Hildesind (947-991)
Fill de Tassi, un magnat de l’Empordà, gràcies al qual el monestir començà el camí de la seva esplendorosa grandesa. No se sap el moment exacte en què fou nomenat primer abat del monestir, que era regit abans per un prior. És probable, però, que Hildesind fos nomenat abat vers l’any 944, data d’un precepte reial que sancionava la independència del monestir de Sant Pere de Rodes. En bona lògica aquesta independència comportava l’elecció d’abat propi. El primer document que coneixem en el qual apareix per primera vegada Hildesind com a abat és de l’abril de l’any 947; es tracta d’una donació feta pel bisbe Guisad d’Urgell al monestir de Sant Pere de Rodes i al seu abat de la parròquia de Sant Pere d’Oceja amb tots els delmes i primícies. Un any després, en un precepte reial expedit a favor de l’abat Hildesind i datat a Reims el 29 de setembre de l’any 948, figura que l’abat del monestir de Banyoles, Acfred, i Tassi es presentaren al rei Lluís el d’Ultramar per tal de comunicar-li la concòrdia a la qual havien arribat amb el consentiment dels comtes Sunyer, Gausfred, Borrell i Guifré, í demanar-li’n l’aprovació. En virtut d’aquesta concòrdia, Tassi i el seu fill Hildesind, “constituít abat de Sant Pere de Rodes”, havien fet donació de béns propis al monestir de Banyoles i Acfred renunciava als drets que el seu monestir tenia sobre el de Sant Pere de Rodes. El rei donà la seva aprovació, es féu una llista de béns del monestir empordanès i concedí la lliure elecció de l’abat del monestir, el qual havia de regir-se per la regla de sant Benet. De fet, aquest document era una confirmació del precepte reial de l’any 944. Com que a la meitat del segle X el poder reial es trobava força afeblit, tant els prelats com els nobles intentaven cercar prop del papa la confirmació dels seus béns. Amb aquesta finalitat al desembre de l’any 951 un conjunt de nobles catalans, encapçalats pel comte Sunifred d’Urgell, a més de diversos prelats, anaren a Roma. Sembla segur que Tassi, que anava amb aquesta comitiva, obtingué del papa una butlla, en la qual era declarada l’exempció del monestir de Sant Pere de Rodes, que era posat sota la protecció i l’obediència directa de la Santa Seu. L’any 953 l’abat Hildesind viatjà a la cort del rei Lluís el d’Ultramar per tal d’obtenir-ne un precepte que fou datat a Laon el 8 de setembre, en el qual eren confirmats la possessió i els drets de pesca de l’estany de Castelló, amb la propietat de tres illes anomenades Uduagro, Foniliaria i Savarto, i s’assenyalaven els drets d’aquest domini. Probablement, el 26 de gener del 955 morí Tassi, cappare del monestir. L’any 961 el comte de Roergue Ramon II en el seu testament llegà un alou que posseïen al Rosselló a parts iguals Sant Feliu de Girona, Sant Pere de Rodes i Santa Eulàlia d’Elna. Com que un personatge de nom Adalbert i els seus seguidors havien usurpat al monestir els drets de pesca de l’estany de Castelló amb les tres illes que Sant Pere de Rodes tenia per donació feta l’any 945 i confirmada l’any 953 per un precepte de Lluís el d’Ultramar, l’any 968 es reuní al monestir una assemblea en la qual participaren el comte Gausfred d’Empúries-Rosselló, el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, el bisbe de Girona, Arnulf, el vescomte de Rosselló, Aurucó, el vescomte d’Empúries, Adalbert, a més d’altres personatges eclesiàstics i magnats; aquesta assemblea donà la raó a Hildesind i al seu cenobi. El comte Gausfred, que ja havia fet diverses donacions al monestir i havia lluitat per defensar-ne els drets, juntament amb el seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, per mitjà d’una carta de dotació signada el mes de gener de l’any 974, creà i consolidà el domini de l’abadia de Sant Pere de Rodes sobre un amplíssim territori situat als voltants de la casa, el qual s’estenia per la serra de Rodes i per les seves muntanyes i valls, i pel litoral marítim, precisant-ne els límits; a més, eren donades al monestir importants aportacions de terres, esglésies i propietats diverses. Obtingudes aquestes possessions, l’abat Hildesind intentà d’obtenir del rei i del papa la confirmació corresponent. Per això anà a Roma i obtingué del papa Benet VI una butlla d’immunitat i confirmació dels dominis i privilegis del monestir, datada l’abril del mateix any 974, en la qual figuren amb tot detall les possessions del monestir, un impressionant patrimoni, indicador viu de l’enorme poder i les riqueses que el monestir tenia aquell moment. Pocs anys més tard