Poblat del Bovalar (Seròs)

Planta d’aquest important assentament, amb indicació dels indrets on es van localitzar sepultures, sitges, monedes i objectes de bronze.

P. de Palol

Aquest poblat és situat a Seròs (Segrià), a 23 km de Lleida, sobre el marge dret del Segre, a 120 m sobre el nivell del riu, poc abans que hi desemboqui el Cinca. És un poblat de temps visigòtics tardans, dels segles VII i VIII, construït al costat d’un temple de planta basilical, de 26 per 12 m, envoltat d’una necròpoli. El que es conserva del conjunt fa 60 m N-S per 40 m E-W. L’indret del Bovalar fou cap de pont durant la Guerra Civil Espanyola i per això s’hi traçà una xarxa de trinxeres que destruïren la zona de la capçalera del temple i un sector del SW del poblat. La resta de l’espai ha estat tallat en tres costats per a un nivell inferior a fi de conrear-hi arbres fruiters. Malgrat aquesta reducció és probable que la superfície actual del jaciment sigui pràcticament l’original.

El seu interès històric s’explica pel fet d’ésser un jaciment segellat, tancat, ja que va desaparèixer per un incendi total que enderrocà el temple i els habitatges amb tot l’utillatge conservat al seu lloc d’utilització. Les parets, dempeus, són calcinades i tot està cobert per un nivell de cendres, sense cap senyal de recuperació de material per part dels seus habitants, que no hi van morir, ja que no s’ha trobat cap resta humana víctima de l’incendi.

El conjunt té dues parts clarament diferenciades, de cronologia inicial diferent, però que conviuen fins al moment final de l’incendi. Per una part cal assenyalar l’existència del temple i per altra, la del poblat. El temple correspon a un tipus normal de l’arquitectura religiosa de temps romans paleocristians. Està situat sobre el riu al costat nord del conjunt. De fàbrica rectangular, és de planta basilical, de 3 naus amb capçalera de fons recte i espai tripartit. Al fons hi havia l’àmbit baptismal, amb una piscina coberta per un bellíssim cimbori. Al voltant s’estén una necròpoli, que també envairà l’espai interior del temple.

El temple i la seva necròpoli s’han pogut estudiar i establir-ne les fases d’evolució, amb una cronologia inicial que no creiem anterior a la segona meitat del segle V. En el moment final del seu ús i del conjunt del poblat (segle VIII) se servien de mobiliari de culte de temps més moderns (segles VI i VII), que es va trobar en els llocs litúrgics corresponents del temple durant l’excavació, especialment un encenser i un gerret eucarístic (Palol, 1989a, pàg. 44), peces força excepcionals de procedència egípcia (copta) o italiana i ben datades, molt al final del segle VI o, millor, ja al segle VII (Palol, 1990, pàgs. 143-151).

El poblat correspon a un sol moment o bé només se n’ha conservat la darrera fase, ja que no hi ha nivells arqueològics que justifiquin fases anteriors. Presenta moltíssim interès pel fet de conviure i ser al costat d’un temple probablement preexistent, si no és que el poblat excavat al seu costat en substituís un altre d’anterior, fet que no es justifica de cap manera per l’estratigrafia.

La zona habitada està formada per una sèrie de cases generalment de tres cambres. A la cambra principal hi ha el foc o focs de la llar, on s’han trobat encara les olles grises de la cuina sobre el foc. Acostuma a haver-hi una sitja a la mateixa cambra i, al peu de la paret, tot cobert pel nivell de cendra, les eines del camp i els objectes d’ús personal, sivelles de cinturó i monedes.

Cambra d’una casa de l’àmbit VII.1 de la zona sud-est de l’excavació.

