Olla bitroncocònica de ceràmica reduïda trobada en el rebliment d’una sitja (UE114) al jaciment de l’Aiguacuit.
ECSA - J. Roig
El jaciment de l’Aiguacuit es troba situat al S del nucli urbà de Terrassa, al Vallès Occidental. Va ser objecte d’intervencions arqueològiques d’urgència entre el 1988 i el 1989 sota la direcció d’E. Sánchez; i entre el 1989 i el 1990 amb direcció d’E. Barrasetas, A. Martín i J.M. Palet. Els materials són dipositats als magatzems del Museu de Terrassa-Castell Cartoixa de Vallparadís, i alguns d’aquests exposats a la seva sala d’arqueologia.
L’Aiguacuit és una vil·la romana amb una llarga seqüència cronològica d’ocupació; des del segle I de la nostra era fins als segles X i XI. D’aquest jaciment, ens interessen els contextos de les fases tardanes, definides inicialment com a ocupacions medievals. Així doncs, a partir de l’estudi dels materials i les seqüències estratigràfica i estructural d’aquestes fases, ha estat possible identificar dos moments cronològics diferenciats i proposar una altra evolució del jaciment per a les seves últimes fases, que hem subdividit. seguint la seriació de fases del jaciment, en la fase V (segles VI i VII) i la fase VI (altmedieval, entre els segles IX i XI).
D’aquesta manera, enquadrables dins l’antiguitat tardana (fase V), s’han identificat dues estructures d’abocador, un conjunt de sitges amb els seus estrats de rebliment i amortització, vestigis d’habitació amb una cabana semisubterrània i una gran estructura subterrània a manera de magatzem, com també retalls diversos.
Els dos abocadors documentats (UE45 i 1064, la primera estructura només va ser excavada parcialment) es caracteritzen per l’homogeneïtat i similitud de les ceràmiques, representades, gairebé de forma exclusiva, per les produccions reduïdes, les quals constitueixen el 75% del material ceràmic recuperat en ambdós. Aquestes ceràmiques són representades majoritàriament per les olles, de fons còncau o pla i cos globular, amb una extensa diversitat formal en el treball de les vores, d’entre les quals destaquen les de llavi motllurat amb solc intern i les de llavi triangular engruixit. Segueixen en importància les cassoles, de parets corbades, fons còncau i vora de llavi engruixit.
Corresponent a la fase V, atribuïble a l’antiguitat tardana, es documenta una agrupació de catorze sitges, juntament amb alguns forats de pal i retalls en el terreny, que ocupen l’espai nord-oest de la vil·la. En aquest mateix període, les edificacions de la vil·la ja es troben amortitzades.
Els estrats de rebliment d’aquestes sitges ofereixen uns contextos ceràmics unitaris, caracteritzats pel predomini de les ceràmiques reduïdes o neutres (78% del total), amb la presència, sempre minoritària, de materials residuals d’època romana (22%), molt fragmentats i rodats, fet del tot lògic si tenim en compte la proximitat de la vil·la romana.
D’entre els contextos analitzats destaca, per la seva rellevància, l’estrat de rebliment d’una de la sitges (UE104), amb 321 fragments, dels quals 261 (81% del material aparegut) corresponen a ceràmiques reduïdes. Aquest material és format per un conjunt d’olles de cuita reductora irregular, amb superfícies aspres i poc cuidades, obrades a torn lent-torneta, i de pasta de tonalitats grises-negres i marronoses-ataronjades, amb abundància de quars al desgreixant. Moltes d’aquestes olles conservaven restes de sutge adherit. El nombre estimat és de quinze olles, algunes de senceres. Dins d’aquest grup, s’hi identifiquen diverses variants morfològiques: sis olles de fons còncau, cos bitroncocònic o globular i vora exvasada de llavi arrodonit, amb una alçada d’entre 18 i 20 cm, tres de les quals presenten unes dimensions més reduïdes, entre 15 i 17 cm d’alçada; cinc de cos globular i vora bisellada i una darrera variant de vora ametllada amb solc intern.
Procedent del mateix context, es conserva, a més, una vora i coll d’ampolla, de cuita neutra irregular, amb pasta de tonalitats marronoses-ataronjades i amb la superfície externa pintada amb motius lineals negres. Unes altres formes ceràmiques són un fragment de gerra o olla amb nansa i una vora de llavi bisellat amb la superfície exterior brunyida.
Denes de collaret de pasta de vidre i ambre, localitzades al jaciment de l'Aiguacuit.