l’abat Hildesind procurà obtenir la confirmació del rei i del papa. Possiblement per tal de garantir i refermar la propietat de les possessions marítimes que tenia el monestir, el domini i els drets dels quals antigament eren atribuïts al rei, malgrat l’afebliment del poder franc a Catalunya, l’any 982, aprofitant l’avinentesa que el rei Lotari, fill i successor de Lluís el d’Ultramar era a l’Auvèrnia, Hildesind i l’abat de Ripoll, Sunifred, l’anaren a trobar personalment. El rei concedí a cada monestir un precepte. Al de Sant Pere de Rodes apareixen confirmades gairebé les mateixes propietats que eren consignades en la butlla del papa Benet VI. L’interès d’Hildesind per consolidar el patrimoni del seu cenobi el portà a obtenir del papa Joan XV una butlla, datada el febrer de l’any 930, la qual és gairebé una còpia de la de Benet VI. La lectura dels documents esmentats il·lustra sobre el notable poder que en molt pocs anys havia assolit el monestir, poder que cal atribuir a l’acció de tres personatges fonamentals: Tassi, autor de la represa del monestir, el comte d’Empúries-Rosselló Gausfred, gran impulsor i benefactor, i Hildesind, que no estalvià cap esforç per obtenir noves possessions i la confirmació, per part del rei i del papa, de l’extens patrimoni monàstic. L’any 979 Hildesind, formant part d’una expedició en la qual hi havia Miró, comte de Besalú i bisbe de Girona, els comtes de Carcassona Roger i la seva muller, i l’abat de Sant Hilari de Carcassona, acudí a Roma, on obtingué del papa Benet VII una butlla en la qual novament eren confirmades les possessions del monestir i s’hi consignava de nou que aquest es trobava sota l’obediència de la Santa Seu. En aquesta butlla el papa establia que els qui no poguessin acudir en pelegrinatge a Sant Pere de Roma, igualment podien obtenir les seves indulgències si acudien a Sant Pere de Rodes, la qual cosa és un bon indici del poder temporal que tenia el monestir, al qual calia afegir un fort predicament espiritual, basat en el fet d’ésser un cenobi amb un origen molt antic i haver-se convertit durant l’època en un gran centre de culte. La seva reputació era engrandida fortament gràcies a la concessió dels jubileus esmentats. En la butlla del papa Benet VI, de l’any 979, Hildesind figura ja com a bisbe d’Elna:“benedictus episcopus servus servorum dei Hildesindo episcopo et Omnibus Monachis Monasterio Sancti Petri Rodensis Degentibus Salutem et Pacem et Apostolicam Benedictionem”. Succeí el bisbe Sunyer, fill del comte Gausfred, que havia mort l’any anterior, com a una prova més de la bona relació que sempre hi havia hagut entre la família comtal d’Empúries-Rosselló i els protectors de Sant Pere de Rodes, Tassi i el seu fill Hildesind. L’any 987 en un judici celebrat a Girona, que fou presidit pel comte de Barcelona Borrell II, l’abat-bisbe Hildesind obtingué una sentència favorable enfront dels dos fills de Giriberga, els quals foren desposseïts de l’alou d’Oliverars, situat al comtat de Girona, que pertanyia al monestir. Malgrat ésser bisbe d’Elna, Hildesind continuà com a abat de Sant Pere de Rodes fins a la seva mort. L’any 990, en una butlla del papa Joan XV trobem:“Hildesindo Religioso episcopo atque abbati Venerabilis Monasterii Sancti Petri Apostoli Fundato in Comitatu Petralatensi in Monte Qui Dicitur Rodas Subtus Castrum Verdaria”. Hom suposa que l’any 991 fou el de la mort d’Hildesind, ja que és d’aquest any el darrer document que en parla. Possiblement fou enterrat al claustre del monestir de Sant Pere de Rodes. El 29 d’agost de 1213 les seves despulles foren traslladades a l’interior de l’església, al costat de la reixa de l’altar de la Mare de Déu del Remei i de Sant Andreu, és a dir, probablement a l’absidiola de migjorn, i foren tapades amb una làpida de marbre amb una inscripció que era molt gastada al segle XVII i que Jeroni Pujades encara pogué veure.
Joan (990-992)
Fou nomenat abat coadjutor d’Hildesind, quan aquest ja tenia una edat força avançada. Figura com a tal en un document de l’any 990, relatiu a l’establiment d’unes vinyes que Hildesind féu al prevere Mascaró. El document, que signa Hildesind, és signat també per “Johannes Gratia dei Abba in Vice Dommi”. En bona lògica Joan fou el successor d’Hildesind quan morí, per tal com la seva condició d’abat coadjutor tenia efectes successoris. De tota manera no tenim notícia que aquesta successió fos efectiva. Tanmateix, el seu govern devia ésser molt curt, ja que molt aviat ja hi ha notícia de l’existència d’un nou abat.
