La façana meridional de la serra del Cis és caracteritzada per cingleres conglomeràtiques que s’hi alcen molt vigorosament. En primer terme, brolla de coixinets espinosos de Genista horrida.
Oriol Alamany
La serra de Cis (2.4), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus.
La serra del Cis, continuació occidental de la serra de Sant Gervàs, es localitza entre les valls de l’Isàvena i la Noguera Ribagorçana, i pren una orientació general nord-sud, paral·lela a aquests rius. El relleu és espectacular, especialment a la part meridional, on la muntanya forma vertiginosos penya-segats, integrats principalment per conglomerats.
La seva situació geogràfica, pròxima ja a la vall de Barravés, i l’altitud que assoleix (Amariedo, 1793 m) fan que aquesta serra es presenti com una avantsala dels Pirineus axials. La zona basal és el domini de les rouredes seques submediterrànies, ja siguin de roure valencià (Violo-Quercetum faginae) a les parts més baixes, o de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) a les més elevades. Així i tot, als vessants més solells no són rars fragments de carrascars (Quercetum rotundifoliae). També s’hi troben boscos de pi roig, i també de pi negre a les parts culminants, poc estudiats i en bona part producte de reforestació, que presenten afinitats boreoalpines. Llur composició florística presenta algunes espècies rares en els Prepirineus, com ara l’avet i la moixera de guilla. Existeixen alguns daps de fagedes (Buxo-Fagetum) que acullen plantes eurosiberianes relicte, com l’herba de Sant Cristòfol (Actaea spicata).
La fauna d’aquest espai, com a moltes altres serres prepirinenques, es caracteritza per la seva diversitat i per la coincidència d’espècies pirinenques i mediterrànies, de significació biogeogràfica oposada. A més hi són presents diferents grups indicadors del bon estat del medi: una gran varietat de rapinyaires, llúdriga als rius, cabirol a les àrees forestals, gall fer als boscos de tendència boreal, etc.
L’aïllament, el despoblament i l’aspror d’aquesta zona han afavorit la seva conservació. S’han produït, però, processos erosius importants sobre els materials més sensibles (margues, argiles). Caldria una protecció especial d’alguns ambients particularment vulnerables, com són els boscos de caràcter més humit i els cursos fluvials.