L’estany de Canet

L'estany de Canet (1.2), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

L’estany de Canet o de Sant Nazari és situat a 10 km a l’est de Perpinyà, a la costa rossellonesa, i només queda separat de la Mediterrània per un estret cordó litoral. L’estany pròpiament dit és el centre d’un complex lacunar que comprèn, a més, les maresmes del Cagarell i de l’Esparró i petits cursos d’aigua afluents; la Fossella, l’Aigual de Sant Cebrià i l’Agulla de la Mar. L’espai té una extensió d’unes 3000 ha, de les quals al voltant de 650 són d’aigües lliures. L’estany constitueix la darrera gran zona humida que persisteix en terres íntegrament rosselloneses, per la qual cosa ha estat estudiat de manera aprofundida per nombrosos naturalistes, edafòlegs, hidròlegs i ecòlegs que han posat de manifest la riquesa biològica i el funcionament d’aquest ecosistema lacunar.

Salobrars entorn de la riba nord de l’estany de Canet.

Ernest Costa

En el passat, l’estany cobria una superfície molt superior a l’ocupada a hores d’ara. Alguns milers d’anys enrere, la llacuna assolia potser el turó de Ruscino, situat gairebé a 5 km de la riba actual. L’estudi dels fons ha demostrat l’existència d’una sedimentació d’origen continental que s’inicià fa 5000 anys. Actualment hi ha formada una capa de sediments d’uns 8 m de gruix, l’estudi de la qual pot aportar moltes dades sobre l’antiga ecologia del Rosselló, en particular per l’estudi dels pol·lens fòssils. La superfície d’aigua, encara de poc més de 1000 ha cap a 1750, s’ha reduït progressivament fins a les 650 ha actuals. La llacuna doncs, es colmata inexorablement. El fenomen és particularment visible a la desembocadura del Rard. Dins la llacuna, el delta d’aquest petit curs d’aigua intermitent progressa vers el nord-est 2,5 m cada any. Tot i així, la velocitat del rebliment és difícil de calcular, i si alguns investigadors assenyalen per a l’estany una esperança de vida de 25 anys, d’altres parlen de 400. En tot cas hi ha acord a considerar la llacuna com a "senil", és a dir, en l’estat terminal de la seva evolució.

L’alimentació de l’estany es basa essencialment en l’aigua dolça provinent de la capa freàtica i en les precipitacions atmosfèriques locals, però també en els aports de diferents petits cursos d’aigua. L’aigua de mar pot penetrar mitjançant un grau intermitent, més o menys controlat per l’home. L’estany no excedeix el metre de fondària, i la temperatura d’aquesta estreta capa d’aigua segueix bastant fidelment la de l’aire. L’estany es glaça excepcionalment (anys 1956 i 1985), però l’aigua pot atènyer els 30°C a l’estiu. Les pluges i l’evaporació poden fer variar bastant brutalment la salinitat de l’aigua (entre 3 i 35 grams de sal per litre). La força dels vents i la feble fondària afavoreixen també que els sediments es posin en suspensió i així, sota el fort batec de la tramuntana, l’estany agafa ràpidament un color de cafè amb llet. Sense vent, recupera aviat la transparència.

Les ribes de l’estany, inundades a l’hivern, esquerdades per l’eixutor i recobertes d’eflorescències salines a l’estiu, constitueixen un medi ecològic dels més inestables. Aquesta inestabilitat físico-química i també ecològica crea un univers particular, on s’exigeix a les plantes i animals ser capaços de suportar importants variacions de temperatura, nivell d’aigua, salinitat i vent.

La temperatura mitjana anual, al voltant dels 15°C, i les precipitacions anuals (600 mm), força deficitàries a l’estiu, caracteritzen un clima molt mediterrani. El vent violent dona, a més, una certa rudesa al clima. La tramuntana bufa del N-NW, 190 dies a l’any a una velocitat superior a 10 m/s, i a més de 16 m/s durant 135 dies.

Variada vegetació de sorrals i marjals

Maresma poblada de cirialeres i tamarius, a la banda occidental de l’estany de Canet, amb el fons tan característicament rossellonès del Canigó.

Ernest Costa

La vegetació del complex lacunar de Canet és sorprenentment rica en espècies si hom considera la seva reduïda superfície: s’hi ha determinat més de 500 tàxons. Certament, la diversitat del substrat, del contingut en sal i aigua, i la situació respecte al vent afavoreixen la juxtaposició de formacions vegetals ben diferents.

