L’ús secular ramader a la serra Cavallera hi ha potenciat l’extensió de les pastures en detriment del bosc.
Ernest Costa
El Taga i la serra Cavallera (2.15), entre els principals espais naturals dels Pirineus i Prepirineus.
El Taga i la serra Cavallera constitueixen una alineació orogràfica molt ben definida que s’estén en direcció E-W entre la vall del Ter, a tocar de Camprodon, i la del Freser. Es caracteritza per uns vessants homogenis i uns perfils suaus de cims i carenes. Les altituds màximes són el Taga (2032 m) i el puig Estela (2007 m). El contrafort més important el constitueix la serra de Sant Amanç (1854 m), situada just al sud del Taga i de relleu més vigorós.
L’orografia i els vents humits de la Mediterrània fan que el clima sigui considerablement plujós i humit i que la vegetació i la fauna tinguin un marcat caràcter centreeuropeu o pirinenc. Ateses la intervenció humana i la ramaderia, el cobriment forestal que hauria de tenir la serra manca a les zones més altes, especialment a la serra Cavallera, on l’extensió que prenen els rasos i matollars subalpins i montans és molt important. Tot i així les masses forestals són prou notables, especialment a la solana i a Sant Amanç. Hi dominen les pinedes de pi roig, però els boscos més valuosos botànicament són els de caducifolis, concretament la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum) i algunes rouredes humides (Quercion robori-petraeae), i també les vernedes (Alno-Padion), que segueixen els principals cursos fluvials.
Entre les espècies faunístiques més destacables cal esmentar la perdiu xerra, relativament freqüent, i l’esparver d’estany; en ambdós casos es tracta d’ocells relacionats amb ambients pirinencs desforestats (prats i landes subalpines, etc.).
Les prioritats de protecció d’aquest espai rauen en la necessitat de salvaguardar els boscos, molt especialment els caducifolis més interessants, i d’evitar la proliferació de pistes forestals.