S’anomena sistema immunitari, o impròpiament immunològic el conjunt format per un ampli grup d’elements orgànics —diversos tipus de teixits, cèl·lules i molècules proteiques presents a la sang— que a través de nombrosos mecanismes constitueixen la defensa de l’organisme contra elements estranys potencialment perillosos, fonamentalment els microorganismes. Per tant, també és anomenat sistema de defensa orgànica.
De fet, encara que no puguem observar-ho directament, i fins i tot sense que en siguem conscients, estem desenvolupant una lluita constant per la nostra supervivència davant de multitud d’altres éssers vius —tan petits que ni tan sols n’advertim la presència— que, per assegurar la pròpia subsistència, tendeixen a desenvolupar-se en l’organisme humà actuant d’una manera que ens és perjudicial. Així s’esdevé amb infinitud de virus, bacteris, fongs i paràsits, que per diversos mitjans arriben fins a nosaltres i intenten d’envair-nos per desenvolupar-se i proliferar; en alguns casos no són perjudicials —com, per exemple, els bacteris que constitueixen la flora intestinal normal—, però en moltíssimes ocasions tendeixen a causar infeccions que, si no fos per l’activitat del sistema immunitari, podrien fins i tot resultar letals. En aquest sentit, cal destacar que quan el sistema immunitari és deficient en la funció que li correspon, com s’esdevé en les anomenades síndromes d’immunodeficiència, la subsistència sense certes cures especials és pràcticament impossible.
Com que els gèrmens agressors són molt variats i han desenvolupat —i continuen desenvolupant— sistemes per a aconseguir l’objectiu d’accedir a l’organisme humà i envair-lo, el sistema immunitari té recursos extremament variats, i alguns de tan complexos, que encara no han estat del tot establerts. És clar que el sistema immunitari no pot acomplir sempre i perfectament la funció que li correspon, i sovint es produeixen malalties infeccioses; de totes maneres, si es troba en bon estat, el sistema immunitari pot controlar la major part de les malalties infeccioses, eliminant-les sense que deixin seqüeles.
Com que són molts i molt diversos els mecanismes que intervenen en la resposta immunitària, també és possible que n’hi hagi algun que experimenti alguna fallada i que, en lloc d’aportar protecció, sigui perjudicial. És el que s’esdevé en el cas de l’al·lèrgia, en què es produeix una resposta defensiva exagerada davant de substàncies que són innòcues. En aquest cas, precisament la reacció immunitària exagerada constitueix la mateixa malaltia. O bé en el cas de nombroses afeccions anomenades genèricament malalties autoimmunitàries, en què el sistema immunitari no reconeix com a pròpies algunes estructures de l’organisme i les ataca com si fossin elements estranys, provocant també una veritable malaltia.
El sistema immunitari té igualment un paper decisiu en l’acte terapèutic constituït pel trasplantament d’òrgans i teixits, ja que és responsable de la reacció de rebuig que s’esdevé quan els teixits de donant i receptor no són compatibles. Així, el continuat avenç en el coneixement del sistema immunitari i els seus mecanismes d’acció ha estat fonamental per a trobar mètodes capaços de prevenir aquesta eventualitat afavorint la possibilitat de realitzar cada vegada més trasplantaments eficaços i duradors.
Cal destacar, d’altra banda, que el sistema immunitari intervé en nombrosos trastorns, si bé principalment en els infecciosos. En aquest capítol s’expliquen prioritàriament les generalitats dels mecanismes d’acció, el coneixement dels quals és útil per a la comprensió d’altres temes tractats en aquesta mateixa obra.