Pere Agotarxi (992-?)
Tenim coneixement de l’existència d’aquest abat per la contestació de la carta encíclica en què la comunitat de Santa Maria de Ripoll anunciava la mort del seu abat Sunifred (979-1008). Allí els monjos de Sant Pere de Rodes demanaven pregàries per dos abats difunts del seu monestir:“Pro Summo Sacerdote Hildesindo et pro Petronem Agotarxius Abba”. És molt curiós de constatar com no parlen de l’abat Joan. Possiblement durant l’abadiat de Pere Agotarxi tingué lloc el testament, al setembre de l’any 992, del comte Borrell II de Barcelona-Girona-Osona i d’Urgell, en el qual deixà al monestir de Sant Pere de Rodes cent vaques per contribuir a les obres que es feien al monestir: “Et Ad Coenobio Sancti Petri in Rodas Vaccas Centum ad Ipsa Opera”.
Pere (1008-1030)
Ja era abat quan es produí la resposta a la carta encíclica de la comunitat de Ripoll. El dia 3 de les nones de setembre de 1008 els comtes Guislabert I de Rosselló i Hug I d’Empúries, fills i successors de Gausfred, feren una important donació al monestir: un alou del terme de Castelló, al comtat de Peralada, format per dos camps i drets a l’estany de Bellcaire, al comtat d’Empúries, i la dècima part dels drets de pesca (de peixos i anguiles) de tot l’estany de Bellcaire. L’any 1010 el comte Ermengol I d’Urgell en el seu testament llegà al monestir vuit unces d’or, quantitat superior a la que deixà a la majoria dels altres monestirs. L’any 1013 l’abat Pere establí als comtes d’Empúries Hug i Guisla un alou a la vall d’Agullana, i l’any 1014 els comtes Hug i Guisla confirmaren a l’abat Pere el territori que el comte Gausfred havia donat al monestir, el qual incloïa l’església de Sant Baldiri de Tavellera i el molí de Balascó. L’abat de Sant Pere de Rodes també figura entre els assistents a l’acte de constitució de la canònica de la seu de Girona de l’any 1019. La comtessa Guisla de Cerdanya, muller de Guifré II, en el seu testament datat el mes d’abril de 1020 llegà al monestir de Sant Pere de Rodes una unça d’or. L’abat Pere hagué de fer front als problemes ocasionats pel comte Hug I d’Empúries, fill de Gausfred, el qual havia usurpat el castell de Verdera i altres béns que el seu pare havia cedit al monestir, fet que estigué a punt d’ocasionar-li l’excomunió. El fort poder que havia obtingut el monestir, combinat amb la manca del fort suport que havien donat al patrimoni del cenobi tant l’abat Hildesind com el comte Gausfred, féu obrir els ulls a molts magnats i senyors feudals, els quals intentaren d’aconseguir propietats del monestir, ara desemparades. Això obligà l’abat Pere, l’any 1021, a enviar uns monjos de Sant Pere de Rodes a Roma per tal d’explicar la situació al papa, del qual obtingueren una carta comminatòria contra el comte d’Empúries. Aquesta carta, però, no degué aconseguir l’objectiu pretès: així ho sembla indicar el fet que l’any 1022 tingués lloc una nova consagració de l’església, que, més que res, havia de constituir un plebiscit sobre l’actitud que els magnats del moment i els prelats tenien referent a la situació d’aclaparament en què es trobava el monestir. En aquest sentit és molt il·lustradora la carta que l’abat de Sant Pere de Rodes Adreçà al Papa: “L’any passat(1021) vaig trametre uns monjos per tal que us expliquessin com el nostre monestir, que és sota la tuïció i defensa de l’Església Romana, era devastat per les potestats de les regions veïnes i per llurs súbdits. Vós volguéreu atendre els nostres precs manant a cada comte que, sota pena d’excomunió, restituís els béns del monestir. Ells, però, prescindiren del vostre manament i de l’excomunió al·legant que no era afer competent al vostre imperi, i ens van posar en una situació compromesa davant el poble, que veié la inutilitat de la vostra excomunió envers els prínceps. Quin mal efecte que l’excomunió del príncep de tot el món, això és, el papa romà, sigui escarnida! Ja sols falta renunciar a Crist i seguir el diable! Els bisbes, als quals havíeu manat que es reunissin en concili i que restauressin el lloc, exhortant els comtes i llurs súbdits a la restitució, no fent cas del vostre manament, no tan sols no feren res, sinó que se sostragueren d’assistir a la consagració de l’església, llevat d’Oliba d’Osona, de Guifré, arquebisbe de Narbona, d’Esteve d’Agde i