La serra del Montgó i el cap de Sant Antoni

El vessant sud del Montgó, des de la vall del riu de Gorgos, ocupada per conreus de secà.

Martí Domínguez

La serra del Montgó i el cap de Sant Antoni (1.13), entre els principals espais naturals del litoral català i valencià.

L’espai constituït pel Montgó i el cap de Sant Antoni representa sens dubte un dels paratges més valuosos, interessants i significatius del litoral valencià.

Situat en la comarca de la Marina Alta, el Montgó és un espectacular relleu individualitzat, de 753 m d’altitud i abruptes vessants que culminen en un cingle gairebé continu de fins 100 m de desnivell. La mola de la serra s’aixeca molt pròxima a la costa, sobre les planes de Dénia, al nord, i Xàbia, al sud; la seva forma és sensiblement rectangular, amb una direcció aproximada d’oest a est, i es prolonga cap a llevant a la plana del cap de Sant Antoni, una àmplia plataforma tallada abruptament en arribar al mar, tot donant lloc a un tram espadat de gran espectacularitat i bellesa: els penya-segats verticals assoleixen els 163 m d’altura a la rodalia del far.

Des d’un punt de vista geològic, el Montgó representa l’extrem oriental de les serralades prebètiques en terres valencianes. Constituïda per calcàries i calcàries margoses del Cretaci superior, l’estructura de la serra correspon a un sinclinal lleugerament tombat i truncat, a nord i sud, per sengles falles. Altres fractures menys importants tallen el massís per llurs extrems oriental i occidental. Per llevant, el Montgó contacta amb l’esmentada plana del cap de Sant Antoni, situada a uns 160 m de cota, i que s’interpreta com una superfície d’abrasió marina pliocena; els penya-segats que limiten la Plana han estat produïts per una important fractura plistocena. Alguns autors han interpretat el Montgó com una estructura al·lòctona, en base a la discontinuïtat lateral dels afloraments i a llur orientació anòmala en el context de la regió.

La natura càlcica del massís afavoreix l’acció càrstica, que tot i limitada pels importants pendents als vessants del Montgó, ha donat lloc a multitud de coves, tant a la serra pròpiament dita (cova Ampla, cova del Barranc d’en Mig, cova de l’Aigua) com als penya-segats costaners (cova Tallada, cova de la Bassota, cova de l’Aigua Dolça, etc.). El màxim desenvolupament càrstic es dóna a la plana del cap de Sant Antoni, amb una important acumulació d’argiles de descarbonatació que rebleixen les nombroses dolines que hi apareixen. Les aigües de torrentada percolen per avencs i sumidors i originen al peu dels espadats nombroses surgències submarines.

El clima del massís és mediterrani marítim. Al cap de Sant Antoni la mitjana de precipitació anual és lleugerament superior als 500 mm i les pluges es concentren a l’hivern i, molt especialment, a la tardor. L’hivern és suau i la temperatura mitjana anual de 18°C.

L’exuberància florística de les muntanyes diàniques

Els impressionants cingles del Montgó s’aixequen amb rotunditat sobre les planes circumdants.

Rafael Paulo

La flora del Montgó, com en d’altres muntanyes diàniques pròximes, és d’una riquesa i valor excepcionals. Més de 600 espècies vegetals han estat catalogades a la zona, de les quals un percentatge significatiu correspon a elements endèmics. Els carrascars, que probablement es trobarien estesos per la major part de l’àrea, es limiten actualment a alguns enclavaments on apareixen carrasques aïllades o en petits grups, acompanyades en els indrets més obacs per freixes de flor. En canvi, les bosquines (màquies, brolles) hi són molt freqüents; a les primeres abunden el garric, el llentiscle, el margalló, el càdec, l’aladern i la savina. Les brolles estan representades majoritàriament per la típica comunitat d’aquesta zona de la Marina, la brolla de romaní i bruc valencià amb garlanda (Erico-Lavanduletum dentatae). Sobre sòls descarbonatats, com succeeix a les Planes i a la rasa del cap de Sant Antoni, aquestes formacions arbustives s’enriqueixen amb espècies com ara els caps d’ase, l’estepa Cistus crispus i Phlomis purpurea. Totes aquests bosquines presenten sovint una cobertura arbòria de pi blanc.

Dues comunitats especialment interessants i gairebé limitades al Montgó deixen palesa l’originalitat florística i ecològica d’aquesta serra. D’una banda, en alguns indrets especialment obacs i humits dels nivells superiors del vessant septentrional, apareix la interessant boixeda amb galzeran (Buxo-Ruscetum hypophylli), on coincideixen el galzeran i el galzeran major. També al vessant nord però al peu de les cingleres, apareix una màquia (Teucrio-Hippocrepidetum valentinae), dominada pel teucri groc (Teucrium flavum subspècie glaucum) i la violeta roquera (Hippocrepis valentina), que junt amb altres espècies com l’aladern, l’arraià i la lleteresa Euphorbia squamigera, constitueixen un matollar dens que supera de vegades els dos metres d’alçada. Així mateix, apareix sovint Carduncellus dianius, composta que, amb una àrea limitada a la rodalia del Montgó i a les Pitiüses, constitueix una de les espècies endèmiques més interessants de la zona.

