, van desaparèixer una sèrie d’instal·lacions productives. Ens trobem davant de les conseqüències de la crisi de l’època de l’anarquia militar que, tot i no haver provocat destruccions per mà dels francoalamans, com s’havia suposat tradicionalment, va tenir una incidència econòmica indubtable: s’abandonaren les dependències situades a l’E del mur de tancament de la part rústica de la vil·la i potser es van produir alguns canvis a l’àrea nord-oest de l’habitatge dels propietaris.

De mitjan segle IV a l’abandonament del jaciment

Cap a la segona meitat del segle IV, algunes estances de la part urbana de la vil·la van patir modificacions eloqüents. S’ha d’assenyalar l’aparició de mosaics nous a H i I, la temàtica dels quals fa pensar que la vil·la ja no és la segona residència del seu propietari, i dóna peu per a inferir un règim econòmic cada cop més autàrquic.

Amb tot, certs indicis contradiuen la pretesa esplendor que suggereix la iconografia de les decoracions musives. El primer és justament la manca de més mosaics, perquè els de les cambres G, J i el del pòrtic S es van haver de reparar diverses vegades. El segon, l’abandonament de les termes i la pavimentació de les estances M, N, P i R amb opus signinum en el qual hi havia orificis per a encaixar-hi àmfores (segons Castillo), i també de la galeria AR amb el mateix material.

Tenim poquíssimes dades sobre l’abandonament del jaciment. L’evidència més clara és que va ser molt lent, cosa que es dedueix de la manca d’estrats de destrucció en tots els indrets que hem excavat, i també de l’absència d’objectes d’ús quotidià conservats in situ. Per tot això es fa difícil d’establir la data del procés, però ens hi podem apropar indirectament. A la part rústica de la vil·la els estrats del segle IV no van arribar a cobrir mai els murs perimètrics. A la part urbana és evident l’enderrocament de la paret que tancava el recinte a ponent, tot i que també ho és que la utilització va continuar després d’aquest fet i que, a la zona sud-oest, la superfície horitzontal de pedra que proporcionava la paret caiguda va ser reaprofitada com a paviment, i, fins i tot, hom hi va recolzar envans. Fet comprovat en un ampli sondeig que vam obrir a migdia dels àmbits AM i AG.

Aquest ús, que es pot qualificar de marginal, ens sembla que s’ha de situar més enllà del segle V, data dels materials importats més recents apareguts fins al moment, i potser podrà situar-se amb més precisió en el futur, gràcies a la ceràmica grisa feta al torn lent o modelada a mà, pròpia dels segles IV al VII, la qual hem trobat fora de context en els estrats més superficials, ja barrejada amb materials dels segles XIV al XVII.

Qui sap si, a la fi, la suposició d’A. del Castillo sobre l’abandonament del jaciment en l’època de la invasió islàmica no serà certa. Amb tot, la ceràmica catalana dels estrats que cobreixen les estructures indica ben clarament que les ruïnes de la vil·la les van amagar sediments successius que van començar al final de l’edat mitjana i que, als primers decennis del nostre segle el procés no havia acabat, ja que I. Melé, segons hem vist, va començar les seves excavacions “per un mur que estava al descobert”.

Els mosaics de la vil·la

Vista d’un sector de la part urbana l’any 1978, amb els mosaics in situ, i detall del mosaic del vestíbul, abans del seu trasllat i restauració, amb la figura que tradicionalment s’ha identificat amb Vidal, el propietari de la vil·la, tal com diu la inscripció superior.