d’Esteve d’Apt, amb el consens dels comtes Hug, Guifré, Guillem, la comtessa Ermessenda i altres il·lustres persones. Els bisbes esmentats comparegueren l’octubre del 1022 per consagrar la nova església, confirmar-li tots els béns, segons figura en les anteriors escriptures, sota l’autoritat de l’Església Romana, i excomunicar-ne els violadors, excomunió que ha estat després subscrita i confirmada pels absents, Deodat de Barcelona i els canonges de Girona. Però tot ha estat menyspreat, i hem quedat reduïts a mendicar per les províncies, i el lloc ha restat despullat. Per això us demanem que maneu al comte Guillem (de Besalú), el primer que digué que no havia de fer cas de la vostra excomunió, que no retingui res del monestir. El nostre comte Hug, que ens féu dret i s’ha portat millor, no l’excomuniqueu; admoniu-lo només com a fill a fi que millori. Els homes del país, excomuniqueu-los. Si no ens socorreu, haurem d’abandonar el monestir. Per la misèria no us podem enviar millors nuncis, ni d’altres per la por dels comtes. A tots els bisbes de la província, maneu-los que facin concili i s’ocupin del cas, i, si no obeeixen, suspeneu-los del ministeri sacerdotal i pontifical fins que es presentin a vós a justificar-se com a rebels als sagrats cànons i als vostres manaments”. Els Atacs i Els Atemptats Contra Les Propietats del Monestir Continuaren Durant el Segle XI, Comesos Sobretot pels Comtes D’Empúries, Besalú i Rosselló, els quals veien com llur poder s’esvaïa davant la riquesa i la potència que tenia el monestir de Sant Pere de rodes, seguits pels seus súbdits i amb el beneplàcit, O, Almenys, un Silenci Complaent, D’Alguns Bisbes, Sobretot el de Girona, Potser Condicionat Per la por que tenia Dels Nobles. Les Gestions Fetes per L’Abat pere, que apel·là a les Bones Relacions del seu Monestir amb la santa seu i que fÉu Intervenir el Bisbeabat Oliba, un Dels Personatges més Influents de l’ípoca, emparentat, a més, amb els Principals Responsables de les Usurpacions que Sofria el Monestir, aconseguiren el seu Objectiu i, a més, Feren Que S’incrementés El Seu Prestigi Personal al país, Ja Que L’Any 1022 aconseguí Que s’instituís L’Organització de Diversos Concilis Episcopals amb els Quals les Cases Religioses Pogueren Defensar els seus drets i les Seves Possessions, i així Mantenir a ratlla els comtes i Magnats que Sovint Amenañaven Llurs Propietats. de mica en mica Sembla que el Monestir de sant Pere de Rodes anà recuperant les seves Possessions, ja que Progressivament es Restablien les Relacions amb el Bisbe de Girona i els Comtes D’empúries i Rosselló, Fins al punt que, com a Mostra, l’any 1029 tingué lloc una permuta amb el bisbe de girona, Pere de Carcassona, i L’Any 1030 l’abat Pere comprà als comtes d’empúries hug i Guisla un Important Alou que cal Identificar amb L’Actual terme De cadaqués, la qual cosa vol dir que el Monestir havia Millorat Substancialment les Relacions amb els Comtes i que Havia Aconseguit de Sortir Del Mal Moment Econímic en qu es Troíbava. Aquesta Compra És La Darrera Notícia Que Tenim de Pere, un Abat Que Hagué de fer cara a un moment molt Difícil per al Monestir, perí que sabé superar Folgadament.
Ponç (1031-?)
Tenim notícia de la seva existència per un document que J. Villanueva va veure a l’arxiu del monestir, però que no transcrigué, perquè el considerà poc important.
Pere Dalmau (1040-1054)
Figura com a abat l’any 1040, any de la mort del comte Hug d’Empúries, que, poc abans de morir, conjuntament amb la seva muller Guisla, féu donació d’alguns béns al cenobi. Davant els robatoris i les depredacions constants que eren comesos contra els béns del monestir, el dia 7 dels idus d’abril de 1044 l’abat Pere Dalmau i tots els seus monjos es presentaren davant una assemblea presidida pel comte i denunciaren la usurpació comesa per alguns homes d’unes vinyes properes al castell de Miralles, que els comtes Gausbert i Gausfred, besavi i avi, respectivament, del comte Ponç, havien donat al monestir. L’any 1053 el bisbe de Besiers, Bernat, i els seus germans Ameli, Guillem i altres membres de la família donaren al monestir de Sant Pere de Rodes dues propietats que posseïen al comtat de Tolosa: un alou del terme del castell de Foix i la meitat d’una vinya que tenien juntament amb el Comte Roger I de Foix.
