Les serres de Cadí, Moixeró i Mogrony

Les serres de Cadí, Moixeró i Mogrony (1.15), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Pre-pirineus.

L’alineació Cadí-Moixeró-Mogrony, juntament amb altres muntanyes veïnes de menor entitat—Pedraforca (2497 m), Clotarons (2173 m), Cadinell (2112 m), etc.—, conforma el conjunt orogràfic més alt i extens dels Pre-pirineus orientals. La litologia, predominantment calcària, i el bon estat de conservació del paisatge, fan que sigui una de les zones de muntanya més notables de Catalunya.

Des del coll de Bacanella fins al de la Creueta, en uns 40 km de definida direcció E-W, se situa la part més important, tant en extensió com en altitud, d’aquest sistema muntanyós; inclou les conegudes serres de Cadí i Moixeró i els cims més alts d’aquest sistema: puig de la Canal Baridana (2642 m), la Tosa d’Alp (2537 m), el Puigllançada (2406 m), etc. A través de la collada de Toses, es prolonga vers el nord-est i enllaça amb el massís pirinenc del Puigmal.

Els dos vessants solen presentar una clara asimetria: així la solana de Cadí, tot i que abrupta, contrasta fortament amb el vessant nord per l’imposant espadat, de fins a 500 m de desnivell, que s’estén sense interrupció en tota la seva longitud; al Moixeró es dóna aproximadament el fenomen invers. La serra de Cadí és formada principalment per materials calcaris i margosos, sobretot liàsics i juràssics al vessant nord, i eocènics als cims; al Moixeró per contra dominen les calcàries devonianes, a la carena, i els esquistos carbonífers a les altres parts. La serra de Mogrony, terminació vers l’est d’aquesta vasta alineació, encara assoleix altituds superiors als 2000 m: la Pleta Roja (2031 m), la Pedra Picada (2045 m), etc. Geològicament, constitueix una de les zones de transició entre els materials paleozoics dels Pirineus axials i els permo-triàsics de les serres interiors.

La serra de Cadí i el Pedraforca, des del pic Roig.

Guillem Verger

El clima es caracteritza per presentar una notable clina altitudinal i longitudinal. El clima submediterrani, propi de les parts més baixes, passa en augmentar l’altura a alpí, més humit i força més fred. Igualment, cal ressaltar l’augment de les precipitacions en sentit W-E, relacionat amb una paral·lela disminució de la continentalitat.

L’alta muntanya calcària

Un dels aspectes més notables d’aquest sistema orogràfic és la presència d’un conjunt de plantes calcícoles d’alta muntanya molt rares a la resta dels Pirineus catalans, dominats pels substrats de reacció àcida. Destaquen, entre d’altres, Dracocephalum austriacum i Arenaria ligericina, totes dues pròpies dels pedruscalls d’altitud, i Woodsia glabella subspècie pulchella, una delicada i raríssima falguera fissurícola.

L’estatge montà és el domini de les rouredes submediterrànies de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), encara que la majoria han desaparegut i són substituïdes actualment per conreus, pinedes secundàries de pi roig o altres comunitats no forestals: joncedes (Aphyllanthion) i boixedes (Buxo-Quercetum pubescentis buxetosum). Les fagedes i altres formacions medioeuropees de caducifolis són poc importants, encara que caldria ressaltar alguns nuclis importants com, per exemple, el bosc de Gresolet (sota el Pedraforca), format principalment per una pineda de pi roig, però que allotja taques considerables de faigs i avets. Les pinedes boreals de pi roig (Hylocomio-Pinetum sylvestris) estan àmpliament esteses a l’estatge altimontà, entre els 1300 i els 1700 m. També hi són presents bones mostres de les escasses avetoses calcícoles (Buxo-Abietetum albae).

L’estatge subalpí presenta extensos boscos de pi negre, especialment a les obagues. La pineda de pi negre amb seslèria (Pulsatillo-Pinetum uncinatae), pineda calcícola per excel·lència, té força importància a les obagues de Cadí i Moixeró. Aquest bosc resulta embellit amb l’herba del vent (Anemone alpina subspècie font-queri) i algunes plantes nemorals pròpies de les fagedes. Si la descalcificació del sòl és gran hi apareix una pineda de pi negre amb neret lleugerament calcícola (Rhododendro-Pinetum uncinatae seslerietosum), on es barregen algunes espècies calcícoles, com la seslèria (Sesleria coerulea), amb d’altres netament silicícoles, com el nabiu (Vaccinium myrtillus) o el mateix neret.