M. Guàrdia

Els mosaics de la vil·la dels Ametllers pertanyen a un conjunt d’habitacions de la zona senyorial de la part urbana, disposades en paral·lel i connectades entre si. Són quatre habitacions de dimensions reduïdes obertes a la façana oriental amb vistes sobre el mar i la vall. Una d’elles, l’habitació o cambra I és, en realitat, un vestíbul o passadís estret que comunica amb una suposada galeria a orient, i conté un mosaic figurat. Cap a ponent, un segon rengle d’habitacions es disposa en paral·lel a les que contenen els paviments en mosaic. Aquelles conserven el sistema de calefacció inferior o hipocaust, els forns i una gran piscina, és a dir, són els banys de la vil·la. Només s’han conservat vestigis dels mosaics que pavimentaven els banys, que van ser destruïts o substituïts per uns altres no retrobats o més simples, en la darrera fase d’utilització de la vil·la, com es constata també a la vil·la Fortunatus de Fraga. El que hem anomenat vestíbul, per la seva situació, sembla l’accés normal de la població servil a l’habitatge senyorial i el mosaic figurat que el pavimenta va adreçat precisament a aquest segment de població. Dues de les cinc habitacions pavimentades amb mosaic exposen motius figurats.

Mosaic del vestíbul de la vil·la, tal com s’exposa actualment al Museu Municipal de Tossa.

A. López

• 1.- L’espai S (4,20 × 1,45 m) és la galeria d’accés de la qual es conserven només restes del paviment en mosaic. La composició, emmarcada per una banda blanca i una orla de dents de llop en negre, desenvolupa un reticulat simple en doble filada de tessel·les negres i blanques sobre la punta damunt un fons general de color blanc.
• 2.- L’habitació I és el vestíbul de la part urbana de la vil·la que comunica directament la galeria amb el sector de banys i a través de dues portes laterals al fons amb les cambres H i J. El seu paviment va ser arrencat i restaurat, i actualment es pot estudiar al Museu Municipal de Tossa. El mosaic (3,80 × 1,62 m) desenvolupa una composició de línies paral·leles de cercles tangents i secants que alliberen espais romboïdals incurvats omplerts per quadrats, amb un joc de juxtaposició cromàtica. L’orla dels costats llargs és resolta, en el de la dreta, amb una línia de floretes amb creu emmarcades per greques simples a les cantonades, i a l’esquerra, amb línia de rombes horitzontals i quadrats, mentre que en els extrems trobem repetida la línia de parelles de peltes adossades alternativament verticals i horitzontals (dretes i jacents). Els colors dominants són el vermell, amb tessel·les de ceràmica, i el blanc de fons. Una trena de dues cordes envolta el quadre figurat central. Un tema arquitectònic constituït per tres arcs de mig punt, més alt el central, recolzats sobre columnes de fust vermell els laterals i helicoidal els centrals, permet destacar en l’ambient central una figura humana. Els laterals s’omplen amb un tema vegetal de traçat irregular. La figura, rígidament frontal, amb el cap velat, porta una llarga túnica i un curt mantell blanc sobre el qual sembla destacar el braç dret creuat damunt el pit. Un objecte, probablement una situla, o millor, un scrinium per a guardar els volumina, es retalla sobre el fons a l’alçada de la mà esquerra. A la inscripció que es dibuixa sobre les tessel·les blanques, animades amb palets de riera imitant pedreria a la part superior dels arcs, es pot llegir sense gaires dubtes: SALVO VITALE FELIX TURISSA.

  Sota els peus de la figura humana encara hi trobem una altra inscripció referida al taller de musivaris: EX OFFICINA FELICES. De la primera en deriva una interpretació sobre la qual hi ha un acord generalitzat: “si Vitalis (Vidal) té salut, Turissa (Tossa) és feliç”. Òbviament Vitalis devia ser el nom del propietari de la vil·la que garantiria el benestar i, per tant, la felicitat del lloc i propietat, Turissa. Un aspecte que ha estat recentment discutit és la identificació de la figura humana sota arcs. Tradicionalment s’ha mantingut que era el “retrat” del mateix Vitalis, la imatge en definitiva del propietari. Alguns autors han proposat veure-hi, però, la imatge de la ciutat, de Turissa, i per tant, una figura femenina. Es fonamenten en el cap velat sobre el qual veuen una alta corona rematada en tres puntes i una arracada a l’orella dreta. Seria una imatge simbòlica de la ciutat, del lloc de Turissa. Sense descartar aquesta lectura, cal tenir present que el mosaic ha sofert una restauració i que el rostre, malmès, fa dubtar sobre el detall de la lectura proposada, i, en tot cas, la suposada arracada, si no és un plec del vel, és també visible al costat esquerre abans de la restauració. D’altra banda, la posició del braç dret encreuat sobre el pit i la posició de la mà semblen correspondre més aviat a una figura masculina, mentre que l’scrinium seria una al·lusió genèrica a la cultura del propietari, per la qual cosa ens decantem per la interpretació anterior. Un paral·lel clar per a aquesta inscripció musiva és el mosaic portuguès de Torres Novas, on es llegeix al costat del també suposat retrat dels propietaris: Viventes Cardilium et Avitam felix Turre. De la mateixa manera que Turissa derivarà en Tossa, Turre del mosaic portuguès ho farà en Torres. Sigui o no el “retrat” del propietari, l’al·lusió clara a ell en la inscripció és significativa d’un missatge de poder adreçat als que arribaven a la casa, precisament a través d’aquesta habitació que funcionava com a vestíbul.