Pere (1054-1072)
En aquest període hi ha notícies d’un abat amb aquest nom, que potser cal identificar amb Pere Dalmau. Hi ha una sentència de l’any 1054 sobre un plet entre l’abat Pere i el comte Ponç d’Empúries per la qual és reconeguda a l’abat la propietat d’unes vinyes que el clergue Brandoí havia donat al cenobi, però l’abat havia de pagar al comte vuit unces d’or. L’any 1063 els comtes Ponç i Adelaida, amb motiu de l’ingrés del seu fill Pere com a monjo de Sant Pere de Rodes, assistiren a la cerimònia religiosa corresponent i feren donació al monestir de l’herència que pertocava al fill, la qual consistia en el bosc de Sant Romà. L’any 1065 Feliciana, vídua de Riculf, donà al monestir empordanès la vila i el castell de Beranui, al comtat de Ribagorça, amb tots els habitants i les jurisdiccions corresponents. Les notícies d’aquest abat acaben l’any 1072.
Guillem (1072-1084)
Durant el seu abadiat, l’any 1078, es produí la mort del comte Ponç I d’Empúries, que fou succeït pel seu fill Hug II, que fou un notable protector del monestir. L’any
1 el fill de Miró, Elemar, i la seva muller Ermessenda donaren a l’abat Guillem i al monestir de Sant Pere de Rodes l’església de Sant Pere el Gros de Cervera, església que dos anys més tard passà a dependre del monestir de Santa Maria de Ripoll, possiblement a causa d’algun conveni que tingué lloc entre els dos monestirs. El mateix any 1279 el comte de Pallars, Artau I, donà a Sant Pere de Rodes l’església de Sant Miquel que hi havia dins el terme del castell de Gurp. L’any 1080 tingué lloc a l’església de Sant Feliu de Vilajuïga un judici contra uns presumptes lladres, el qual havia d’ésser resolt per mitjà de la prova de l’aigua bullent. Després d’haver introduït la mà a la caldera d’aigua, fou embolicada i segellada. Com que en desembolicar-la al cap de tres dies hom pogué veure que tenia cremades, prova definitiva de la seva culpabilitat, l’abat, en la sentència corresponent dictada a l’església de Sant Grau d’Estanyol, amb el comte i els jutges, obtingué que les propietats dels inculpats passessin a la potestat del monestir.
Giscafred (1085-?)
L’única referència que hi ha d’aquest abat, que sabem que governà la comunitat abans de l’any 1086, és la donada per J. Villanueva, segons el qual el seu nom figurava en una memòria sobre unes usurpacions comeses contra el cenobi en temps del seu antecessor.
Macfred (1088-1096)
Durant el seu mandat, l’any 1088, tingué lloc la concessió d’una butlla expedida pel papa Urbà II des d’Orvieto, per la qual eren concedides diverses indulgències als qui visitessin el monestir les diades de Sant Pere, Sant Fèlix, la pasqua de resurrecció i totes les festes dedicades a la Santa Creu; a més, els anys que la festa de la Santa Creu de maig caigués en divendres hom podia obtenir el jubileu pleníssim. Aquestes celebracions, que duraven vuit dies, atreien una gran quantitat de pelegrins arribats de tot l’Occident cristià, la qual cosa convertia el monestir, si més no durant aquestes diades, en un centre d’espiritualitat, comparable només a Roma o a Santiago de Compostel·la. Aquests jubileus, a més d’atreure fidels, aconseguien que les arques del cenobi ingressessin quantitats de diners considerables. L’any 1091 hi hagué un plet entre el monestir de Sant Pere de Rodes i el de Sant Esteve de Banyoles, al front del qual hi havia l’abat Benet, sobre la possessió de les esglésies de Sant Joan Sescloses, Sant Cebrià de Penida, Sant Genís i l’abadia de Sant Tomàs del Pení. Al corresponent judici, que tingué lloc a l’església de Santa Maria de Castelló d’Empúries, hi assistiren el comte Hug, el bisbe de Girona, Berenguer, l’abat de Ripoll, Bernat, el de Sant Quirc de Colera, Pere, que hi acudí amb els seus monjos, i l’abat de Sant Víctor de Marsella, cardenal Ricard, a més d’altres personatges.
Ramon Juiçard (1096-1097)
Tingué algunes discussions amb el comte d’Empúries sobre la jurisdicció de l’església de Santa Creu de Rodes. L’1 de juliol de 1097 el comte reconegué que tots els drets pertanyien al monestir i, com a prova de bona voluntat, lliurà a l’abat una mula que valia sis lliures de plata i una altra que en valia dues.
