L’estany de Salses

L'estany de Salses (1.1), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

L’estany de Salses, també anomenat de Leucata, és situat a 10 km al nord de Perpinyà i voreja el golf de Lleó. Constitueix, entre les Corberes i el cordó litoral, el límit septentrional de la plana del Rosselló. De forma allargada paral·lelament a la riba de la Mediterrània, el complex lacunar cobreix una superfície d’unes 5200 ha i l’integren dues cubetes que formen una única làmina d’aigua. La cubeta de Salses, catalana, s’estén sobre 3100 ha, amb una fondària mitjana de 2,1 m, mentre que la de Leucata i l’ansa de Paurel, llenguadocianes, són menys fondes (1,5 m) i més petites (2100 ha).

Abans de 1960 els aports d’aigua eren essencialment continentals, i les aigües marines només entraven dins l’estany quan es produïen temporals violents. Les aigües es tornaven més dolces a l’hivern gràcies a les pluges, i se salinitzaven a l’estiu per l’evaporació. Des de la creació de tres graus o goles, oberts permanentment, el caràcter de la llacuna s’ha vist profundament modificat per l’augment de la salinitat: ara s’acosta al d’una badia marina interior, sobretot a la part nord, provista de dos graus.

L’ecosistema lacunar comprèn, a més de la llacuna, les anomenades sanyes i un llarg cordó litoral. Si bé aquest ha estat enormement afectat per les construccions turístiques, les sanyes, ambients aigualosos de transició entre el medi aquàtic i el terrestre, cobreixen encara una gran superfície. L’existència d’importants ressurgències i "sanyes" a la part catalana de l’estany, n’és l’aspecte més interessant. Uns 6 km al sud es troba una petita zona humida, totalment independent de l’estany: es tracta del Bordigó, que constitueix el tram final del torrent de Torrelles i que conserva algunes àrees de salobrar, canyissars i dunes.

El clima local és de tipus mediterrani marítim, amb un estiu calorós i sec, i una tardor plujosa; la tramuntana n’és a més un element força característic. La temperatura mitjana anual de l’aire és d’uns 15°C, i les variacions de la temperatura de l’aigua segueixen les de l’aire, ja que la inèrcia tèrmica de la llacuna és feble. Les precipitacions locals són bastant baixes, una mica inferiors als 600 mm anuals. Les variacions de salinitat de l’aigua al llarg de l’any són reduïdes, i quasi independents de la distribució estacional de les pluges, excepte en les àrees properes a les molt rares agulles (canals) i ressurgències. Els vents tenen, per la seva periodicitat i força (185 dies a l’any a més de 60 km/h) un paper important en el funcionament de l’ecosistema lacunar: són l’origen dels corrents, afavoreixen l’oxigenació, la terbolesa, el transport de partícules orgàniques i minerals, i intervenen en la renovació de les aigües, en conduir l’aigua de l’estany cap a la mar (tramuntana) o en afavorir la penetració d’aigua de mar (marinada). Sota la pressió de la tramuntana el nivell de l’aigua pot variar 1,2 m, i la massa d’aigua és literalment empesa cap al sud.

Progressió de la vegetació de salobrar

Les restes d’algues s’acumulen, de vegades amb un gruix de desenes de centímetres, sobre la riba oriental de l’estany. Aquest cordó orgànic és típic de les llacunes llenguadocianes i rosselloneses; el seu constructor, el vent —aquí la tramuntana, allà el mestral—, ha de ser forçosament poderós. Arrencades del fons de l’estany per les aigües agitades, aquests fragments de Ruppia i Zostera són impulsats pel vent fins que es dipositen a les ribes. Les acumulacions poden ser tan grans que fins no fa pas gaire temps eren utilitzades per a la calefacció, com a adob i, també, com a cobriment de teulades. De manera més natural, serveixen de substrat salat i hidròfil a algunes fanerògames; hom hi troba sobretot salat herbaci (Suaeda marítima) i sosa (Salsola soda), dues plantes anuals de les quals s’extreia abans el seu contingut en sals.

Vista parcial de l'estany a través d'una barrera de canyís.

Fototeca / MC

Sobre l’altra riba, una mica més abrigada del vent dominant, s’estén una àrea marjalenca d’unes 600 ha, d’aigües més o menys somes; al Rosselló, aquests aiguamolls són anomenats sanyes. La major part dels poblaments vegetals que hi ha són monoespecífics, i cobreixen extensions de vegades considerables. Els mosaics de paisatges emergents i submergits no deuen res a l’atzar: la vegetació és, en efecte, molt sensible a les variacions de salinitat, hidrometria i qualitat del substrat. La riba occidental dona la imatge d’un immens canyissar que envolta l’estany. Aquest és, efectivament, el paisatge més característic de les sanyes, amb la subspècie australis del canyís creixent sobre un substrat fangós ric en matèria orgànica, dins aigües poc salades, i la subspècie chrysanthus, força més alta, en aigua dolça o feblement salada. El grau de recobriment del sòl per la vegetació és tal que aquest medi és gairebé impenetrable. El canyís, fins recentment, s’utilitzava per a construir unes barraques molt característiques, malauradament desaparegudes a hores d’ara.

