Definició
És anomenada al·lèrgia una reacció anòmala del sistema immunitari que en resposta al contacte amb uns antígens determinats, innocus per a la major part de la població, origina una intensa resposta inflamatòria aguda. Les manifestacions de l’al·lèrgia són molt variades i depenen dels teixits o òrgans on es desenvolupa la resposta immunitària anòmala, de manera que es considera que aquest mecanisme patològic és responsable de trastorns com ara dermatitis atòpica, urticària i angiedema, rinitis al·lèrgica, febre del fenc, asma bronquial i xoc anafilàctic.
Cal destacar que en l’actualitat només es consideren dins del concepte d’al·lèrgia les malalties degudes a una reacció immunitària específica humo-ral, com són les esmentades, mentre que no s’hi inclouen algunes alteracions degudes a una hipersensibilitat retardada o cel·lular com la dermatitis de contacte o el pulmó de criador de coloms, encara que aquests trastorns siguin deguts, genèricament, a fenòmens de tipus al·lèrgic.
El terme atòpia s’empra per a designar un estat de predisposició que presenten determinades persones per a malalties al·lèrgiques com ara dermatitis atòpica, febre del fenc i asma bronquial.
Causes
L’origen íntim de l’al·lèrgia no s’ha aclarit encara amb exactitud, per bé que es coneixen els mecanismes de producció dels trastorns al·lèrgics, així com diversos factors causals i desencadenants. Es tracta simplement d’una fallada en alguns dels complexos mecanismes d’actuació normals del sistema immunitari, com és el fet de considerar nocius determinats antígens que no representen cap agressió objectiva per a l’organisme, i desenvolupar contra ells una estratègia defensiva, desencadenant una resposta immunitària desmesurada a cada nou contacte.
Se sap que en l’origen de l’al·lèrgia intervenen alguns factors genèrics hereditaris, ja que nombrosos estudis han demostrat que en molts casos hi ha una predisposició familiar. Es relativament habitual que en una mateixa família hi hagi diversos individus que pateixin certa malaltia al·lèrgica, i fins i tot és habitual que en el mateix grup es presentin diversos trastorns d’aquest tipus. Si bé encara no s’ha pogut determinar exactament la base genètica del trastorn, hom calcula que un individu té un 50% de possibilitats d’ésser al·lèrgic si els seus dos progenitors pateixen trastorns d’aquest tipus, i un 30% si només és al·lèrgic un dels dos.
De totes maneres, perquè efectivament es desenvolupi una reacció al·lèrgica, han d’intervenir-hi d’altres factors, fonamentalment l’exposició als agents antigènics que en cada cas específic provoquen el trastorn. Això és degut al fet que l’al·lèrgia es produeix per una fallada en la resposta immunitària específica, de manera que solament es desenvolupa quan l’organisme d’un individu predisposat s’enfronta amb determinats antígens que poden ésser diferents per a cada individu, mentre que, en canvi, no es generen trastorns quan es troba en contacte amb substàncies que actuen com a al·lèrgens per a d’altres individus. De totes maneres, és habitual que una mateixa persona sigui al·lèrgica a diversos productes o fins i tot que en diversos moments de la vida pateixi diferents trastorns d’origen al·lèrgic.
D’altra banda, s’admet que en un individu predisposat es pot desencadenar una reacció al·lèrgica quan supera un determinat llindar d’exposició a un al·lergen, tot i que es tracta d’un concepte de límit arbitrari, ja que no se sap exactament quins són els mecanismes que hi intervenen. Segons algunes teories, es podria tractar d’una fallada del mecanisme de tolerància realitzat pels limfòcits T supressors, que normalment impedeixen el desencadenament d’una resposta immunitària contra antígens externs que no són potencialment nocius. Així, quan l’exposició a l’agent al·lergen superés el fre que representa l’acció dels limfòcits supressors, es desencadenaria l’al·lèrgia; tanmateix, aquesta qüestió no s’ha pogut aclarir de manera definitiva.