Regimon (1098-1116)
Sabem que ja l’any 1098 regia la comunitat per un document pel qual el bisbe de la seu de Roda de Ribagorça, Ponç, amb el consentiment del metropolità de Tarragona donà “al Cenobi de sant Pere de Rodes i a L’abat D’aquest Lloc Regimon L’Església de sant Just de Miliària que es Trobava Dintre Els Límits de L’EsglÉsia de roda, Al comtat de Ribagorña, al Castell Anomenat de Miliària”. El març de l’any 1113 el bisbe de Girona Berenguer confirmà a l’abat Regimon la possessió de Santa Creu de Rodes i renuncià a l’aprovació del capellà que havia de servir-la, el qual havia d’ésser nomenat per absoluta iniciativa de l’abat, tot i que era obligat a assistir als sínodes diocesans. Amb aquest abat es tancà un segle, la segona meitat del qual es caracteritzà, entre d’altres coses, pel relaxament de la vida i dels costums dels monjos, propiciat, sens dubte, pel creixent poder adquirit pel monestir i a causa de les grans riqueses acumulades. Cal recordar que ja els anys 1068 i 1078 tingueren lloc a Girona sengles concilis els quals condemnaren, entre d’altres delictes corrents entre els monjos i altres religiosos, les pràctiques simoníaques, les agressions comeses amb armes, els contactes sexuals amb dones, la dissimulació de la tonsura, la usura, les relacions incestuoses, etc., signes evidents de la gravetat que havia assolit la corrupció de la vida de molts religiosos. Però, si bé aquests concilis mitigaren momentàniament aquest estat de coses, ben aviat la honestedat de la vida dels eclesiàstics passà per etapes molt compromeses.
Deodat (1118-1132)
L’any 1119, durant el seu abadiat, el bisbe de Tolosa, Ameli, li confirmà la possessió de les esglésies de Sant Serni de Castellar, de Sant Baldiri, la quarta part de Santa Maria de Llupià i encara d’altres. L’any 1121 el bisbe de Saragossa, Pere, i els seus germans, clergues de la mateixa església, donaren “al Monestir de sant Pere de rodes, Situat al Pagus de Peralada, sota el Castell de Verdera, i a L’abat Deodat i els monjos Presents i Futurs la Mesquita Major que hi ha a la vila anomenada osera”. Aquesta donació era feta per a remei de l’ànima del bisbe i de la dels seus progenitors, per tal que els monjos de Rodes fossin amics fidels d’ell i dels seus successors, i amb la intenció que poguessin establir a la mesquita una església dedicada a sant Pere. Aquesta donació és un exemple de fins a quin punt la fama del monestir de Sant Pere de Rodes ultrapassà les fronteres catalanes. Entre els anys 1123 i 1128 també tingueren lloc diverses donacions de possessions al monestir. L’any 1131 en el seu testament el comte de Barcelona Ramon Berenguer III llegà a Sant Pere de Rodes dos masos de Palafrugell per tal d’expiar les malifetes comeses contra el monestir i per tal que al cenobi se celebressin cada dia misses per a la seva ànima. Durant l’abadiat de Deodat el patrimoni del monestir va créixer d’una manera considerable. Aconseguí dels papes Calixt II (11191124) i Innocenci II (1130-1143) sengles butlles per les quals eren confirmats els béns i els privilegis de l’abadia. Potser viatjà personalment a Roma per demanar aquestes butlles, molt importants per a consolidar la legalització del patrimoni del monestir.
Arnau de Gaudis (1139-?)
L’única notícia que tenim d’aquest abat és donada per J. Villanueva, que diu només que l’any 1139 ja era abat, successor de Deodat.
Gausfred (~1144-?)
Tenim notícia de la seva existència en la signatura de la donació al monestir de Sant Miquel de Cruïlles de l’església de Santa Eulàlia del mateix lloc, que l’any 1144 signà el bisbe de Girona Berenguer.
Ramon (~1150-?)
L’única notícia que tenim d’aquest abat és la seva aparició en l’acta de consagració de l’església empordanesa de Sant Mamet de Riumors, que tingué lloc el mes de febrer de l’any 1150.
Berenguer (1150-1191)
Al començament del seu abadiat tingué lloc la mort del comte d’Empúries Ponç Hug I (1153 o 1154), el qual havia dut a terme una política força discutible i fou succeït pel seu fill Hug III (1153 o 1154-1173), que obrí un període de govern força pacífic. L’any 1157 l’abat Berenguer obtingué del papa Adrià IV una butlla que confirmava els privilegis, els béns i les propietats que el monestir havia adquirit al llarg de la seva història i que al seu temps ja havien estat confirmats en els preceptes dels reis francs i en les butlles papals. L’any 1173, després de la mort del comte Hug III, el seu fill, Ponç Hug II (11731200), heretà el comtat d’Empúries; fou un comte pacífic i protector del monestir, tot i que fou excomunicat pel bisbe de Girona a causa d’algunes disputes hagudes per causa de les rendes que l’Església percebia dintre el comtat. La manca de recursos econòmics d’aquest comte i de la seva muller Adelaida fou la causa de la venda a l’abat Berenguer, per cent-quaranta “morabatinos barbaroginos boni auri, rectique pensi”, dels delmes de l’estany de Bellcaire, on el monestir de Sant Pere de Rodes ja tenia drets de pesca des del començament del segle XI. L’abril de l’any 1185 el comte Ponç Hug signà un document en el qual prometia que no faria ni deixaria fer accions violentes (“nullas violentias, exactiones sive questias”) ni contra el monestir de Sant Pere de Rodes, ni contra els seus homes i dones, vassalls seus. Fou possiblement durant l’abadiat de Berenguer que restà coronada una època de gran esplendor del monestir, fruit de la qual fou l’enriquiment de l’església amb la meravellosa decoració de la seva façana en marbre blanc, amb l’escultura de l’anomenat Mestre de Cabestany.