La salicòrnia fruticosa (Arthrocnemum fruticosum) s’ha beneficiat força de l’augment de la salinitat de l’aigua, i ara els seus branquillons verds i vermells s’estenen sobre una superfície considerable, inundada gran part de l’any i clivellada per la sequedat a l’estiu. Per contra, les verdes jonqueres de joncs marins (Juncus maritimus) se situen a les zones menys inundades per l’aigua salada. La jonca marítima (Scirpus maritimus) tampoc no està gaire acompanyada d’altres espècies però, al final de l’estiu, algunes taques malves assenyalen la presència de Limonium vulgare.

La vegetació bentònica es compon bàsicament de tres espècies: Zostera marina, Z. nana i Ruppia marítima. Les praderies que formen estan actualment en neta regressió. La major part dels fons de més d’un metre són desertificats, i la llum no hi penetra prou després de la contaminació orgànica estival.

Dues ressurgències salines importants alimenten les sanyes del sud-oest de l’estany. L’una, anomenada font Dama, és constituïda per petites ressurgències, mentre que l’altra, la font d’Estramar, és un estanyol de vora 20 m de diàmetre situat al peu d’una paret calcària; amb uns 10 m de fondària, es prolonga per un xarxa subterrània que resulta massa perillosa per a ser explorada del tot, i fins i tot el comandant Cousteau renuncià a fer-ho. El cabal, de 3 a 6 metres cúbics per segon, indica clarament que l’aigua no prové solament de la conca veïna, sinó també de la captació de pèrdues de l’Aglí, del Verdoble, i de petits rierols que travessen les Corberes. La temperatura de l’aigua, propera als 17°C, varia poc al llarg de l’any. Quan després d’una fredorada particularment intensa la temperatura de l’estany de Salses baixa —queda glaçat molt excepcionalment— els peixos van a escalfar-se a l’aigua que s’escola de la font d’Estramar, i entren fins i tot dins del mateix estanyol. En ple hivern, aquesta font esdevé un veritable aquari formiguejant de llisses llobarreres.

Interessants poblacions d’ocells i d’invertebrats aquàtics

L’ictiofauna de l’estany de Salses és bastant diversa (31 espècies), gràcies a la presència d’un nombre elevat d’immigrants marins. A les espècies de les aigües somes d’una llacuna, s’hi ajunten les marines que han esdevingut hostes habituals (la bavosa de mar Blennius pavo, els gòbits de sorra Pomatoschistus microps i P. minutus, els llenguados ver i fals) o accidentals (el cavallet de mar Hippocampus ramulosus, el congre ver, etc.), mentre que les espècies dulçaqüícoles (l’espinós i la introduïda gambúsia) són ara confinades als sectors de les ressurgències.

L’illa dels Dossers acull 1500 parelles reproductores de gavià argentat (4400 el conjunt de l’estany) i, des de fa alguns anys, algunes parelles de garsa de mar i d’ànec blanc. Poc després de néixer, els pollets de dues o tres llocades d’aquesta darrera espècie s’ajunten, com en una guarderia, i són vetllats per una sola femella; és un espectacle deliciós veure com setze o disset aneguets de color blanc i negre neden precipitadament seguint l’adult. Els efectius del cames-llargues varien d’un any a l’altre, amb tot, l’espècie nia regularment a les sanyes. Així mateix, l’arpella, l’agró roig i el bitó s’hi reprodueixen en petit nombre. També molts ocells de canyissar (balquer, boscarla de canyar, boscaler mostatxut, etc.) hi troben un ambient perfecte, mentre que el xatrac menut s’estima més efectuar la posta a la barra litoral.

L’hivern no atrau gaires ànecs però s’hi poden veure grans grups de cabussó coll-negre i de corb marí gros. Un dormidor acull nombrosos martinets blancs i alguns esplugabous, i grups de teixidors i repicatalons recorren els canyissars durant tot l’hivern. La migració primaveral és espectacular: gairebé tota l’avifauna migradora de l’oest d’Europa hi ha estat observada. Això ha estat també afavorit pel magnífic observatori de què disposen els ornitòlegs al promontori de Leucata (Aude), i pels centenars d’hores que hom ha dedicat a l’estudi de la migració. Admirablement, entre 15 000 i 20 000 rapinyaires i 200 000 passeriformes arriben al nord d’Europa després de passar per aquest indret.

Curiosament, la fauna de mamífers és molt menys coneguda que els mol·luscs (més de 200 espècies), els crustacis (més de 100) o els foraminífers (més de 40).