El mecanisme patològic que intervé en els trastorns al·lèrgics de les persones atòpiques és l’anomenada reacció d’hipersensibilitat de tipus I o immediata. En aquest tipus de reacció tenen un paper fonamental uns anticossos, les immunoglobulines E o IgE, anomenades també reagines, elaborades per les cèl·lules plasmàtiques derivades de limfòcits B activats per contacte amb uns determinats antígens, mitjançant la influència dels limfòcits T cooperadors que reconeixen l’agent suposadament nociu. En aquest cas, però, després d’un primer contacte amb un al·lergen determinat, s’elaboren les molècules d’IgE, que s’adhereixen a les membranes de cèl·lules com els mastòcits localitzats en diversos teixits orgànics o als basòfils que circulen per la sang. A partir d’aquest moment, aquestes cèl·lules queden sensibilitzades contra l’al·lergen en qüestió, de manera que, en un nou contacte, desencadenaran l’alliberament d’una sèrie de mediadors químics de la reacció inflamatòria. Així, cada vegada que l’al·lergen responsable arribi a l’organisme —per contacte amb la pell, a través de la respiració, del menjar o d’injeccions—, les IgE s’uniran a les molècules antigèniques i provocaran la desgranulació dels mastòcits, és a dir, l’alliberament de les diverses substàncies contingudes als grànuls citoplasmàtics com histamina, factors quimiotàctics o àcid araquidònic. Bàsicament, els trastorns al·lèrgics es produeixen per l’alliberament d’aquestes substàncies, sobretot per l’acció de la histamina, que provoca una intensa vasodilatació i increment de la permeabilitat capil·lar, originant una reacció inflamatòria. Aquest mecanisme és el que intervé en diversos trastorns al·lèrgics, ja que les alteracions que es produeixen en cada un d’aquests són equiparables, si bé en resulten diferents les manifestacions segons les característiques dels teixits o els òrgans implicats.
Tipus de trastorns al·lèrgics
Hi ha trastorns al·lèrgics de tipus molt diversos, ja que si bé les reaccions d’hipersensibilitat provoquen processos inflamatoris semblants en tots els casos, les alteracions són diferents segons l’òrgan o el teixit afectat. En general, els trastorns al·lèrgics afecten els òrgans més exposats als antígens externs, com són la pell o els òrgans respiratoris, i originen manifestacions limitades a les zones afectades. Tanmateix, també poden produir-se reaccions al·lèrgiques que afectin tot l’organisme, com s’esdevé quan un al·lergen, per exemple un medicament, arriba a la circulació sanguínia.
Així, si la reacció al·lèrgica es localitza en les diverses capes de la pell, es produirà una dermatitis atòpica, una urticària o un angiedema. Si es localitza en les vies respiratòries, originarà rinitis, febre del fenc o asma bronquial. I si l’al·lergen arriba a la circulació sanguínia, es produirà un xoc anafilàctic capaç de posar la vida en perill. Les característiques de cada un d’aquests trastorns han estat descrites amb detall en altres capítols d’aquesta obra.
| Trastorns | Òrgan o teixit afectat | Manifestacions principals |
|---|---|---|
| dermatitis atòpica | pell | coïssor, lesions cutànies com ara pàpules i crostes |
| urticàries | derma i hipoderma | aparició de favons amb coïssor |
| angiedema | hipoderma | tumefacció cutània circumscrita amb sensació de cremor |
| rinitis al·lèrgica | mucosa nasal | augment de les secrecions nasals, esternuts seguits, obstrucció nasal |
| febre del fenc o rinoconjuntivitis al·lèrgica estacional | mucosa nasal, conjuntives i faringe | rinitis, conjuntivitis i coïssor al coll; de vegades febre, mal de cap, anorèxia, irritabilitat, insomni i prostració |
| asma bronquial | bronquis | dificultat respiratòria, tos, esputs, insuficiència respiratòria |
| xoc anafilàctic | vasos circulatoris | hipotensió arterial, col·lapse circulatori |
Diagnosi
La diagnosi dels diversos trastorns al·lèrgics no és complexa en si mateixa, després de l’estudi de les manifestacions característiques en cada cas, i amb la determinació d’algunes modificacions en diversos paràmetres sanguinis, com un increment dels nivells de IgE o una eosinofília, és a dir, un augment del nombre d’eosinòfils sanguinis. Tanmateix, sovint és complex d’arribar a aclarir quin o quins són els , al·lèrgens que intervenen en cada cas concret.