Gausfred (…1196-1201…)
Segons J. Villanueva aquest abat regí el monestir durant aquesta època, sense que doni cap notícia de la seva vida.
Bernat d’Avinyonet (1208-1223)
De l’any 1209 hi ha una curiosa disposició d’Arnau de Fortià i de Ponç Adalbert, els quals, si morien entre Lleida i Salses, és a dir, en terres catalanes, deixaven llurs cossos i ànimes al monestir. El mes de març de 1211 l’abat Bernat d’Avinyonet comprà a Bernat de Palol la meitat del delme de Sant Joan Sescloses, antiga cel·la convertida ara en parròquia, per vuit-cents sous barcelonesos i una llàntia que havia de romandre encesa a l’església del monestir. L’altra meitat del delme fou adquirida per l’abat a Ramon i Guillem de Begur per mil cent sous. L’any 1221 el monestir concedí aquest delme a Guerau d’Estanyol. Com els seus predecessors, també l’abat Bernat d’Avinyonet procurà fer-se legalitzar les propietats del cenobi, cada vegada més nombroses. Així, en molt poc espai de temps obtingué dues butlles, la primera l’any 1216, atorgada pel papa Innocenci III, i la segona l’any 1217, pel seu successor Honori III. En època del mandat de Bernat d’Avinyonet hom dugué a terme reformes importants al claustre del monestir, en una campanya d’obres en la qual foren traslladades a l’interior de l’església les despulles de l’abat Hildesind i del seu pare Tassi.
Ponç (1224-1248)
Segons J. Villanueva aquest abat fou el que l’any 1224 succeí Bernat d’Avinyonet, bé que F. Monsalvatje trobà un document de l’any 1238 relatiu al castell de Vilafant, en el qual es parla d’un abat de nom “Petrus de Petrello”; malgrat això, precisa “si no es efecto de una mala lectura”. L’abat Ponç apareix documentat amb certesa de l’any 1240 al 1248. Així, el mes d’abril de l’any 1240 comprà al noble Guilabert de Cruïlles el castell i el lloc de Vila-sacra amb totes les seves jurisdiccions.
Ramon (1252-1292)
Sembla que aquest fou el successor de l’abat Ponç. J. Villanueva creu que durant aquests quaranta anys el monestir tingué diversos abats, tots ells de nom Ramon, però no sembla pas gaire versemblant aquesta hipòtesi i per això hom ha cregut que es tracta d’un sol abat, el mandat del qual fou molt llarg. El mes de juliol de 1252 assisti a la magna assemblea de nobles i prelats del comtat d’Empúries que el comte Ponç Hug III reuní a l’església de Santa Maria de Castelló, en la qual foren dictades diverses ordenances per al bon govern dels seus dominis. El mes de maig del 1270 l’abat Ramon alliberà del pagament de questies els homes de “bodiga De langresio de camaleria”. L’any 1273 el papa Gregori X, per mitjà d’una butlla, confirmà a favor del monestir de Sant Pere de Rodes tots els béns i privilegis que ja havien confirmat els seus antecessors, la qual cosa evidencia la persistència en l’abat Ramon de l’interès que els seus predecessors tenien de fer que la propietat dels innombrables béns que tenia el monestir fos refermada pels documents papals. Cal adjudicar una gran transcendència als privilegis que el rei Jaume I concedí a l’abadia el mes de gener de l’any 1273 i al fet que al juny de l’any 1175 el rei posés sota la seva directa custòdia i salvaguarda el monestir, amb la comunitat monàstica, els habitants que es trobaven sota la jurisdicció de l’abadia, amb les viles, els castells i els masos corresponents. Durant aquest abadiat, el poder feudal del monestir, que cada dia anava creixent, arribà a éser comparable al dels comtes d’Empúries. Al desembre de l’any 1274 l’abat Ramon adquirí per 280 sous melgoresos la quarta part del delme de Vila-sacra al cavaller Jaume de Vallgornera. En els censos de les esglésies i els monestirs confeccionats els anys 1279 i 1280 (rationes decimarum Hispaniae) per recaptar la dècima, que era un impost destinat al sosteniment de les croades, hi ha, com és lògic, una àmplia referència a aquest monestir. En l’apartat del monasterium sancti petri de rodis figuren en els dos censos els diferents càrrecs que, dins la comunitat, havien de contribuir a l’impost: abbate, infirmarlo, preposito, piatorio, cellario, hospitalario, camarario, helemosinario, sacrista, operario, cantore. També