La Vall d’Aran

La Vall d’Aran (1.2), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.

La Vall d’Aran és situada al vessant nord dels Pirineus, pràcticament al centre geogràfic de la serralada. Estrictament no és més que la part més alta de la vall de la Garona i, malgrat el seu nom diferenciat, no hi ha cap discontinuïtat o canvi físic important a la línia fronterera franco-espanyola. Per aquests factors geogràfics, l’Aran rep, sobretot en la seva part baixa, una forta influència dels vents humits atlàntics. Així, les precipitacions són altes i, el que és més important, és reparteixen de manera força equilibrada durant tot l’any, i no es pot parlar, doncs, de cap període especialment sec. A més, les boires hi són freqüents, sobretot a les cotes mitjanes i baixes, amb la qual cosa augmenta molt considerablement el caràcter humit del clima. Aquestes particularitats climàtiques condicionen de manera decisiva la vegetació i la fauna de la Vall d’Aran, i en fan una zona absolutament singular, no pas respecte a les valls occitanes germanes però sí dins el context dels Països Catalans.

La Garona té el seu naixement. al pla de Beret, on també s’inicia el curs de la Noguera Pallaresa, per bé que els dos rius s’allunyen l’un de l’altre en direccions oposades. La vall de la Garona té tota una sèrie de valls secundàries. Al seu marge esquerre, aquestes són paral·leles i les seves capçaleres se situen en una barrera muntanyosa que separa l’Aran, pel sud, de la Ribagorça i el Pallars; és en aquesta zona on es troben els cims aranesos més característics, hi destaca per la seva altivesa i personalitat el Montardo (2826 m). Aquests relleus són formats per la mateixa gran massa de roques intrusives (granit i granodiorita) que integra també el proper massís de la Maladeta. A la meitat septentrional de la vall, les principals valls secundàries són les de Toran, Varradòs i Unhòla, les capçaleres de les quals convergeixen a la serra d’Es Armèros i les muntanyes envoltants.

El glacialisrae ha deixat una empremta molt forta, ben evident per exemple en la secció en U de moltes valls. Una mostra força clara n’és la vall de Ruda, de la qual es té una visió magnífica des de la carretera del port de la Bonaigua. Una altra manifestació és la munió d’estanys i estanyols que hom hi troba. Aquests, units als de les zones contigües de la Ribagorça i el Pallars, constitueixen els conjunts lacustres més densos i nombrosos de tots els Pirineus.

Un món atlàntic

La Vall d’Aran ofereix una esplèndida mostra de vegetació atlàntica que contrasta fortament amb l’aspecte molt menys exuberant, sobretot a les cotes més baixes, de les valls de la Ribagorça i del Pallars.

La vegetació potencial de l’estatge montà inferior, al Baix Aran, és la roureda humida de roure pènol (Isopyro-Quercetum roboris), bosc de plana medioeuropea molt ric, a l’estrat herbaci, amb espècies nemorals prou vistents. La roureda de roure de fulla gran (Teucrio-Quercetum petraeae), en canvi, creix normalment en els pendents més inclinats i asolellats i té preferència pels sòls àcids. A la Vall d’Aran aquests boscos són bastant rars, ja que des d’antic han estat transformats, sobretot en prats de dall. Els prats de grandalla (Malvo-Arrhenatheretum), prats farratgers molt productius, constitueixen un dels elements més característics de la vall; excepcionalment rics de geòfits (Narcissus poeticus, N. pseudonarcissus, Orchis ustulata, etc.), ofereixen a la primavera un espectacle d’una gran bellesa. A les vores dels rius, especialment al Baix Aran, es localitzen els fragments escassos de vernedes (Alno-Padion).

Les fagedes són els boscos dominants a la zona altimontana, són representades per dues comunitats: la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum), molt rica de geòfits de floració primerenca, i la fageda amb descàmpsia flexuosa (Luzulo niveae-Fagetum), pròpia dels sòls àcids i florísticament més pobra. A la Vall d’Aran aquest tipus de comunitats són força extenses, hi destaquen, però, les magnífiques fagedes de les valls del riu Joèu (Artiga de Lin) i de Toran. En altitud, les fagedes passen progressivament a avetoses (Goodyero-Abietetum), boscos encatifats de molses i rics d’algunes orquidàcies força rares com, per exemple, la godiera (Goodyera repens). Al Mig Aran les condicions climàtiques esdevenen un xic més continentals; prenen una certa importància, especialment a les solanes, les pinedes de pi roig. De tota manera, el vessant solell, més termòfil i rocallós, és molt desforestat, hi dominen les landes silícoles i algunes boixedes.