Hom recorre a nombrosos mètodes, i els més emprats són els tests cutanis, consistents a dipositar els antígens en qüestió per diversos procediments en la pell del malalt i comprovar si han desencadenat una resposta inflamatòria.
De vegades s’identifiquen diverses substàncies que han donat un resultat positiu en les proves cutànies, però no se sap si són responsables de les alteracions. En aquests casos, de vegades cal efectuar les anomenades proves de provocació, per exemple inhalant les substàncies suspectes, per observar si es desenvolupen els típics accessos de rinitis o es produeix una broncoconstricció en el cas d’asma bronquial.
De totes maneres, no sempre és possible de descobrir els al·lèrgens responsables, malgrat que es practiquen les proves amb nombrosos i variats productes potencialment al·lèrgens.
Tractament
El tractament dels trastorns al·lèrgics no pretén de guarir, ja que no és possible, amb els coneixements actuals, d’aplicar un procediment que resolgui l’actuació anòmala del sistema immunitari. Tanmateix, hi ha recursos per a atenuar la simptomatologia i fins i tot per a prevenir noves crisis per l’exposició als antígens responsables.
En primer terme, el millor recurs per a evitar les reaccions al·lèrgiques consisteix a identificar els al·lèrgens responsables i evitar que tornin a entrar en contacte amb l’organisme. Les mesures que cal adoptar són extremament diverses, ja que depenen de cada cas particular. Així, en cas d’al·lèrgia al pol·len, es tractarà d’identificar la planta responsable i evitar d’estar-se a l’aire lliure en les èpoques de la floració. O quan una persona és al·lèrgica a un antibiòtic determinat, n’emprarà un altre d’efectes semblants però que no sigui al·lergen. De totes maneres, com que no sempre és possible d’identificar els al·lèrgens responsables, o fins i tot havent-los identificat no se’n pot evitar el contacte, hom recorre a diversos procediments terapèutics.
Així, a fi d’atenuar la resposta inflamatòria s’empren fàrmacs antihistamínics que impedeixen l’acció perjudicial de la histamina, el principal mediador químic de la reacció al·lèrgica. Hi ha diferents medicaments d’aquest tipus que poden ésser emprats per vies diverses segons les conveniències de cada cas.
També es poden indicar fàrmacs capaços de prevenir noves reaccions al·lèrgiques, com el cromoglicat disòdic i el ketotifè, que impedeixen la desgranulació dels mastòcits, de manera que pot evitar-se la reacció al·lèrgica malgrat l’exposició a l’antigen.
En casos greus poden emprar-se diversos fàrmacs antiinflamatoris potents, com per exemple els corticoides, l’ús dels quals no s’indica continuadament llevat d’algunes excepcions ja que tenen diversos efectes adversos.
En alguns casos, a fi d’impedir reaccions al·lèrgiques a certs antígens, hom recorre a una tècnica anomenada hiposensibilització. Aquest procediment consisteix en l’administració repetida de petites quantitats de l’al·lergen responsable per tal que la presència continuada en l’organisme desencadeni un procés de tolerància gràcies al qual el sistema immunitari no desencadeni una reacció al·lèrgica quan hi entri en contacte en quantitats més grans. Els al·lèrgens que cal emprar se seleccionen amb les proves cutànies, i s’administren dissolts per via subcutània. Si bé aquesta tècnica ha estat utilitzada des de fa uns setanta anys, encara no se n’ha pogut precisar l’eficàcia. En l’actualitat, pels resultats obtinguts en alguns estudis controlats, es reserva per als casos d’al·lèrgia deguts a pòl·lens i a alguns àcars presents en la pols domèstica.
Pel que fa a les perspectives de futur en el tractament de l’al·lèrgia, les investigacions tendeixen a identificar substàncies, com l’anomenat factor supressor de l’al·lèrgia, que suprimeixen la producció de IgE per part dels limfòcits.