Situació
Fortalesa medieval assentada sobre un penyal, amb els murs un xic irregulars per tal de resseguir el contorn de la roca.
J. Tous
El poble de Gavarra, situat en un contrafort de la serra d’Aubenç, a 1 123 m d’altitud, pertany des del 1969 al municipi de Coll de Nargó.
Mapa: 34-23(291). Situació: 31TCG510633.
Per a arribar-hi, se surt de Coll de Nargó per la carretera d’Isona. A 17 km, a l’esquerra, es troba una pista que porta a Gavarra a uns 10 km aproximadament. Les restes del castell són situades en un turó al voltant del qual es bastí el poble. (MTV-VRM)
Història
Les primeres notícies del castell de Gavarra daten del segle XI. La referència més antiga del castell és del 1046. En un primer moment el terme de Gavarra fou una possessió d’Arnau Mir de Tost.
El 1071 el mateix Arnau Mir de Tost, que el tenia en feu del comte d’Urgell, el llegà al seu nét Guerau Ponç, futur vescomte d’Àger.
Entre els nombrosos documents que hi ha a l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell es pot trobar una escriptura de donació de l’any 1088 on Gombau Bernat dóna a Santa Maria de la Seu l’alou que té al castell de Gavarra. El retindrà en vida i donarà tasca cada any a la canònica de tot el que s’hi culli.
L’any 1094 o 1095 Guerau Ponç de Cabrera i la seva muller Estefania signaren una convinença amb Gombau Bernat sobre la tinença feudal del castell de Gavarra. El mateix any 1095 els esmentats esposos donaren el castell de Gavarra a Santa Maria de la Seu. La vinculació amb el capítol d’Urgell continuà fins al segle XIX.
El 1358, Gavarra, amb 6 focs, era del capítol de la Seu, i en el fogatjament de 1365-70, amb 7 focs, resta inserit dins de la vegueria de Cervera.
En el Spill… del 1519, Gavarra era límit del terme de Coll de Nargó, indret del quarter d’Organyà dins les possessions dels Castellbò. (MTV-VRM)
Castell
L’edifici té una planta irregular ja que segueix la forma de la roca sobre la qual és assentat. Els murs est i oest fan, per l’interior, 5,30 m aproximadament, mentre que els de migjorn i tramuntana fan 4,20 m i 5,70 m respectivament. Cal assenyalar que en el mur oest, a 2,30 m de la paret nord, hi ha un entrant d’1 m aproximadament.
L’alçada total és d’uns 8 m, excepte el mur nord on la paret solament té uns 5 m, ja que s’ha aprofitat com a mur la roca, sistema constructiu molt emprat a l’edat mitjana.
La coberta —actualment esfondrada— era de ben segur d’un sol vessant.
Els murs a la part baixa tenen un gruix d’1 m d’amplada i a la part alta són lleugerament més prims. Són formats per carreus petits (15 × 20 cm), més o menys ben tallats, escairats, ben arrenglerats i bastant regulars; les pedres dels angles són semblants a les de la resta de la construcció.
Pel que fa a la distribució de l’espai interior, segurament constava d’un soterrani, a peu pla del carrer actual, i de dues plantes amb terra de fusta. L’alçada, per dins del nivell inferior, és de 2,5 m fins al primer sostre. La primera planta té uns 2 m.
A part de les diverses plantes, no podem endevinar si hi havia compartiments, ja que l’edifici està en mal estat de conservació.
És una construcció sense gairebé cap obertura. Té dues portes d’accés; una a ponent amb una amplada d’1 m i una altra al sud d’1,20 m. A la façana nord s’obren cinc espitlleres, tres al primer pis i dues al segon. Finalment a la part oest s’observa una espitllera.
Aquest edifici, per les seves característiques, sembla que fou construït al segle XI o a l’inici del segle XII. El fet que tingui tres trespols sota teulada —símbol clar de riquesa, oposat a les petites cases amb una sola coberta dels pagesos— fa pensar en una casa forta bastida per un cavaller, batlle o veguer que dominava el petit nucli de cases que l’envoltaven i les masies properes.
Al costat d’aquesta construcció principal que acabem de descriure és possible que hi hagués una torre rodona de la qual no queda res més que el basament. (MTV-VRM)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 245-1 246; Tragó, 1982, pàg. 39; Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 050, pàg. 170; Baraut, 1986-87, vol. VIII, doc. 1 123, pàgs. 50-51 i doc. 1 134, pàgs. 58-59.