Anant des del mar cap a l’estany es travessa successivament les primeres dunes, amb la bella campaneta de mar (Calystegia soldanella), el melgó marí (Medicago marina), que a la primavera forma claps de flors grogues, l’umbel·lífera espinosa (Echinophora spinosa), el panical marí (Eryngium maritimum); després dunes un poc més altes coronades pel borró (Ammophila arenaria) i amb altres espècies típiques, com Polygonum maritimum, Scirpus aegyptiacus, etc.; més enllà es passa a les dunes fixes, on creix la trompera (Ephedra distachya), un veritablement arbust colgat a la sorra, que tan sols deixa aparèixer a la superfície els seus fins branquillons, que semblen els d’una herba i creen un reticle que s’oposa a l’erosió eòlica. Les plantes femenines porten uns curiosos fruits vermells a l’estiu. En aquesta zona es troben l’atractiu lliri de mar (Pancratium maritimum), una de les poques plantes de les dunes que floreixen a l’estiu, el boleng roig o pota de colom (Alkanna tinctoria), de la família dels miosotis, amb flors blau-violetes i una arrel que tenyeix els dits d’un vermell viu si hom l’arrenca, i la gramínia Corynephorus canescens, d’arrelament superficial, característica dels sòls sorrencs de rereduna i de certs biòtops continentals.

L’observador es meravellarà també davant Dianthus pyrenaicus subespècie catalaunicus, Thapsia villosa, Lupinus angustifolius, Silene conica, la ruda de ca (Scrophularia canina subespècie hemifusa), etc. Al voltant de l’estany, sobre els sòls salats i argilosos, hom troba la salsura de cirialera fruticosa (Arthrocnemum fruticosum), inundada més de sis mesos a l’any, la salsura de cirialera glauca (Arthrocnemum glaucum) on la concentració de sal és particularment forta, o fins i tot amb salat portucaloide (Halimione portucaloides), com també jonqueres de jonc agut (Juncus acutus) i canyissars. D’altra banda, cal no oblidar els herbassars submergits del fons de l’estany, amb Ruppia marítima i Zostera nana. Abans de la recent disminució d’aquests herbassars, fragments d’aquestes plantes formaven acumulacions a les ribes de l’estany, riques en puces de mar (Talitrus saltator).

Un ocell pot crear un paisatge

Un mascle de mallerenga de bigotis (Panurus buarmicus) el més bonic dels petits ocells de canyissar de l’estany de Canet.

Michel Cambrony

Un espectable remarcable s’obre sovint davant els ulls de qui passeja pels voltants de l’estany: en primer terme centenars de flamencs caminen lentament, més lluny la plana rossellonesa vibra per la calor, i, com a decorat de fons, les congestes del Canigó llampeguegen sota el sol. A la regió tothom coneix els flamencs, i la població de Canet ha fet d’ells el seu emblema, encara que l’espècie no nidifiqui a la contrada. La llacuna acull, però, molts d’altres ocells, sobretot a la primavera, car és situada enmig d’una de les grans vies europees de migració. Per a moltes aus aquàtiques és la primera possibilitat de parada després dels aiguamolls de l’Empordà. S’hi ha citat en total 214 espècies diferents; algunes vénen a niar-hi, d’altres hivernen aquí o hi passen ràpidament a la primavera i la tardor. Entre les nidificants, el bitó i l’agró roig mereixen una especial atenció, ja que les seves poblacions europees estan en descens. També cal esmentar la mallerenga de bigotis i el boscaler mostatxut, que nien als canyissars, el gaig blau, que ho fa a les cavitats dels arbres vells, el xatrac menut (a les platges), el torlit (a les vinyes abandonades), i la trenca, que ha esdevingut molt rara.

A la primavera, dins el flux de migradors, apareixen espècies rares o espectaculars. L’aligot vesper migra generalment en grans grups, l’àguila pescadora aprofita el seu pas sobre l’estany per a pescar-hi, l’oreneta cuarogenca i la piula gola-roja, passeriformes de mida petita, passen molt més sovint desapercebuts. Evidentment, gran quantitat de limícols aprofiten les basses, les vores de l’estany i els prats inundats; entre ells es compten el tètol cuanegre, el cames-llargues, el becut i també diferents espècies de territs, corriols, etc. A l’hivern l’avifauna torna a renovar-se; llavors vénen grans grups de fotges acompanyades d’ànecs coll-verds, xarxets i xiulaires. Cada vespre centenars d’aus, de vegades milers, arriben des de l’embassament de Vilanova de la Raó. Tots aquests anàtids, sobretot els morells de caproig i de plomall, cullerots i xarxets, descansen durant el dia a Vilanova de la Raó però van a menjar durant la nit a l’estany de Canet. Des del punt de vista de l’avifauna, l’estany i l’embassament, ben diferents físicament, formen una unitat, el primer serveix bàsicament de rebost, l’altre de lloc de repòs.

Molts altres vertebrats viuen a l’estany de Canet, en particular 18 espècies d’amfibis i rèptils: el gripau d’esperons, que hiverna a la sorra, on s’enfonsa ajudat per les protuberàncies de les potes posteriors que li han donat nom, la sargantana cendrosa, de dits llargs i extremament àgil, que corre en un obrir i tancar d’ulls d’una mateta de Dianlhus a una altra, la serp blanca, que no dubta pas a enfilar-se als matolls a la caça de les seves preses, etc. Els habitants de la regió recorden encara una pluja de gripaus d’esperons (l’espècie experimenta ocasionals explosions demogràfiques), fenomen curiós i rar.