P. de Palol

Han aparegut fins a 10 exemplars de sivelles de bronze del tipus visigòtic liriforme, amb altres peces de bronze, com un arnès de cavall i monedes d’ús i circulació normal en el moment de la crema, generalment en el mateix lloc de les sivelles de cinturó o moll a prop. És important el fet que el numerari —tremisos visigòtics— correspon a un moment concret de la família d’Egica. Són de temps d’Ègica, Vítiza i Àkhila, monarca de la part oriental del regne visigòtic escindit de Toledo al final del regne de Roderic (Palol, 1989a; Coll i Alentorn, 1971; Barceló, 1978, pàg. 59). Les monedes d’Àkhila foren encunyades a les seques de Tarragona (1 exemplar) i Saragossa (2 exemplars); són els primers coneguts. La troballa d’aquestes monedes és molt significativa des d’un punt de vista econòmic i dinàstic. Econòmicament perquè és un dels casos rars de moneda en circulació. Dinàsticament, pel significat històric de l’excisió del regne de Roderic de Toledo amb la presència d’un monarca, Àkhila —que encunya moneda—, com ens diu el text del Laterculus regum visigothorum (BN, París, ms. 4667) en un àmbit geogràfic que arriba fins a l’Ebre mitjà (la troballa per primera vegada de monedes de la seca de Saragossa) i inclou tota la Septimània.

L’economia general del poblat fou rica, com ho demostra l’existència abundant de llavors de gramínies —ordi, blat, mill— entre altres productes de camp i d’horta, com els fruiters —el préssec— i altres de ben estudiats.

Premsa de vi localitzada durant les excavacions.

P. de Palol

La feina del camp i del poblat s’organitzava de dues maneres diferents i complementàries. D’una banda, hi havia l’economia estrictament familiar, com ho prova l’existència de les eines per al conreu dels camps i dels horts, instruments de filar i teixir, cardadors de llana —senyal d’una base de ramaderia de llana—. D’altra banda, hi havia un únic trull (torculus) per a tot el poblat i només dos cellers per a botes de vi, probablement comunitaris. El vi i l’oli s’elaboraven al poblat en un sol trull en què es van trobar grans de raïm. És interessant que els dos cellers excavats estiguin formats per una sèrie de suports de pedra posats l’un al costat de l’altre en dues habitacions allargades per aguantar les botes, de les quals conservem anelles de ferro. Fa estrany, però, l’absència quasi total d’àmfores, la qual cosa fa pensar en un consum local.

L’anàlisi carpològica ens assegura que, tot i la seva reduïda dimensió, el poblat del Bovalar gaudí d’una economia prou rica i estable, fet que, en certa manera, posa en discussió el catastrofisme corrent en les fonts històriques del final del regne visigòtic. Si bé el cas del Bovalar potser no justifica que el benestar d’aquesta regió de la Tarraconense fos extensible a tot el regne. No cal oblidar que Bovalar té el riu molt a prop. Però és evident que hi havia una sana economia ja que els seus pobladors disposaven de moneda i havien pogut comprar probablement a mercaders orientals peces litúrgiques com l’encenser i el gerret eucarístic.

És important la continuïtat entre la població de temps visigòtics i els antecedents romans i cristians, entre la cultura i les formes de vida de l’època visigòtica i els forts precedents romans.

Cal assenyalar que la cronologia final del conjunt ve condicionada per les dates finals (711 i 713) del regnat d’Àkhila, segons els textos citats. Dates que s’han d’allargar set anys, com a mínim, si es té en compte el govern d’Ardó, l’altre monarca citat pel Laterculus, que no va encunyar moneda, segurament un hispanoromà del qual no hi ha cap altra notícia.

La descoberta i primeres excavacions del poblat es deuen a R. Pita Mercé, de Lleida. Les segones excavacions van ser dirigides pel mateix Pita Mercé amb col·laboració de L. Díaz Coronel i J. Serrate des del 1943 fins al 1967. L’Institut d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona reprengué els treballs l’any 1976, els quals s’allargaren fins el 1987.

Bibliografia

  • Pita, 1958, XXII, pàg. 36; Coll i Alentorn, 1971, XXXIV, pàgs. 281-307; Pita-Palol, 1972, pàgs. 383-401; Pita, 1973, pàgs. 49 i 115; Schlunk-Hauschild, 1978, pàg. 163 i ss; Barceló, 1978, XLIX, pàgs. 59-71; Duval, 1979, XXV, pàg. 278; Palol, 1982a; Tuset, 1982, pàgs. 153-154; Palol, 1986, vol. III, pàgs. 513-525; 1989a; 1989b, 1, pàgs. 35-59 i 1990, pàgs. 137-152.