Pel que fa a la vegetació rupícola, la comunitat més freqüent, l’Hippocrepido-Scabiosetum saxatilis està dominada per les endèmiques violeta roquera i Scabiosa saxatilis subspècie saxatilis. També hi ha d’altres espècies interessants com ara Biscutella montana, Linaria cavanillesii, Brassica repanda subspècie maritima, Sanguisorba ancistroides i, fins i tot la corona de rei (Saxifraga longifolia) als roquers més ombrejats i frescs. A les cingleres del vessant sud predominen el te de roca (Jasonia glutinosa), Teucrium buxifolium subspècie hifacense i Chaenorhinum origanifolium subspècie crassifolium. Finalment, i com és habitual en aquestes costes, les cingleres del cap de Sant Antoni sotmeses a l’efecte del mar són colonitzades per la comunitat de fonoll marí i sempreviva borda (Limonietum virgato-furfuracei), a les quals prosperen diverses espècies d’ensopegueres, com l’endèmica Limonium rigualii.

El litoral i la seva fauna

Un rascler immediat al cap de Sant Antoni, amb el massís del Montgó al fons.

Ernest Costa

A causa de la dominància de brolles i bosquines en la zona, són les espècies que colonitzen aquests medis les que s’hi troben més esteses. Els passeriformes són, entre les aus, el grup millor representat, amb espècies característiques d’hàbitats oberts com ara els tallarols o busqueretes (tallareta cuallarga, tallarol capnegre), el bitxac, com també diverses espècies de fringíl·lids i emberízids. Alguns mamífers, com l’eriçó europeu, el conill i fins i tot el porc senglar, o rèptils com el llangardaix comú, sovintegen en aquest medi.

En els indrets arbrats i en les bosquines més denses, la diversitat faunística augmenta notablement. Així s’hi poden trobar poblacions d’ocells interessants com ara el trencapinyes, el pinsà o el bruel. Els pàrids, representats per diverses espècies de mallerengues, són també habitants típics d’aquests medis, juntament amb altres espècies forestals habituals com ara el tudó, la tórtora o el gamarús. Entre els mamífers, cal esmentar alguns carnívors com el teixó, la rabosa, la geneta, la fagina o el gat salvatge.

Pel que fa a les cingleres, tornen a ser les aus el grup més important. Entre les espècies nidificants més notables cal destacar diversos còrvids, com el corb o la gralla de bec vermell; alguns passeriformes, com el roquerol, la merla blava o la cotxa fumada; i rapinyaires, tant diürnes (àguila cuabarrada, falcó pelegrí, xoriguer comú) com nocturnes (duc). Els penya-segats costaners, finalment, són un magnífic punt d’observació d’aus marines, tant d’algunes que hi nien, com l’abundant gavià argentat, com d’un bon nombre d’espècies hivernants, entre elles diversos làrids (gavià fosc, gavina corsa, gavina cendrosa), les baldrigues pufí i cendrosa, el corb marí gros, el gavot o cavet o el mascarell.

La riquesa i varietat dels fons submarins

Penya-segats costaners al cap de Sant Antoni.

Ramon Dolç i Sebastià Hernandis

El cap de Sant Antoni és un dels punts del litoral valencià on les comunitats marines pròpies de fons rocallosos presenten un millor desenvolupament i estat de conservació.

Sobre les roques permanentment emergides, sotmeses als esquitxos de les ones (l’estatge supralitoral), apareixen el liquen Verrucaria symbalana i diversos gasteròpodes, com Littorina neritoides i L. punctata, i cirrípedes del gènere Chthamalus.

Les roques mesolitorals, que alternen períodes d’emersió amb altres d’immersió, alberguen també diverses espècies de cirrípedes, com Chthamalus stellatus o Euraphia depressa. La flora algal d’aquest estatge està dominada per rodòfits, alguns dels quals formen concrecions de carbonat càlcic, com ara Lithophyllum incrustans, L. tortuosum o Neogoniolithon notarisii. Aquestes algues donen lloc a una cornisa calcària que en alguns punts del cap de Sant Antoni assoleix un gran desenvolupament.