hi figura l’església de Sant Salvador de Verdera i també “duobus monachis eiusdem loci, pro oblationibus et alio monacho pro Oblationibus”. El dia 2 de les calendes de setembre de l’any 1282 el comte Ponç Hug feia una concessió important a l’abat Ramon, segons la qual podia crear una nova població a la parròquia de Sant Julià de Fortià o en un altre lloc; els qui anessin a poblar aquesta població serien lliures dels mals usos. El monestir tenia la facultat d’establir-hi un batlle i la jurisdicció civil, i es dictaven normes per a l’administració de la justícia criminal, la meitat de la qual es reservava el comte. És una prova evident de la gran vitalitat que el monestir tingué en aquest moment. L’any 1282 tingué lloc un plet entre el vescomte de Rocabertí i l’abat Ramon sobre la propietat de Palol. La sentència dictà que el lloc de Palol (de Vilasacra), amb els homes, les dones i les rendes era del monestir, però que el mer i mixt imperi, el bovatge, la jurisdicció civil i criminal i les pastures pertanyien al vescomte. L’any 1283 el comte Ponç Hug IV reconstruí el castell de Verdera, el qual fins aleshores havia estat de possessió exclusiva del monestir. El 27 de gener d’aquest any l’abat Ramon i el comte Ponç Hug havien signat un pacte segons el qual el comte podia ocupar el castell, bé que l’havia de retornar al monestir al cap de tres anys. L’any 1285 el castell caigué en poder de les tropes de Felip l’Ardit, si no amb l’ajut, almenys amb el beneplàcit del monestir, el qual féu cas de la voluntat del papa, que havia qualificat de croada l’acció del rei Felip, que perdé el castell sis mesos després d’haverlo pres. Al febrer de 1286 el monestir comprà a Simó de Sales, fill del noble Ramon d’Empúries, el castell de Marzà per 72 000 sous amb totes les seves pertinences, jurisdiccions i habitants del seu terme. El dia sis dels idus d’abril de l’any 1291 el papa Nicolau IV expedí des d’Orvieto una carta amb la concessió de privilegis a favor de l’abat, per la qual, tant l’abat Ramon com els seus successors podien fer ús del dret d’utilitzar anell, mitra i els altres ornaments o insígnies pontificals en les solemnitats litúrgiques del monestir i dels seus priorats, com també la facultat d’impartir ordes menors als seus monjos. Aquest abat devia morir o bé l’any 1291 o el 1292, en què és consignada l’existència del seu successor.
Dalmau (1292)
Fou abat durant molt poc temps, ja que l’any següent l’abat de Sant Pere de Rodes ja respon a un altre nom.
Ramon de Pont (1292-1302)
El mes de novembre de l’any 1295 comprà el lloc de Palol, a Vilasacra, a Ramon de Palol per mil sous barcelonesos i cent sous de la renda de Vilanova de la Muga. L’any 1297 adquirí al cavaller Arnau de Fortià la meitat de la quarta part del delme de la parròquia de Sant Esteve de Vila-sacra per 1200 sous melgoresos. El mes de febrer de 1298 l’abat Ramon de Pont presentà a Bernat, bisbe de Girona, una queixa contra el comte d’Empúries Ponç Hug a causa dels atemptats que aquest inferia contra els béns del monestir. Al maig de l’any 1299 fou dictada una sentència arbitral sobre la jurisdicció criminal, en la qual era acordat que tots els crims que demanessin pena de mort o mutilació de membres no podien ésser jutjats per l’abat. Al final del segle sembla’que les relacions entre l’abat i el comte havien millorat, ja que l’any 1299 el comte acabà la construcció de castell del Far, erigit en territori del monestir, gràcies a una concòrdia establerta amb l’abat; en aquest sentit, al maig de l’any 1300 Ponç Hug reconeixia públicament que no havia pas erigit la fortalesa per atacar els béns del monestir, sinó per defensar els interessos i els súbdits de l’abadia, i els habitants de la vila i el castell del Far. Al setembre del mateix any 1300 el comte confessava que el lloc i el terme del Far eren alou de Sant Pere de Rodes. L’abat Ramon de Pont morí el dia 3 dels idus de setembre de l’any 1302 í fou enterrat al claustre del monestir. Al segle XVII Jeroni Pujades encara va veure’n la làpida sepulcral, avui desapareguda, que era encastada a la paret fronterera de la sala capitular.