Els boscos subalpins de pi negre, estesos sobretot per la part alta de l’Alt Aran, són bastant similars als de les valls pirinenques del vessant ibèric. En els solells, s’hi fa la pineda de pi negre amb ussona (Arctostaphylo-Pinetum uncinatae), mentre que a les obagues, molt més innivades, la pineda amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae). A les parts elevades del Baix Aran i, en menor grau, del Mig Aran, el pi negre esdevé progressivament menys freqüent segons augmenta el caràcter atlàntic. En aquestes condicions, molt sovint s’hi localitzen variants de pinedes (Rhododendro-Pinetum uncinatae betulo-blechnetosum) o, també alguns bedollars subalpins, on prenen força importància els bedolls (Betula pubescens, B. pendula) i altres espècies d’afinitats atlàntiques.

L’estatge alpí, ocupat principalment pels rasos i gespes acidòfils (Caricetalia curvulae), presenta algunes àrees d’especial interès, les quals coincideixen amb zones de litologia diversa més o menys carbonàtica. D’entre totes elles, destaquen les zones de Marimanha, el tuc de Maubèrme i la tuca de Betren, totes elles riques de comunitats calcícoles: fissurícoles (Saxifragion mediae), glaerícoles (Iberidion spathulatae), de congesteres (Arabidion coerulae), i també en algunes espècies alpines molt rares als Pirineus com Potentilla brauneana i Arctostaphylos alpinus. També són d’interès altres comunitats silicícoles de distribució molt local, com per exemple les landes d’Empetrum nigrum i les comunitats fissurícoles (Androsacion vandellii).

Refugi de la fauna dels boscos d’alta muntanya

D’acord amb les característiques de la cobertura vegetal aranesa, els animals forestals (de boscos humits, montans i subalpins) hi són molt ben representats. Un grup d’aus boscanes, els picots, en destaca especialment. Hi han estat trobades sis espècies: el picot verd, el picot garser gros, el colltort, el picot negre i els picots garsers mitjà i petit. Aquestes dues darreres espècies, de distribució ben poc coneguda, hi tenen el millor nucli dels Països Catalans (de fet el picot garser mitjà possiblement hi tingui l’única localitat). Ambdós picots semblen lligats a l’estatge forestal inferior, de petites rouredes i bosquets caducifolis mixtos. El picot negre, que té una població important, està per contra vinculat als boscos subalpins i altimontans. Com a altres exemples del valor faunístic dels ambients forestals aranesos, pot assenyalar-se la relativa abundància del gall fer, particularitzada aquí pel fet d’ocupar també sovint els boscos altimontans, especialment les avetoses i els boscos mixtos d’avet i faig. Encara hi és present una altra au boscana boreal molt notable, el mussol pirinenc. D’altres rapinyaires destacables són el milà reial i el milà negre, que s’alimenten principalment als fons de vall —sovint en abocadors— i a les solanes desforestades. La nidificació en una mateixa comarca dels dos milans és un fet poc freqüent als Països Catalans. Així mateix són presents l’àguila daurada, el trencalòs i, durant l’estiu i la tardor, el voltor comú. Tots tres depenen per a alimentar-se de les àrees amb vegetació baixa (prats, landes i matollars) que es troben a les cotes mitjanes i altes. La perdiu blanca, limitada a l’estatge alpí, té una població exigua, probablement afectada per la caça legal que se’n fa, prou irresponsablement, a les muntanyes franceses veïnes.

Dins els mamífers mereix una atenció especial l’ós bru, el més gran dels mamífers terrestres del país, per ser la zona de l’Alt Aran/Alt Pallars la que ha proporcionat l’última dada (any 1982) de reproducció de l’espècie als Pirineus catalans. La situació actual de la població dels Pirineus centrals, que ocupava bàsicament les valls gascones veïnes a la Vall d’Aran, és molt incerta. Per a la seva protecció l’any 1987 va ser declarada una petita Reserva de Fauna Salvatge al Baix Aran, però aquesta acció és del tot insuficient ateses les necessitats espacials de l’ós.

Els ungulats són molt més diversos que a la majoria de comarques: a part el senglar, hi viuen el cabirol, el cérvol —molt menys ben establert— i l’isard. Aquest darrer té una bona densitat dins els límits de la Reserva Nacional de Caça d’Alt Pallars-Aran, però és escàs fora d’ella a causa de l’excessiva pressió cinegètica.

Entre els micromamífers cal destacar tres espècies que si bé no són exclusives de la Vall d’Aran tenen una distribució molt restringida a Catalunya i són inexistents a la resta dels Països Catalans: la musaranya de Millet (Sorex coronatus), la rata talpera (Arvicola terrestris) i el talpó pirinenc (Microtus pyrenaicus).

Dins les espècies d’amfibis i rèptils sobresurten les relacionades amb climes humits o d’alta muntanya, com el tritó pirinenc i el tritó palmat, la serp verda i groga, la sargantana vivípara, que habita a les molleres i prats humits, i la sargantana pirinenca (Lacerta monticola bonnali), molt desconeguda i que potser té categoria específica.

Encara cal destacar molt especialment un altre vertebrat, en aquest cas un peix, que torna a singularitzar aquesta vall respecte a les terres catalanes: el cavilat, peixet bentònic i d’activitat nocturna que viu en aigües netes, corrents i de poca fondària.