Tomba de tègules (núm. 66) situada al sud de la basílica de Santa Maria de Martorell.
A. Mauri
La necròpoli de l’antiguitat tardana de Santa Margarida es formà a partir de la construcció d’una església de tradició paleocristiana, de capçalera tripartida, que es troba prop del cementiri municipal de Martorell (Baix Llobregat), al marge dret del riu Anoia. La necròpoli ha estat excavada des de l’any 1981 fins enguany pel Centre d’Estudis Martorellencs (CEM) amb l’aval de la Universitat de Barcelona i el suport financer de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Martorell i ei mateix CEM. La major part de les tombes més antigues es concentren en un recinte específic, paral·lel a la paret sud de l’església i al seu voltant. D’altres es localitzen a l’interior de l’església.
Les poques inhumacions documentades dins l’església són prou significatives tant per la seva entitat estratigràfica, com per a especular sobre un possible origen i funció funerària de l’edifici de Santa Margarida. Aquestes tombes es relacionen amb la primera construcció, ja que resten a sota d’un paviment d’opus signinum, morter de teules i ceràmica, que representa la segona fase de l’edifici. La primera tomba (núm. 64), pròpia d’un individu adult, apareix adossada a l’angle nord-oest de la cambra nord. Consta de cista o caixa quadrangular de tègula. Dues més, infantils, molt pròximes entre si, es troben al centre de la nau; corresponen a cistes igualment de teula.
El recinte, anomenat vestíbul, tot i servir de pas, en sentit N-S, per la situació enfrontada de la seva porta en relació amb la de l’església, compleix una funció prioritàriament funerària, fins i tot després de la seva amortització, en època medieval. Té forma rectangular (15,3 × 3,7 m) i consta de porta principal situada al costat sud. Aquesta porta en un principi tenia una amplada de 2, 10 m, però en una segona fase antiga es va estrènyer, i finalment va ser totalment anul·lada en la tercera, quan un segon mur, de grans còdols irregulars, s’adossà, per dins, al mur original. Aquest està construït amb petits blocs quadrangulars de gres vermell, disposats en fileres horitzontals, amb certa regularitat, rejuntats amb morter de calç, pel damunt d’una mena de banqueta. Es conserven dues filades de pedra per la cara externa i cinc per la interna. És molt probable que dues portetes més, d’uns 0, 75 m d’amplada, funcionessin simultàniament als extrems curts del recinte, tot agilitzant no solament la circulació en sentit E-W, sinó creant-hi una mena d’itinerari ritual en relació amb altres tombes emplaçades fora, a tocar de les cantonades meridionals de l’església. És gairebé segur que el vestíbul es bastí poc després d’aixecar-se les parets de l’església, perquè les tombes adopten una situació molt precisa i ordenada en el seu interior, només justificable en relació amb unes parets preexistents. Així mateix, es conserven restes in situ que demostren que eren sota d’un paviment d’opus signinum que pertany a la segona fase. També hi juga a favor la major profunditat dels enterraments. Només dues tombes (núms. 49 i 50), i possiblement una tercera d’immediata, situades a la dreta de la porta de l’església, assoleixen la cota de circulació del paviment, la qual cosa pot significar que devien haver estat construïdes poc abans que aquell.
Dins del vestíbul s’han localitzat, per ara, set tombes, de les quals només se n’han pogut excavar cinc, i d’aquestes, quatre presenten algun problema de semidestrucció o alteració estratigràfica original. Totes estan orientades en sentit W-E i corresponen a individus adults. El tipus de caixa funerària més utilitzat, de manera igual que a la resta de la necròpoli, és el de tègula o teula plana, de doble vessant, dins de fossa excavada a l’argila. Normalment el cim o coberta el formen altres teules corbes o imbrices que, a més, cavalquen per damunt de les vores adossades de les planes inclinades, mentre còdols de riu s’amunteguen per afermar aquestes darreres dins la fossa. En els dos casos, ja citats abans (núms. 49 i 50), la coberta de teules és superada per un túmul o estructura de maçoneria que abraça tota la tomba. Aquestes tombes es poden veure encara a la dreta de la porta de l’església, gairebé a tocar de la paret sud, en disposició paral·lela, no contigua. La més immediata a la paret fou reaprofitada, en part, com a teòric peu d’una altra tomba de cista medieval; l’altra es conserva completa.
