La serra de l’Albera

La serra de l’Albera (1.12), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.

Muralla fosca entre l’Empordà i el Rosselló, la serra de l’Albera és l’extremitat oriental de la serralada pirinenca. La muntanya domina la mar Mediterrània i s’hi precipita. La costa és molt retallada i petites platges de còdols s’amaguen al fons de profundes cales; l’aridesa del litoral, que recull uns 650 mm de precipitació anual, podria fer oblidar que aquesta petita serra és en conjunt molt boscada. L’Albera en sentit estricte se circumscriu a l’espai muntanyós situat entre el coll del Portús i la mar, i s’aixeca fins als 1.256 m al puig Neulós. Ben sovint es considera, però, que es prolonga cap a l’est pels relleus eixarreïts de la península del cap de Creus (Sant Salvador Saverdera, 670 m), i cap a l’oest pel forestal i humit massís de les Salines (Roc de Frausa, 1.450 m), fins a Sant Llorenç de Cerdans i Costoja.

Des del segle XVII, més exactament des del tractat dels Pirineus, (any 1659), l’Albera passa a constituir la frontera entre Espanya i França. La fixació d’aquesta frontera política ha tingut com a conseqüència una evolució divergent del paisatge dels dos vessants, sobretot a partir del segle XIX. Al nord de la serra, el Rosselló "descobreix que és la província més meridional de França", segons les paraules del geògraf Pierre Deffontaines. L’obertura de línies de ferrocarril permet el desenvolupament de conreus per a l’exportació: la vinya, de 5.000 ha al començament del segle XIX, n’ocupa 67.000 actualment; el conreu de fruita i de primeries, fàcilment exportables al nord ja que són les més precoces de l’estat francès, és afavorit per la facilitat d’irrigació que dóna l’aigua del Canigó i del Carlit. Per contra, la ramaderia tradicional experimenta un ràpid declivi; no es manté a hores d’ara més que en alguns punts, per exemple a l’oest de la serra. El vessant empordanès ha conservat un paisatge agrícola més tradicional i divers, que reuneix cereals, pastures, vinyes, oliverars, granges, amb una importància major de la ramaderia als pendents del massís. Tanmateix, a partir de 1950, el fulminant desenvolupament del turisme al litoral ha estat més o menys sincrònic a ambdós costats de la frontera i els seus efectes han estat semblants. A banda d’una crisi rural bastant generalitzada (amb algunes àrees agrícoles disperses que resisteixen una mica millor) el tret dominant del paisatge actual és l’abandó de l’interior del massís, i una concentració del poblament humà gairebé exclusivament a la plana, i sobretot al litoral.

El substrat de l’Albera és integrat per roques molt antigues, malauradament sense fòssils, però que poden ser atribuïdes al Cambrià i l’Ordovicià (era primària). Des del litoral a l’interior, un gradient creixent de metamorfisme fa que es vagin succeint una sèrie de roques cada cop més cristal·lines: filites (amb una particular erosió alveolar als llocs exposats al vent marí), esquistos, gneis i, finalment, vora la Jonquera-Cantallops, granits. Aquest substrat cristal·lí és favorable al bosc i permet l’existència de rierols permanents (la Maçana, Requesens). Dins la seva cobertura forestal i de verdor, aquests cursos d’aigua són un dels encants de la serra i constitueixen oasis frescals a l’estiu.

El relleu abrupte, els forts pendents i el contrast amb la plana fan que els cims de l’Albera semblin més alts del que són en realitat. Això no obstant, el puig Neulós, que recull al voltant de 1.000 mm de precipitació anual, rep neu prou sovint per a haver estat dotat de pous de glaç en el passat. Aquests cims ofereixen molts panorames espectaculars (puig Neulós, pics de Sant Cristòfol i de Sallafort). Dominant el litoral, les talaies naturals més remarcables (Maçana, Madeloc, Carroig) foren proveïdes, al temps del Regne de Mallorca (segle XIV), de torres de guaita fortificades. La bellesa dels paisatges i la presència de grans boscos no lluny de la mar fan de l’Albera una regió molt popular i freqüentada. Tot i així, i malgrat situar-se entre dues planes molt poblades i ésser travessada per una de les autopistes més transitades d’Europa, l’Albera, privada gairebé completament de les seves antigues activitats agropastorals, amaga, un cop hom s’allunya del litoral, vastos espais de solitud.

Canvis substancials de vegetació segons l’altitud

Un tret particular del massís és la intensitat dels contrastos de vegetació que ofereix: es passa en 6 km dels helòfits i xeròfits del litoral rocós, cremat pel sol i la sal, a la pregona fageda amb el terra cobert de fullaraca, on murmuren els rierols.

La vegetació litoral és molt original per al visitant que ve del nord. Als penya-segats costaners hom troba una vegetació molt esparsa, amb fonoll marí (Crithmum maritimum), Limonium virgatum, armèria marina (Armeria ruscinonensis) i camforada (Camphorosma mospeliaca), reunits a la comunitat de l’Armerietum ruscinonensis, de distribució geogràfica exclusivament catalana.

La flora dels replans culminants d’aquests rocams es caracteritza per Thymelaeo-Plantaginetum subulati, comunitat de Plantago subulata, curiós plantatge en coixinet, i per la bufalaga hirsuta, planta dels semideserts litorals mediterranis.