L’estatge infralitoral està constituït per comunitats completament submergides, la distribució de les quals està molt influïda per les condicions ecològiques locals, sobretot per la il·luminació i l’hidrodinamisme. Així, en roques ben il·luminades i batudes per les ones és característica la presència d’un cinturó més o menys continu de l’alga Cystoseira stricta, acompanyada per altres espècies com ara la Laurencia pinnatifida, i que dóna aixopluc a una variada fauna. Quan la influència de l’oneig és menor, la comunitat presenta un ric poblament algal, amb espècies com Cystoseira crinita, Acetabularia mediterranea, Padina pavonica, Halopteris scoparia o Cladostephus verticillatus. La fauna associada a aquests medis és també molt diversa; hi sovintegen gasteròpodes, com la pagellida Patella coerulea o Cerithium vulgatum; crustacis decàpodes, com Acanthonix lunulatus; equinoderms, com la garota de roca (Paracentrotus lividus) o l’estrella Marthasterias glacialis; i diverses espècies de peixos. En augmentar el grau d’eutrofització de l’aigua (per abocaments residuals, per exemple), hi apareix un dens poblament d’algues dels gèneres Ulva i Enteromorpha, entre altres, i sovintegen també els musclos (Mytilus galloprovincialis). Els fons sobre substrats solts estan colonitzats per algars de les fanerògames Cymodocea nodosa i Posidonia oceanica, tot i que aquestes interessants formacions, per la raresa de fons d’aquestes característiques, no assoleixen un gran desenvolupament en la zona.

En situacions protegides de la il·luminació directa es presenta una comunitat formada per diverses espècies d’algues (Udotea petiolata, Halimeda tuna, Peyssonelia squamaria, Halopteris filicina), sobre les quals prospera una rica i variada fauna esciòfila, amb equinoderms com la garota violeta (Sphaerechinus granularis) i el cogombre de mar Holothuria forskali, els porífers Spirastrella cunctatrix i Hymeniacidon sanguinea, els briozous Porella cervicornis i Myriapora truncata o la gorgònia Eunicella cavolinii. Moltes d’aquestes espècies de fauna es presenten també a l’estatge circalitoral, que s’estén per sota del límit inferior de les praderies de fanerògames marines. La comunitat característica d’aquest estatge en les costes rocalloses, el coral·ligen, és representada en la zona per formacions d’algues rodofícies incrustants (com Pseudolithophyllum expansum, Neogoniolithon mamillosum i Mesophyllum lichenoides). Sobre la capa calcària originada per aquestes algues prospera una fauna molt diversa, amb multitud d’espècies de briozous, antozous i esponges, algunes d’elles francament vistoses i d’un elevat interès científic.

Estat de conservació

Com en altres àrees del nostre litoral, la proliferació indiscriminada d’urbanitzacions i els incendis forestals reiterats han estat les agressions més importants que ha patit la zona els darrers anys, fins arribar a posar en greu perill el seu valuosíssim patrimoni natural. Per tractar de posar fre a aquest procés destructiu, el Montgó i el cap de Sant Antoni foren declarats Parc Natural, amb una extensió de 2500 ha, pel Decret 25/1987, de 16 de març, del Consell de la Generalitat Valenciana. La protecció es va centrar en una franja de terreny de propietat pública (corresponent a l’antiga Colònia Agrícola del Montgó), i considera dues zones diferenciades segons el seu grau de protecció.

Tot i que la protecció legal ha dificultat en general els intents urbanitzadors, una petita àrea inclosa dins el parc ha estat encara recentment urbanitzada. Així mateix, altres impactes, com les curses automobilístiques per la carretera de les Planes, recentment prohibides, l’existència de camps de tir dins l’àrea protegida o els incendis forestals que s’hi continuen produint amb una freqüència preocupant, actuen negativament sobre el paratge. Cal per tant desenvolupar de manera més efectiva les mesures de protecció del parc (mancat a hores d’ara d’un Pla d’Ús i Gestió), com també dels rics fons marins del cap de Sant Antoni, a fi de garantir la preservació de la riquesa natural i cultural d’aquest indret únic.

Consells per al visitant

L’aproximació al Parc Natural del Montgó pot fer-se des dels dos nuclis urbans que resten més pròxims als seus peus, Dénia i Xàbia. Des d’ells pot iniciar-se l’ascensió a peu a la serra, dificultada en alguns trams pels escarpats vessants i cingleres. Hi ha també una carretera local que uneix tots dos pobles, en un trajecte que discorre al peu del vessant septentrional de la serra, entre antics bancals abandonats i que travessa en part la plana del cap de Sant Antoni. Aquesta mateixa carretera disposa d’una desviació que permet l’accés fins al far. Un dels camins tradicionals i més transitables per ascendir al cim del Montgó surt també d’aquesta carretera, a partir del camp de tir de les Planes. Al peu del vessant sud, una altra carretera uneix Dénia i Xàbia amb els llogarets de la Xara i Jesús Pobre.

A més dels indiscutibles valors naturals de la zona, el Montgó i el seu entorn immediat són un enclavament arqueològic de primera magnitud. Els jaciments més antics es remunten almenys al Paleolític superior (cova Ampla), amb abundants troballes de l’Edat de Bronze i la cultura Ibèrica. Durant l’època romana, Dénia (Dianium) fou un nucli destacat, amb categoria de «municipium»; la importància de la ciutat es prolonga en la Daniyya islàmica, la qual va constituir un centre cultural i polític de certa rellevància. En conjunt, la intensa i ancestral ocupació humana d’aquest indret costaner ha permès la conservació d’un valuós patrimoni històric i cultural que augmenta el valor del paratge.