L’estatge alpí d’aquestes serralades es caracteritza per una gran diversitat de tipus de prats, els quals es distribueixen bàsicament segons la pluviositat, la topografia i el grau de descarbonatació del sòl. Als indrets més eixuts i pedregosos, sovint sotmesos a la solifluxió, hi domina la gespa d’ussona (Festucetum gautieri), mentre que als sòls més profunds i més o menys descalcificats apareixen altres comunitats pradenques. A la part occidental de Cadí hom pot trobar un gramenet de festuca rogenca (Astragalo-Poetum alpinae), rica del rar Astragalus danicus, a les clotades, i del prat de plantatge mitjà i festuca rogenca (Alchemillo-Festucetum nigrescentis) als replans poc assolellats. Per contra, a la serra de Mogrony i a la part oriental del Cadí, llocs on la pluviositat és més elevada, apareixen també d’altres tipus més mesòfils com el prat de prímula gran i genciana acaule (Gentiano-Primuletum intricatae) i la ja clarament acidòfila i higròfila gespa de pèl caní amb endrèssia (Endressio-Nardetum).

El gramenet embosquinat de gavó pirinenc amb boix (Buxo-Ononidetum aragonensis) és una comunitat oromediterrània gairebé endèmica dels costers pedregosos i peus de cingle de Cadí. Els ambients rupícoles (parets, tarteres, etc.) prenen força importància en aquestes serres i allotgen moltes de les espècies més notables. El pedruscall més mòbil és ocupat per la comunitat de l’Aquilegio-Xatardietum scabrae, integrada bàsicament pel julivert d’isard (Xatardia scabra) i el corniol hirsut (Aquilegia viscosa subspècie montsicciana), ambdós endemismes pirinencs bastant rars. Cal destacar igualment la presència, encara que poc important en el paisatge, dels herbassars de megafòrbies (Adenostylion), on viu la rara Saxifraga rotundifolia.

País d’isards i de gralles

Aquest espai ha constituït històricament un refugi per a la fauna pirinenca, no sols per raons climàtiques i ambientals sinó per l’aspra constitució del terreny, que ha donat protecció a diferents animals molt perseguits per l’home. Probablement la individualització d’aquest conjunt de muntanyes ha facilitat l’assentament d’espècies que havien desaparegut dels Pirineus Orientals (com el trencalòs, que recolonitzà el Cadí al començament dels anys vuitanta), o la recuperació de les reduïdes poblacions d’algunes altres. Aquest seria el cas de l’isard, ben escàs en el moment de la creació de la Reserva Nacional de Caça del Cadí, l’any 1966; posteriorment va ser aquesta la primera zona dels Pirineus i Prepirineus orientals on es va reconstituir una població apreciable d’isards. El seu nombre, superior als mil exemplars al començament dels anys noranta, afavoreix una certa emigració, sobretot cap a les serres més meridionals on, malauradament, la pressió de caça és molt forta. Dos ungulats forestals —el cabirol i el cérvol— han estat reintroduïts recentment, amb major èxit en el primer cas.

En general, la fauna dels boscos de muntanya s’ha mantingut bastant bé. Un exemple és el picot negre, depenent de la permanència d’un cert volum de fusta morta al bosc, i que és bastant freqüent. També hi són presents el mussol pirinenc, la becada, el gall fer —força perjudicat per la tala dels boscos de pi negre—, multitud de passeriformes (trencapinyes, merla de pit blanc, llucareta, mallerengues petita i emplomallada, etc.), i mamífers forestals com la marta i el gat salvatge, carnívors, o com l’esquirol i el liró gris (Glis glis), rosegadors.

La profusió de cingles i espadats procura hàbitats adients per a un bon nombre d’animals. Un de molt destacable és el pela-roques, ocell grimpaire que s’alimenta d’invertebrats fissurícoles, bastant rar i localitzat als Pirineus catalans i, per contra, estès i relativament comú en els ambients apropiats d’aquest espai. Les gralles de bec groc i de bec vermell tenen unes poblacions molt notables. Molt més escassos, però altament interessants, són alguns dels ocells rapinyaires nidificants als rocams: l’àguila daurada, el trencalòs, el duc o el falcó pelegrí, que aquí té algunes parelles establertes a gran altitud. Com a mamífer lligat a les zones pedregoses destaca el talpó de tartera (Microtus nivalis).

L’herpetofauna manté la major part de les espècies típicament pirinenques. Així, el tritó pirinenc és molt ben distribuït per torrents i rierols, i també s’hi troben la granota vermella, la serp verda i groga o l’escurçó europeu. Tanmateix no falten, a les zones més càlides, representants mediterranis, com ara el llangardaix comú.

Com a notables absents del conjunt de fauna pirinenca destaquen els emblemàtics ermini i perdiu blanca, de coloració blanca a l’hivern; possiblement manquen, però, a causa de factors naturals.