Planta de la basílica i el seu entorn immediat, amb les tombes que es poden datar en l’antiguitat tardana.
A. Mauri i R. Navarro
Davant la porta de l’església es trobava una altra tomba de doble vessant (núm. 66) que es caracteritza per un doble sistema de senyalització. D’una banda hi ha una llosa de licorella, adossada al costat sud dels imbrices de coberta, respecte dels quals sobresurt lleugerament, que marca així l’eix W-E de l’enterrament, d’una altra banda, una petita pedra cúbica que denota la capçalera. Tot això, a més de les tègules verticals que tanquen generalment els extrems de la caixa triangular. A més de les tombes de teula de doble vessant n’hi ha un altre tipus, per ara excepcional, feta de maçoneria, que té la capçalera de caixa arrodonida (núm. 191). La meitat inferior d’aquesta tomba fou destruïda per una intervenció anterior a les excavacions del CEM. Per les revores conservades havia d’estar coberta per lloses planes. Aquesta tomba crida l’atenció per la gran fondària i, sobretot, per la situació, en adaptar-se a l’encaix angular produït per la paret sortint de la cambra meridional. Ocupa així el lloc segurament més privilegiat del recinte funerari.
A fora les tombes prossegueixen al voltant dels murs del vestíbul. A l’esquerra de la porta n’hi ha tres, que, sense ser excavables, es poden catalogar parcialment. Dues són del tipus de teula de doble vessant (núms. 54 i 141), la tercera (núm. 38), sembla una cista de pedres sortints i coberta plana d’opus signinum. Dues més, infantils, s’alineen molt a prop de l’angle SE (núms. 40 i 48). La més interessant pel seu valor cronològic és la núm. 40, ja que pel damunt dels imbrices de la coberta aparegué una moneda de Constanci II, de valor nominal AE3, del tipus FEL (TEMP REPARATIO), datada entre el 350-360. Segons estudis recents sobre la circulació d’aquest valor nominal a la ciutat de Bàrcino, basats en estratigrafies arqueològiques, es considera una cronologia del final del segle V o primera meitat del VI. Terminus post quem que podria orientar per establir la datació inicial de la necròpoli de Santa Margarida.
Al costat oriental, davant de l’angle sud-est de la capçalera, es documenta en una mateixa tomba, novament de teula de doble vessant, un cas de doble inhumació (núms. 60 i 75) pertanyent a individus adults. Aquesta tomba s’ha de relacionar, per la seva situació, amb les de teula descobertes a la zona propera a l’absis de l’església, segons consta en les actes de l’any 1883 de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques i de l’Associació Catalana d’Excursions.
La necròpoli s’estenia encara més enllà del vestíbul i de la capçalera de l’església. Probablement corresponen al final de l’antiguitat tardana, o a un moment de transició a l’època medieval, dues tombes més infantils, de singular tipologia a Santa Margarida, localitzades en el punt més sud-occidental del jaciment excavat. Són, en tot cas, relacionables amb la tercera fase del vestíbul, quan es basteix un segon mur que anul·la la porta lateral i, a més, reutilitza com a elements constructius trossos del mateix paviment de l’opus signinum de la segona fase. La més meridional (núm. 177) és formada per una doble cista superposada, cadascuna de pedra diferent, que es manifesta a l’exterior en tot el seu perímetre. A més de les dues corresponents cobertes de lloses, la superior les té lligades amb un morter duríssim; entremig hi figura un nivell de pedres irregulars petites, i a la base un llit de lloses. En definitiva, són quatre nivells de pedra que s’alternen amb tres estrats de terra, que en total fan gairebé un metre de fondària. L’altra tomba (núm. 178), amb un capçal lleugerament diferenciat a terra i llosa monolítica de gres a la superfície, és una fossa profunda, coberta per dos grans blocs de pedra poc treballats que, a manera de lloses, formen un doble vessant. Totes dues, en disposició paral·lela no contigua, resten a sota d’una gran capa de terra i cendra, que conté una gran quantitat de material constructiu, fragments de marbre de Carrara treballats, corresponents al mobiliari litúrgic de l’església paleocristiana i ceràmica datable entre els segles V i IX.
Bibliografia
- Castellet, 1884; Navarro-Mauri, 1985, pàgs. 435-452; Marot, 1988, pàgs. 221-225; Navarro-Mauri, 1992a, pàgs. 48-74.