ECSA - J. Roig
Associat a aquests materials ceràmics es van recuperar alguns elements singulars, que permeten datar el context dins el segle VII. Es tracta, en concret, de dues denes de collaret: una bitroncocònica d’ambre ataronjat i una altra de pasta vítria ovulada de les anomenades lotus-melon breads. Aquests tipus de denes són elements d’abillament comuns dins el món germànic i visigòtic, amb paral·lels propers a les necròpolis del centre de la Península, com és el cas del Camino de los Afligidos o Carpió de Tajo (Torrijos, Toledo); dins l’àmbit de Catalunya coneixem exemples ben propers, com el de la necròpoli de la Païssa (Bages) i la necròpoli de les Goges (Sant Julià de Ramis, Gironès). Va aparèixer també una petita anella de bronze de forma octogonal.
Destaca, però, per la seva singularitat, un esperó de bronze de forma el·lipsoïdal allargada, en forma d’arc de braços allargats paral·lels i secció semicircular. Les seves mides són 10 cm de llarg, 8 cm d’amplada màxima i entre 0,2 i 0,8 cm de gruix. Presenta les superfícies exteriors dels braços decorades al burí, amb un motiu repetit consistent en rombes puntejats; la puntera està lleugerament escapçada i és de ferro; en cadascun dels extrems dels braços presenta dues xarneres doblegades articulades amb una anella circular que devien fixar les tires de cuir. Juntament amb aquest esperó es recuperà una petita sivella de calçat, de 3 cm de llarg, també de bronze, la qual devia subjectar l’esperó a la bota del genet, probablement mitjançant cintes de cuir. Aquest tipus de peça, desconegut en l’àmbit visigòtic peninsular, és àmpliament representat dins el món merovingi i longobard, on apareix associat a elements aristocràtics —necròpoli de Mazzerny i de Bourogne, amb paral·lels similars a França i Itàlia, datats dins el segle VII—. Els paral·lels més directes que es poden establir, per la seva tipologia, dimensions i característiques, són els que ofereixen algunes necròpolis longobardes (Firmano, San Salvatore di Maiono, Ipplis). Cal destacar que el sistema de subjecció de l’esperó de l’Aiguacuit, mitjançant quatre xarneres articulades, difereix de tots els exemplars coneguts.
D’altra banda, es localitzà una gran estructura subterrània, formada per dos cossos separats amb unes escales d’accés excavades a l’argila, i que s’interpreta com un possible magatzem. Els materials procedents dels seus estrats d’amortització permeten situar aquesta estructura dins l’antiguitat tardana, vers el segle VI, a grans trets. Es tracta, majoritàriament, de runa, pedres, material constructiu, restes arqueofaunístiques i ceràmica reduïda de cuina. Així mateix, associat a aquest conjunt ceràmic, va aparèixer gran part d’una àmfora Keay LIVB i dos fragments informes de terra sigil·lada africana D amb palmetes estampillades, a més d’abundant material de ferro d’ús agrícola, amb un pic destral sencer. Destaca, però, el material d’abillament; d’una banda, una sivella de cinturó de bronze arronyonada, de passador rectangular i la superfície vista amb decoració incisa, a manera d’un cordejat. I d’altra banda, tres denes de collaret, una de pasta de vidre verda. una altra de bitroncocònica allargada d’atzabeja (ambre negre) amb incrustacions de pasta blanca, i una tercera de circular de pasta d’ambre groga-ataronjada. En conjunt, tots aquests materials poden situar-se cronològicament, a grans trets, vers el segle VI.
Així doncs, l’excavació i l’estudi del jaciment de l’Aiguacuit ha proporcionat gran quantitat d’estructures atribuïbles a l’antiguitat tardana, que permeten documentar la transformació d’una vil·la romana en un assentament d’època visigòtica, que evolucionarà fins ben entrat el període carolingi o comtal. D’aquesta manera, s’identifica arqueològicament un cas excepcional de pas d’una explotació agrícola romana clàssica a un nucli agrari d’època visigòtica i altmedieval: la vil·la romana, com a estructura arquitectònica, va ser amortitzada a mitjan segle VI, si bé el solar de la vil·la continuà essent objecte d’ocupació humana. L’esperó estudiat podria ser un indici de la presència d’individus de rang elevat (cavallers o milites) durant el segle VII.
Bibliografia
- Scheurer-Lablotier, 1914; Brozzi, 1961. 8, pàgs. 157-165; 1969, XLIX, pàgs. 114-120 i 1971, XLII, pàgs. 71-100; Young, 1984; Arcamone, 1987-88, 19, pàgs. 115-134; Menéndez-Rascón, 1989, 1; Sánchez, 1989; Barrasetas, Martín, Palet, 1990; Moro, 1991 d, vol. XVIII. pàg. 273; Ripoll, 1993-94, VII-VIII, pàgs. 187-250; Barrasetas, Martín, Palet, 1994; Coll, Roig, Molina, 1997, 2, pàgs. 37-57.