  La segona inscripció, també clara, ens ofereix el nom del cap del taller que va realitzar el o els mosaics de la vil·la: Fèlix, que apareix en un incorrecte genitiu.

• 3.- La cambra J (3,42 × 3,20 m) conserva in situ com totes les altres, excepte la I, un paviment de mosaic molt simple de composició geomètrica en blanc i negre, emmarcada per una banda de tessel·les negres i blanques, que és un escaquer amb sobreposició de quadrats sobre la punta en negatiu.
• 4.- L’habitació H (3,55 × 4,45 m), connectada amb el vestíbul però oberta directament a la galeria oriental, mostra també un quadre figurat que, com a emblema, ocupa el centre d’una composició geomètrica emmarcada per una àmplia banda de cercles tangents i una trena de dues cordes. És un mosaic policrom resolt amb tessel·les de ceràmica vermelles, blanques i negres. La composició, molt habitual en els mosaics del romà tardà, és un quadriculat que inscriu octàgons que alhora contenen cercles emmarcats per trenes de dues cordes i enriquits per motius centrals geomètrics. El quadre figurat ocupava l’espai de quatre quadres, però ha arribat molt malmès i només se’n pot llegir l’angle superior esquerre. De forma barroera, com en el mosaic de Vitalis, es dibuixa una figura humana de cabells arrissats i ales triangulars a l’esquena, que porta a la mà dreta aixecada un objecte, flor o instrument musical. Hem proposat, enfront d’altres postulats, la seva identificació com a putto, possiblement portador d’un dels símbols de les quatre estacions, la primavera, que es completarien en els espais, ara destruïts, del quadre. El tema, a més de ser habitual en els ambients de les vil·les de l’època del romà tardà, es llegeix com a signe de bona fortuna, d’invocació a la prosperitat i riquesa de la propietat, i complementa, en aquest sentit, el missatge que podem llegir al paviment del vestíbul ja comentat.
• 5.- La cambra G (3,50 × 3,45 m), comunicada exclusivament amb les contigües (H i F) desenvolupa una altra senzilla composició geomètrica resolta en blanc i negre, emmarcada amb una línia d’ondes, amb reticulat enriquit amb simples quadrats centrals negres.

La cronologia tardana, de sempre proposada, de les estructures conservades de la vil·la, es confirma arran de les anàlisis dels materials arqueològics, de les inscripcions, i de la factura i iconografia dels mosaics, i ens permeten una aproximació cap a final del segle IV o l’inici del segle V.

Bibliografia

Sobre la vil·la

• Girbal, 1884, pàg. 10; Pella i Forgas, 1889, pàg. 213; Melé, 1922, pàg. II; Castillo. 1934. 78. pàgs. 138-159 i 1939, I, pàgs. 186-267; Batista, López, Zucchitello, 1980; López, Zucchitello, Fierro. 1985. 44. pàgs. 38-43; López, 1989, pàgs. 238-240; 1992, pàgs. 72-95 i 1993. pàgs. 212-213; Rodà. 1994b, pàgs. 35-42; López, 1995, 8. pàgs. 286-292.

Sobre els mosaics

• Fabre, Mayer. Rodà. 1991. vol. III. núm. 11; Guàrdia. 1992. pàgs. 59-65: Rodà, 1994b, pàgs. 35-42.