Els mamífers, sempre discrets, conformen una vintena d’espècies. Entre elles hi ha la musaranya nana (Suncus etruscus), el mamífer més petit del món, ben difícil de sorprendre a la natura. La ictiofauna comprèn una trentena d’espècies. Cal dir que la pesca tradicional s’aboca principalment damunt l’anguila, el llobarro i el rèmol de riu.

Els artròpodes destacables són nombrosos: força tenebriònids arenícoles (Phaleria, Tintyria, Halammobia, etc) que recorden que hom és en un veritable petit desert. Entre els nombrosos coleòpters caràbids s’imposa Scarites gigas, un predador d’aspecte ferotge a causa de les enormes mandíbules. Al vespre de vegades es pot veure volar, al voltant de les llums, unes "libèl·lules" esprimatxades, que són en realitat formigues lleó (Acanthaclisis). Les seves larves, semienterrades a la sorra, són caçadors formidables d’insectes. Unes 161 espècies de papallones han estat citades en aquest espai. L’espectacle de milers d’insectes atrets de nit per les llums ha traumatitzat força acampadors al llarg dels anys. L’eliminació dels mosquits i la utilització dels llums de sodi, per a la tranquil·litat dels estiuejants, ha anorreat aquesta rica entomofauna. Tanmateix, fins i tot l’arena fina de la platja —sobre la qual descansa despreocupadament l’estiuejant fatigat per un any de treball urbà— acull al seu si una rica i original fauna intersticial, visible solament amb un microscopi: hom hi troba, entre d’altres, un crustaci intersticial, Derocheilocaris remanei, tan original que ha estat necessària la creació d’una nova subclasse (Mistacocarida) per a ell sol; abans de ser descobert a Canet, només era conegut de les platges californianes.

Estat de conservació

És gairebé sorprenent que aquest lloc, de fàcil accés i situat vora la mar més freqüentada a tot el món pels turistes, i prop d’una ciutat de més de cent mil habitants, contingui encara tantes riqueses naturals. És un espai natural que cal salvaguardar a base d’una vigilància extrema. El Conservatoire du Littoral ha adquirit 894 ha i tracta d’afegir-ne 200 ha més a aquesta primera compra, això representaria vora la meitat de la superfície que cal protegir imperativament. La caça, de moment, només està prohibida en una àrea de 435 ha.

Un important informe que proposava de declaració d’una Reserva Natural, lliurat l’any 1983, no ha reeixit. L’espai pateix també moltes amenaces, que van des del trepig de la fràgil vegetació de les dunes per milers de banyistes a la lluita aferrissada dels promotors immobiliaris per a conquerir el terreny, hectàrea rere hectàrea. La circulació amb motos tot terreny i vehicles 4 × 4 no ha desaparegut totalment, els ultralleugers volen de vegades molt baixos per damunt dels canyissars, els abocaments incontrolats de residus s’escampen per les vores de l’estany. Amb tot, cadascun d’aquests atemptats al medi ambient és prohibit formalment, però s’ha de tenir en compte que el simple fet d’abatre furtivament els arbres morts crea un dèficit de cavitats per als ocells cavernícoles, i el rar gaig blau n’és, per exemple, el primer afectat. Importants projectes immobiliaris poden aparèixer en qualsevol moment, ja que els plans urbanístics són massa sovint capgirats per interessos financers a curt termini. Nous programes hidràulics i el calibratge o rectificació dels marges dels cursos d’aigua contribueixen a banalitzar aquest biòtop, tan ric com fràgil.

Consells per al visitant

L’accés a l’estany de Canet és ben fàcil. Des de Perpinyà, cal prendre la carretera D617 fins a la població de Canet. Llavors hi ha dues possibilitats: abordar l’estany a partir de la carretera D11, en direcció a Sant Nazari, o, a l’est, recórrer el cordó litoral per la D81. Més de la meitat de les terres que envolten l’estany són de propietat privada, però són nombrosos els camins de lliure accés a les ribes. Una visita a la desembocadura del Rard o a la Fossella comporta habitualment una pila d’observacions ornitològiques interessants. També és recomanable una passejada per la banda nord de l’estany.

L’avifauna és especialment diversa durant les migracions de tardor i, sobretot, de primavera; l’hivern també permet bones observacions. Per contra, el juliol i sobretot l’agost són de poc interès per a l’ornitòleg i el botànic, tot i que és una època encara vàlida per a l’entomòleg. El maig i el juny són els mesos millors per a la floració de les plantes de les dunes. Cal evitar, en general, els dies de tramontana forta.