Panoràmica des de l’estany de Naorte cap a llevant, amb els abruptes vessants dels Guins de l’Ase i els pics de Sotllo i dels Estanys. Aquests cims formen part del mateix conjunt muntanyós que la pica d’Estats, màxima alçada del Principat de Catalunya.
Xavier Moreno
La vall Ferrera i la vall de Cardós (2.2), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus.
Per damunt de la població de Llavorsí, les valls d’Àneu, Cardós i vall Ferrera, d’orientació predominant N-S, són els tres eixos bàsics sobre els quals s’estructura l’Alt Pallars. Les dues darreres, integrants d’aquest espai, són més orientals (la vall Ferrera limita ja amb Andorra), i conflueixen sota la població de Tírvia. Les abruptes muntanyes de l’àrea, formades per materials paleozoics (bàsicament llicorelles i gresos), inclouen les màximes altituds del Principat de Catalunya (pica d’Estats, 3143 m) i uns conjunts d’estanys glacials entre els quals es troba l’estany de Certascan, el més gran i més profund (més de 100 m de fondària) de la serralada pirinenca.
Aquestes valls constitueixen un exemple magnífic d’àrea d’alta muntanya força diversificada, amb paisatges grandiosos i elevada riquesa biològica. Presenten els típics estatges de vegetació pirinencs amb els seus variats ambients particulars i manifesten encara a les parts més baixes una acusada influència mediterrània i continental; així s’hi troben carrascars amb boix (Quercetum rotundifoliae buxetosum) i hi arriben plantes tan termòfiles com ara la savina. El poblament faunístic, molt ric i variat, és del tot comparable al dels espais propers dels Pirineus centrals.
A part les grans tales històriques, en gran part relacionades amb l’obtenció de pastures o de llenya per a l’antiga indústria del ferro, l’explotació forestal moderna ha estat certament abusiva: els aprofitaments de les darreres dècades, centrats en els boscos alpins i altimontans, han deixat les masses forestals en un estat sovint lamentable, i generalment hom no ha respectat ni les petites però crucials àrees utilitzades en l’època d’aparellament pel gall fer, espècie amb una important població a l’espai, però força vulnerable.
Actualment l’amenaça més important sobre els ambients naturals d’aquest espai són els diferents projectes d’estacions hivernals i de construcció de carreteres i pistes de muntanya que accedirien a zones molt inalterades, on la fauna no pateix gairebé cap destorb.