Bosc esclarissat de pi negre i pastures subalpines, a les rodalies del coll de Tagast.
Ernest Costa
Les serres del Verd, Ensija i els rasos de Peguera (2.11), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus.
Aquest espai és constituït per una sèrie de serres prepirinenques que es localitzen a la confluència de les comarques de l’Alt Urgell, el Solsonès i el Berguedà. A la part més occidental es troba la serra del Verd (2288 m), que s’uneix pel coll de Mola a Clotarons (2178 m), ja dins del Parc Natural de Cadí-Moixeró, mentre que a l’oest enllaça amb el Port del Comte. La profunda vall del riu d’aigua de Valls separa el Verd del bloc muntanyós format per la serra d’Ensija (2307 m), els rasos de Peguera (2067 m) i la serra de Queralt (1589 m). Els molt variats materials calcaris i conglomeràtics que integren aquest complicat conjunt orogràfic afloren en forma d’espectaculars cingles als vessants meridionals, mentre que les obagues són en general força menys abruptes.
La major part de l’espai està coberta per pinedes de pi roig que experimenten una expansió propiciada per l’abandó dels petits nuclis habitats. A més altitud, especialment a les obagues, creixen boscos subalpins integrats pel pi negre i, en alguns casos, per l’avet; també es desenvolupen prats alpins a les parts culminals. Localment es troben alguns caducifolis de caràcter humit, com fagedes, per bé que a les zones més baixes i assolellades arriben a créixer alzinars, o també garrigues als punts on aquests boscos s’han cremat o degradat. L’espai té algunes localitats de la rara flor de neu (Leontopodium alpinum), prestigiosa planta que tot i ésser protegida és encara poc respectada.
Gran part de la fauna es relaciona en major o menor grau als boscos de coníferes. També s’hi troben espècies muntanyenques com l’isard, en general ben escàs a causa de la difícil vida que aquest ungulat desenvolupa fora de les reserves nacionals de caça.
Tot i el gran predomini de la superfície forestal, els boscos solen ser joves i concretament els de caràcter subalpí, que acullen algunes de les espècies més interessants i sensibles —com ara el gall fer—, en general han estat molt maltractats. Del futur d’aquests boscos, amenaçats per les tales, la construcció de pistes forestals o la possible expansió de l’estació hivernal dels rasos de Peguera, depèn la supervivència d’aquelles.