Planta del conjunt, amb la restitució del perímetre murat I de les torres.
Servei de Recerca Històrica del Govern d’Andorra
Aquesta fortificació del romà tardà s’aixecà entre la segona meitat del segle IV i el principi del segle V en un petit contrafort —1 225 m— de la serra d’Enclar (actual parròquia d’Andorra la Vella), des d’on es domina tota la gran amplada de la vall central d’Andorra. Sobre les restes ja abandonades d’una explotació vitivinícola —integrada dins el fundus d’una vil·la situada a la plana de l’Urgellet— s’han documentat els vestigis de dues torres, un conjunt de ceràmica de vaixella de taula DS.P, àmfores del romà tardà i algunes peces de bronze d’uniformes o d’armament. S’ha d’entendre aquesta infraestructura militar com un testimoni indirecte de tot un llarg procés de romanització del territori pirinenc. Cal tenir en compte que la vall d’Andorra degué restar estretament integrada dins la xarxa viària romana com un dels principals llocs de pas secundaris entre els vessants nord i sud dels Pirineus. La presència d’estructures d’explotació agrícola relacionades amb un fundus, de cultura material de final de la República i de l’Alt Imperi a la vall i de tabernulae a la zona d’Anserall serien els vestigis de tota aquesta realitat. De manera directa, aquesta fortificació devia estar integrada dins el nou sistema defensiu que transformà els Pirineus en una barrera contra “el perill de les invasions germàniques i que algunes fonts mencionen com a claustra Pyrenaei. Una línia que, a la zona oriental, estaria formada, entre d’altres, pel castellum de Sordonia, el de Caucoliberi, el de Vultuaria, els dos de les Clausuras i el de Lybiae.
Al Roc d’Enclar, a partir dels pocs vestigis arqueològics, no descartem que la infraestructura militar del romà tardà aprofités les restes d’una antiga torre —T3— adossada a les instal·lacions per a l’elaboració del vi. Una petita estructura amb la funció de vigilància del pas i de les comunitats de la vall que, com a conseqüència d’aquesta nova fase constructiva del romà tardà, degué quedar associada a una muralla perimetral amb altres torres de flanc de planta quadrangular —T2 i T4—. De moment, les restes exhumades es localitzen a la meitat sud del contrafort, un espai d’uns 5 614 m2 delimitat per unes estructures més defensives que ofensives.
Tot i presentar la mateixa tècnica constructiva, l’aparell de la hipotètica torre T3 està lligat amb un tipus de morter amb un contingut mitjà en calç del 43, 7% davant del 35, 7% del morter de les torres T2 i T4. La situació de la primera devia permetre un control visual complet sobre tota la gran vall central i el camí principal d’accés pel vessant est; mentre que les altres dues situades a la part més vulnerable del roc devien controlar l’accés final pel vessant oest. Possiblement alguns trams dels vestigis conservats de la muralla perimetral feudal, una estructura de pedra seca, podrien datar-se d’aquest moment; encara que no descartem un recinte delimitat amb una simple palissada de fusta.
La presència d’un significatiu volum de cultura material de caràcter domèstic (ceràmica, àmfores, vidres, bronzes i monedes) amb una cronologia entre els segles IV i VI planteja l’existència d’una unitat de poblament estable a l’interior del recinte. Aquest nucli en alçada, sorgit com una conseqüència de la infraestructura militar i d’una situació d’inestabilitat, degué experimentar durant el segle VI un procés d’abandonament. La construcció sobre l’esmentada zona d’hàbitat de l’església de Sant Vicenç d’Enclar, al final del segle VII i principi del segle VIII. generà una nova etapa d’ocupació que no devia perdurar més enllà del segle IX i que arrasà les precàries estructures de l’espai de residència romà tardà.
Bibliografia
- Diversos Autors, 1997, pàssim.