Un dels dos petits mausoleus de maçoneria, d’estructura arquitectònica poc corrent, localitzats en aquesta vil·la.
J. López
Entre els anys 1991 i 1992, el Laboratori d’Arqueologia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona realitzà excavacions a la vil·la romana de la Barquera (Perafort, Tarragonès), un jaciment amb una llarga vida que va des dels segles II-I aC fins al segle V. Els treballs deixaren al descobert dos petits mausoleus situats uns 60 m al SW de la vil·la, amb una orientació WNW-ESE.
Pel que fa a l’arquitectura, cadascun dels sepulcres és format per un sòcol rectangular que fa 3,35 m per 2,10 m, cobert amb una volta de mig punt d’una alçada d’1,55 m. La construcció és tota ella de maçoneria irregular (pedres lligades amb morter de calç) aixecada amb encofrats de taulons i cintra de canyes. El recobriment exterior és un arrebossat que conservava encara restes de pintures amb motius geomètrics i, potser, vegetals. L’estat de conservació dels monuments és prou bo i avui els sepulcres són visitables al mateix poble de Rocafort, on van ser traslladats des de la seva situació original per a una millor protecció i difusió.
L’excavació de les tombes va proporcionar una sèrie de dades que permeten reconstruir alguns aspectes del ritual funerari utilitzat. Es documenta la presència d’un banquet funerari: abans de la construcció del sepulcre va encendre’s una foguera, on es van dipositar restes de menjar (han aparegut ossos i nous) com a ofrena per al difunt. Posteriorment aquest foc devia ser colgat, encara en calent, i a sobre s’edificà el sepulcre. Desconeixem la posició i l’orientació dels cadàvers, com també la disposició de l’aixovar funerari, ja que havien estat remoguts en temps antics. El primer sepulcre contenia quatre cadàvers (un home, una dona, un infant i un albat), una llàntia, restes d’un cinturó o corretja articulada i una agulla de cosir. El segon contenia l’esquelet d’un home adult i tres caps d’animal (cavall, bou i ovelles i cabres). Aquests tres cranis poden interpretar-se com a ofrenes. D’entre l’aixovar funerari cal destacar una llàntia, una moneda de bronze que possiblement va ser dipositada a la boca o a la mà del difunt, un plat de terra sigil·lada, una peça de vidre i alguns trossos de gerreta de ceràmica comuna. Una taba d’oví-caprí potser s’ha d’interpretar com una fitxa de joc. L’excepcional estat de conservació del segon sepulcre ha permès de documentar una perforació que comunica amb l’interior de la cambra funerària, que amb tota probabilitat devia tenir la funció de facilitar les libacions. Amb una datació que cal situar entre mitjan segle IV i el final del segle V, és sorprenent la vigència dels rituals funeraris pagans en un món cada cop més cristianitzat i a molt poca distància del magnífic mausoleu de Centcelles.
La importància dels sepulcres trobats a la vil·la romana de la Barquera és determinada sobretot per la seva estructura arquitectònica, que no és gens corrent. Tot i la seva semblança exterior amb un túmul, la construcció funerària conté en el seu interior la inhumació, és a dir, actua com un veritable nínxol o cambra mortuòria coberta per una volta. En aquest sentit, podria establir-se una certa relació entre els nostres mausoleus i els túmuls en cupae, ja siguin d’obra, ja monolítics, o millor amb els sarcòfags de maó amb coberta de volta, tan característics d’algunes necròpolis del romà tardà de Dàcia, Mèssia i Panònia.
Bibliografia
- López i Vilar. 1993; López - Pinol, 1995, 17. pàgs. 65-120.