Aparell locomotor

L’aparell locomotor constitueix un sistema orgànic compost de diverses estructures anatòmiques que actuen coordinadament entre si. D’entre els components que en formen part, destaquen els ossos i les articulacions que, en conjunt, conformen l’esquelet, com també la nombrosa quantitat de músculs capaços de moure els diferents segments corporals.

Les funcions principals de l’aparell locomotor són les de servir d’estructura al conjunt dels òrgans corporals, actuar com a capa de protecció dels teixits tous susceptibles d’ésser lesionats per traumatismes externs poc intensos i, fonamentalment, possibilitar el desplaçament. D’altra banda, però, té encara altres funcions rellevants, perquè participa en el metabolisme general i constitueix el principal dipòsit de minerals, com el calci o el fòsfor, que intervenen en nombroses activitats de l’organisme.

Pel fet que es tracta d’un sistema orgànic complex, les alteracions que pot experimentar són molt diverses. Això no obstant, com que les estructures alterades són les mateixes, sovint malalties diferents provoquen símptomes semblants. Per aquesta raó no és possible de determinar ni la gravetat ni l’origen d’una alteració per les molèsties que origina. Així, de vegades una malaltia intranscendent provoca símptomes aguts molt intensos, mentre que una afecció de conseqüències importants a llarg termini pot evolucionar molt de temps sense produir manifestacions evidents.

En conjunt, les alteracions de l’aparell locomotor són extremament freqüents. Segons les estadístiques, aquestes malalties constitueixen una de les causes més habituals de consulta al metge. Bé que no és possible de fer generalitzacions absolutes en aquest sentit, una gran part d’aquestes malalties són poc greus, i fins i tot sovint són alteracions gairebé insignificants. Però encara que no comprometin la salut seriosament, aquestes afeccions causen en general manifestacions molt acusades, entre les quals destaca el dolor, intensíssim en molts casos. Cal tenir en compte que aquestes manifestacions no permeten de valorar la gravetat de l’afecció i que se n’ha d’efectuar una investigació mèdica adequada perquè hom en pugui determinar l’origen. En canvi, però, sí que es pot definir quin és el comportament que cal seguir fins que no s’efectuï la consulta mèdica: mantenir repòs i no forçar gens la part adolorida.

Com que es tracta d’afeccions tan freqüents, a diferència d’altres tipus d’alteracions, les de l’aparell locomotor es caracteritzen pel fet que són relativament conegudes per una gran part de la població. De fet, però, el que se’n coneix són les manifestacions, però no se sap amb claredat en què consisteixen. Les investigacions han establert la causa de diverses malalties de l’aparell locomotor mentre que d’altres són encara d’origen desconegut, que no s’ha pogut determinar malgrat els estudis que es duen a terme en aquest camp.

En canvi, hi ha molta gent que intenta solucions basades en remeis populars per tal d’eliminar les molèsties i fins i tot de guarir la malaltia. Per això, sovint una persona afectada per una d’aquestes afeccions rep moltíssims consells de familiars i amics que, encara que actuen amb bona intenció, en realitat desconeixen el tema. Així, moltes vegades es donen consells que els especialistes consideren absurds i que sovint no proporcionen cap mena de millora, però que en d’altres casos fins i tot empitjoren la situació. De la mateixa manera, tradicionalment hom ha relacionat l’evolució de les malalties de l’aparell locomotor amb els canvis de clima, quan de fet aquestes relacions són dubtoses, o bé es creu que determinats tipus de dietes són beneficioses, quan la veritat és que, excepte en alguns casos com pot ésser el de la gota, el tipus d’alimentació que hom segueix no té cap influència en el curs de la malaltia.

Una característica d’alguna de les alteracions comunes de l’aparell locomotor és que són cròniques, és a dir, que evolucionen durant molts anys, i de vegades fins i tot deterioren la qualitat de vida de la persona que n’és afectada. De fet, el tipus d’evolució d’aquestes afeccions és molt variable, no solament en cada malaltia, sinó també en cada cas particular. En general, no és possible de preveure quin serà el curs d’una alteració determinada, ni en quin grau pot arribar a influir en la qualitat de vida del malalt. Però és possible d’afirmar que en cada cas particular l’evolució de la malaltia serà influïda en un grau important pel tractament que s’hi apliqui i, sobretot, per la meticulositat amb què hom el dugui a terme.

Sovint, els tractaments són destinats a minvar les molèsties que originen malalties de les quals hom no coneix l’origen amb claredat i que, per tant, no poden ésser guarides de manera definitiva. Així, els tractaments són complexos i multifactorials, i requereixen tant la tasca del metge com la cooperació activa del malalt mateix, que n’ha de comprendre les bases per tal de seguir-lo amb efectivitat. D’una banda, sol caldre l’administració de diversos medicaments destinats a aturar el curs de la malaltia i atenuar-ne els símptomes. Perquè aquestes medicacions siguin eficaces i no generin efectes adversos importants, cal que l’administració de les dosis sigui adaptada en cada cas concret i que es controlin periòdicament els efectes generals que la medicació pot tenir sobre l’organisme. Habitualment, cal modificar diverses pautes de vida per adequar-les a les limitacions que la malaltia imposa i impedir que el trastorn evolucioni desfavorablement i generi una deterioració de la qualitat de vida. Així, per tant, és molt important que el malalt entengui en què consisteix l’alteració, que mantingui un contacte estret amb el metge que ha indicat el tractament i, en definitiva, que aprengui a conviure amb la malaltia que l’afecta.