Quan es deixa el litoral per a guanyar altitud, més enllà de les zones habitades, conreades o degradades, una zonació forestal ben marcada fa succeir les àrees de sureda, alzinar, rouredes de roure martinenc i castanyedes i, finalment, de fageda. Les suredes, bé que ja bastant septentrionals, són extenses; actualment estan poc explotades i pateixen incendis bastant sovint. El seu acompanyament florístic és dominat pels brucs boals i d’escombres, Genista triflora, les estepes negra, borrera i blanca, la gatosa, l’argelaga negra i moltes plantes herbàcies, entre les quals es troben nombroses papilionàcies. Més amunt, sota la cobertura densa i ombrívola de les alzines i vora l’aigua, es poden trobar sorprenentment plantes extramediterrànies com la falguera de rei (Osmunda regalis), la canabassa (Eupatorium cannabinum) i el càrex pèndul (Carex pendula). L’aladern fals i l’aladern de fulla estreta són abundants a aquest nivell i localment poden fins i tot constituir petites formacions quasi pures; als estadis de degradació de l’estatge de l’alzinar pot trobar-se un ginestell endèmic català, Sarothamnus catalaunicus, barrejat amb Sarothamnus scoparius, espècie propera però que floreix més tard. Més amunt encara, la roureda de roure martinenc puja fins a la carena al vessant sud; és un bosc bastant variat on poden trobar-se els aurons negre i blanc (i els seus híbrids), freixes, castanyers, moixeres, etc. Finalment, es troba la fageda, pràcticament al vessant nord només. Vora la carena els faigs són petits i deformats pel vent —durant els períodes hivernals de mal temps queden sovint coberts de gebre—, mentre que a les fondalades la fageda pot ser molt bella i regular. La part culminal de l’Albera presenta, malgrat la seva feble altitud, pastures d’aspecte gairebé subalpí; les esquelles dels ramats contribueixen a crear un ambient típic de muntanya. La zona es vesteix amb espècies vegetals muntanyenques: pota de gat (Antennaria dioica), Dianthus subacaulis, Pedicularis comosa subspècie asparagoides, Alchemilla alpina, Asplenium septentrionale, Erysimum helveticum, el matafocs Sempervivum tectorum, bàlec, etc. Cal dir que aquí les condicions de vida són particularment dures a l’hivern: el gel, la neu, les congestes, el gebre i el vent violent no hi són pas rars.

Gran riquesa de coleòpters

L’Albera és un lloc de trobada, dins una superfície relativament reduïda, de faunes pertanyents a mons diferents de la Mediterrània i de l’Europa mitjana; és una veritable cruïlla. Així, entre els passeriformes hom troba tant espècies típicament mediterrànies (merla de cua blanca, còlit ros, cogullada fosca, falciot pàl·lid, tallarols trencamates i capnegre), com d’altres més aviat medioeuropees (tallarol gros, pica-soques blau, pinsà borroner, merla d’aigua, mallerenga d’aigua i d’altres). Els grans rapinyaires (àguila cuabarrada, àguila daurada, duc) són presents, encara que en nombre reduït a causa de l’absència de veritables penya-segats rocosos, fet que limita llurs possibilitats de nidificació.

A part els mamífers més comuns, (porc senglar, guineu, teixó, etc.) hom pot trobar la discreta geneta, la minúscula musaranya nana (Suncus etruscus) a la zona de vinyes, la rata d’aigua (Arvicola sapidus) vora els cursos d’aigua permanents o el ratolí mediterrani (Mus spretus), sense oblidar, a la costa, el dofí comú: un individu extremament refiat que neda els darrers anys entre la badia de Banyuls i la de Cadaqués.

En un mateix rierol hom pot trobar amfibis amb requeriments tan diferents com el gripau pintat —molt meridional— i la salamandra, més aviat nòrdica. Entre els nombrosos rèptils, a més dels més comuns (dragó comú, sargantana cua-llarga, serp verda, serp blanca, serp d’aigua, llangardaix comú, etc.), l’Albera amaga veritables rareses: el dragó rosat ha estat assenyalat algunes vegades, i al vessant sud es troben la tortuga d’aigua ibèrica i la tortuga mediterrània. Aquesta darrera manté aquí, en una àrea de poques desenes de km², l’única població reproductora de la Península Ibèrica. La població, molt aïllada i ja força malmesa, encara que protegida activament, ha sofert un fort cop amb el gran incendi del 1986.

L’entomofauna de l’Albera és particularment diversa i rica d’elements endèmics. Els grans contrastos ecològics del massís expliquen la presència simultània d’espècies mediterrànies i nòrdiques (les barreges hi són freqüents), i l’isolament explica els endemismes. Com a exemple entenedor, únicament a la petita Reserva de la Maçana (336 ha) hom ha comptat 1256 espècies de coleòpters. Alguns ajunten la raresa amb la bellesa, com l’escarbat daurat (Carabus rutilans), protegit ja que és molt cercat pels col·leccionistes. Només entre els escarabèids —coleòpters copròfags— hom troba 57 espècies sobre les poques desenes de km² del massís, des dels mediterranis escarbat de dues banyes (Bubas bubalus) i Scarabaeus laticollis fins a espècies d’altitud, com Aphodius alpinus, A. borealis i Geotrupes stercorarius. Més de 60 espècies de formigues freqüenten el massís; el seu poblament es diversifica particularment sobre els prats secs. És aquí també on es troben espècies espectaculars com el coleòpter Brachynus crepitans, l’estrany ortòpter carnívor Saga pedo (es reprodueix sense mascles, aquests no han estat mai observats), l’escorpí groc (Buthus occitanus) i Scolopendra cingulata, com també l’enigmàtic neuròpter Palpares libelluloides, que sembla una libèl·lula.